Este imponent edifici, que complix els tres requisits del títol, està situat a la façana marítima de la ciutat a Juan Bautista Lafora 9 i fent cantó amb un envejable jardí, fins i tot ara, després de la dramàtica remodelació, que és el Paseíto Ramiro, nom oficial amb què es va ratificar l’afectiu apel·latiu de tots els alacantins envers l’estupenda plaça, però que abans es va dir de la Baronessa de Satrústegui i després de la Guerra, del Tinent Luciáñez. I seguint amb el canvi de noms, l’actual Juan Bautista Lafora, es va dir abans del Postiguet fins a 1914 en què es va canviar per Juan Lafora i en 1932 amb la seua actual denominació.
I el propi edifici ha tingut diversos canvis importants, perquè encara que el seu fonament és del segle XIX, quan només tenia 3 plantes, successives ampliacions en 1925 i 1948 han donat lloc a l’aspecte actual, a una privilegiada ubicació i amb uns espaiosos habitatges (un per planta) i garatge a la planta baixa. Però anem a veure amb tots els detalls esta successió de canvis, l’actual rehabilitació de fa unes setmanes (ha quedat perfecte) i més coses.
Estat final després de l’actual intervenció a les seues façanes.
Fitxa de l’actual Catàleg de Proteccions pendent d’aprovació definitiva per la Conselleria.
Diverses fases de les obres recents.
El primitiu edifici amb només planta baixa i dos pisos i cap mirador al xamfrà. La primera foto és de Oscar Vaillard i la segona la va pujar Francisco Rodríguez Valderrama, ambdós a El nostre Alacant d’antany de Facebook. Com es pot observar, no existia encara l’estació de Classificació de mercaderies del Passeig de Gómiz.
I com veiem als anteriors documents de l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament d’Alacant, el primer canvi radical va tindre lloc en 1925 quan el propietari de la finca, Julio Pillet Lecoeur, va sol·licitar llicència per a alçar un pis més i fer obres de decoració interior i canvi de façanes sota la direcció de l’arquitecte Joaquín Aracil. Com es pot veure als plànols i a les fotos que hi ha a continuació, el canvi va ser espectacular, amb l’afegit d’ornaments en façanes, una preciosa cúpula i uns miradors a què l’arquitecte municipal, Francisco Fajardo, va posar objeccions perquè excedien en els cantons la volada permesa que era d’1,40 m, encara que al final varen poder fer-se.
Resultat de les obres, ressaltant sobre les palmeres del Paseíto i, a la segona, amb les tanques de l’Estació de Classificació del Passeig de Gómiz (foto proporcionada per Óscar Llopis), una magnífica façana, que poc duraria, perquè a penes 23 anys després es destruiria de la següent manera...
...com deia, en 1948 Miguel López va dissenyar un augment de dos pisos i àtic per al propietari en eixe moment de l’edifici, l’Excm. Sr. comte de Casa Rojas sobre el que hi havia (que al seu torn era un altre superposat sobre l’anterior, com hem vist els murs de càrrega han seguit al seu lloc) i ja a la pça. del Tinent Luciáñez, despullant-lo de la cúpula i alguns detalls més.
Però en esta ampliació també varen sorgir dificultats, ja que l’arquitecte municipal en eixe moment, Félix de Azúa, va posar objeccions al disseny de l’àtic ja que estant la casa dins de la zona de protecció de l’església de Santa Maria es va argumentar que els buits al dit àtic no guardaven relació quant a la seua posició i grandària amb els de les plantes inferiors, per la qual cosa es donava autorització per a l’obra a condició que es modificara donant una unitat de què mancava el projecte presentat, amb la qual cosa, una volta rectificada la façana de la plaça, quedava de la següent manera:
Si algú ho entén, que m’ho explique. Però bo, a la fi l’obra es va fer i així ha aplegat fins als nostres dies.
I així lluïa la preciosa casa (a pesar de la reforma de 1948) al costat del primitiu Paseíto Ramiro. La foto és de mitjans dels anys 50, perquè la casa contigua, la d’Enriqueta Rubert, ja estava construïda, però no l’augment d’altura per a les Xaverianes a la cantonada amb Sant Telm.
Els meus agraïments a l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament d’Alacant per les imàtgens i les informacions i a El nostre Alacant d’antany per les seues fotos.
Traducció gentilesa de GONZALO PONS DELGADO
I la música ens acompanya i quasi sempre busque alguna relació entre l’article i la cançó, bo, quasi sempre, en esta ocasió no en té, simplement he tornat a sentir "Atomic" del grup Blondie de fons a un menú d’una plataforma de TV després de molt de temps i m’ha tornat a agradar. La varen llançar en 1980 i està composta per Deborah Harry i James Destri i amb el toc de Giorgio Moroder.
Este imponente edificio que cumple los tres requisitos del título, está situado en la fachada marítima de la ciudad en Juan Bautista Lafora 9 y haciendo esquina con un envidiable jardín, incluso ahora, después de la drástica remodelación, que es el Paseíto Ramiro, nombre oficial con el que se ratificó el cariñoso apelativo de todos los alicantinos para con la estupenda plaza, pero que antes se llamó de la Baronesa de Satrústegui y después de la Guerra, del Teniente Luciáñez. Y siguiendo con el cambio de nombres, la actual Juan Bautista Lafora, se llamó antes del Postiguet hasta 1914 en que se cambió por Juan Lafora y en 1932 con su actual denominación.
Y el propio edificio ha tenido varios cambios importantes, porque aunque su fundamento es del siglo XIX, donde solo tenía 3 plantas, sucesivas ampliaciones en 1925 y 1948 han dado lugar al aspecto actual, en una privilegiada ubicación y con unas espaciosas viviendas (una por planta) y garaje en la planta baja. Pero vamos a ver con todos los detalles esta sucesión de cambios, la actual rehabilitación de hace unas semanas (ha quedado perfecto) y más cosas.
Estado final después de la actual intervención en sus fachadas.
Ficha del actual Catálogo de Protecciones pendiente de aprobación definitiva por la Conselleria.
Diversas fases de las obras recientes.
El primitivo edificio con solo planta baja y dos pisos y ningún mirador en el chaflán. La primera foto es de Oscar Vaillard y la segunda la subió Francisco Rodríguez Valderrama, ambas al Nostre Alacant d'antany de facebook. Como se puede observar, no existía aún la estación de Clasificación de mercancías del Paseo de Gómiz.
Y como vemos en los anteriores documentos del Archivo Municipal del Ayuntamiento de Alicante, el primer cambio radical tuvo lugar en 1925 cuando el propietario de la finca, Julio Pillet Lecoeur, solicitó licencia para levantar un piso más y hacer obras de decoración interior y cambio de fachadas bajo la dirección del arquitecto Joaquín Aracil. Como se puede ver en los planos y en las fotos que hay a continuación, el cambio fue espectacular, con el añadido de ornamentos en fachadas, una preciosa cúpula y unos miradores a los que el arquitecto municipal Francisco Fajardo, puso reparos porque excedía en las esquinas del vuelo máximo permitido que era de 1,40 m aunque al final pudieron hacerse.
Resultado de las obras, resaltando sobre las palmeras del Paseíto y en la segunda, con las vallas de la Estación de Clasificación del Paseo de Gómiz (foto proporcionada por Óscar Llopis) , una magnífica fachada, que poco duraría, porque apenas 23 años después se destruiría como sigue...
...como decía, en 1948, Miguel López diseñó un aumento de dos pisos y ático para el propietario en ese momento del edificio, el Excmo. Sr. Conde de Casa Rojas sobre lo existente (que a su vez era otro superpuesto sobre el anterior, como hemos visto los muros de carga han seguido en su sitio) y ya en la Pza del Teniente Luciáñez, despojándolo de la cúpula y algunos detalles más.
Pero en esta ampliación también surgieron dificultades, ya que el arquitecto municipal en ese momento, Félix de Azúa, puso reparos al diseño del ático ya que estando la casa dentro de la zona de protección de la Iglesia de Santa María se argumentó que los huecos en dicho ático, no guardaban relación en cuanto a su posición y tamaño con los de las plantas inferiores, por lo que se daba autorización para la obra a condición de que se modificase dando una unidad de la que se carecía en el proyecto presentado, con lo cual una vez rectificada la fachada de la plaza, quedaba de la siguiente manera:
Si alguien lo entiende, que me lo explique. Pero bueno, al fin la obra se hizo y así ha llegado hasta nuestros días.
Y así lucía la preciosa casa ( a pesar de la reforma de 1948) junto al primitivo Paseíto Ramiro. La foto es de mediados de los años 50 pues la casa contigua, la de Enriqueta Rubert, ya estaba construida, pero no el aumento de altura para las Javerianas en la esquina con San Telmo.
Mis agradecimientos al Archivo Municipal del Ayuntamiento de Alicante por las imágenes y las informaciones y al Nostre Alacant d'Antany por sus fotos.
Y la música nos acompaña y casi siempre busco alguna relación entre el artículo y la canción, bueno, casi siempre, en esta ocasión no la tiene, simplemente he vuelto a oir "Atomic" del grupo Blondie de fondo en un menú de una plataforma de TV después de mucho tiempo y me ha vuelto a gustar. La lanzaron en 1980 y está compuesta por Deborah Harry y James Destri y con el toque de Giorgio Moroder.
Perquè dels de grans
dimensions ja en vaig parlar a ESTE ARTICLE, però en esta ocasió ens
centrarem en els de menor grandària. En veurem en concret que tenen una o dos
plantes (més la baixa) sobre unes parcel·les d’aproximadament 160 o 200 m2,
circumstància que permetia fer dos habitatges en cada nivell alt, deixant la
baixa habitualment per a magatzem, tenda, taller o fins i tot una xicoteta
fàbrica. Com veurem, diversos arquitectes varen intervindre en els projectes al
llarg dels anys, però curiosament quasi tots repetien les façanes: no res de
balcons ni terrasses, només uns potents miradors amb volades adornades amb
teules àrabs i coberta de teula plana. Alguns d’ells han sucumbit a la piqueta,
però altres seguixen en peus en millor o pitjor estat, amb reformes que els han
despullat de motlures o altres elements, amb algun àtic afegit, però també hi
ha casos en què es conserva la porta original. Anem a veure’ls.
Antonio Maura 21 i Arquitecte Vidal 16. Projecte de Miguel
López González per a Enrique Ferrándiz en 1947 amb 4 habitatges i 2 locals.
Antonio Maura 20 i Arquitecte Vidal 18. Projecte de
Francisco Muñoz Llorens per a José Gosálbez Aracil en 1954 amb 6 habitatges.
Porta original amb picaport i timbres (no res de porter automàtic). A la planta
baixa actualment hi ha locals comercials.
Antonio Maura 23 i
Arquitecte Vidal 11. Projecte de Miguel
López González per a Gabriel Pérez Mollar en 1945. A la planta baixa es va
projectar un garatge i una xicoteta fàbrica (amb laboratori). A la planta alta
només hi ha un habitatge que no ocupa tota la superfície, reculant en
comparació a la finca veïna amb una xicoteta terrassa. La porta d’entrada com
podem veure és de categoria.
C/ Sant Ignasi de Loiola
7 i Antonio Maura 29. Projecte de Gabriel Penalva Asensi per a
Juan Mondéjar Carbonell en 1955, amb dos habitatges i dos locals. Com podem
veure, s’ha rehabilitat molt recentment modificant per complet la planta baixa
i potser (açò és aventurar-me, no tinc dades concretes) pel nombre de buits
s’han reconvertit en habitatges. Fa anys es varen superposar unes construccions
a la seua terrassa i que, pel que sembla, també s’han reformat.
C/ Antonio Maura 32 i Enginyer Canales 12. Projecte d’Alfonso
Fajardo per a Santiago Molina en 1945, amb 3 habitatges i un local. En 1948 se
li va augmentar un segon pis amb altres 2 habitatges. Actualment, les dos
plantes baixes són locals.
C/ Antonio Maura 33 i Enginyer Canales 10, projecte de Juan
Vidal Ramos i Julio Ruíz Olmos per a David Caballer Blasco en 1947 amb 4
habitatges i 2 locals, però en 1948 se li va afegir un altre pis. És l’únic
dels que hem vist que té un xicotet balcó.
C/ Enginyer Canales 18 i Barcelona 3. Projecte de Miguel
López González per a Jose María Gosálvez amb dos habitatges i dos locals.
Conserva la porta original.
I ací tenim una vista aèria del barri en
els primers anys 50. Assenyalats els del c/ Antonio Maura amb els núms. 21, 23
i 33 de què hem parlat abans.
N’hi ha molts més, uns de cantonada,
altres no, i al llarg d’estos 70 anys han patit nombrosos avatars i
transformacions segons ho anaven necessitant els seus propietaris, quan no
s’han venut i se n’ha alçat un altre de molt més alt i amb més habitatges.
Els meus agraïments a l’Arxiu Municipal
de l’Ajuntament d’Alacant d’on són els plànols originals dels respectius projectes.
Versió en valencià per amabilitat de GONZALO PONS DELGADO.
I posaré música, és
clar que sí, i ja que un dels carrers del barri porta el nom de Barcelona,
acudirem a Montserrat Caballé i Freddie Mercury que ens canten la cançó amb
eixe títol que varen compondre este últim i Mike Moran i es va llançar en 1988 per
a commemorar que en 1992 es celebrarien els Jocs Olímpics allà, a Barcelona.
Sempre estaran entre nosaltres.
Entradas
