Mostrando entradas con la etiqueta Albufereta. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Albufereta. Mostrar todas las entradas

domingo, 21 de enero de 2024

LA FINCA ADOC HISTÒRICA XV: ELS EDIFICIS ROCAFEL

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Continuem amb la labor de desentranyar esta especulativa urbanització plena, d'altra banda, d'interessantíssims exemples de bona arquitectura. I ho fem amb Rocafel 17, 18 i 19 i un quart dedicat a garatge. La tasca de Carlos Pradel per a alçar nous edificis al peu de la serra Grossa es va consolidar amb l'èxit de vendes de la Finca Adoc, i a través de la seua societat Rocafel, SA, va decidir continuar amb els edificis projectats més cap al sud, això sí, amb problemes.
I es va continuar amb la tasca de guanyar terrenys a la mar. Encara que es presentaren escriptures amb milers de metres quadrats que Rocafel, SA, va comprar a uns altres propietaris, les fotos que veem a continuació ens donen una idea d'a on estaven físicament eixes parcel·les. Suponc que, amb la documentació adequada, que no he pogut consultar, i mitjançant les corresponents concessions, es va arribar a l'enorme esplanada que ocupa hui dia el complex i zones esportives i terrenys situats entre la carretera de baixada i la via del tren i que en les fotos no figuren. Fullet publicitari de vendes de 1971 a on, com es pot apreciar i amb bolígraf, han delimitat l'alçària dels edificis (pel que pareix encara no disposaven dels nous amb les altures definitives).
En esta foto, gentilea de Manuel J. Aliaga, veem la carretera (encara sense desdoblar) i la via del ferrocarril amb el terraplé que la sustenta cap a la mar. Encara falta algun edifici per completar (Mariola, Alacant 2 i 3, Helios per finalitzar...).
Un temps després en esta imatge (probablement de Perfecto Arjones) veem a l'esquerra l'embrió del Rocafel 17: la torre d'ascensors i escales (hui en ruïnes) que teòricament era per a donar accés directe a la platja i a la piscina coberta encara no executada, des de la cota més alta del hui c. Sol Naixent. Al fons, l'incipient terraplé projectat sobre el primer túnel del trenet sobre el qual, una volta augmentat i completat, hui passa la carretera d'accés al complex.
Fins a tres variants per als edificis existents hui dia es van plantejar ans d'arribar al resultat final.
En esta primitiva maqueta, una mica desordenada i caòtica, ja figurava (baix, a l'esquerra) un edifici de grandària moderada amb frontera de dent de serra, que no va arribar a prosperar.
I esta va ser la configuració que es va adoptar: una base a manera de podi dedicada a hotel, que a nivell del ferrocarril de la Marina es convertia en una planta comercial i d'accés, en total 5 plantes; i sobre ella dos edificis de 21 altures dedicats a habitatges amb enormes terrasses abocades a la mar, tot això sota projecte de Juan Guardiola Gaya de 1969. I per a això es va sol·licitar llicència amb una cubicació de 6 m³ per metre quadrat de terreny, amb la condició de fer al seu càrrec el passeig marítim (tal com figura en la maqueta).
Però els mesos van anar passant i llavors es van fer públiques les intencions de guanyar terrenys a la mar per a edificar tal com vaig comentar en l'article NO ES VA FER (i encara sort): EL PASSEIG MARÍTIM "IMMOBILIARI" POSTIGUET-ALBUFERETA (cliqueu en el títol i vos du a vore'l) a on es rebaixava l'altura dels edificis sent com a màxim la cota de la carretera sobre la mar. Això últim va ser aprofitat ràpidament pels veïns de darrere als quals semblants torres haurien tapat la vista de la mar qual paravent xinés. Dit això, la promotora es va vore obligada a canviar el projecte, substituint-lo per un edifici longitudinal de 12 plantes i una cubicació de 2,5 m³ per metre quadrat de terreny.
El nou projecte, ja sense sobrepassar l'altura de la carretera, va resultar un edifici amb múltiples usos: piscina coberta i climatitzada amb vestuaris i altres servicis, restaurants, locals comercials, 6 plantes de garatge (just darrere de la piscina i dels tensors estructurals que subjecten la seua coberta, i amb el límit posterior del mur de contenció) i sobre ells habitatges amb àmplies terrasses. L'edifici s'adapta a les parets rocoses de la serra, deixant una via d'accés posterior descendent, i està comunicat verticalment per 3 nuclis d'ascensors i escales. En alguns trams es separa del mur de contenció per a deixar un espai per a donar llum i ventilació a plantes inferiors. L'hotel, ja suggerit en els primers projectes, amb accés directe independent de l'edifici, ocupa quasi totalment les 3 primeres plantes dels edificis 17 i 18.
I la construcció va prosseguir amb els avisos per part de l'empresa FEMARSA, SA, (d'un conegudíssim industrial alacantí), que posseïa terrenys darrere, i de la Comunitat del Gafner. Estes, mitjançant diverses instàncies, van denunciar la promotora a l'Ajuntament per intentar alçar més plantes de les permeses a "ritmo acelerado" i "habiéndose trabajado incluso durante la noche con ayuda de potentes reflectores", segons ells, per a arribar a la política de "hechos consumados" tan habitual i per la qual allò que es fa es queda fet i no es derroca.
En estes dos fotos veem el conjunt amb els edificis Rocafel 17 i 18. En l'última ja figura el quart edifici, només en semisoterrani i per a garatges, per al qual es va demanar llicència el 1973.
En la primera imatge veem la baixada des de l'av. Vila Joiosa cap al c. Sol Naixent, que torna a pujar serpentejant per darrere de la construcció fins a arribar a la cota mitjana a l'altura del túnel d'Adoc, i del qual estos edificis tenen els números 2, 4, 4(G) i 6.
Imatge d'arxiu amb el túnel del ferrocarril d'Adoc encara operatiu i actualment en fase de conversió en via verda. Al costat de la boca sud del túnel acaba l'ascens del carrer, que dividint-se en dos altures continua fins a l'av. Condomina passant per baix de la Torre Vistamar.
Accés particular que separa els edificis 17 i 18 i el dedicat a garatges.
Sobre l'edifici ans mencionat es va plantejar esta esplanada semienjardinada d'ús lliure, que a més de coberta servix com a accés des de l'hotel a les nou pistes de tenis, piscina a l'aire lliure i els aparcaments públics existents que formen part del conjunt. Ha sigut reempisada recentment.
Encara que les primeres fases i el garatge van tindre el seu projecte firmat per Juan Guardiola Gaya, el Rocafel 19 i la seua passarel·la d'accés directe a la carretera que salva el gran desnivell existent van ser firmats per l'arquitecte Emilio Alberola Alemañ, que va obtindre llicència en 1977; això sí, amb sanció per haver iniciat les obres sense tindre'n. A pesar de ser projectat per un altre arquitecte, es va continuar amb les característiques de la resta de l'edifici.
Una curiositat és que es disputa el "honor" de ser l'edifici d'habitatges amb major llargària de la ciutat, encara que, metre amunt, metre avall, l'altre contrincant no es queda arrere: Club del Mar de la Platja de Sant Joan.
I, amb tanta pista de tenis, la cançó que posaré és la que toca, em referisc a "Loco por el tenis", composició de Rodolfo A. Sciammarella, Roberto Lilienthal i Julián M. Suárez cantada en 1965 en Discos Belter per Florencio Torrelledó, periodiste esportiu que es va fer l'ànim d'interpretar semblant melodia. Uns 20 anys després la cançó va tindre una nova època gloriosa en ser usada per Gomaespuma com a sintonia en el seu programa de M80, però no, jo no la coneixia per això, sinó perquè formava part del jingle d'Anís Tenis, la meravellosa beguda per a fer palometes de Montfort i que sonava una i mil voltes en les emissores alacantines. Una cançó tan senzilla i amb una producció tan bàsica i onomatopeica haha, segur que ha deixat una bona quantitat als seus autors...

viernes, 12 de enero de 2024

LA FINCA ADOC HISTÓRICA XV: LOS EDIFICIOS ROCAFEL.

  Article traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ 

Seguimos con la labor de desentrañar esta especulativa urbanización llena por otra parte de interesantísimos ejemplos de buena arquitectura. Y lo hacemos con Rocafel 17, 18 y 19 y un cuarto dedicado a garaje. La tarea de Carlos Pradel para levantar nuevos edificios al pie de la Serra Grossa, se consolidó con el éxito de ventas de la Finca Adoc y a través de su sociedad Rocafel, S.A. decidió continuar con lo proyectado más hacia el sur, eso sí: con problemas.
Y se continuó con la tarea de ganar terrenos al mar, aunque se presentaran escrituras con miles de metros cuadrados que Rocafel, S.A, compró a otros propietarios, en las fotos que vemos a continuación, nos dan una idea de donde estaban físicamente esas parcelas. Supongo que con la documentación adecuada que no he podido consultar y mediante las correspondientes concesiones, se llegó a la enorme explanada que ocupa hoy en día el complejo y zonas deportivas y terrenos sitos entre la carretera de bajada y la vía del tren y que en las fotos no figuran. Folleto publicitario de ventas de 1971 donde como se puede apreciar y con bolígrafo, han delimitado el tamaño de los edificios (por  lo visto aún no disponían de los nuevos con las alturas definitivas).

En esta foto, gentileza de Manuel J. Aliaga, vemos la carretera (aún sin desdoblar) y la vía del ferrocarril con el terraplén que la sustenta hacia el mar. Aún falta algún que otro edificio por completar (Mariola, Alacant 2 y 3, Helios por finalizar...).

Un tiempo después en esta imagen (probablemente de Perfecto Arjones) vemos a la izquierda el embrión de Rocafel 17: la torre de ascensores y escaleras (hoy en ruinas) que teóricamente era para dar acceso directo a la playa y a la piscina cubierta aún no ejecutada, desde la cota más alta de la hoy C/Sol Naciente. Al fondo el incipiente terraplén proyectado sobre el primer túnel del trenet sobre el que una vez aumentado y completado, hoy pasa la carretera de acceso al complejo.
Hasta tres variantes  para los edificios existentes hoy en día, se barajaron antes de llegar al resultado final.
En esta primitiva maqueta un tanto desordenada y caótica, ya figuraba (bajo, a la izquierda) un edificio de moderado tamaño con fachada de diente de sierra, que no llegó a prosperar.



Y esta fue la configuración que se adoptó: una base a modo de podio dedicada a hotel, que a nivel del ferrocarril de La Marina, se convertía en una planta comercial y de acceso, en total 5 plantas y sobre ella dos edificios de 21 alturas dedicados a viviendas con enormes terrazas volcadas sobre el mar, todo ello bajo proyecto de Juan Guardiola Gaya de 1969. Y para eso se solicitó licencia con una cubicación de 6 m³ por m² de terreno, con la condición de hacer a su cargo el paseo marítimo (tal y como figura en la maqueta).
Pero los meses fueron pasando y entonces se hicieron públicas las intenciones de ganar terrenos al mar para edificar tal y como comenté en el artículo NO SE HIZO (y menos mal): EL PASEO MARÍTIMO "INMOBILIARIO" POSTIGUET- ALBUFERETA. (pinchad en el título y os lleva a verlo) donde se rebajaba la altura de los edificios siendo como máximo la cota de la carretera sobre el mar. Esto último fue aprovechado rápidamente por los vecinos traseros a los que semejantes torres habrían tapado la vista del mar cual biombo chino. Dicho lo cual, la promotora se vio obligada a cambiar el proyecto, sustituyéndolo por un edificio longitudinal de 12 plantas y una cubicación de 2,5m³ por m² de terreno.

El nuevo proyecto ya sin sobrepasar la altura de la carretera, resultó un edificio con múltiples usos: piscina cubierta y climatizada con vestuarios y demás servicios, restaurantes, locales comerciales, 6 plantas de garaje (justo detrás de la piscina y de los tensores estructurales que sujetan su cubierta, y con el límite posterior del muro de contención) y sobre ellos, viviendas con amplias terrazas. Edificio adaptándose a las paredes rocosas de la montaña, dejando una vía de acceso posterior descendiente y comunicadas verticalmente por 3 núcleos de ascensores y escaleras. En algunos tramos se separa del muro de contención para dejar un espacio para dar luz y ventilación a plantas inferiores.. El hotel ya sugerido en los primeros proyectos con acceso directo independiente del edificio, ocupa casi totalmente, las 3 primeras plantas de los edificios 17 y 18.


Y la construcción prosiguió con los avisos por parte de la empresa FEMARSA, S.A. (de un conocidísimo industrial alicantino) con terrenos posteriores y de la Comunidad de Gafner que mediante varias instancias, denunciaron a la promotora ante el Ayuntamiento, por intentar levantar más plantas de las permitidas, a "ritmo acelerado" y "habiéndose trabajado incluso durante la noche con ayuda de potentes reflectores", según ellos, para llegar a la política de "hechos consumados" tan habitual y por la que lo que se hace se queda hecho y no se derriba.
En estas dos fotos vemos el conjunto con los edificios Rocafel 17 y 18. En la última, ya figura  el cuarto edificio, solo en semisótano y para garajes, para el que se pidió licencia en 1973. 


En la primera imagen vemos la bajada desde la Avda de Villajoyosa hacia la C/del Sol Naciente que vuelve a subir, serpentenando detrás de la construcción hasta alcanzar la cota media, a la altura del túnel de Adoc y  de las que estos edificios tienen los números 2,4, 4(G) y 6.
Imagen de archivo con el túnel del ferrocarril de Adoc aún operativo y actualmente en fase de conversión en vía verde. Junto a la boca sur del túnel, acaba el ascenso de la calle que dividiéndose en dos alturas, continua hasta alcanzar la avenida de la Condomina pasando bajo la Torre Vistamar.

Acceso particular que separa los edificios 17 y 18 y el dedicado a garajes.

Sobre el edificio antes mencionado, se planteó esta explanada semi ajardinada de uso libre, que además de cubierta, sirve como acceso desde el hotel a las 9 pistas de tenis, piscina al aire libre y los aparcamientos públicos existentes que forman parte del conjunto. Ha sido repavimentada recientemente.


Aunque las primeras fases y el garaje tuvieron su proyecto firmado por Juan Guardiola Gaya, Rocafel 19 y su pasarela de acceso directo a la carretera, salvando el gran desnivel existente, fueron firmados por el arquitecto Emilio Alberola Alemañ que obtuvo licencia en 1977, eso sí: con sanción por haber iniciado las obras sin tenerla. A pesar de ser proyectado por otro arquitecto, se continuó con las características del resto del edificio.
Una curiosidad es que se disputa el "honor" de ser el edificio de viviendas con mayor longitud de la ciudad, aunque metro arriba, metro abajo, el otro contrincante no se queda atrás: Club de Mar de la Playa de San Juan.
Y con tanta pista de tenis, la canción que voy a poner es la que toca, me refiero a "Loco por el tenis" composición de Rodolfo A. Sciammarella, Roberto Lilienthal y Julián M. Suárez cantada en 1965 en Discos Belter por Florencio Torrelledó, periodista deportivo que se animó a interpretar semejante melodía. Unos 20 años después, la canción tuvo una nueva época gloriosa al ser usada por Gomaespuma como sintonía en su programa de M80, pero no, yo no la conocía por eso, sino porque formaba parte del "jingle" de Anís Tenis, la maravillosa bebida para hacer palomas de Monforte del Cid y que sonaba una y mil veces en las emisoras alicantinas. Una canción tan sencilla y con una producción tan básica y onomatopéyica jaja, seguro que ha dejado una buena cantidad a sus autores ...














lunes, 30 de octubre de 2023

L'ASSALT A LA SERRA GROSSA (1)

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Si una cosa ens caracteritza en Alacant és la quantitat de serres, llomes i tossals sobre els quals s'assenta la ciutat: els castells de Santa Bàrbera i de Sant Ferran, les llomes del Garbinet, llometes del Cap, fins el cim del Cabeçó d'Or, que està enclavat en terme capitalí!, etc., i per descomptat la fabulosa serra Grossa (i les seues subdivisions), que des de la Cantera fins a l'Albufereta discorre paral·lela a la mar uns dos quilòmetres, i eixa excel·lent orientació és la que ha fet que els diferents promotors immobiliaris intentaren colonitzar-la i traure profit de tan privilegiada situació, i n'hi ha hagut molts intents, uns s'han aconseguit i uns altres afortunadament no. Ja hem vist en este blog un parell d'articles sobre la qüestió, d'una banda LA FINCA ADOC HISTÓRICA (bloques 22 y siguientes) : GAFNER EL EDIFICIO KILOMÉTRICO, sobre la pretensió de continuar els edificis Gafner i Mariola, als peus de la Serra, entre esta i la carretera, arribant fins a l'Estació de la Marina, i relacionat en certa manera amb este projecte i paral·lel a ell, hi havia també NO ES VA FER (i encara sort): EL PASSEIG MARÍTIM "IMMOBILIARI" POSTIGUET-ALBUFERETA. Podeu vore ambdós clicant en el nom corresponent. Però n'hi va haver més intents i continuarem veent-los.
En esta entrega, el projecte es va presentar i va obtindre llicència el senyor Piñuela per a fer 130 habitatges de protecció oficial en 1960, distribuïts en 5 blocs, en el terreny amb frontera a la llavors carretera A-190 situat segons plànols entre dos barranquets que descendien de la Serra i que hui correspon a l'espai situat entre el Gafner i l'edifici d'aparcaments Vistamar. En eixe terreny només es va arribar a construir un dels blocs, el denominat "Bloque 21" en els plànols de la Finca A.D.O.C. Per la raó que fora, la urbanització no es va arribar a completar i almenys el terreny situat entre este edifici i el dels aparcaments, ja és públic, baix d'ell discorre el túnel que es va construir per al tramvia i gràcies al qual es va connectar amb la doble via existent en la parada de La Isleta. De fet, en eixa ubicació (hui aparcament i amb algun arbre) hi va haver una entrada auxiliar de personal i maquinària per a les obres.
Estat de l'entorn sense edificis, tal com està ara.
Bloc 21 i resta del solar en què podien haver sigut edificats els 106 habitatges restants.
Vista aèria de la Finca ADOC i, assenyalats en roig, els terrenys a què ens referim. Foto gentilea de M. José Aliaga.
Projecte de Francisco Muñoz Llorens per a Ángel Piñuela, aprovat però que no es va completar.
Fotografia aèria de Perfecto Arjones a on s'observa el conjunt de la Finca ADOC i, darrere de la Torre Vistamar, un fragment del terreny encara sense desmuntar.
Obertura per a entrada de material, maquinària i personal per a l'execució del túnel del tram del qual ja hem parlat ans i que hui ocupa un aparcament amb arbres. Foto d'ESdiario.
Comparació amb l'estat actual del paisatge i el que podia haver sigut si s'hagueren edificat els 130 habitatges prevists.
El meu agraïment a Gonzalo Pons Delgado per la seua ajuda.
I la música la posa "A Summer Place", memorable temasso musical digne del seu compositor, Max Steiner, que va estar moltes setmanes en el núm. 1 en 1960 i que segons sembla va ser el primer tema instrumental que va guanyar un Grammy, en 1961. Tema principal de la pel·lícula homònima, protagonitzada en 1959 per Dorothy McGuire i els joveníssims Sandra Dee i Troy Donahue, melodrama de la gran pantalla dirigit per Delmer Daves, bonics paisatges i temes "escabrosos" com la infidelitat, l'alcoholisme i l'embaràs a destemps.

miércoles, 25 de octubre de 2023

EL ASALTO A LA SERRA GROSSA (1)

 Article traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ 

Si algo nos caracteriza en Alicante, es la cantidad de montes, lomas y colinas sobre las que se asienta la ciudad, el Benacantil, el Tossal, les Llomes del Garbinet,  Llomes del Cap de l'Horta, hasta ¡la cima del Cabeçó d'Or que está enclavada en suelo capitalino! etc. y por supuesto la fabulosa Serra Grossa (y sus subdivisiones) que desde la Cantera hasta la Albufereta, discurre paralela al mar unos dos kilómetros y esa excelente orientación, es la que ha hecho que los diferentes promotores inmobiliarios, intentasen colonizarla y sacar provecho de tan privilegiada situación y ha habido muchos intentos, unos se han conseguido y otros afortunadamente no. Ya hemos visto en este blog un par de artículos sobre el asunto, por una parte LA FINCA ADOC HISTÓRICA (bloques 22 y siguientes) : GAFNER EL EDIFICIO KILOMÉTRICO. sobre la pretensión de continuar los edificios Gafner y Mariola, a los pies de la Serra, entre la carretera y la montaña, llegando hasta la estación de La Marina y relacionado en cierta manera con este proyecto y paralelo a él, estaba también NO SE HIZO (y menos mal) EL PASEO MARÍTIMO "INMOBILIARIO" POSTIGUET-ALBUFERETA. podéis ver ambos pinchando en el nombre correspondiente. Pero hubo más intentos y vamos a seguir viéndolos.
En esta entrega, el proyecto se presentó y obtuvo licencia el Sr. Piñuela, para hacer 130 viviendas de protección oficial en 1960, distribuidas en 5 bloques en el terreno con fachada a la entonces carretera A-190 situado según planos, entre dos vaguadas que descendían de la Serra y que hoy corresponde al espacio sito entre el Gafner y el edificio de aparcamientos Vistamar. En ese terreno, solo se llegó a construir uno de los bloques al denominado "Bloque 21" en los planos de la Finca A.D.O.C. Por la razón que fuera, la urbanización no se llegó a completar y al menos el terreno sito entre este edificio y el de los aparcamientos, ya es público, bajo él discurre el túnel que se construyó para el tranvía y gracias al cual se conectó con la doble vía existente en la parada de La Isleta. De hecho, en esa ubicación (hoy aparcamiento y con algún árbol que otro) hubo una entrada auxiliar de personal y maquinaria para las obras. 
Estado del entorno sin edificios, tal y como está ahora.
Bloque 21 y resto del solar en el que podían haber sido edificadas las 106 viviendas restantes.
Vista aérea de la Finca ADOC y señalados en rojo, los terrenos a los que nos referimos. Foto gentileza de M. José Aliaga.
Proyecto de Francisco Muñoz Llorens para Ángel Piñuela, aprobado pero que no se completó.
Fotografía aérea de Perfecto Arjones donde se observa el conjunto de la Finca ADOC y detrás de la Torre Vistamar, un fragmento del terreno aún sin desmontar.

Abertura para entrada de material, maquinaria y personal para la ejecución del túnel del tram del que ya hemos hablado antes y que hoy ocupa un aparcamiento con árboles. Foto de ESdiario.
Comparativa con el estado actual del paisaje y lo que podía haber sido de edificarse las 130 viviendas previstas.
Mi agradecimiento a Gonzalo Pons Delgado por su ayuda.
Y la música la pone "A Summer Place" memorable temaso musical digno de su compositor: Max Steiner, que estuvo muchas semanas en el nº 1 en 1960 y que al parecer fue el primer tema instrumental que ganó un Grammy en 1961. Tema principal de la película homónima, protagonizada en 1959 por Dorothy Mc Guire y los jovencísimos Sandra Dee y Troy Donahue, melodrama de la gran pantalla dirigido por Delmer Daves, bonitos paisajes y temas "escabrosos" como la infidelidad, el alcoholismo y el embarazo a destiempo.