ELS MURALS QUE HAN DESAPAREGUT...

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Tenim la sort en esta ciutat de tindre una sèrie d'obres artístiques (unes ens agraden més; unes altres, menys) que un nombrós grup de grans escultors i pintors van dur a terme en totes les èpoques, sense oblidar a qui els va contractar, una sèrie d'empresaris, constructors, arquitectes que van considerar que eixes parets estarien molt millor amb estes composicions de panells dels més diversos materials ceràmics, petris, metàl·lics o simplement pintats. I a més molts d'ells, tot i estar en espais privats, es prestaven a la contemplació del públic per estar fonamentalment en fronteres, vestíbuls, porteries o accessos als edificis i per tant, en estos últims casos, molt fàcils d'apreciar pel ciutadà. Però... per diverses qüestions molts d'ells han desaparegut del panorama alacantí. Diverses causes ho han propiciat: venda del local o edifici i nova decoració, obres d'accessibilitat dels accessos i mil i un motius més, que han influït en què desapareguen a la vista i els propietaris els hagen canviats de lloc o inclús que hagen acabat en la brossa. La seua protecció en el nou Catàleg no existix, tret potser del magnífic i enorme Baeza del Gran Sol i dels del complex Vistahermosa. Uns altres a la vista com els de l'EDIFICIO MÓNACO (una col·lecció de més de 90 murals de totes les grandàries) no en tenen. Bo, i vorem una sèrie (segur que n'hi ha molts més) dels que ja no estan a la vista i esperem que salvaguardats.

En 2012 el magnífic mural, encara que ja prou deteriorat, que Cobensa (Construcciones Benacantil, SA), promotora dels milers d'habitatges de la Verge del Remei, va encomanar a Gastón Castelló per a decorar la frontera de la seua seu en l'av. Pi Sant 1 va desaparéixer en vendre l'edifici. L'antic propietari el va desmuntar i assegura que el té ben guardat...

Els que segur que no estan guardats van ser estes dos obres d'Ibáñez de 1967, ubicats en les dos entrades d'un edifici de la pl. Calvo Sotelo. La necessitat de fer l'edifici accessible va obligar al desmuntatge en 2012 d'ambdós murals, que... van acabar en un contenidor de runa. Algun espavilat va agafar allò que va poder i va intentar vendre-ho en Todocolección (com veem en l'última foto). No va aprofitar per a res l'oferiment de la successora de l'escultor per a ubicar-los en la paret perpendicular a la posició original, a on es disponia d'espai.

En este cas, l'escultura metàl·lica que Miguel Losan va fer en 1982 per a la sabateria Carla, d'Alfons el Savi 15, ha acabat la seua funció de decorar la faxtada d'este reconegut establiment, que durant tants anys ha estat en eixa ubicació i que ara anuncia la seua clausura. La primera foto és de fa uns mesos, quan estaven els operaris llests per a desmuntar-la i posar el vinil d'anunci de tancament. Esperem que l'hagen guardada.

El local decorat per Juan Guardiola Gaya en la plaça dels Cavalls 14 en 1970 per a una empresa dedicada a la construcció i tota classe de maquinàries de neteja, depuració, etc. de piscines tenia tota una sèrie d'elements típics de l'arquitecte, a més del mural que veem en la primera imatge. L'escala circular volada que accedia a l'entreplanta d'estesa de marbre travertí, contrapetges de manises de Mensaque, barana de formigó buixardat i passamans de gros tub pintat en marró també va desaparéixer, com el mural, en ocupar-se l'espai per una entitat bancària que, mantenint l'estructura d'esta escala, la va fer més al seu gust.

El penúltim (tant de bo poguera dir l'últim) cas és el d'este vestíbul del passeig de Gadea. La configuració original estava molt pensada: marbre verd fosc i sobre ell l'escultura La família, obra dels ceramistes Fina Llàcer i Alfonso Saura d'Altea.

Estos mateixos ceramistes es van encarregar de la jardinera que estava enfront de l'escultura en la primera navada del portal. El dibuix es repetia en la reixa d'accés de l'edifici, projectat per Juan Antonio Jordá Juan en 1966 i en els vidres de la segona porta.

La recepció tenia un treginat idèntic a este, que servia de complement a la porta vidriera de fusta massissa d'accés al segon vestíbul.

La lluita d'alguns veïns durant anys, que pretenien que, encara que es feren les obres d'accessibilitat necessària, es mantingueren els marbres, ceràmiques, treginats, reixa, luxosos materials que definien la personalitat d'este vestíbul únic en la ciutat, no va tindre bona fi en perdre la batalla i actualment és així: anodí i impersonal.

En este cas no s'ha perdut el mural de Raúl Hurtado per a la floristeria Tulipán de Las Navas/Teatre, simplement s'ha transformat; val més això que res i suponc que si algun dia volen retornar a l'obra original, es podrà fer. Suponc.

Tres casos llegendaris: Gastón Castelló elaborant el mural per a la Caja de Ahorros Provincial de la Rambla; la cantonada arredonida de la sastreria La Silueta, en Castaños 3/Baró de Finestrat; i la cafeteria Las Vegas, en l'Esplanada 4/Enginyer Lafarga/Sant Ferran (projecte de Juan A. García Solera en 1958), a on hui hi ha un Burger King. Les dos últimes obres, de Manuel Baeza; l'última foto és d'Eugenio Bañón. En ambdós casos, murals de parador desconegut.
És clar que tots (menys el de la CAPA) eren/són obres propietat de particulars i poden fer amb elles conforme vullguen, tot depén de la sensibilitat dels seus propietaris, alguns les hauran conservades en sa casa, uns altres les hauran venudes i, en algun cas, la brossa ha sigut el seu destí.
I per a posar música, anem a una obra també immortal: "Can't Get Used to Losing You" ('No puc acostumar-me a perdre't') composició de Doc Pomus i Mort Shuman, exitàs en 1966 d'Andy Williams. Clar que ells parlaven d'amor, i jo, d'estos i altres murals...

LOS MURALES QUE HAN DESAPARECIDO...

Tenemos la suerte en esta ciudad, de tener una serie de obras artísticas (unas nos gustan más, otras menos) que un nutrido grupo de grandes escultores y pintores llevaron a cabo en todas las épocas, sin olvidar a quienes los contrataron, una serie de empresarios, constructores, arquitectos que consideraron que esas paredes estarían mucho mejor con estas composiciones de paneles de los más diversos materiales cerámicos, pétreos, metálicos o simplemente pintados. Y además muchos de ellos aún estando en espacios privados, se prestaban a la contemplación del público por estar fundamentalmente en fachadas, zaguanes, porterías o accesos a los edificios y por lo tanto en estos últimos casos, muy fáciles de apreciar por el ciudadano. Pero... por diversas cuestiones, muchos de ellos han desaparecido del panorama alicantino, diversas causas lo han propiciado, venta del local o edificio y nueva decoración, obras de accesibilidad de los accesos y mil y un motivo más, que han influido en que desaparezcan a la vista y los propietarios los hayan cambiado de lugar o incluso que hayan acabado en la basura. Su protección en el nuevo Catálogo no existe, salvo quizás el magnífico y enorme Baeza del Gran Sol y los del Complejo Vistahermosa. Otros a la vista como los del EDIFICIO MÓNACO (una colección de más de 90 murales de todos los tamaños) no la tienen. Bueno y vamos a ver una serie (seguro que hay muchos más) de los que ya no están a la vista y esperemos que salvaguardados.

En 2012, el magnífico mural, aunque ya bastante deteriorado, que Cobensa (Construcciones Benacantil S.A.) promotora de las miles de viviendas de Virgen del Remedio, encargó a Gastón Castelló para decorar la fachada de su sede en la Avda del Pino Santo 1, desapareció al vender el edificio. El antiguo propietario, lo desmontó y asegura que lo tiene a buen recaudo...

Los que seguro que no están guardados, fueron estas dos obras de Ibáñez de 1967, ubicados en las dos entradas de un edificio de la Pza de Calvo Sotelo. La necesidad de hacer el edificio accesible, obligó al desmontaje en 2012 de ambos murales que...acabaron en un contenedor de escombros. Algún avispado cogió lo que pudo e intentó venderlo en Todocolección (como vemos en la última foto). De nada sirvió el ofrecimiento de la sucesora del escultor para ubicarlos en la pared perpendicular a la posición original donde se disponía de espacio.

En este caso, la escultura metálica que Miguel Losan hizo en 1982 para Calzados Carla, de Alfonso el Sabio 15 ha acabado su función de decorar la fachada de este reconocido establecimiento, que durante tantos años ha estado en esa ubicación y que ahora anuncia su cese. La primera foto es de hace unos meses cuando estaban los operarios listos para desmontarlo y poner el vinilo de anuncio de cierre. Esperemos que lo hayan guardado.

El local decorado por Juan Guardiola Gaya en la plaza de Los Luceros 14 en 1970, para una empresa dedicada a la construcción y toda clase de maquinarias de limpieza, depuración etc, de piscinas, tenía toda una serie de elementos típicos del arquitecto, además del mural que vemos en la primera imagen, la escalera circular volada que accedía a la entreplanta de huella de mármol travertino, tabicas de azulejos de Mensaque, barandilla de hormigón abujardado y pasamanos de grueso tubo pintado en marrón, también desapareció, como el mural, al ocuparse el espacio por una entidad bancaria, que manteniendo la estructura de dicha escalera, la hizo más a su gusto. 

El penúltimo (ojalá pudiera decir el último) caso es el de este zaguán del Paseo Gadea. La configuración original estaba muy pensada: mármol verde oscuro y sobre él la escultura "La familia" obra de los ceramistas Fina Llàcer y Alfonso Saura de Altea.

Estos mismos ceramistas, se encargaron de la jardinera que estaba frente a la escultura en la primera crujía del portal. El dibujo se repetía en la cancela de acceso del edificio, proyectado por Juan Antonio Jordá Juan en 1966 y en los cristales de la segunda puerta.

El techo del recibimiento era tal cual este artesonado que servía de complemento a la puerta cristalera de madera maciza de acceso al segundo vestíbulo.

 La lucha de algunos vecinos durante años, que pretendían que aún haciendo las obras de accesibilidad necesaria, se mantuvieran los mármoles, cerámicas, artesonados, cancela, lujosos materiales que definían la personalidad de este zaguán único en la ciudad, no tuvo buen fin al perder la batalla y actualmente es así: anodino e impersonal.

En este caso no se ha perdido el mural de Raúl Hurtado para la Floristería Tulipán de Navas/Teatro, simplemente se ha transformado, algo es algo y supongo que si algún día quieren retornar a la obra original, se podrá hacer. Supongo.

Tres casos legendarios: Gastón Castelló elaborando el mural para la Caja de Ahorros Provincial de la Rambla, la esquina redondeada de la Sastrería La Silueta en Castaños 3/Barón de Finestrat y la Cafetería Las Vegas, en la Explanada 4/Ingeniero Lafarga/San Fernando (proyecto de Juan A. García Solera en 1958) donde hoy hay un Burger King. Las dos últimas obras de Manuel Baeza, la última foto es de Eugenio Bañón. En ambos casos, murales de paradero desconocido.

Está claro que todos (menos el de la CAPA) eran/son obras propiedad de particulares y pueden hacer con ellas lo que quieran, todo depende de la sensibilidad de sus propietarios, algunos las habrán conservado en su casa, otros las habrán vendido y en algún caso, la basura ha sido su destino.

Y para poner música, vamos a una obra también inmortal: "Can't Get Used To Losing You" (No puedo acostumbrarme a perderte) composición de Doc Pomus y Mort Shuman, exitazo en 1966 de Andy Williams. Claro que ellos hablaban de amor y yo de estos y otros murales... 

MAISONNAVE S'HA QUEDAT SENSE LLACS!

Article d'Eliko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Bo, l'avinguda en si no, mai en va tindre, però sí un dels edificis més imponents (per la seua grandària) que tenen frontera a ella, és a dir, l'edifici Abacoa, encara que poca gent el coneix pel seu nom, però en este blog ja hem parlat d'ell i, quant a envergadura, està entre els Corte Inglés dels dos extrems; la parcel·la i els metres quadrats construïts són més grans que els del passeig de Soto, però menors que els del "Edificio Moda".
I això que una gran part del seu interior està ocupada en les plantes altes per un enorme pati de més de 2.000 m² que en el seu origen, quan el va dissenyar l'arquitecte Félix Palacios Sunico, estava amenitzat per una sèrie de llaguets, cascades, parterres i zones d'estar en dos nivells, dels quals ja hem parlat en este blog en ABACOA, EL EDIFICIO DE LOS PORTALES Y LOS LAGOS, a on a més vaig posar fotos d'uns murals de grans dimensions que va idear i executar l'escultor Miguel Losan. Doncs bé, segons sembla tant els llacs com els parterres tenien filtracions a les plantes inferiors i això és el que s'ha remeiat. La conseqüència és que es va haver de demolir tot, impermeabilitzar i... donar un nou aspecte a eixes zones. Millor? Pitjor? Bo, vostés jutjaran el resultat, sempre tenint en compte que és "el patio de su casa" (que "es particular y cuando llueve" etc., etc.) encara que puguem accedir a través d'ells als locals i nombroses consultes que allí es situen.

Avinguda de Maisonnave 43 amb fronteres a Portugal 39 i Arquitecte Morell 4.

Aspecte anterior que oferia tant la urbanització de l'espai comú, com les fronteres de l'edifici, que van tindre també una completa rehabilitació i, com poden vore, canvi de color en 2019.

Diversos aspectes dels treballs que han durat més de 10 mesos del present any. Segons l'empresa encarregada de les obres, després de la impermeabilització s'ha creat "un jardín urbano combinando grava y diversas tipologías de plantas" i també "se han creado pasos y caminos recorriendo el jardín a base de losas de pavimento de hormigón".

I este és l'aspecte final del nivell superior.

I com és actualment el nivell inferior (ni una planteta, xe).

I, finalment, la imatge que tenia este nivell inferior anteriorment.

Doncs no res, que és un edifici particular i els veïns ho hauran volgut així i així haurà de ser.
L'autoria del projecte original, segons dades d'un lector en l'article anterior.
Els fragments de la descripció de l'obra, de la pàgina web del Grupo Renovak.
I en 1979, just quan s'estava construint este edifici, The Sugarhill Gang publicava este temàs: "Rapper's Delight", considerat un dels pioners del hip hop i que ara, 44 anys després, en 2023 està usant la luxosa marca Paco Rabanne en el seu espot televisiu del seu perfum. Curiosament al principi sembla que sone el "Aserejé". En fi..., la versió és un poc llarga ha ha.