EL DETERIORO DEL DRAGÓN Y DE LA FUENTE DEL BULEVAR DEL PLA.

Versió en valencià traduïda per Gonzalo Pons Delgado, en ESTE ENLLAÇ

Fue en 2011 cuando se instaló esta figura vegetal que tanto hemos llegado a querer los vecinos, cariño al que se han unido desde que circula el tranvía a escasos metros, mucha más gente, de aquí y de fuera (tengan en cuenta que la línea 2 va repleta durante el curso escolar de universitarios de todas procedencias, muchos de ellos extranjeros de Erasmus) el dragonet que simula estar surgiendo de la lámina de agua, formó parte de un conjunto de figuras y escudos vegetales de las que se conservan las jirafas y creo que el delfín, los ositos no sé si los llegaron a reponer (los robaron) y el escudo de la Puerta del Mar desapareció definitivamente. Y volviendo a nuestro querido dragonet, como pueden ver, está muy deteriorado, además de no tener la capa vegetal, su relleno se ha perdido en parte y la estructura presenta oxidaciones en la base, lo que es lógico, teniendo en cuenta que está dentro de una fuente. Lejos están aquellos días en que hasta lo iluminaban en las fiestas navideñas, pero el mantenimiento no ha sido importante en nuestra ciudad, se proyectan obras millonarias, pero se abandona lo hecho anteriormente.

Pero veamos las imágenes que valen más que mil palabras...

Estado actual de la figura, es evidente su deterioro. Y de la fuente ya ni hablamos: solo funcionan los pulverizadores lineales, los grandes chorros verticales que salían de los grandes prismas de granito, hace años que no brotan y la iluminación tampoco se enciende.

Fotos del dragón recién instalado en 2011.

Cuando recibía cuidados.

Con la fuente en todo su esplendor.

Vuelta a la triste realidad actual.

Y hablando de tristeza, esa es la canción que ameniza el artículo "Tristeza" (Goodbye Sadness) compuesta por Nilton de Souza y Haroldo Lobo y que fue un gran éxito allá por los lejanos años 60 cuando estaba de moda la música brasileña, interpretada entre otros por Astrud Gilberto y por el gran Sergio Mendes y su Brasil 66, una canción que intenta eso: quitar la tristeza y creo que lo consigue, es una de las canciones más alegres que conozco, en esta versión, la de Gilberto es un poco más sosita...

 

COM A NOUS 138: CATÀLEG VISUAL, NOMÉS FOTOS

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

Només fotos i... música. Al final llistat d'edificis.

1

2

3

4

5

6

1.- Botella de Hornos 7 i Pintor Murillo 29.
2.- Elda 36 i Alcalde Suárez Llanos 16.
3.- Espoz y Mina 2, Nicasio Camilo Jover 2 i Sevilla 17.
4.- Gasset y Artime 13.
5.- Pintor Lorenzo Casanova 30.
6.- Velázquez 16.
I com diu la lletra de "Vogue" intentarem deixar que el nostre cos es menege amb la música. Exitàs mundial de 1990, compost per la mateixa cantant i per Shep Pettibone, del qual vos oferisc dos versions: la del vídeo oficial i la que va interpretar en l'entrega dels premis MTV de 1990, al més pur estil setcentiste i amb una certa "descaradura", he he.

COMO NUEVOS 138: CATÁLOGO VISUAL, SOLO FOTOS.

Versió en valencià traduïda per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ  

Solo fotos y... música. Al final listado de edificios.

1

2

3

4

5

6

1.- Botella de Hornos 7 y Pintor Murillo 29.

2.- Elda 36 y Alcalde Suárez Llanos 18.

3.- Espoz y Mina 2, Nicasio Camilo Jover 2 y Sevilla 17.

4.- Gasset y Artime 33.

5.- Pintor Lorenzo Casanova 30.

6.- Velázquez 16.

Y como dice la letra de "Vogue" intentaremos dejar que nuestro cuerpo se mueva con la música. Exitazo mundial de 1990, compuesto por la misma cantante y por Shep Pettibone, de la que os ofrezco dos versiones: la del vídeo oficial y la que interpretó en la entrega de los premios MTV de 1990, al puro estilo dieciochesco y con cierto "descaro" jeje.

 

ONA: L'ESCULTURA DEL PONT DE GENERAL MARVÁ

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 A pesar d'estar instal·lada ja ¡set anys! baix del pont de les escales d'accés a l'Institut Jorge Juan, este blog encara no s'havia ocupat de l'escultura Ona, de l'artista alacantí Juan Carlos Nadal, imperdonable, per descomptat, perquè com tots els seguidors sabeu he dedicat gran quantitat d'articles al tema de murals, escultures, pintures, baixos relleus, etc. que adornen la nostra ciutat, ja siga en espais públics o en privats, sobre parets exteriors o inclús en vestíbuls interiors, i també perquè m'encanta, m'agrada la pròpia peça en si i també el lloc a on s'ha instal·lat, canvi de sentit de circulació de General Marvá i pas entre el barri de les Oliveretes camí cap a Sant Blai, pont que hauré creuat centenars de voltes, sobretot per damunt: set anys d'assistència al Jorge Juan ho acrediten.

L'escultura acabada d'inaugurar, en 2015. A més d'agradar-me estèticament, em transmet força, energia, potència, espenta, com realment diu el seu encertat nom: Ona, perquè així són les ones de la mar: enèrgicament insuperables.

Estat de l'escultura (realment bruta), amb porqueria acumulada d'anys; no sé si s'ha arribat a netejar alguna volta, però ja en 2020 estava malament, un poc menys, és clar (hi ha una foto molt més avall que ho confirma). Sí que és de veres que el mur s'ha repassat més d'una volta, però les humitats afloren cíclicament.

Túnel amb i sense escultura, ambdós de 2015. La foto "sense" no recorde de qui és.

I aquí tenim unes imàtgens del web de Juan Carlos Nadal; punxeu en el nom i entrareu en ella per a conéixer més de la seua obra i trajectòria, el currículum és quilomètric.

He de reconéixer que quan ho vaig vore, a pesar de ser un "atac" a l'obra i a l'espai, em va fer molta gràcia, van embrutar la paret però amb molt d'enginy, intentant emular a la pròpia escultura, no es va tractar d'un acte vandàlic sense més, almenys es van calfar el cap. Foto de 2020, no conec l'autor.

I, des d'abans de la Guerra, es pensava en rematar la perspectiva dels passejos amb alguna cosa més que un simple vessant d'argila; la idea d'una escalinata monumental i una pèrgola que decoraren l'accés al Tossal va canviar amb la construcció de l'Institut Jorge Juan: el propi edifici ja era prou potent per a rematar eixes vistes i així es va situar en l'eix de Gadea-Soto-Marvá i es va començar la construcció de la gran escala de pedra amb el pont de què parlem, que connectava els carrers Jaime María Buch i Marqués de Molins. Grans treballs de desmunt (1949) i construcció es van mamprendre amb projectes datats entre 1947 i 1953.

Reproduccions parcials dels projectes de construcció de l'escala (Miguel López i Félix de Azúa arquitectes en 1947) i de la il·luminació d'Arturo Mollá Bay (1953).

Imàtgens del conjunt només acabat cedides pel seu autor, Juan Carlos Nadal, com les anteriors (les que no duen el nom del blog) a qui agraïsc la seua generositat.
I, si parlem de força, és el que desprén la música (bo, més aïna l'arranjament amb el seu martelleig constant que és, però, el marc ideal per a la melodia de fons) perquè la lletra pel que pareix és el contrari: parla a més del cotó o de la buata, de la perea, de les poques ganes, la qual cosa s'ha arribat a interpretar com que es referix a la depressió. I em referisc a "C'est la ouate" exitàs de 1986, compost per la pròpia cantant, Caroline Loeb i per Pierre Grillet i Phillipe Etienne Chany. Vos pose el vídeo però avise que potser vos ix algun cartell de contingut inapropiat o alguna cosa d'eixes, perquè a la cantant en un moment se li veuen les mamelles.