ELS MURALS QUE HAN DESAPAREGUT...

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Tenim la sort en esta ciutat de tindre una sèrie d'obres artístiques (unes ens agraden més; unes altres, menys) que un nombrós grup de grans escultors i pintors van dur a terme en totes les èpoques, sense oblidar a qui els va contractar, una sèrie d'empresaris, constructors, arquitectes que van considerar que eixes parets estarien molt millor amb estes composicions de panells dels més diversos materials ceràmics, petris, metàl·lics o simplement pintats. I a més molts d'ells, tot i estar en espais privats, es prestaven a la contemplació del públic per estar fonamentalment en fronteres, vestíbuls, porteries o accessos als edificis i per tant, en estos últims casos, molt fàcils d'apreciar pel ciutadà. Però... per diverses qüestions molts d'ells han desaparegut del panorama alacantí. Diverses causes ho han propiciat: venda del local o edifici i nova decoració, obres d'accessibilitat dels accessos i mil i un motius més, que han influït en què desapareguen a la vista i els propietaris els hagen canviats de lloc o inclús que hagen acabat en la brossa. La seua protecció en el nou Catàleg no existix, tret potser del magnífic i enorme Baeza del Gran Sol i dels del complex Vistahermosa. Uns altres a la vista com els de l'EDIFICIO MÓNACO (una col·lecció de més de 90 murals de totes les grandàries) no en tenen. Bo, i vorem una sèrie (segur que n'hi ha molts més) dels que ja no estan a la vista i esperem que salvaguardats.

En 2012 el magnífic mural, encara que ja prou deteriorat, que Cobensa (Construcciones Benacantil, SA), promotora dels milers d'habitatges de la Verge del Remei, va encomanar a Gastón Castelló per a decorar la frontera de la seua seu en l'av. Pi Sant 1 va desaparéixer en vendre l'edifici. L'antic propietari el va desmuntar i assegura que el té ben guardat...

Els que segur que no estan guardats van ser estes dos obres d'Ibáñez de 1967, ubicats en les dos entrades d'un edifici de la pl. Calvo Sotelo. La necessitat de fer l'edifici accessible va obligar al desmuntatge en 2012 d'ambdós murals, que... van acabar en un contenidor de runa. Algun espavilat va agafar allò que va poder i va intentar vendre-ho en Todocolección (com veem en l'última foto). No va aprofitar per a res l'oferiment de la successora de l'escultor per a ubicar-los en la paret perpendicular a la posició original, a on es disponia d'espai.

En este cas, l'escultura metàl·lica que Miguel Losan va fer en 1982 per a la sabateria Carla, d'Alfons el Savi 15, ha acabat la seua funció de decorar la faxtada d'este reconegut establiment, que durant tants anys ha estat en eixa ubicació i que ara anuncia la seua clausura. La primera foto és de fa uns mesos, quan estaven els operaris llests per a desmuntar-la i posar el vinil d'anunci de tancament. Esperem que l'hagen guardada.

El local decorat per Juan Guardiola Gaya en la plaça dels Cavalls 14 en 1970 per a una empresa dedicada a la construcció i tota classe de maquinàries de neteja, depuració, etc. de piscines tenia tota una sèrie d'elements típics de l'arquitecte, a més del mural que veem en la primera imatge. L'escala circular volada que accedia a l'entreplanta d'estesa de marbre travertí, contrapetges de manises de Mensaque, barana de formigó buixardat i passamans de gros tub pintat en marró també va desaparéixer, com el mural, en ocupar-se l'espai per una entitat bancària que, mantenint l'estructura d'esta escala, la va fer més al seu gust.

El penúltim (tant de bo poguera dir l'últim) cas és el d'este vestíbul del passeig de Gadea. La configuració original estava molt pensada: marbre verd fosc i sobre ell l'escultura La família, obra dels ceramistes Fina Llàcer i Alfonso Saura d'Altea.

Estos mateixos ceramistes es van encarregar de la jardinera que estava enfront de l'escultura en la primera navada del portal. El dibuix es repetia en la reixa d'accés de l'edifici, projectat per Juan Antonio Jordá Juan en 1966 i en els vidres de la segona porta.

La recepció tenia un treginat idèntic a este, que servia de complement a la porta vidriera de fusta massissa d'accés al segon vestíbul.

La lluita d'alguns veïns durant anys, que pretenien que, encara que es feren les obres d'accessibilitat necessària, es mantingueren els marbres, ceràmiques, treginats, reixa, luxosos materials que definien la personalitat d'este vestíbul únic en la ciutat, no va tindre bona fi en perdre la batalla i actualment és així: anodí i impersonal.

En este cas no s'ha perdut el mural de Raúl Hurtado per a la floristeria Tulipán de Las Navas/Teatre, simplement s'ha transformat; val més això que res i suponc que si algun dia volen retornar a l'obra original, es podrà fer. Suponc.

Tres casos llegendaris: Gastón Castelló elaborant el mural per a la Caja de Ahorros Provincial de la Rambla; la cantonada arredonida de la sastreria La Silueta, en Castaños 3/Baró de Finestrat; i la cafeteria Las Vegas, en l'Esplanada 4/Enginyer Lafarga/Sant Ferran (projecte de Juan A. García Solera en 1958), a on hui hi ha un Burger King. Les dos últimes obres, de Manuel Baeza; l'última foto és d'Eugenio Bañón. En ambdós casos, murals de parador desconegut.
És clar que tots (menys el de la CAPA) eren/són obres propietat de particulars i poden fer amb elles conforme vullguen, tot depén de la sensibilitat dels seus propietaris, alguns les hauran conservades en sa casa, uns altres les hauran venudes i, en algun cas, la brossa ha sigut el seu destí.
I per a posar música, anem a una obra també immortal: "Can't Get Used to Losing You" ('No puc acostumar-me a perdre't') composició de Doc Pomus i Mort Shuman, exitàs en 1966 d'Andy Williams. Clar que ells parlaven d'amor, i jo, d'estos i altres murals...

LOS MURALES QUE HAN DESAPARECIDO...

Tenemos la suerte en esta ciudad, de tener una serie de obras artísticas (unas nos gustan más, otras menos) que un nutrido grupo de grandes escultores y pintores llevaron a cabo en todas las épocas, sin olvidar a quienes los contrataron, una serie de empresarios, constructores, arquitectos que consideraron que esas paredes estarían mucho mejor con estas composiciones de paneles de los más diversos materiales cerámicos, pétreos, metálicos o simplemente pintados. Y además muchos de ellos aún estando en espacios privados, se prestaban a la contemplación del público por estar fundamentalmente en fachadas, zaguanes, porterías o accesos a los edificios y por lo tanto en estos últimos casos, muy fáciles de apreciar por el ciudadano. Pero... por diversas cuestiones, muchos de ellos han desaparecido del panorama alicantino, diversas causas lo han propiciado, venta del local o edificio y nueva decoración, obras de accesibilidad de los accesos y mil y un motivo más, que han influido en que desaparezcan a la vista y los propietarios los hayan cambiado de lugar o incluso que hayan acabado en la basura. Su protección en el nuevo Catálogo no existe, salvo quizás el magnífico y enorme Baeza del Gran Sol y los del Complejo Vistahermosa. Otros a la vista como los del EDIFICIO MÓNACO (una colección de más de 90 murales de todos los tamaños) no la tienen. Bueno y vamos a ver una serie (seguro que hay muchos más) de los que ya no están a la vista y esperemos que salvaguardados.

En 2012, el magnífico mural, aunque ya bastante deteriorado, que Cobensa (Construcciones Benacantil S.A.) promotora de las miles de viviendas de Virgen del Remedio, encargó a Gastón Castelló para decorar la fachada de su sede en la Avda del Pino Santo 1, desapareció al vender el edificio. El antiguo propietario, lo desmontó y asegura que lo tiene a buen recaudo...

Los que seguro que no están guardados, fueron estas dos obras de Ibáñez de 1967, ubicados en las dos entradas de un edificio de la Pza de Calvo Sotelo. La necesidad de hacer el edificio accesible, obligó al desmontaje en 2012 de ambos murales que...acabaron en un contenedor de escombros. Algún avispado cogió lo que pudo e intentó venderlo en Todocolección (como vemos en la última foto). De nada sirvió el ofrecimiento de la sucesora del escultor para ubicarlos en la pared perpendicular a la posición original donde se disponía de espacio.

En este caso, la escultura metálica que Miguel Losan hizo en 1982 para Calzados Carla, de Alfonso el Sabio 15 ha acabado su función de decorar la fachada de este reconocido establecimiento, que durante tantos años ha estado en esa ubicación y que ahora anuncia su cese. La primera foto es de hace unos meses cuando estaban los operarios listos para desmontarlo y poner el vinilo de anuncio de cierre. Esperemos que lo hayan guardado.

El local decorado por Juan Guardiola Gaya en la plaza de Los Luceros 14 en 1970, para una empresa dedicada a la construcción y toda clase de maquinarias de limpieza, depuración etc, de piscinas, tenía toda una serie de elementos típicos del arquitecto, además del mural que vemos en la primera imagen, la escalera circular volada que accedía a la entreplanta de huella de mármol travertino, tabicas de azulejos de Mensaque, barandilla de hormigón abujardado y pasamanos de grueso tubo pintado en marrón, también desapareció, como el mural, al ocuparse el espacio por una entidad bancaria, que manteniendo la estructura de dicha escalera, la hizo más a su gusto. 

El penúltimo (ojalá pudiera decir el último) caso es el de este zaguán del Paseo Gadea. La configuración original estaba muy pensada: mármol verde oscuro y sobre él la escultura "La familia" obra de los ceramistas Fina Llàcer y Alfonso Saura de Altea.

Estos mismos ceramistas, se encargaron de la jardinera que estaba frente a la escultura en la primera crujía del portal. El dibujo se repetía en la cancela de acceso del edificio, proyectado por Juan Antonio Jordá Juan en 1966 y en los cristales de la segunda puerta.

El techo del recibimiento era tal cual este artesonado que servía de complemento a la puerta cristalera de madera maciza de acceso al segundo vestíbulo.

 La lucha de algunos vecinos durante años, que pretendían que aún haciendo las obras de accesibilidad necesaria, se mantuvieran los mármoles, cerámicas, artesonados, cancela, lujosos materiales que definían la personalidad de este zaguán único en la ciudad, no tuvo buen fin al perder la batalla y actualmente es así: anodino e impersonal.

En este caso no se ha perdido el mural de Raúl Hurtado para la Floristería Tulipán de Navas/Teatro, simplemente se ha transformado, algo es algo y supongo que si algún día quieren retornar a la obra original, se podrá hacer. Supongo.

Tres casos legendarios: Gastón Castelló elaborando el mural para la Caja de Ahorros Provincial de la Rambla, la esquina redondeada de la Sastrería La Silueta en Castaños 3/Barón de Finestrat y la Cafetería Las Vegas, en la Explanada 4/Ingeniero Lafarga/San Fernando (proyecto de Juan A. García Solera en 1958) donde hoy hay un Burger King. Las dos últimas obras de Manuel Baeza, la última foto es de Eugenio Bañón. En ambos casos, murales de paradero desconocido.

Está claro que todos (menos el de la CAPA) eran/son obras propiedad de particulares y pueden hacer con ellas lo que quieran, todo depende de la sensibilidad de sus propietarios, algunos las habrán conservado en su casa, otros las habrán vendido y en algún caso, la basura ha sido su destino.

Y para poner música, vamos a una obra también inmortal: "Can't Get Used To Losing You" (No puedo acostumbrarme a perderte) composición de Doc Pomus y Mort Shuman, exitazo en 1966 de Andy Williams. Claro que ellos hablaban de amor y yo de estos y otros murales... 

EDIFICIS RECUPERATS IX: EL DE LA TELEFÓNICA

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 O més aïna "Central Automática de Teléfonos", tal com es va denominar el seu edifici de l'av. Zorrilla 12, més tard José Antonio i ara Constitució. Durant molts anys en un curt però intens carrer, sempre molt concorregut perquè hi havia tot: situat enfront del Mercat Central i el Cine Monumental, en ell mateix s'ubicaven els cines Capitol i Ideal, el Teatre Principal, Govern Militar, Casa de Socors, el Quiosc d'Artesania (venda d'entrades per a tot: futbol, bous, etc.) i, com no, el locutori telefònic, en un moment en què molt poques persones podien tindre telèfon en casa, és a dir, un pol d'atracció ineludible per a aquells anys. Les coses han canviat, però continua sent un carrer bonic, ple de preciosos edificis històrics, encara que últimament ha patit una capritxosa i innecessària tala dels seus frondosos arbres i una conversió en zona de vianants que, junt amb la del c. Bailén, ha sigut controvertida a més per altres motius: els seus materials, la dificultat de pas del cotxe de bombers, falta d'embornals...

I en el pla d'expansió que la CTNE tenia en 1925-1929 es va construir l'edifici quan ja havia alçat la seua seu en les diverses ciutats espanyoles. Oficines, atenció al públic i central.

I per a això va comprar un solar de 329 m² en el número 12 del carrer, a on ans hi va haver un teatre tal com es pot vore en esta foto. Curiosament, si ens fixem en la segona, darrere de la mitgera del fons sobreïx el remat i mirador de l'edifici situat en el c. López Torregrosa 8, alçat en 1889, a on va estar fins no fa molts mesos la famosa botiga Arenas, i que desgraciadament va patir una solsida en la seua part interna (afortunadament sense víctimes) fa menys d'un mes, en este 2024.

El projecte el va dur a terme Ignacio de Cárdenas, arquitecte autor de moltes altres centrals, entre elles el famós gratacel "tipus Nova York" de la Gran Via madrilenya. Es van fer diverses versions fins a arribar a la que lluïx actualment. A més a més, des de la seua construcció fins que la companyia el va buidar, es van fer diverses obres, com ara modernització de l'espai dedicat al públic, una ampliació de la tercera planta en 1966, col·locació d'un tanc de fueloil i un cobriment del terrat en 1970.

Fotos d'època (anys 30-40) a on s'aprecia que la frontera ja té la mateixa composició que actualment. En ser un edifici que, a més d'oficines i atenció al públic, tenia maquinària necessària per al funcionament de la xarxa telefònica, es pot observar que sobre els buits centrals hi ha una biga de ferro amb una corriola per a muntar o baixar els equips necessaris. Sobre la finestra allargada de la tercera planta, el suport i els ancoratges per a l'asta necessària per a hissar una bandera.

Però va arribar el moment en què les comunicacions van canviar, els equips eren cada vegada més reduïts i es necessitava menys lloc. La gent tenia telèfons fixos i mòbils, ja no necessitava anar a demanar una conferència i jo crec que va ser la primera empresa que va obligar a fer els tràmits no presencials. Este i molts altres edificis, ja sobraven, es van tancar i es van vendre romanent tancats durant anys fins que en 2019 van començar les obres per a transformar-lo en un local i 4 plantes d'habitatges. En la segona foto veem un fragment de cel ras decorat amb una discreta i geomètrica motlura del qual s'han conservat un parell de plafons en la decoració de l'entitat bancària que ocupa la planta baixa i el primer pis.

Sobre la tercera planta se n'ha afegit una quarta de prou reculada, de manera que, si no és perquè el Cinema Ideal és més baixet, no es voria res des del carrer. En estes tres fotos veem l'evolució de l'àtic afegit (que suponem que té una gran alçària i és una sola planta) en unes fotos amb les mèlies i al final sense elles, després de ser arrancades i enviades a l'altre món.

Edifici catalogat i aquí tenim la primera plana de la seua fitxa. D'estructura metàl·lica amb fins pilars d'acer, es va evitar l'ús de parets de càrrega, amb la qual cosa es van aconseguir grans espais diàfans, tant per a la planta baixa, a on estava el pati d'operacions i les cabines per a atendre les conferències (que s'havien de sol·licitar amb antelació) i tràmits amb la companyia, com per a les plantes superiors per a albergar els equips necessaris.

Les plantes segona i tercera estan a la venda, són enormes, quasi 300 m² d'habitatge a personalitzar pel comprador. Naturalment l'edifici té tots els avanços tecnològics i de seguretat, només falta "vestir" els grans espais d'alts cels rasos (4 m) al gust (i la butxaca) del futur propietari.
Gràcies als portals immobiliaris puc posar estes dos imàtgens que m'encanten: la barana art decó i la fabulosa vista de què gogen els habitatges.

Una altra vista frontal de l'edifici (com es pot vore, el gran àtic afegit no s'aprecia, està prou reculat). Observen com el suport per a introduir el pal de la bandera i els ancoratges dels vents d'este s'han conservat en la rehabilitació de la frontera, al contrari que el ferram dels buits de la planta baixa, que en la mateixa fitxa es deia que s'hauria de restaurar.
NOTA: les fotos antigues en blanc i negre són de procedència desconeguda per a l'autor.
I aquí duc una música arqueologia pura, no ja perquè siga una composició de 1960, que també, però segur que hi ha molts lectors jóvens d'este blog que no entenen per a què servix un telèfon fix de disc, veuen impossible no saber qui et telefona i menys que no hi ha una bústia de veu que solucione els problemes als protagonistes de la cançó. Perquè el/la pobre/a no podia parlar amb el/la seu/a xic/a perquè ell/a... comunicava (combinar els articles i pronoms com apetisca). Cançó d'Antonio López-Quiroga i Luis Palomar, que es va presentar en el Festival de Benidorm (precursor del BenidormFest). I dos versions, Arturo Millán i Ana Belén.