UNA OBRA, UNA OBRAA! 44: DOS EDIFICIS EN LES CAROLINES

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 I què tenen en comú estos dos edificis? doncs que estan en les Carolines Altes i la coincidència de l'amplària de la frontera dels solars, només això, perquè com voreu són molt, però que molt diferents en la seua arquitectura i sobretot en els programes que els arquitectes de l'un i de l'altre han decidit seguir, naturalment, segons els desitjos dels propietaris que els han encomanat els projectes. Però vegem ambdós casos.

El primer és este edifici en el c. Plus Ultra 90, en un solar amb 13,48 m de frontera però amb una fondària variable que arriba fins als 45 m i amb una superfície de 496 m². S'ha alçat un únic habitatge amb aparcament i pel que pareix amb espai de treball incorporat. Segons els meus càlculs aproximats, la superfície construïda en planta baixa, dos plantes altes i àtic pot superar els 700 m² i amb un envejable pati, molt lluny de l'ús d'habitatge col·lectiu amb moltes places d'aparcament que se li podria haver donat. Una estètica de frontera industrial en les seues dos primeres plantes i recoberta de trencadís en la resta, així com en la frontera interior al gran pati de parcel·la. Naturalment té ascensor privat. El projecte és de l'estudi d'arquitectura SPARQ.

El solar va estar abandonat i en venda molt de temps. Foto de la web de l'arquitecte.

Diversos moments de la construcció d'este singular edifici. Em crida l'atenció que no s'haja tingut gens en compte el manoll de cables que recorre la frontera (vegeu primera foto) per a ocultar-lo, igual encara no estan finalitzades les obres del tot i ho solucionen. Espere, perquè és una pena.

El segon cas és este edifici blanc situat en el c. Cánovas del Castillo 6 i 8, producte d'unir els dos solars de sengles casetes i entre les dos sumaven una frontera de 13,50 m, quasi igual que el de Plus Ultra, però una superfície total de 272 m². Ahí s'ha encaixat un edifici amb 12 habitatges d'un i dos dormitoris, alguns dels quals tenen terrasses interiors o sobre coberta, depenent del cas. Les obres estan a punt de finalitzar.

Foto del solar segons Google. S'aprecia en les mitgeres la diferent distribució de les dos cases anteriors, l'una de planta baixa i l'altra amb una planta més.

Diversos moments de la construcció de l'edifici, segons projecte de l'estudi e2b arquitectos, a on s'ha evitat la simetria en la frontera en variar la disposició dels buits i la seua profunditat. L'àtic avança a frontera en els laterals per tindre els confrontants una altura més que este. Afortunadament sí que s'ha previst ocultar els cables passants (i els que tenen accés al propi edifici) amb una canaleta que no desmereix l'aparença de la frontera. És de destacar l'ús massiu de pladur.
Allò que ja no em pareix bé, ni en este ni en unes altres obres, és cenyir-se a l'ordenança municipal (totalment desencertada i absurda) que només obliga a posar persianes en els buits de dormitoris (en este cas les tres finestretes de l'esquerra), qüestió de voluntat, que els promotors accepten de bon gust i que després, una volta entregat l'edifici, els propietaris esmenen posant cadascun la persiana al seu gust i trastocant l'aparença inicial, perquè falta, en fan. Sembla que les ordenances les fa algú que no viu aquí i no sap que el sol no ens abandona mai. Allò de les reixes en els buits de la planta baixa és una altra història.

Render de l'edifici Florencia, que és el seu nom comercial, extret de la web d'e2b arquitectos, a on podeu vore més plànols i coses d'esta casa i de molts altres projectes seus.
Ja sabeu que pose música sempre (o quasi) i si està relacionada, doncs millor, i en este cas ho està doblement, i ja que en el primer cas l'edifici està ocupat per una empresa amb arrelament en Sud-amèrica i el segon té nom italià, doncs aquí vos duc a Eydie Gormé amb la seua gloriosa veu i Los Panchos (n'hi ha desenes de versions) cantant la seua "Guitarra romana", preciós bolero arqueològic compost per Eldo Di Lazzaro i Bruno Cherubini.

¡UNA OBRA, UNA OBRAA! 44 : DOS EDIFICIOS EN CAROLINAS.

Article traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ 

¿Y qué tienen en común estos dos edificios? pues que están en Carolinas Altas y la coincidencia de la longitud de la fachada de los solares, solo eso, porque como veréis, son muy, pero que muy diferentes en su arquitectura y sobre todo en los programas que los arquitectos de uno y de otro, han decidido seguir, naturalmente, según los deseos de los propietarios que les han encargado los proyectos. Pero veamos ambos casos.

El primero es este edificio en la C/Plus Ultra 90, en un solar con 13,48 m de fachada pero con una profundidad variable que llega hasta los 45 m y con una superficie de 496 m², se ha levantado una única vivienda con aparcamiento y al parecer con espacio de trabajo incorporado. Según mis cálculos aproximados, la superficie construida en planta baja, dos plantas altas y ático, puede superar los 700 m² y con un envidiable patio, muy lejos del uso de vivienda colectiva con muchas plazas de aparcamiento que se le podría haber dado. Una estética de fachada industrial en sus dos primeras plantas y recubierta de trencadís en el resto, así como en la fachada interior al gran patio de parcela. Naturalmente tiene ascensor privado. El proyecto es del estudio de arquitectura SPARQ.

El solar estuvo abandonado y en venta mucho tiempo. Foto de la web del arquitecto.

Diversos momentos de la construcción de este singular edificio. Me llama la atención lo poco que se ha tenido en cuenta el manojo de cables que recorre la fachada (ver primera foto) para ocultarlo, igual aún no están finalizadas las obras del todo y lo solucionan. Espero, porque es una pena.

El segundo caso, es este blanco edificio situado en la C/Cánovas del Castillo 6 y 8, producto de unir los dos solares de sendas casitas y entre las dos sumaban una fachada de 13,50 m casi igual que el de Plus Ultra, pero una superficie total de 272 m². Ahí se ha encajado un edificio con 12 viviendas de 1 y 2 dormitorios  algunas de las cuales, tienen terrazas interiores o sobre cubierta, dependiendo del caso. Las obras están a punto de finalizar. 

Foto del solar según Google. Se aprecia en las medianeras, la diferente distribución de las dos casas anteriores, una de planta baja y la otra con una planta más. 

Diversos momentos de la construcción del edificio, según proyecto del estudio e2b arquitectos, donde se ha evitado la simetría en la fachada, variando la disposición de los huecos y su profundidad. El ático avanza a en los laterales por tener los colindantes una altura más que éste. Afortunadamente si que se ha previsto ocultar los cables pasantes (y los que tienen acceso al propio edificio) con una canaleta que no desmerece la apariencia de la fachada. Es de destacar el uso masivo de pladur.

Lo que ya no me parece bien ni en éste ni en otras obras, es ceñirse a la ordenanza municipal (totalmente desacertada y absurda) que solo obliga a poner persianas en los huecos de dormitorios (en este caso las tres ventanitas de la izquierda) cuestión de voluntad, que los promotores aceptan de buen gusto y que luego, una vez entregado el edificio, los propietarios subsanan poniendo cada uno la persiana a su gusto y trastocando la apariencia inicial, porque falta hacen. Parece que las ordenanzas las hace alguien que no viva aquí y sepa que el sol no nos abandona jamás. Lo de las rejas en los huecos de la planta baja, es otra historia.

Render del Edificio Florencia que es su nombre comercial. Extraído de la web de e2b arquitectos donde podéis ver más planos y cosas de esta casa y muchos otros proyectos suyos.

Ya sabéis que pongo música siempre (o casi) y si está relacionada, pues mejor y en este caso lo está doblemente y puesto que en el primer caso, en el edificio está ocupado por una empresa con arraigo en Sudamérica y el segundo tiene nombre italiano, pues aquí os traigo a Eydie Gormé con su gloriosa voz y Los Panchos (hay decenas de versiones) cantado su "Guitarra romana" precioso bolero arqueológico compuesto por Eldo Di Lazzaro y Bruno Cherubini.

LA OBRA DE PADRE ESPLÁ (1): SIN BORDILLOS Y CON BANCOS DEMASIADO CERCA DE LOS COCHES.

 Versió en valencià traduïda per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ 

El propósito era bueno, buenísimo, el transformar una calle ancha y destartalada tal y como conté en PADRE ESPLÁ: DE AVENIDA A PASEO en un agradable paseo con anchas aceras, dos nuevas plazas y muchos más árboles y bancos para sentarse estaba muy bien. Afortunadamente, el Concejal de Urbanismo hizo caso a mis peticiones (ignoro si alguien más lo pidió, pero yo lo hice en el artículo que he enlazado) y se respetaron muchos árboles y un par de palmeras que estaban previstos talar, pero como digo, no todo ha salido como nos hubiera gustado a los usuarios y se aprecian a mi entender unos fallos que condicionan el resultado y que vamos a ver.

Y me gusta empezar con una imagen recreación del proyecto, bien bonita y que nos ilusionaba con el resultado final que no ha sido tan brillante.

Quizás una de las cuestiones más determinantes sea la falta de bordillos, no hay ni uno, se ha hecho todo al mismo nivel, calzada, aceras, aparcamientos, parterres, las nuevas plazas, todo. Y eso en una calle que es la salida natural del barrio hacia la carretera de València y las playas, con un tráfico moderado donde hay tramos por los que pasan hasta cuatro líneas de autobuses decenas de veces al día es demasiado. El bordillo es la primera línea de defensa contra los vehículos, tanto de los parterres como de las personas, como veremos después. En las fotos vemos como muchos de las zonas verdes  y alcorques han sido invadidos por los coches. En la imagen hay varios ejemplos.

Los cambios en el proyecto, han sido una constante, para mejorar o no. En la imagen vemos señalados con círculos rojos los parterres previstos en esta zona, cruce con las calles Pintor Zuloaga (hacia Plaza Manila) y Maisa Lloret y con flechas azules señalando los nuevos que se han hecho en la realidad, rodeando toda la rotonda con la intención de crear un seto circular que la circunde. Pero además de esos y de todos los alcorques, tampoco tienen bordillo los setos longitudinales de bordean a un lado y otro el carril bici central, jardineras residuales expuestas al  tráfico pasante.

¿Solución municipal al problema? pues ya lo vemos: señalar que ahí hay un seto, una plantación que debemos respetar sin aparcar encima y aviso a peatones de que tampoco pueden pisarlos. Los longitudinales del carril bici, siguen estando a merced de los despistes de los conductores. Hasta en los de la C/Portugal y alrededores, colocaron un resalto para protegerlos.

Pero no solo la jardinería, las personas también corren peligro porque hay muchos bancos instalados al borde mismo de la acera sin ningún obstáculo que lo separe de la calzada con la que forma un todo al mismo nivel, ni un bordillo, ni una línea pintada en el suelo que indique a los conductores el límite del asfalto, todo junto. 

Te sientas y además de estar viendo pasar el tráfico a centímetros de tu cabeza, respiras el "aroma" de los tubos de escape. Lo curioso es que las aceras son anchas, muy anchas y esos bancos, incluso sin bordillos, podrían estar al menos a metro y pico de la calzada, anchura hay. Como dice una amiga mía de facebook "es que no se fijan".

En Poeta Zorrilla al menos los bancos están sobre una acera y separados del tráfico metro y pico y a otro nivel. La señalización horizontal continua, ayuda a que los conductores sepan donde acaba su camino.

Esto es lo deseable para plantas y personas: bordillo en la acera, bordillo en la jardinera y los asientos agradablemente protegidos del tráfico como en la C/Quintana que por cierto, fue el primer proyecto de regeneración de una calle que ha cumplido su objetivo: revitalizar la vida y crear espacios agradables y seguros y que yo recuerde lo hizo la misma concejalía que el de Padre Esplá, no sé la razón de variar los conceptos tan evidentes para ir a peor.

Los cambios y aumentos de presupuesto y rectificaciones del proyecto, dan lugar a una serie de cuestiones como la desaparición de la reurbanización de la C/Rio Serpis que es la que utilizaba la línea 02 del bus urbano y que se desvió por los trabajos, pero resulta que en dicha calle no se ha movido ni un m2 de asfalto, sin embargo la línea sigue desviada con gran perjuicio para el vecindario de una amplia y poblada zona de Carolinas, no sé si es que seguirá pendiente de algún acuerdo de Bertolín y el Ayuntamiento.

Hoja del proyecto original donde aparece parte de la C/Rio Serpis.

Estado actual de la calle que mantiene su fisonomía de siempre. Y sus árboles, que ya es mucho.

Este es el primero de los artículos dedicados al repaso de la ejecución del "PROYECTO DE MEJORA DEL SISTEMA VIARIO DE LA CALLE PADRE ESPLÁ, DESDE LA CALLE INGENIERO CANALES HASTA LA GLORIETA PERIODISTA CLARA FORNER" porque aún hay más cosas que analizar. Desde luego con la mejor de las intenciones, es una zona que me ha gustado siempre, soy vecino cercano y la he atravesado por una u otra razón numerosas veces y me gustaría que se hubieran hecho las cosas de otra manera, claro está. No sé si tiene remedio algo, por lo menos respecto a los alcorques y parterres lo han intentado y se puede llegar a conseguir que crezcan los setos y plantaciones, igual lo de los bancos también se puede: no son inamovibles y encima se ganaría alguna plaza más de aparcamiento.

La música no puede faltar y hablando de parques, uno muy famoso es el "MacArthur Park" canción escrita por Jimmy Webb para el actor (y cantante) Richard Harris en 1968, pero que Donna Summer versionó en 1978 haciéndola mundialmente famosa. Aquí os traigo una versión cantada en directo en el show "VH1 Live & More Encore!" de 1999.

.

 

NO ES VA FER (i encara sort): UNA ESGLÉSIA EN EL CENTRE DE LA PLAÇA MANILA

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Perquè simplement ens hauríem quedat sense plaça, convertida en un carrer circular amb una illa més, però en comptes de cases amb una església. I la veritat és que tal com era la plaça llavors —un cercle desèrtic amb 5 bancs de formigó blanc i unes quantes plantetes— quasi era lògic que el "capellà encarregat de la Parròquia de la Immaculada Concepció del Pla", Don Antonio Riquelme, se'n recordara de la pròxima parròquia del Cor de Jesús d'Elx, que segur que hauria visitat amb el seu 600 (o potser en el ferrobús o en la línia d'Autocares Mollá) i que ocupa el centre de l'anomenada plaça d'Espanya (encara que de plaça no té res: està ocupada pel temple), i per això sol·licitara a l'Ajuntament la cessió gratuïta dels 803,84 m² centrals mitjançant instància de data 8 de maig de 1964. En ella adjuntava un xicotet plànol i argumentava que el barri ja tenia 14.000 habitants, molts d'ells immigrants d'altres regions i estrangers, especialment algerians, i que s'estaven construint habitatges per a 5.000 més, necessitava un solar (que no havia pogut trobar pels alts preus dels terrenys) per a alçar un temple i un centre social, que eren necessaris per a "vigoritzar" la vida social dels residents. Màximament quan durant 20 anys "varias sectas protestantes, vienen sembrando la confusión religiosa, existiendo una capilla en el mismo corazón del Pla, lo que ha motivado una alarmante pérdida de la fe, ya que el fruto de estas sectas incontroladas, termina en la indiferencia más absoluta de los que desgraciadamente cayeron en el error", poca broma (el text entre cometes són fragments escrits pel rector en la pròpia petició).

En esta infografia obra de Gonzalo Pons Delgado, tenim una mostra del que podria ser ara mateix la nostra plaça Manila si s'haguera accedit a la petició del rector: un carrer més, amb una vorera central amb palmeres (o qualsevol altre arbre) però sense espai per a jugar els xiquets, potser uns banquets i ja està. L'església de la imatge és la del Cor de Jesús d'Elx, que sí que està dins d'una plaça amb la mateixa grandària que esta i és obra d'Antonio Serrano Peral, un gran arquitecte il·licità que va plasmar en les seues nombroses obres en la seua ciutat natal el seu bon fer.

La plaça Manila va sorgir arran de l'edificació dels "599 habitatges protegits, 40 locals comercials, escola maternal, piscina i biblioteca infantil en Pla del Bon Repòs" que va promoure la "Constructora Benéfica del Sureste de España.- (Arquitecte) Vidal Ramos, Ruiz Olmos, López González, Serrano" una colla inigualable d'arquitectes per a estes 7 illes d'habitatges, tres de les quals tenien fronteres a la plaça. La foto me la va proporcionar l'Associació de Veïns del Pla i, segons llegenda adjunta, pertany a la col·lecció de F. Gil de la Fundació CAM.

Possiblement el capellà rector Antonio Riquelme, tenint a la vista semblant erm i la poca utilitat d'eixe espai central i la gran calçada infrautilitzada llavors pel poc trànsit que tenia la zona, va pensar a emular la pròxima parròquia il·licitana, que sí que ho havia aconseguit, per a ocupar el centre amb la seua església.

Al poc temps, es va completar el contorn de la plaça amb els edificis de Biosca i el de Vicente Eced (del qual ja vaig parlar en l'article EL DÍA DE LA BESTIA, LA TÓNICA Y LA PLAZA MANILA ¿TIENEN ALGO EN COMÚN? que podeu vore si punxeu en el nom). En la primera postal ja es veu una mica de verd, però sense arbres, i en la segona, el seu aspecte actual.

En estes tres imàtgens de la Càtedra Pere Ibarra de la UMH, veem la parròquia del Sagrat Cor de Jesús d'Elx integrada en el centre de la seua... plaça? d'Espanya. Antonio Serrano Peral també va alçar algunes esglésies en Alacant: Sant Gabriel, els Àngels, la Misericòrdia, Nostra Senyora de Gràcia, en una època (anys 50) en què el Bisbat encomanava treballs a l'arquitecte. De fet totes estes construccions tenen elements en comú entre si i amb les d'Elx: ja siguen campanars, les cúpules centrals, les portes i cornises, etc.

En estes dos imàtgens de Google Maps, veem en el primer cas la d'Elx, en el segon (gràcies al treball de Gonzalo Pons Delgado) veem com hauria quedat la mateixa església (es proposava una grandària similar i les places són pràcticament iguals) en la plaça Manila.

Aquí tenim la nostra plaça just abans de la remodelació que la va dur a l'estat actual, molt més utilitzada pels veïns (i per les terrasses). En roig hauria sigut (la perspectiva fa que el cercle no siga perfecte) l'espai ocupat per l'església, a això hauria calgut afegir-li la vorera de 8 metres que la circumval·laria i el carrer tal com apareix en el següent dibuix. Foto gentilea de Francisco González.

Proposta del capellà rector per a ocupar la plaça. En roig el temple, les línies circumdants indiquen quant ocupava cada cosa. L'Arxiu Municipal, no em deixa publicar l'original, però baix teniu la direcció per a vore'l.

Però l'Ajuntament d'Alacant no va trobar acceptable (encara sort) ocupar l'única plaça que llavors tenia el barri amb un edifici i va dir que no i Don Antonio, que es queixava que no tenia terrenys, es va haver de conformar amb "calçar" la seua parròquia en el pati d'illa dels habitatges que la seua cooperativa va fer entre els carrers de Gonzalo Mengual, Haroldo Parres, Immaculada del Pla i l'av. del Pare Esplá que va dissenyar l'arquitecte Julio Ruiz Olmos.

I aquí tenim la col·locació de la primera pedra dels habitatges de la "Cooperativa Parroquial de Viviendas Inmaculada Concepción" en presència de diverses autoritats (veem l'alcalde José Abad entre altres). Foto gentilea de l'Associació de Veïns del Pla. No sols van edificar eixa illa, sinó molts altres habitatges, tots ells en els entorns de Pare Esplá.

I este és l'interior (foto de Google) de l'església: moltes columnes i enclavada en un pati no massa atractiu, amb fronteres plenes de galeries de cuina, roba estesa, etc. Ja que es tenia terreny, es podria haver fet una cosa més lluïda en una cantonada i els habitatges reculats, però qualsevol lloc és bo si servix per a resar i ocupar-se dels assumptes de l'ànima dels seus feligresos (supose).
Els meus agraïments a Gonzalo Pons Delgado per les seues infografies (i la seua paciència). Les altres fotos ja han sigut convenientment acreditades en cada cas.
I novament he de dir que l'Arxiu Municipal de l'Ajuntament d'Alacant, amb el seu regidor n'Antonio Manresa al capdavant, no sols no em deixa publicar les imàtgens que ja havia obtingut tant de la petició com dels habitatges de la parròquia, sinó que també es nega a deixar-me vore els expedients. Ni estos ni cap altre i a més no raona la seua negativa ni a una cosa ni a l'altra a les quals tinc dret: és perquè sí.
Però si algú vol consultar este assumpte, aquí vos deixe la signatura que s'ha de demanar a l'email archivo.municipal@alicante-ayto.es per a poder consultar els detalls:
Any:1964
Signatura: Legajo-1111-160-4/0
Crònica: -
Notes: Dep. 2B.- Relación26-01-1982
Onomàstic: (Titular) RIQUELME MARTINEZ, Antonio, cura de la Parroquia de la Inmaculada Concepción
Geogràfic: PLAZA MANILA
Matèria: CONTRATACIÓN
I la música no té a vore amb l'assumpte, només el nom de la seua cantant, perquè Conchita Piquer hauria celebrat el seu sant el mateix dia que esta parròquia: d'ací d'una setmana. I ens du un tema sublim de (com no?) Quintero, León i Quiroga: "Madrina", que ens conta l'amor d'una comtessa ramadera per un jove torero, amor ocult i pel que pareix impossible, no es sap si per la diferència social, d'edat, però a ella la duen pel camí de l'amargura "los brillos de sus caireles".
Però a mi m'agrada més la versió de Juanita Reina amb la seua veu entretallada i teatral, que també pose a continuació i que és la primera que vaig conéixer allà pels 80...