RESTAURACIÓ DE LES PINTURES DE MANUEL BAEZA EN EL RESTAURANT MUNICIPAL DE LA PLATJA DEL POSTIGUET

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Als 53 anys del derrocament dels pavellons de bany de la platja del Postiguet (no s'han de confondre amb els balnearis, estos s'endinsaven en la mar i els pavellons eren municipals i estaven sobre l'arena i confrontants amb les vies fèrries de l'Estació de classificació del passeig de Gómiz i dels quals parle en este mateix article), per fi podem vore els alacantins alguns dels panells pintats (dos van desaparéixer) per Manuel Baeza en 1956 per a decorar el restaurant, però vegem com va ser tot...

Estos són els pavellons de bany. En la foto aèria a l'esquerra i en la segona en primer terme es situa el restaurant, que a més de la barra, sala i cuina, tenia també extensió sobre l'arena i en la coberta, a la qual s'accedia per les escales que s'aprecien en la segona imatge. Fotos de "El nostre Alacant d'antany" de Facebook.

Doncs bé, ara tenim l'oportunitat de vore els panells (temporalment, per desgràcia) en una sala que s'ha habilitat en el MACA (enfront de la Basílica de Santa Maria) a on s'explica què va passar amb les pintures, la seua degradació, pèrdua, trobada i posterior (i miraculosa, donat el seu estat) rehabilitació, que es va iniciar fa 5 anys i que podeu consultar de manera resumida en la imatge superior i millor en l'article que vaig publicar LAS PINTURAS DE MANUEL BAEZA EN EL RESTAURANTE EL POSTIGUET i en la pròpia exposició, en un vídeo que ha editat la Generalitat Valenciana i en el qual ixen unes quantes fotos de murals i obres de Manuel Baeza propietat del que escriu, tant d'este blog com d'Alicante Vivo i que no anomenen, en fi...

De les cinc pintures que es van fer, només se'n conserven tres i quatre esbossos. Aquí vos ho mostre tot. La primera és "Pescadores", tempre de cola sobre tauler aglomerat, com tots i de 1956. Sense esbós.

"Mujeres con cesta de pescado", mateixes característiques i esbós adjunt.

"Mujer cosiendo redes", pintura i esbós corresponent.

I els dos esbossos que corresponen als panells perduts.

En esta captura de pantalla del vídeo de la Generalitat s'aprecia l'abans i el després de la minuciosa restauració. Els panells estaven molt deteriorats i plens de greix de milers de fregides, pols, fum de tabac i altres brutícies del restaurant.

I este és el projecte dels pavellons de Miguel López González. Constaven de cinc mòduls separats per passos units amb pèrgoles i pontets que els unien i que feien visitables les cobertes. En la part central d'estes tenia una terrassa el propi restaurant; en les altres també hi havia més terrasses amb taules però d'ús nocturn, adornades amb fanalets i decoració de vimets. En elles hi va haver un temps una sala de festes a ús i costum del moment i que es deia "Tronío", per la qual cosa deduïsc que també hi hauria tablao. En tres dels edificis hi havia cabines per a canviar-se i dutxes, de senyores, cavallers i familiars; en el central, el restaurant; i en l'altre, una farmaciola i una dependència de la policia municipal a on s'enduien els xiquets perduts en el maremàgnum de la platja i que s'anunciaven per megafonia ("Se ha perdido un niño moreno, de unos 5 años, con bañador a rayas", etc.). Allò de les dutxes tenia la seua utilitat llavors: els banyadors eren de punt o tela i tardaven una eternitat en secar-se, tampoc hi havia llavapeus, així que o te n'anaves a casa amb un quilogram d'aigua salada i arena en tot el cos i en la roba o et gastaves els diners i eixies com a nou.

Projecte de Miguel López, amb les escales d'accés a la terrassa i interior del restaurant, que també s'anomenava "Postiguet". Estos tres plànols estan exposats en una vitrina horitzontal i massa curta, doblegats i acurtats perquè caberen atés el seu format horitzontal, és per això que poder mostrar-los aquí ha sigut difícil, el vidre que els protegix reflectix la il·luminació i ha sigut precís fer molta tasca de postproducció, per la qual cosa pot ser que les escales varien una mica.
Del restaurant i la meua admiració pels vídeos musicals en color (la tele era en blanc i negre) ja vaig parlar en EL ASOMBROSO "SCOPITONE", a on Sylvie Vartan cantava allò que vos pose al final.
A manera de curiositat anecdòtica, vos pose el text que il·lustra una de les parets de l'exposició. Segurament la segona línia hauria d'estar en valencià, però...

I per descomptat la magnífica foto (autor desconegut per a mi) a on dos senyores totes endolades (potser venien tots de prendre l'aperitiu després de missa) miraven curiosament una "turista estrangera" en banyador. Al fons l'extrem més pròxim a l'Esplanada dels pavellons, que tenien un quiosc.
Tractes són tractes: en el restaurant i el seu "scopitone" es reproduïen (havent pagat prèviament) moltes cançons en francés; supose que en estar en plena arribada de "pieds noirs" tindrien el seu públic. I Sylvie Vartan cantava "Le Locomotion", cançó composta per Carole King i Gerry Goffin.