L'OBRA DE PARE ESPLÁ (1): SENSE BARRONS I AMB BANCS MASSA PROP DELS COTXES

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 

 El propòsit era bo, boníssim, transformar un carrer ample i dessubstanciat tal com vaig contar en PADRE ESPLÁ: DE AVENIDA A PASEO en un agradable passeig amb amples voreres, dos noves places i molts més arbres i bancs per a assentar-se estava molt bé. Afortunadament, el regidor d'Urbanisme va fer cas a les meues peticions (ignore si algú més ho va demanar, però jo ho vaig fer en l'article que he enllaçat) i es van respectar molts arbres i un parell de palmeres que estava previst talar, però com dic, no tot ha eixit com ens haguera agradat als usuaris i s'aprecien al meu entendre unes errades que condicionen el resultat i que ara vorem.

I m'agrada començar amb una imatge recreació del projecte, ben bonica i que ens il·lusionava amb el resultat final que no ha sigut tan brillant.

Potser una de les qüestions més determinants és la falta de barrons o rastells, no n'hi ha ni un, s'ha fet tot al mateix nivell, calçada, voreres, aparcaments, parterres, les noves places, tot. I això en un carrer que és l'eixida natural del barri cap a la carretera de València i les platges, amb un trànsit moderat a on hi ha trams pels quals passen fins a quatre línies d'autobusos desenes de voltes al dia, és massa. El barró és la primera línia de defensa contra els vehicles, tant dels parterres com de les persones, com vorem després. En les fotos veem com moltes de les zones verdes i escocells han sigut envaïts pels cotxes. En la imatge hi ha diversos exemples.

Els canvis en el projecte han sigut una constant, per a millorar o no. En la imatge veem assenyalats amb cercles rojos els parterres prevists en esta zona, encreuament amb els carrers Pintor Zuloaga (cap a plaça Manila) i Maisa Lloret i amb fletxes blaves assenyalant els nous que s'han fet en la realitat, envoltant tota la redona amb la intenció de crear una bardissa circular que la circumde. Però a més d'eixos i de tots els escocells, tampoc tenen barró les bardisses longitudinals que voregen a un costat i l'altre el carril bici central, jardineres residuals exposades al trànsit passant.

Solució municipal al problema? doncs ja ho veem: assenyalar que ahí hi ha una bardissa, una plantació que devem respectar sense aparcar damunt i avís a vianants que tampoc poden xafar-les. Les longitudinals del carril bici continuen estant a mercé de les distraccions dels conductors. Fins en les del c/ Portugal i voltants van col·locar un ressalt per a protegir-les.

Però no només la jardineria, les persones també corren perill perquè hi ha molts bancs instal·lats a la vora mateixa de la vorera sense cap obstacle que el separe de la calçada amb la qual forma un tot al mateix nivell, ni un barró, ni una línia pintada en terra que indique als conductors el límit de l'asfalt, tot junt.

T'assentes i a més d'estar veent passar el trànsit a centímetres del teu cap, respires el "aroma" dels tubs d'escapament. La part més curiosa és que les voreres són amples, molt amples, i eixos bancs, inclús sense barrons, podrien estar almenys a metre i poc de la calçada; d'amplària, n'hi ha. Com diu una amiga meua de Facebook "és que no es fixen".

En Poeta Zorrilla almenys els bancs estan sobre una vorera i separats del trànsit metre i poc i a un altre nivell. La senyalització horitzontal contínua ajuda al fet que els conductors sàpien a on acaba el seu camí.

Açò és el desitjable per a plantes i persones: barró en la vorera, barró en la jardinera i els seients agradablement protegits del trànsit com en el c/ Quintana, que, per cert, va ser el primer projecte de regeneració d'un carrer que ha complit el seu objectiu: reviscolar la vida i crear espais agradables i segurs i que jo recorde el va fer la mateixa regidoria que el de Pare Esplá, no sé la raó de variar els conceptes tan evidents per a anar a pitjor.

Els canvis i augments de pressupost i rectificacions del projecte, donen lloc a una sèrie de qüestions com la desaparició de la reurbanització del c/ Riu Serpis que és el que utilitzava la línia 02 del bus urbà i que es va desviar pels treballs, però resulta que en el dit carrer no s'ha mogut ni un m² d'asfalt, no obstant això la línia seguix desviada amb gran perjuí per al veïnat d'una àmplia i poblada zona de Carolines, no sé si és que seguirà pendent d'algun acord de Bertolín i l'Ajuntament.

Fulla del projecte original a on apareix part del c/ Riu Serpis.

Estat actual del carrer que manté la seua fisonomia de sempre. I els seus arbres, que ja és molt.

Este és el primer dels articles dedicats al repàs de l'execució del "PROYECTO DE MEJORA DEL SISTEMA VIARIO DE LA CALLE PADRE ESPLÁ, DESDE LA CALLE INGENIERO CANALES HASTA LA GLORIETA PERIODISTA CLARA FORNER" perquè encara hi ha més coses que analitzar. Per descomptat amb la millor de les intencions, és una zona que m'ha agradat sempre, soc veí pròxim i l'he travessada per una raó o una altra nombroses voltes i m'agradaria que s'hagueren fet les coses d'una altra manera, és clar. No sé si té remei alguna de les coses, almenys respecte als escocells i parterres ho han intentat i es pot arribar a aconseguir que cresquen les bardisses i plantacions, potser el tema dels bancs també es pot: no són inamovibles i damunt es guanyaria alguna plaça més d'aparcament.
La música no pot faltar i parlant de parcs, un de molt famós és el "MacArthur Park", cançó escrita per Jimmy Webb per a l'actor (i cantant) Richard Harris en 1968, però que Donna Summer va versionar en 1978 fent-la mundialment famosa. Aquí vos duc una versió cantada en directe en el xou VH1 Live & More Encore! de 1999.

LA OBRA DE PADRE ESPLÁ (1): SIN BORDILLOS Y CON BANCOS DEMASIADO CERCA DE LOS COCHES.

 Versió en valencià traduïda per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ 

El propósito era bueno, buenísimo, el transformar una calle ancha y destartalada tal y como conté en PADRE ESPLÁ: DE AVENIDA A PASEO en un agradable paseo con anchas aceras, dos nuevas plazas y muchos más árboles y bancos para sentarse estaba muy bien. Afortunadamente, el Concejal de Urbanismo hizo caso a mis peticiones (ignoro si alguien más lo pidió, pero yo lo hice en el artículo que he enlazado) y se respetaron muchos árboles y un par de palmeras que estaban previstos talar, pero como digo, no todo ha salido como nos hubiera gustado a los usuarios y se aprecian a mi entender unos fallos que condicionan el resultado y que vamos a ver.

Y me gusta empezar con una imagen recreación del proyecto, bien bonita y que nos ilusionaba con el resultado final que no ha sido tan brillante.

Quizás una de las cuestiones más determinantes sea la falta de bordillos, no hay ni uno, se ha hecho todo al mismo nivel, calzada, aceras, aparcamientos, parterres, las nuevas plazas, todo. Y eso en una calle que es la salida natural del barrio hacia la carretera de València y las playas, con un tráfico moderado donde hay tramos por los que pasan hasta cuatro líneas de autobuses decenas de veces al día es demasiado. El bordillo es la primera línea de defensa contra los vehículos, tanto de los parterres como de las personas, como veremos después. En las fotos vemos como muchos de las zonas verdes  y alcorques han sido invadidos por los coches. En la imagen hay varios ejemplos.

Los cambios en el proyecto, han sido una constante, para mejorar o no. En la imagen vemos señalados con círculos rojos los parterres previstos en esta zona, cruce con las calles Pintor Zuloaga (hacia Plaza Manila) y Maisa Lloret y con flechas azules señalando los nuevos que se han hecho en la realidad, rodeando toda la rotonda con la intención de crear un seto circular que la circunde. Pero además de esos y de todos los alcorques, tampoco tienen bordillo los setos longitudinales de bordean a un lado y otro el carril bici central, jardineras residuales expuestas al  tráfico pasante.

¿Solución municipal al problema? pues ya lo vemos: señalar que ahí hay un seto, una plantación que debemos respetar sin aparcar encima y aviso a peatones de que tampoco pueden pisarlos. Los longitudinales del carril bici, siguen estando a merced de los despistes de los conductores. Hasta en los de la C/Portugal y alrededores, colocaron un resalto para protegerlos.

Pero no solo la jardinería, las personas también corren peligro porque hay muchos bancos instalados al borde mismo de la acera sin ningún obstáculo que lo separe de la calzada con la que forma un todo al mismo nivel, ni un bordillo, ni una línea pintada en el suelo que indique a los conductores el límite del asfalto, todo junto. 

Te sientas y además de estar viendo pasar el tráfico a centímetros de tu cabeza, respiras el "aroma" de los tubos de escape. Lo curioso es que las aceras son anchas, muy anchas y esos bancos, incluso sin bordillos, podrían estar al menos a metro y pico de la calzada, anchura hay. Como dice una amiga mía de facebook "es que no se fijan".

En Poeta Zorrilla al menos los bancos están sobre una acera y separados del tráfico metro y pico y a otro nivel. La señalización horizontal continua, ayuda a que los conductores sepan donde acaba su camino.

Esto es lo deseable para plantas y personas: bordillo en la acera, bordillo en la jardinera y los asientos agradablemente protegidos del tráfico como en la C/Quintana que por cierto, fue el primer proyecto de regeneración de una calle que ha cumplido su objetivo: revitalizar la vida y crear espacios agradables y seguros y que yo recuerde lo hizo la misma concejalía que el de Padre Esplá, no sé la razón de variar los conceptos tan evidentes para ir a peor.

Los cambios y aumentos de presupuesto y rectificaciones del proyecto, dan lugar a una serie de cuestiones como la desaparición de la reurbanización de la C/Rio Serpis que es la que utilizaba la línea 02 del bus urbano y que se desvió por los trabajos, pero resulta que en dicha calle no se ha movido ni un m2 de asfalto, sin embargo la línea sigue desviada con gran perjuicio para el vecindario de una amplia y poblada zona de Carolinas, no sé si es que seguirá pendiente de algún acuerdo de Bertolín y el Ayuntamiento.

Hoja del proyecto original donde aparece parte de la C/Rio Serpis.

Estado actual de la calle que mantiene su fisonomía de siempre. Y sus árboles, que ya es mucho.

Este es el primero de los artículos dedicados al repaso de la ejecución del "PROYECTO DE MEJORA DEL SISTEMA VIARIO DE LA CALLE PADRE ESPLÁ, DESDE LA CALLE INGENIERO CANALES HASTA LA GLORIETA PERIODISTA CLARA FORNER" porque aún hay más cosas que analizar. Desde luego con la mejor de las intenciones, es una zona que me ha gustado siempre, soy vecino cercano y la he atravesado por una u otra razón numerosas veces y me gustaría que se hubieran hecho las cosas de otra manera, claro está. No sé si tiene remedio algo, por lo menos respecto a los alcorques y parterres lo han intentado y se puede llegar a conseguir que crezcan los setos y plantaciones, igual lo de los bancos también se puede: no son inamovibles y encima se ganaría alguna plaza más de aparcamiento.

La música no puede faltar y hablando de parques, uno muy famoso es el "MacArthur Park" canción escrita por Jimmy Webb para el actor (y cantante) Richard Harris en 1968, pero que Donna Summer versionó en 1978 haciéndola mundialmente famosa. Aquí os traigo una versión cantada en directo en el show "VH1 Live & More Encore!" de 1999.

.

 

COM A NOUS 136: SANT FERRAN 51/CANALEJAS 4, EL DE LA FARMÀCIA CHICOY

Article d'Elkiko i Jaume Chicoy traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 I per fi! ha arribat el dia en què este preciós edifici del c/ Sant Ferran 51, projectat per Francisco Fajardo en 1910, s'ha rehabilitat integralment, no només les fronteres sinó també l'interior, dividint l'anterior habitatge per planta en dos i dotant-lo d'ascensor, deixant-lo com a nou i clar, el seu blog de confiança (este) s'havia d'ocupar de la qüestió, però... amb l'afegit que afortunadament tinc un amic, Jaume Chicoy, que és descendent dels titulars de la famosa farmàcia que va estar situada molts anys en el local de la planta baixa i a més a més ha tingut per bé compartir amb tots nosaltres documents i fotos històriques d'esta i ha tingut la gentilea d'escriure un text per a tots nosaltres que transcric a continuació, després de la fitxa del catàleg.

Estat final de la rehabilitació de l'edifici.

Tapat amb la lona que representava la plaça de Balmis pròxima en la seua etapa "gaudiniana".

Fitxa de l'actual Catàleg (encara que l'edifici ja ho estava des de 2010 pel Pla Especial del Centre Tradicional) i vista de l'edifici sense la lona.

I, a continuació, text i fotos de Jaume Chicoy Mira.

"La rehabilitació de l'edifici amb el número 51 del carrer Sant Ferran suposa la posada al dia de la totalitat de l'illa en la qual s'alça. Una illa orgullosa que des de fa més de 100 anys domina un dels dos extrems de l'inicialment Passeig d'Olalde, poc després del Passeig dels Màrtirs de la Llibertat i finalment i fins hui de l'Esplanada d'Espanya. Un context de peces d'arquitectura acadèmica sobreïxent entre les quals este immoble es postula humil i modest per a ajudar a entendre l'atmosfera del conjunt d'una època perduda. I una peça firmada en 1910 per Francisco Fajardo, autor entre altres dels plans urbanístics dels barris de la Florida o de Ciutat Jardí, així com del Cementeri Municipal d'Alacant, del Mercat Central juntament amb Juan Vidal o de nombrosos habitatges.
"Es tracta d'una construcció destinada a local comercial i 4 habitatges en 4 altures (inicialment 3 altures, sobre les quals en un moment indeterminat s'afig un àtic mantenint la línia de cornisa), amb escassa ornamentació i ritme regular.

"Com en tants casos de l'època, l'edifici no va ser objecte de divisió de propietat horitzontal, que és la raó per la qual va romandre deshabitat durant lustres a la mort de María Victoria, la seua última propietària i única habitant. Van viure també en ell anteriorment els qui posseïen en aquells dies l'Óptica Espinosa en la confluència dels carrers Bailén i Girona. En els anys 60 del segle passat els seus baixos els va ocupar una oficina de farmàcia que va vore créixer insignes nadadors de la història d'Alacant i una filla que va continuar la professió en altres oficines.
"La farmàcia era el lloc de trobada del barri. La duien Don José Antonio Chicoy i Doña Lola. Només obrir era el torn dels mariners amb les seues ferides causades durant la nit. Hams enganxats als dits, espines, etc. Després calia dur les medicines a les cases, de la qual cosa s'encarregaven els xics de la farmàcia, Juanillo i Miguel entre altres. Xe, el que fan ara les empreses de repartiment a domicili. Normalment s'apuntava el preu dels medicaments en una llibreta i al final de mes es pagava. Al migdia aplegaven els metges, Mengual, Tello, Llorens, Salvetti, Aznar... i es feia la tertúlia en la rebotiga. A poqueta nit era el torn del practicant: primer va ser Pepito Esplá i després Ginés, un policia armat que era un armari de gran. Es tancaven en la rebotiga i encenien foc amb alcohol en uns recipients per a desinfectar les agulles.
"De vesprada passaven també les dones de la secció femenina que tenien la seua seu al carrer Sant Ferran.
"Les nits de guàrdia la farmàcia estava ben protegida amb els serenos del carrer Sant Ferran i Rafael Terol, encara que discutien entre ells perquè un era del torero Pacorro i l'altre del Tino. Alguna volta van arribar als bastons en les seues discussions.
"Fa pocs anys els seus nous titulars van traslladar molt més actualitzada a la cantonada enfrontada del mateix carrer.

"Una intervenció artística de camuflatge per a tapar l'estat de semi-ruïna que amenaçava l'edifici va cobrir la seua frontera amb una lona impresa (per iniciativa del llavors regidor d'Imatge Urbana) que prompte es va degradar a negre, romanent així durant altres llargs anys. Després de diferents operacions de compravenda i diversos requeriments municipals per l'estat de conservació de l'immoble, les obres últimes de rehabilitació per a transformar les plantes de pis en apartaments turístics han deixat al descobert nombrosos i notables testimonis de l'ofici de la construcció d'antany, que acuradament s'han mantingut i recuperat sense deixar de banda la necessària actualització del condicionament general dels espais. Testimonis que poden vore's des del carrer en el treball de forja de la porta d'accés, en el rètol de la primitiva farmàcia, en el ferram dels balcons o en les motlures blanques i nues. Testimonis que ens murmuren com el discret encant de la senzillea a voltes construïx l'orde misteriós de la bellea."

Rètol de vidre de la farmàcia que va ser encomanat a Casa Devesa.

La porta original d'entrada, s'ha conservat i així lluïx.

Plaça de Canalejas, a qui deu el seu nom un dels carrers de l'edifici i que aguaita tímidament en la segona foto, just darrere de la Casa d'Alberola.

Una altra vista de l'edifici.

Text i fotos cortesia de Jaume Chicoy així com les del vestíbul i l'escala que són d'una memòria descriptiva feta per Don José Diego Quiles Pomares. Les fotos que duen la marca d'aigua "Alacantí de profit", les antigues i la fitxa del Catàleg han sigut gestionades pel blog.
La música també l'ha triada Jaume, encara que el rotllo d'autoria i això és de Paco, perquè el tema és perfecte, ja que no sabem quants problemes de taquicàrdies hauran resolt en la farmàcia: centenars. I és que és així com es diu la cançó "Taquicardia" un tema de 1984 cantat per Vainica Doble i degut a les seues dos components, Carmen Santonja Esquivias i Gloria van Aerssen Grande, junt amb Miguel Ángel Campos López. La canten en directe en un programa de TVE.