LA ESCULTURA DE LA CASA DE SOCORRO

Versió en valencià traduïda per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ 

Ya hace unos meses que la Concejalía de Acción Social cuya sede es la Casa de Socorro de la Avda de la Constitución esquina con Pascual Pérez,  señalada obra del arquitecto Juan Vidal Ramos construida entre los años 1925-27 como equipamiento sanitario de cercanía al ciudadano y que ahora alberga igualmente la Oficina de Atención a la Ciudadanía de la mencionada concejalía. Pues bien, entre los sucesivos cambios de la puerta de acceso al edificio que vemos en las fotos antiguas que hay después, hace un tiempo le tocó a de la esquina, que se localiza en un porche protegido con la marquesina recuperados en los años 80 y por lo visto, ese rincón del zaguán, quedaba algo vacío, así que se decidió comprar una escultura (en este caso una máscara) como decoración y eso se hizo y la vemos a continuación.

Es una contundente pieza, posiblemente de piedra artificial u hormigón y pintada. No tiene firma visible y además según se me informó (y lo comprobé) se compró en una tienda muy cercana a nuestra ciudad donde venden toda clase de objetos de decoración para casa y jardín: fuentes, jarrones, lámparas, de todo, así que seguramente, esta pieza será una reproducción en serie de algún original que algún escultor tuvo que hacer. Bueno, no todo van a ser famosas y caras esculturas, ¿que se pudo encargar a algún escultor alicantino? pues si, pero bien, se hizo así y cumple su objetivo: decora.

Además: se le puso esta placa con la frase propia de la Concejalía.

Además en estas imágenes de época, vemos la Casa de Socorro en construcción y en las dos siguientes, la puerta de acceso en la esquina y con la marquesina de acero y cristal. 

En estas dos posteriores, vemos como la puerta de la esquina se eliminó y también la marquesina. En todas ellas (facilitadas por "El nostre Alacant d'antany") vemos igualmente la sucesión de preciosos edificios de la avda Constitución que afortunadamente se conservan (exceptuando el deformado Gobierno Militar que sufrió una desafortunada ampliación y destrucción de la cúpula original).

Fotos más recientes de la entrada actual y la marquesina.

Otra vista de la pieza.

Y si de socorro hablamos, ¿qué mejor canción que "Help ayudame"? cuyo título original era "Help (Get Me Some Help)" que cantó el enormemente popular en los años 70 Tony Ronald, intérprete holandés afincado en nuestro país y que colocó bastantes éxitos en las listas. Los compositores fueron Nelly Antoinette Byl y Daniel Vangarde al que por cierto, en las sucesivas consultas para buscarlo, solo se menciona sus éxitos en francés, pero en esa década de los 70 compuso canciones millonarias como por ejemplo "Un rayo de Sol" de Los Diablos que ya daba angustia de tanto que la ponían en la radio o posteriormente "Cuba" de los Gibson Brothers y muchas más. Síi, ya sé que podría haber elegido "Help" de The Beatles, pero mira...

 

RESTAURACIÓ DE LES PINTURES DE MANUEL BAEZA EN EL RESTAURANT MUNICIPAL DE LA PLATJA DEL POSTIGUET

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Als 53 anys del derrocament dels pavellons de bany de la platja del Postiguet (no s'han de confondre amb els balnearis, estos s'endinsaven en la mar i els pavellons eren municipals i estaven sobre l'arena i confrontants amb les vies fèrries de l'Estació de classificació del passeig de Gómiz i dels quals parle en este mateix article), per fi podem vore els alacantins alguns dels panells pintats (dos van desaparéixer) per Manuel Baeza en 1956 per a decorar el restaurant, però vegem com va ser tot...

Estos són els pavellons de bany. En la foto aèria a l'esquerra i en la segona en primer terme es situa el restaurant, que a més de la barra, sala i cuina, tenia també extensió sobre l'arena i en la coberta, a la qual s'accedia per les escales que s'aprecien en la segona imatge. Fotos de "El nostre Alacant d'antany" de Facebook.

Doncs bé, ara tenim l'oportunitat de vore els panells (temporalment, per desgràcia) en una sala que s'ha habilitat en el MACA (enfront de la Basílica de Santa Maria) a on s'explica què va passar amb les pintures, la seua degradació, pèrdua, trobada i posterior (i miraculosa, donat el seu estat) rehabilitació, que es va iniciar fa 5 anys i que podeu consultar de manera resumida en la imatge superior i millor en l'article que vaig publicar LAS PINTURAS DE MANUEL BAEZA EN EL RESTAURANTE EL POSTIGUET i en la pròpia exposició, en un vídeo que ha editat la Generalitat Valenciana i en el qual ixen unes quantes fotos de murals i obres de Manuel Baeza propietat del que escriu, tant d'este blog com d'Alicante Vivo i que no anomenen, en fi...

De les cinc pintures que es van fer, només se'n conserven tres i quatre esbossos. Aquí vos ho mostre tot. La primera és "Pescadores", tempre de cola sobre tauler aglomerat, com tots i de 1956. Sense esbós.

"Mujeres con cesta de pescado", mateixes característiques i esbós adjunt.

"Mujer cosiendo redes", pintura i esbós corresponent.

I els dos esbossos que corresponen als panells perduts.

En esta captura de pantalla del vídeo de la Generalitat s'aprecia l'abans i el després de la minuciosa restauració. Els panells estaven molt deteriorats i plens de greix de milers de fregides, pols, fum de tabac i altres brutícies del restaurant.

I este és el projecte dels pavellons de Miguel López González. Constaven de cinc mòduls separats per passos units amb pèrgoles i pontets que els unien i que feien visitables les cobertes. En la part central d'estes tenia una terrassa el propi restaurant; en les altres també hi havia més terrasses amb taules però d'ús nocturn, adornades amb fanalets i decoració de vimets. En elles hi va haver un temps una sala de festes a ús i costum del moment i que es deia "Tronío", per la qual cosa deduïsc que també hi hauria tablao. En tres dels edificis hi havia cabines per a canviar-se i dutxes, de senyores, cavallers i familiars; en el central, el restaurant; i en l'altre, una farmaciola i una dependència de la policia municipal a on s'enduien els xiquets perduts en el maremàgnum de la platja i que s'anunciaven per megafonia ("Se ha perdido un niño moreno, de unos 5 años, con bañador a rayas", etc.). Allò de les dutxes tenia la seua utilitat llavors: els banyadors eren de punt o tela i tardaven una eternitat en secar-se, tampoc hi havia llavapeus, així que o te n'anaves a casa amb un quilogram d'aigua salada i arena en tot el cos i en la roba o et gastaves els diners i eixies com a nou.

Projecte de Miguel López, amb les escales d'accés a la terrassa i interior del restaurant, que també s'anomenava "Postiguet". Estos tres plànols estan exposats en una vitrina horitzontal i massa curta, doblegats i acurtats perquè caberen atés el seu format horitzontal, és per això que poder mostrar-los aquí ha sigut difícil, el vidre que els protegix reflectix la il·luminació i ha sigut precís fer molta tasca de postproducció, per la qual cosa pot ser que les escales varien una mica.
Del restaurant i la meua admiració pels vídeos musicals en color (la tele era en blanc i negre) ja vaig parlar en EL ASOMBROSO "SCOPITONE", a on Sylvie Vartan cantava allò que vos pose al final.
A manera de curiositat anecdòtica, vos pose el text que il·lustra una de les parets de l'exposició. Segurament la segona línia hauria d'estar en valencià, però...

I per descomptat la magnífica foto (autor desconegut per a mi) a on dos senyores totes endolades (potser venien tots de prendre l'aperitiu després de missa) miraven curiosament una "turista estrangera" en banyador. Al fons l'extrem més pròxim a l'Esplanada dels pavellons, que tenien un quiosc.
Tractes són tractes: en el restaurant i el seu "scopitone" es reproduïen (havent pagat prèviament) moltes cançons en francés; supose que en estar en plena arribada de "pieds noirs" tindrien el seu públic. I Sylvie Vartan cantava "Le Locomotion", cançó composta per Carole King i Gerry Goffin.

RESTAURACIÓN DE LAS PINTURAS DE MANUEL BAEZA EN EL RESTAURANTE MUNICIPAL DE LA PLAYA DEL POSTIGUET

Versió en valencià traduïda per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ 

A los 53 años del derribo de los pabellones de baño de la playa del Postiguet (no confundir con los balnearios, éstos se adentraban en el mar y los pabellones eran municipales y estaban sobre la arena y lindantes con las vías férreas de la Estación de clasificación del paseo de Gómiz) y de los que hablo en este mismo articulo, por fin podemos ver los alicantinos algunos de los paneles pintados (dos desaparecieron) por Manuel Baeza en 1956 para decorar el restaurante, pero veamos como fue todo...

Estos son los pabellones de baño, en la foto aérea a la izquierda y en la segunda en primer término, se ubica el restaurante que además de la barra, sala y cocina, tenía también extensión sobre la arena y en la cubierta, a la que se accedía por las escaleras que se aprecian en la segunda imagen. Fotos de "El nostre Alacant d'antany" de Facebook.

Pues bien, ahora tenemos la oportunidad de ver los paneles (temporalmente, me temo) en una sala que se ha habilitado en el MACA (frente la Basílica de Santa María) donde se explica lo que pasó con las pinturas, su degradación, pérdida, hallazgo y posterior (y milagrosa, dado su estado) rehabilitación y cuyo proceso se inició hace 5 años y que podéis consultar de manera resumida en la imagen superior y mejor en el artículo que publiqué LAS PINTURAS DE MANUEL BAEZA EN EL RESTAURANTE EL POSTIGUET y en la propia exposición, en un vídeo que ha editado la Generalitat Valenciana y en el cual salen varias fotos de murales y obras de Manuel Baeza, propiedad del que escribe, tanto de este blog como de Alicante Vivo y que no nombran, en fin... 

De las cinco pinturas que se hicieron, solo se conservan tres y cuatro bocetos. Aquí os lo muestro todo. La primera es "Pescadores" temple de cola sobre tablero aglomerado, como todos y de 1956. Sin boceto.

"Mujeres con cesta de pescado"· Mismas características y boceto adjunto.

"Mujer cosiendo redes" pintura y boceto correspondiente.

Y los dos bocetos que corresponden a los paneles perdidos.

En esta captura de pantalla del vídeo de la Generalitat, se aprecia el antes y el después de la minuciosa restauración. los paneles estaban muy deteriorados y llenos de grasa de frituras miles, polvo, humo de tabaco y otras suciedades del restaurante.

Y éste es el proyecto de los Pabellones de Miguel López González. Constaban de cinco módulos separados por pasos unidos con pérgolas y puentecitos que los unían y que hacían visitables las cubiertas; en la parte central de éstas, tenía una terraza del propio restaurante, en las otras también habían más terrazas con mesas pero de uso nocturno, adornadas con farolillos y decoración de mimbres, en ellas hubo un tiempo una sala de fiestas a la usanza y que se llamaba "Tronío" por lo que deduzco que también habría tablao flamenco. En tres de los edificios había cabinas para cambiarse y duchas, de señoras, caballeros y familiares, en el central el restaurante y en el otro un botiquín y un retén de la policía municipal a donde se llevaban los niños perdidos en el maremágnun playero y que se anunciaban por megafonía (se ha perdido un niño moreno, de unos 5 años, con bañador a rayas, etc...). Lo de las duchas tenía su utilidad entonces: los bañadores eran de punto o tela y tardaban una eternidad en secarse, tampoco había lavapiés, por lo que o te ibas a casa con un kg de agua salada y arena en todo el cuerpo y en la ropa o te gastabas el dinero y salías como nuevo.

Proyecto de Miguel López, con las escaleras de acceso a la terraza e interior del restaurante que también se llamaba "Postiguet". Estos tres planos están expuestos en una vitrina horizontal y demasiado corta, doblados y acortados para que cupieran dado su formato horizontal, es por eso que el poder mostrarlos aquí ha sido difícil, el cristal que los protege, refleja la iluminación y ha habido que hacer mucha tarea de post producción, por lo que puede ser que las escalas varíen algo.

Del restaurante y mi admiración por los vídeos musicales en color (la tele era en blanco y negro) ya hablé en EL ASOMBROSO "SCOPITONE" donde Sylvie Vartan cantaba lo que os pongo al final.

A modo de curiosidad anecdótica, os pongo el texto que ilustra una de las paredes de la exposición. Seguramente la segunda línea tendría que estar en valencià, pero...

Y por supuesto la magnifica foto (autor desconocido para mí) donde dos señoras enlutadas (igual venían todos de tomar el aperitivo después de misa) miraban curiosamente a una "turista extranjera" en bañador. Al fondo el extremo más cercano a la Explanada de los pabellones, que tenían un kiosco.

Lo prometido es deuda: en el restaurante y su "scopitone" se reproducían previo pago, muchas canciones en francés, supongo que al estar en plena llegada de "pieds noirs" tendrían su público. Y Sylvie Vartan cantaba "Le Locomotion canción compuesta por carole King y Gerry Goffin.

 

EL "AUTOBÚS DEL NADAL" 2022

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Com és habitual des de fa un temps, l'Ajuntament d'Alacant posa en marxa un servici gratuït d'autobús per a recórrer el centre i que vegem sense fatigar-nos tots els pesebres gegantins i normals, adorns de carrers i boles lluminoses, xurreries, etc., i que puguem anar a comprar als mercats ambulants nadalencs i centres comercials més cèntrics de la ciutat, encara que en realitat només hi ha una empresa, però únicament li han posat parada a un, l'altre no en té de pròxima. Trobem a faltar una parada en l'Estació de Madrid, que tampoc estaria malament perquè els visitants de la província, Espanya i l'estranger tingueren accés a vore les figures gegantesques. Doncs aquí vos deixe el recorregut, però tenint en compte que la parada de la Rambla no estarà operativa els dies i hores en què hi haja tall de la circulació, que són molts, cosa que podeu comprovar en ESTE ENLLAÇ. La freqüència és de 15 minuts entre les 9:00 h i les 22:30 h des del dia 23 fins al 6 de gener. Atenció a les vespres de Nadal i Cap d'Any ja que, encara que no diu res, supose que seguirà l'horari de les altres línies: última eixida a les 21:00 h.

Imatge d'anys anteriors de l'autobús nadalenc. Foto del diari Información.

Plànol del recorregut i parades (font: Vectalia), encara que cal tindre en compte que les parades del Teatre Principal, el Portal d'Elx i la Rambla canvien pels talls d'esta. Un embolic que provocarà problemes. Aquí les enumere.

1. Plaça d'Espanya-Panteó de Quijano II (capçalera) 2 Plaça dels Cavalls 17
2. Reis Catòlics 31
3. Federico Soto 6
4. Plaça Ruperto Chapí 3 (*)
5. Bilbao 6 (**)
6. Rambla Méndez Núñez 12 (**)

(*) Només es realitza amb desviament de tall de Rambla

(**) No es realitza amb desviament de tall de Rambla

Pesebre gegantí de l'Esplanada que caldrà vore a peuet els dies de tall de la Rambla.

I és clar que posem música, en este cas "Feliz Navidad", composta i interpretada pel mateix José Feliciano i que a més té desenes de versions dels més sorprenents intèrprets, com per exemple Azúcar Moreno, Raffaella Carrá, Fangoria i Luciano Pavarotti, José Carreras i Plácido Domingo quan eren Els Tres Tenors, que també vos oferisc.

EL "AUTOBÚS DE LA NAVIDAD" 2022.

Versió en valencià traduïda per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ 

Como viene siendo habitual desde hace un tiempo, el Ayuntamiento de Alicante, pone en marcha un servicio gratuito de autobús para recorrer el centro y que veamos sin fatigarnos todos los belenes gigantes y normales, adornos de calles y bolas luminosas, churrerías, etc... y que podamos ir a comprar a los mercadillos navideños y centros comerciales más céntricos de la ciudad, aunque en realidad solo hay una empresa, pero únicamente le han puesto parada a uno, el otro no la tiene cercana, echamos en falta una parada en la Estación de Madrid, que tampoco estaría mal para que los visitantes de la provincia, España y el extranjero, tuvieran acceso a ver las figuras gigantescas. Pues aquí os dejo el recorrido, pero teniendo en cuenta que la parada de la Rambla no estará operativa los días y horas en que haya corte de la circulación, que son muchos, cosa que podéis comprobar en ESTE ENLACE. La frecuencia es de 15 minutos entre las 9:00 h hasta las 22:30 desde el día 23 hasta el 6 de enero. Ojo a los días de, nochebuena y nochevieja, ya que aunque no pone nada, supongo que seguirá el horario de las demás líneas: última salida a las 21:00 h.

Imagen de años anteriores del autobús navideño. Foto del Diario Información.

 

Plano del recorrido y paradas (fuente: Vectalia) , aunque hay que tener en cuenta que las paradas del Teatro Principal, Portal d'Elx y la Rambla, cambian por los cortes de ésta. Un lío que provocará problemas. Aquí las enumero.

1 Plaza de España -Panteón de Quijano II (cabecera)

2 Plaza de Los Luceros 17

3 Reyes Católicos 31

4 Federico Soto 6

5 Plaza Ruperto Chapi 3 (*)

6 Bilbao 6 (**)

7 Rambla Méndez Núñez 12 (**)

 (*) Sólo se realiza con desvió de corte de Rambla

(**) No se realiza con desvío de corte de Rambla

Belén gigante de la Explanada que habrá que ver a patita los días de corte de la Rambla.

Y claro que ponemos música, en este caso "Feliz Navidad" compuesta e interpretada por el mismísimo José Feliciano y que además tiene decenas de versiones por los más sorprendentes intérpretes como por ejemplo, Azúcar Moreno, Raffaella Carrá, Fangoria y Luciano Pavarotti, José Carreras y Plácido Domingo cuando eran Los Tres Tenores, que también os ofrezco.

COM A NOVES 140: TRES DEL RAVAL ROIG

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 I cadascuna amb les seues patologies, les seues necessitats, les seues intervencions, les seues solucions i amb coses que contar sobre elles bé per la seua ubicació, les seues vicissituds durant la seua construcció o inclús les particularitats actuals; això sí, han quedat estupendes i esperem que llestes per a afrontar molts anys més, però parlem de tot això cas per cas.

El Socors 25 cant. carreró de la Serra, un elegant edifici projectat en 1963 per Francisco Muñoz Llorens la frontera principal del qual s'ha mantingut lliure de tancaments intrusos, estant a més en el seu origen folrada de luxosos materials ceràmics, petris i marbre en particular. En el vestíbul hi ha un reconegut mural d'Adrián Carrillo. Nou habitatges de gran superfície a pesar de ser "de renta limitada". A simple vista, pareix que ha tingut més rehabilitacions, tant en les baranes com en els fronts de forjat de les terrasses, substituint amb alumini color bronze els anteriors, però conservant els sostres de fusta i altres aplacats.

Imàtgens de les obres i parcial de la frontera principal en el projecte de Francisco Muñoz Llorens.

Molt curiós el denominat "carreró de la Serra", que existix just ahí perquè és el punt més baix per a on desaigua un ampli vessant d'eixa part de la serra del castell de Santa Bàrbera; de fet, en l'actual traçat a més de les escales, en la part dreta, hi ha un escalonament per a facilitar el pas de l'aigua en els períodes de pluja intensa. En la foto antiga veem assenyalat el carreró i l'obertura en el mur del Socors per a on eixia l'aigua i també l'edifici anterior a l'actual. Crec que ja vaig comentar que en una de les cases del dit carreró hi havia un aljub d'uns 400 m² que aprofitava (no sé si per a ús propi o per a vendre) l'aigua que queia sobretot en les "gotes fredes".

C/ Socors 47, anomenat també "Edificio Columbia", projectat en 1966 per Juan Antonio Jordá Juan i en el dit projecte, a més de l'edifici en altura de Pb, entl., 9 pisos i àtic amb 30 habitatges local i oficina, també consta un aparcament de dos plantes amb 500 m² cadascuna (aprox.), que ocupava la part posterior de les següents cases fins al núm. 57 però que no va arribar a edificar-se encara que el desmunt del castell si que es va arribar a fer, i estes obres van ser motiu de queixes dels edificis per deixar molt poca distància entre l'excavació i els fonaments d'algunes de les cases confrontants, els propietaris de les quals ho van denunciar perquè temien per la seua estabilitat i sent causa de la seua paralització. Ignore si va ser el motiu pel qual no es va edificar el pàrquing, però el curiós és que el sòl si que s'utilitza actualment per a aparcar. Més curiós resulta encara que en el Cadastre este espai (uns 500 m² aprox.) estiguera representat gràficament en els seus plànols fins no fa molt, però... ha desaparegut. Perquè? Ni idea.

Reproducció modificada i parcial del fullet de vendes de l'edifici per l'agència Misol (era un desplegable amb orientacions diferents).

Instantànies de la casa durant les obres i l'estat final. Els fronts de forjat s'han folrat pel que sembla amb panell compòsit i s'han substituït les baranes metàl·liques de reixeta per unes altres de transparents. Fa l'efecte que eixos elements ja van ser reformats en una altra intervenció anterior.

L'anomenat "Edificio Bellver" en el Socors 25, va ser projectat en 1966 per RAMÓN BENITO ROCES, ARQUITECTO, al qual vaig dedicar eixe article. Amb 20 habitatges, locals i oficines i tot en ell és especial: la pròpia frontera composta per dos us unides per una jardinera central i amb dos més de laterals tot de formigó vist (encara que les successives rehabilitacions l'han cobert amb sengles capes de pintura) amb eixe acanalat que recorre la part exterior de les terrasses i els ampits laterals, sent el frontal de vidre transparent. Els panys verticals estan recoberts d'una bonica i "arabitzant" manisa vidriada en blanc i blau. Reconec que sempre m'ha agradat.

Enginyós detall del desaigüe i trencaaigües de les terrasses. No és la frontera l'única part curiosa, sinó que la distribució interior dels habitatges aboquen a un pati obert cap al castell i quasi totes les peces giren la seua disposició per tal de tindre visió d'este i de pas evitar enfrontar-se amb els veïns de l'altre costat, deixant les parets del pati amb una disposició simètrica de "dent de serra".
Però no obstant això també va tindre problemes durant la construcció, perquè les terrasses i les jardineres exteriors no complien les normes que dicten que les volades han de separar-se un angle de 45° de les mitgeres de finques confrontants i després d'algunes denúncies i paralitzacions al final... es va quedar la cosa com estava. Els arguments del promotor i de l'arquitecte van ser que tant les terrasses com les jardineres, en ser de formigó, formaven un tot amb l'estructura i no podien demolir-se les parts sobrants. En fi.

Xicotets desperfectes i clavills que s'han solucionat en les obres. també s'ha canviat el color crema per un altre de més grisenc.

Reproducció parcial del plànol de projecte i estat final de l'edifici vist des del Postiguet.

I finalment una imatge que il·lustra perfectament l'horror i l'error que es va cometre en deixar edificar eixos edificis tan alts que tapen el castell des de la platja del Postiguet i sobreeixint el que ho va començar tot: "Atalaya". Però la situació tan excepcional sobre el pòdium del c/ Socors, les vistes a la mar i les ganes de guanyar milions de tots (dels propietaris dels habitatges existents, dels promotors que van vendre els pisos de luxe a preus exorbitants i la permissivitat municipal) van poder amb tot.
I en 1966, any en què els tres edificis estaven en construcció o en l'estudi dels seus arquitectes amb els últims retocs, la cançó més exitosa era la romàntica "Strangers in the Night", tan exitosa que s'han comptabilitzat centenars de versions de tots els cantants i orquestres que vos pugueu imaginar, però la més famosa va ser sens dubte la de Frank Sinatra, que va llançar a la fama la cançó de Bert Kaempfert, Charles Singleton i Edward Snyder, gravació que vos duc remasteritzada i tot.