ELS MURALS AONATS

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Ja sabeu que un tema present en este vostre blog és la publicació de murals (i també escultures, pintures, etc.) quasi sempre associats a l'arquitectura de la nostra ciutat i estos murals que vos duc hui estaven pendents de figurar en un post.
Situats en dos vestíbuls enormes d'una gran urbanització amb multitud d'habitatges, oficines, locals comercials i aparcaments que ocupen una illa completa la ubicació de la qual no diré.
L'edifici consta de diversos grups d'escales-ascensors, però als dos de la primera fase no s'accedix des del carrer per la distància més curta, com és habitual, sinó al contrari, els recorreguts des de les altíssimes vidrieres d'accés fins a la profunditat dels ascensors són paral·lels a la frontera de major longitud i clar, molt llargs, calcule que uns 20 metres. L'amplària està proporcionada i l'alçària com es pot vore en les imàtgens és doble, d'uns 6 metres i clar, eixos espais necessitaven vestir-se amb alguna cosa per a decorar els dos accessos i dissimular en part també els pilars situats en una de les cares dels corredors.

Suspesos sense tocar el terra i amb el pany ondulant que recorre la llarguíssima paret, les composicions són espectaculars, fets amb peces industrials que es gasten per a decorar terrasses, ampits de finestres, sanefes i paviments d'exteriors majorment, s'ha estudiat, trossejat, retallat i adaptat de tal manera que suposen un meticulós treball en el seu conjunt. D'autor desconegut, no he trobat cap firma, encara que és possible que algun lector ens puga ajudar a completar l'article, contribuint a aportar-nos llum sobre la qüestió.

Diverses vistes dels dos murals, molt semblants però diferents. Com també es pot apreciar, per a dissimular la gran altura del sostre, s'ha recorregut a suspendre unes planxes perpendiculars a les parets que van disminuint l'altura per a evitar l'excés volumètric interior de l'estança.
Respecte a la dada de l'any en què van ser instal·lats, va ser sobre 1998 aproximadament i per això la música ens la du l'exitosa cantant (la vida privada de la qual ha omplit milers de pàgines i articles en diversos mitjans a través dels anys) Britney Spears i el seu "...Baby One More Time", cançó composta per Max Martin, que es va llançar en 1998 i que només direm que en YouTube té més de... huit-cents milions de reproduccions! Poca broma.

LOS MURALES ONDULADOS

Article traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ 

Ya sabéis  que un tema presente en este vuestro blog, es la publicación de murales (y también esculturas, pinturas, etc...) casi siempre asociados a la arquitectura de nuestra ciudad y estos murales que os traigo hoy estaban pendientes de figurar en un post. 

Situados en dos zaguanes enormes de una gran urbanización con multitud de viviendas, oficinas, locales comerciales y aparcamientos que ocupan una manzana completa cuya ubicación no diré. 

El edificio consta de varios grupos de escaleras-ascensores, en los que en los dos de la primera fase, no se accede desde la calle por la distancia más corta, como es habitual, sino al contrario, los recorridos desde las altísimas cristaleras de acceso hasta la profundidad de los ascensores son paralelos a la fachada de mayor longitud y claro, muy largos, calculo que unos 20 metros, la anchura está proporcionada y la altura como se puede ver en las imágenes es doble, de unos 6 metros y claro esos espacios necesitaban vestirse con algo para decorar los dos accesos y disimular en parte también los pilares situados en una de las caras de los pasillos.

Suspendidos sin tocar el suelo y con el paño ondulante recorriendo la larguísima pared, las composiciones son espectaculares, hechos con piezas industriales que se usan para decorar terrazas, alféizares, cenefas y pavimentos de exteriores mayormente, se ha estudiado, troceado, recortado y adaptado de tal manera, que suponen un meticuloso trabajo en su conjunto. De autor desconocido, no he encontrado firma alguna, aunque es posible que algún lector nos pueda ayudar a completar el artículo. contribuyendo a darnos luz sobre el asunto. 

Diversas vistas de los  dos murales, muy semejantes pero distintos. Como también se puede apreciar, para disimular la gran altura del techo, se ha recurrido a  suspender unas planchas perpendiculares a las paredes que van disminuyendo la altura para  evitar el exceso volumétrico interior de la estancia.

Respecto al dato del año en que fueron instalados, fue sobre 1998 aproximadamente y por eso la música nos la trae la exitosa cantante (cuya vida privada ha llenado miles de páginas y artículos en diversos medios a través de los años) Britney Spears y su "Baby One More Time", canción compuesta por Max Martin y que se lanzó en 1998 y que solo diremos que en YouTube tiene más de ¡ochocientos millones de reproducciones!. Ahí es nada.

COM A NOVA 144: CAPITÀ SEGARRA/QUINTANA: LA DE LA FARMÀCIA LA LONJA

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Este bell edifici de Capità Segarra 11 i Quintana 1 està a punt de complir 100 anys, perquè va ser projectat per Juan Vidal Ramos en 1926 en afegir-li 2 plantes (i un cos de mirador) a l'edifici anterior (després veem el projecte) aconseguint amb esta altura el seu volum actual i qui sap si l'adequat perquè haja arribat fins als nostres dies, no diré que intacte, perquè alguns elements del projecte original han desaparegut o potser no es van arribar a fer, però ja s'ha rehabilitat alguna volta. I encara que registralment són dos cases independents, cadascuna amb el seu accés i escala, està clar que no, que es van projectar i edificar de manera unitària, i amb un inquilí constant i destacat: la farmàcia La Lonja, potser una de les més veteranes de la ciutat, que també vorem en este article.

Resultat final de la intervenció.

Just en els primers moments del muntatge de la bastida.

I aquí tenim l'altra part de l'edifici: el núm. 1 del c. Quintana, encara que, segons les normes vigents de numeració i si realment es consideraren independents, hauria de ser el núm. 3, perquè la part del xamfrà seria Capità Segarra 11 i la seua frontera a Quintana l'1. En tot cas, com podem vore, unes setmanes ans que el seu siamés, també va ser rehabilitat. La veritat és que, tot això a banda, han quedat molt bonics.

I aquí tenim la primera fulla de la seua fitxa del Catàleg i, encara que en el gràfic pareix que només estiga catalogada la cantonada, no, ho està tot, i de fet ho menciona expressament en la resta del document.

Durant les obres en les quals segons sembla s'ha intervingut en les volades dels balcons, la rascada i sanejament de clavills, pintura i a més s'ha impermeabilitzat la coberta i altres intervencions a l'interior dels habitatges (dades de SK obras).

La mania de distanciar-se dels veïns. En este cas, com podem vore la comunitat de Capità Segarra, per la raó que siga, ha preferit variar el to de la pintura i del preciós esgrafiat respecte al seu veí que va rehabilitar ans.

Projecte de Juan Vidal Ramos de 1926, en els carrers Segarra i Concepció, ja que llavors encara es deia així, després van canviar el nom per Quintana en este tram i Vicente Inglada entre Calderón i Sant Vicent. La principal variació respecte a l'original ha sigut la desaparició dels preciosos balcons correguts amb ampit continu de ferro forjat, dels quals tenim diversos exemples del mateix autor en el c. Segura, Bailén o Sant Ferran. Desconec si els altres adorns no es van fer o van desaparéixer en alguna rehabilitació anterior o possiblement en quedar les fronteres danyades pel bombardeig del Mercat.

Menció especial en el projecte de fronteres mereixen estes personetes que apareixen en ell: senyora (potser criada) amb la cistella de la compra, matrimoni (arrossegant el xiquet), senyor molt digne creuant-se amb senyores elegants (ella de mantellina) i una habitant baix dels 3,55 metres d'altura lliure de sostre dient-li alguna cosa al gat. Supose. Entranyables detalls.

I després tenim a l'inquilí il·lustre: la farmàcia La Lonja. La veritat és que la Llonja de fruites i verdures estava uns metres més amunt, en el mateix c. Capità Segarra, però he arribat a la conclusió que si no s'anomenava "del Mercado", del qual li separen a penes 10 m, és perquè n'hi devia haver una altra amb eixe nom.
I aquí tenim als tres primers titulars i propietaris:
Don José Antonio Bonmatí Sánchez, que va sol·licitar la seua obertura en 1928, només acabat l'edifici, de qui veem en la imatge un elaborat segell, i que la va vendre a:
Don Francisco Cerdá Sanchíz en 1934, que la va vendre al seu torn a:
Don José Chazarra Quesada en 1958; després ja desconec la posterior sèrie de titulars.
El cas és que, cada volta que això es feia, s'havia de garantir la higiene del local, la disposició de les estances (un plànol en casa cas) i una enorme llista d'utensilis de laboratori i de composts, perquè llavors les fórmules magistrals tenien més importància que ara i era essencial tindre tamisos, premses, matrassos o llibrells de pisa, etc., etc., i per descomptat la llista exhaustiva de productes de la qual vos pose només dos planes de les que es van presentar a l'Ajuntament per a sol·licitar el permís d'obertura.

Vista dels edificis des de la plaça del Vint-i-cinc de Maig.

I com a colofó musical, i ja que estem a punt de despedir el mes de maig, Conchita Piquer ens du una cançó tremenda (encara que l'han cantada totes les "grans"), "Amante de abril y mayo", composta pel famós trio de la cobla (Quintero, León i Quiroga) i que conta la història d'amor, tan comentada per tot el poble de la protagonista, entre ella, que és rica i noble i a més té 40 anys, mentre que ell en té 22, encara que, això sí, és un "niño tostao". A ella "le duelen los centros" de tant d'amor i el cas és que contra tota la voluntat popular que tant tendix a governar els veïns ficant-se en les seues vides, es casa amb el "tostao". Una gran cançó encara que represente una època una mica...

COMO NUEVA 144: CAPITAN SEGARRA/QUINTANA: LA DE LA FARMACIA LA LONJA

 Article traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ 

Este hermoso edificio de Capitán Segarra 11 y Quintana 1, está a punto de cumplir 100 años porque fue proyectado por Juan Vidal Ramos en 1926 al añadirle 2 plantas (y un cuerpo de mirador) al edificio anterior (luego vemos el proyecto) alcanzando con esta altura su empaque actual y quizás el adecuado para que haya llegado hasta nuestros días, no diré que intacto, porque algunos elementos del proyecto original han desaparecido o quizás no se llegaron a hacer, pero ya se ha rehabilitado alguna que otra vez y aunque registralmente son dos casas independientes, cada una con su acceso y escalera, está claro que no, que se proyectaron y edificaron de manera unitaria. Y con un inquilino constante y destacado: la Farmacia La Lonja, quizás una de las más veteranas de la ciudad que también veremos en este artículo.

Resultado final de la intervención.

Justo en los primeros momentos del montaje del andamio.

Y aquí tenemos la otra parte del edificio: el nº 1 de la C/Quintana, aunque según las normas vigentes de numeración y si realmente se consideraran independientes, tendría que ser el nº 3 porque la parte del chaflán sería Capitán Segarra 11 y su fachada a Quintana el 1. En todo caso como podemos ver, unas semanas antes que su siamés, también fue rehabilitado. La verdad que todo esto al margen, han quedado muy bonitos.

Y aquí tenemos la primera hoja de su ficha del Catálogo y aunque en el gráfico parece que solo esté catalogada la esquina, no, lo está todo y de hecho lo menciona expresamente en el resto del documento.

Durante las obras en las que al parecer se ha intervenido en los voladizos de los balcones, el rascado y saneado de grietas, pintura y además se ha impermeabilizado la cubierta y otras intervenciones en el interior de las viviendas (datos de SK obras).  

La manía de distanciarse de los vecinos. En este caso, como podemos ver la comunidad de Capitán Segarra, por la razón que sea, ha preferido variar el tono de la pintura y del precioso esgrafiado respecto a su vecino que rehabilitó antes. 

Proyecto de Juan Vidal Ramos de 1926, en las calles Segarra y Concepción ya que entonces aún se llamaba así, luego cambiaron el nombre por Quintana en este tramo y Vicente Inglada entre Calderón y San Vicente. La principal variación respecto al original ha sido la desaparición de los preciosos balcones corridos con antepecho continuo de hierro forjado, de los que tenemos varios ejemplos del mismo autor en la C/Segura, Bailén o San Fernando. Desconozco si los otros adornos no se hicieron o desaparecieron en alguna rehabilitación anterior o posiblemente al quedar la fachada dañada por el bombardeo del Mercado. 

Mención especial en el proyecto de fachada, merecen estas personitas que aparecen en él: sra (quizás criada) con la cesta de la compra, matrimonio (arrastrando al xiquet), sr muy digno cruzándose con sres elegantes (ella de peineta) y una habitante bajo los 3,55 m de altura libre de techo diciéndole  algo al gato. Supongo. Entrañables detalles.

Y luego tenemos al inquilino ilustre: la farmacia La Lonja. La verdad es que la Lonja de frutas y verduras, estaba unos metros más arriba, en la misma C/Capitán Segarra, pero he llegado a la conclusión que si no se llamaba "del Mercado" del que le separan apenas 10 m, es porque tendría que haber otra con ese nombre.

Y aquí tenemos a los tres primeros titulares y propietarios:

D. José A. Bonmatí Sánchez que solicitó su apertura en 1928, recién acabado el edificio, del cual vemos en la imagen un elaborado sello y que se la vendió a:

D. Francisco Cerdá Sanchíz en 1934 y que se la vendió a su vez a:

D. José Chazarra Quesada en 1958, luego ya desconozco la posterior serie de titulares.

El caso es que cada vez que eso se hacía, se tenía que garantizar la higiene del local, la disposición de las estancias (un planito en casa caso) y una enorme lista de útiles de laboratorio y de compuestos, porque entonces las fórmulas magistrales tenían más importancia que ahora y era esencial tener tamices, prensas, matraces o lebrillos de loza, etc, etc y desde luego la lista de productos en exhaustiva de la que os pongo solo dos páginas de las que se presentaron en el Ayuntamiento para solicitar el permiso de apertura.

Vista de los edificios desde la plaza del 25 de Mayo.

Y como colofón musical y ya que estamos a punto de despedir al mes de mayo, Conchita Piquer nos trae una canción tremenda (aunque la han cantado todas las "grandes"), "Amante de abril y mayo" compuesta por el famoso trio de la copla (Quintero, León y Quiroga) y que cuenta la historia de amor tan comentada por todo el pueblo de la protagonista, entre ella que es rica y noble y además tiene 40 años, mientras que él tiene 22, aunque eso sí, es un "niño tostao". A ella le "duelen los centros" de tanto amor y el caso es que contra toda la voluntad popular que tanto tiende a gobernar a los vecinos metiéndose en sus vidas, se casa con el tostao. Una gran canción aunque represente una época un tanto...

 

 

L'ESCALINATA D'ACCÉS A SANTA MARIA

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versió en castellano en ESTE ENLACE

 L'accidentada topografia de la nostra ciutat justifica l'existència d'escales i rampes en els nostres carrers, sobretot en el centre, que està als peus dels castells de Sant Ferran i de Santa Bàrbera, i en la resta, no ens oblidem de la fabulosa serra Grossa i confrontants, de les llomes del Garbinet, les llometes del Cap, etc.
I encara que les escales de l'institut Jordi Juan són espectaculars, les de l'altre Jordi Juan (el carrer) són històriques, salven el seu desnivell amb la plaça de Santa Maria, i el c. Vila Vella. I no sempre van ser així, segurament en el seu moment ni existia escala com a tal, sinó una simple rampa, però ens centrarem en el gran canvi que va tindre lloc en el segle XX, concretament en 1968, quan l'arquitecte municipal Miguel López González, i previ acord amb la Comisión de Fomento, va redactar el projecte de reforma, adoptant la solució d'acurtar la seua llargària des dels 35 m als 19 m, mantenint no obstant això la seua amplària, que es va decidir no estretir per a no desplaçar l'eix visual amb la porta sud de l'església (llavors encara no era basílica) i aconseguint un traçat més còmode. Es va pressupostar i adjudicar en 712.753,34 ₧ a Don Francisco Morote Forner. Es va demolir l'existent i es va substituir per materials nobles (escalons de pedra, pilastres monolítiques, barana de ferro, paviment de cinquetes, etc., etc.) però vegem la galeria de fotos...

Eren unes escales prou majestuoses, amb gran desenvolupament longitudinal amb baranes de pedra artificial amb elaborades rosasses i pilastres intermèdies. Un parell de llavorats fanals les il·luminaven (en fotos següents s'aprecia millor).

Estat actual i comparació assenyalant en roig l'antic perfil longitudinal de l'escala.

Plànol de projecte: en roig s'assenyala l'escala a demolir.

Plànol de l'escala a eliminar. Els números són les entrades a les cases que s'efectuava pels replanells. Com podem apreciar, el tram més baix tenia un pendent més suau, els escalons eren més amples. El plànol és un fragment de l'original i s'ha ressaltat en blanc la planta per a millorar la seua visió, perquè, atesa l'antiguitat del document, la qualitat de reproducció no era l'òptima.

Detall de la baranes que es col·locarien tant en la plaça (amb Jordi Juan i Vila Vella) com en la mateixa escala.

L'edifici més afectat pel canvi de desenvolupament de l'escala va ser el núm. 23 del carrer, que va haver de baixar la seua porta d'accés i afegir escalons interiors per a salvar la cota fins a la base del mateix buc d'escala d'este. La planta baixa va quedar convertida en una entreplanta. Ja no s'accedia pel replanell, sinó per la vorera del carrer.

En esta impressionant foto, veem que ans de la balustrada no hi havia res, un simple ampit i igual ni existia l'escala. L'enorme desaigüe de la plaça (a on a més baixava pel c. Institut tota l'aigua de pluja del castell i la plaça del Pont i limítrofs) coincidia amb el c. Niàgara...

Encara que no dispose de les dates originals en què es va fer la balustrada de rosasses (per a poder-nos entendre, era quasi igual que la que corona la Casa de Carbonell), supose que seria de principis del segle XX, potser la primera dècada. Dos artístics fanals il·luminaven tant l'escala com la plaça. Ministeri de Cultura.

En esta foto del Ministeri de Cultura s'aprecien millor el fanal superior i la barana del c. Vila Vella. Atenció al paviment també desaparegut.

En la imatge la ruïna de la balustrada del c. Vila Vella és evident, així que es va decidir arreglar-la igualment, es va adjudicar per un import de 94.038,60 ₧ a Don Antonio García Miralles també en 1968.
Obra germana, encara que separada d'elles, va ser la reparació del ferm deteriorat de la plaça i al març de 1971, ans de la Setmana Santa, es va adjudicar a Pastor Peris per un import de 15.512,69 ₧.

Estat actual de la barana i de la plaça.

I en ser l'edifici més afectat pel canvi de nivell en acurtar l'escala, incloc en este article l'edifici de Jordi Juan 23, un magnífic exemple d'arquitectura de principis del segle XX, catalogat i del qual només es conserva la frontera perquè es va buidar totalment, fins al punt que l'arc que donava accés a l'escala des del vestíbul i que podem vore en l'última foto també ha sigut destruït. Està catalogat.
En definitiva dos coses que objectar: la desaparició de la balustrada modernista que potser en unes altres ciutats haurien reconstruït, deixant l'escala amb el seu traçat original, i també la desaparició de l'edifici del núm. 25, que com veem en les instantànies antigues també era digne de conservar, però que ha sigut substituït per un anodí edifici blanc, sense cap personalitat.
Però fa relativament poc es va tornar a reformar tot, encara que l'actuació en l'escala es va limitar al canvi de barana per una altra prou més gruixuda, de metall i fusta, amb passamà interior d'acer inoxidable. En esta ocasió el gran canvi va tindre lloc en la mateixa plaça i el seu accés per Vila Vella, creant unes escales i canviant tot el paviment, deixant-lo lliset i lluent. Una pena no haver recuperat el de cinquetes original combinat amb franges de pedra, després anem a Sevilla, per exemple, i ens admirem que allí siga tot "més històric".
I clar, música que no falte i "Stairway to Heaven" ('Escala al cel'), exitàs de Led Zeppelin embolicat en polèmiques de plagi i també de suposades connotacions satàniques i jo que sé. Composta per Jimmy Page i Robert Plant continua sent una composició molt valorada i admirada a pesar dels lustres...