COM A NOVES 140: TRES DEL RAVAL ROIG

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 I cadascuna amb les seues patologies, les seues necessitats, les seues intervencions, les seues solucions i amb coses que contar sobre elles bé per la seua ubicació, les seues vicissituds durant la seua construcció o inclús les particularitats actuals; això sí, han quedat estupendes i esperem que llestes per a afrontar molts anys més, però parlem de tot això cas per cas.

El Socors 25 cant. carreró de la Serra, un elegant edifici projectat en 1963 per Francisco Muñoz Llorens la frontera principal del qual s'ha mantingut lliure de tancaments intrusos, estant a més en el seu origen folrada de luxosos materials ceràmics, petris i marbre en particular. En el vestíbul hi ha un reconegut mural d'Adrián Carrillo. Nou habitatges de gran superfície a pesar de ser "de renta limitada". A simple vista, pareix que ha tingut més rehabilitacions, tant en les baranes com en els fronts de forjat de les terrasses, substituint amb alumini color bronze els anteriors, però conservant els sostres de fusta i altres aplacats.

Imàtgens de les obres i parcial de la frontera principal en el projecte de Francisco Muñoz Llorens.

Molt curiós el denominat "carreró de la Serra", que existix just ahí perquè és el punt més baix per a on desaigua un ampli vessant d'eixa part de la serra del castell de Santa Bàrbera; de fet, en l'actual traçat a més de les escales, en la part dreta, hi ha un escalonament per a facilitar el pas de l'aigua en els períodes de pluja intensa. En la foto antiga veem assenyalat el carreró i l'obertura en el mur del Socors per a on eixia l'aigua i també l'edifici anterior a l'actual. Crec que ja vaig comentar que en una de les cases del dit carreró hi havia un aljub d'uns 400 m² que aprofitava (no sé si per a ús propi o per a vendre) l'aigua que queia sobretot en les "gotes fredes".

C/ Socors 47, anomenat també "Edificio Columbia", projectat en 1966 per Juan Antonio Jordá Juan i en el dit projecte, a més de l'edifici en altura de Pb, entl., 9 pisos i àtic amb 30 habitatges local i oficina, també consta un aparcament de dos plantes amb 500 m² cadascuna (aprox.), que ocupava la part posterior de les següents cases fins al núm. 57 però que no va arribar a edificar-se encara que el desmunt del castell si que es va arribar a fer, i estes obres van ser motiu de queixes dels edificis per deixar molt poca distància entre l'excavació i els fonaments d'algunes de les cases confrontants, els propietaris de les quals ho van denunciar perquè temien per la seua estabilitat i sent causa de la seua paralització. Ignore si va ser el motiu pel qual no es va edificar el pàrquing, però el curiós és que el sòl si que s'utilitza actualment per a aparcar. Més curiós resulta encara que en el Cadastre este espai (uns 500 m² aprox.) estiguera representat gràficament en els seus plànols fins no fa molt, però... ha desaparegut. Perquè? Ni idea.

Reproducció modificada i parcial del fullet de vendes de l'edifici per l'agència Misol (era un desplegable amb orientacions diferents).

Instantànies de la casa durant les obres i l'estat final. Els fronts de forjat s'han folrat pel que sembla amb panell compòsit i s'han substituït les baranes metàl·liques de reixeta per unes altres de transparents. Fa l'efecte que eixos elements ja van ser reformats en una altra intervenció anterior.

L'anomenat "Edificio Bellver" en el Socors 25, va ser projectat en 1966 per RAMÓN BENITO ROCES, ARQUITECTO, al qual vaig dedicar eixe article. Amb 20 habitatges, locals i oficines i tot en ell és especial: la pròpia frontera composta per dos us unides per una jardinera central i amb dos més de laterals tot de formigó vist (encara que les successives rehabilitacions l'han cobert amb sengles capes de pintura) amb eixe acanalat que recorre la part exterior de les terrasses i els ampits laterals, sent el frontal de vidre transparent. Els panys verticals estan recoberts d'una bonica i "arabitzant" manisa vidriada en blanc i blau. Reconec que sempre m'ha agradat.

Enginyós detall del desaigüe i trencaaigües de les terrasses. No és la frontera l'única part curiosa, sinó que la distribució interior dels habitatges aboquen a un pati obert cap al Castell i quasi totes les peces giren la seua disposició per tal de tindre visió d'este i de pas evitar enfrontar-se amb els veïns de l'altre costat, deixant les parets del pati amb una disposició simètrica de "dent de serra".
Però no obstant això també va tindre problemes durant la construcció, perquè les terrasses i les jardineres exteriors no complien les normes que dicten que les volades han de separar-se un angle de 45° de les mitgeres de finques confrontants i després d'algunes denúncies i paralitzacions al final... es va quedar la cosa com estava. Els arguments del promotor i de l'arquitecte van ser que tant les terrasses com les jardineres, en ser de formigó, formaven un tot amb l'estructura i no podien demolir-se les parts sobrants. En fi.

Xicotets desperfectes i clavills que s'han solucionat en les obres. també s'ha canviat el color crema per un altre de més grisenc.

Reproducció parcial del plànol de projecte i estat final de l'edifici vist des del Postiguet.

I finalment una imatge que il·lustra perfectament l'horror i l'error que es va cometre en deixar edificar eixos edificis tan alts que tapen el Castell des de la platja del Postiguet i sobreeixint el que ho va començar tot: "Atalaya". Però la situació tan excepcional sobre el pòdium del c/ Socors, les vistes a la mar i les ganes de guanyar milions de tots (dels propietaris dels habitatges existents, dels promotors que van vendre els pisos de luxe a preus exorbitants i la permissivitat municipal) van poder amb tot.
I en 1966, any en què els tres edificis estaven en construcció o en l'estudi dels seus arquitectes amb els últims retocs, la cançó més exitosa era la romàntica "Strangers in the Night", tan exitosa que s'han comptabilitzat centenars de versions de tots els cantants i orquestres que vos pugueu imaginar, però la més famosa va ser sens dubte la de Frank Sinatra, que va llançar a la fama la cançó de Bert Kaempfert, Charles Singleton i Edward Snyder, gravació que vos duc remasteritzada i tot.