ELS MURALS QUE HAN DESAPAREGUT...

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Tenim la sort en esta ciutat de tindre una sèrie d'obres artístiques (unes ens agraden més; unes altres, menys) que un nombrós grup de grans escultors i pintors van dur a terme en totes les èpoques, sense oblidar a qui els va contractar, una sèrie d'empresaris, constructors, arquitectes que van considerar que eixes parets estarien molt millor amb estes composicions de panells dels més diversos materials ceràmics, petris, metàl·lics o simplement pintats. I a més molts d'ells, tot i estar en espais privats, es prestaven a la contemplació del públic per estar fonamentalment en fronteres, vestíbuls, porteries o accessos als edificis i per tant, en estos últims casos, molt fàcils d'apreciar pel ciutadà. Però... per diverses qüestions molts d'ells han desaparegut del panorama alacantí. Diverses causes ho han propiciat: venda del local o edifici i nova decoració, obres d'accessibilitat dels accessos i mil i un motius més, que han influït en què desapareguen a la vista i els propietaris els hagen canviats de lloc o inclús que hagen acabat en la brossa. La seua protecció en el nou Catàleg no existix, tret potser del magnífic i enorme Baeza del Gran Sol i dels del complex Vistahermosa. Uns altres a la vista com els de l'EDIFICIO MÓNACO (una col·lecció de més de 90 murals de totes les grandàries) no en tenen. Bo, i vorem una sèrie (segur que n'hi ha molts més) dels que ja no estan a la vista i esperem que salvaguardats.

En 2012 el magnífic mural, encara que ja prou deteriorat, que Cobensa (Construcciones Benacantil, SA), promotora dels milers d'habitatges de la Verge del Remei, va encomanar a Gastón Castelló per a decorar la frontera de la seua seu en l'av. Pi Sant 1 va desaparéixer en vendre l'edifici. L'antic propietari el va desmuntar i assegura que el té ben guardat...

Els que segur que no estan guardats van ser estes dos obres d'Ibáñez de 1967, ubicats en les dos entrades d'un edifici de la pl. Calvo Sotelo. La necessitat de fer l'edifici accessible va obligar al desmuntatge en 2012 d'ambdós murals, que... van acabar en un contenidor de runa. Algun espavilat va agafar allò que va poder i va intentar vendre-ho en Todocolección (com veem en l'última foto). No va aprofitar per a res l'oferiment de la successora de l'escultor per a ubicar-los en la paret perpendicular a la posició original, a on es disponia d'espai.

En este cas, l'escultura metàl·lica que Miguel Losan va fer en 1982 per a la sabateria Carla, d'Alfons el Savi 15, ha acabat la seua funció de decorar la faxtada d'este reconegut establiment, que durant tants anys ha estat en eixa ubicació i que ara anuncia la seua clausura. La primera foto és de fa uns mesos, quan estaven els operaris llests per a desmuntar-la i posar el vinil d'anunci de tancament. Esperem que l'hagen guardada.

El local decorat per Juan Guardiola Gaya en la plaça dels Cavalls 14 en 1970 per a una empresa dedicada a la construcció i tota classe de maquinàries de neteja, depuració, etc. de piscines tenia tota una sèrie d'elements típics de l'arquitecte, a més del mural que veem en la primera imatge. L'escala circular volada que accedia a l'entreplanta d'estesa de marbre travertí, contrapetges de manises de Mensaque, barana de formigó buixardat i passamans de gros tub pintat en marró també va desaparéixer, com el mural, en ocupar-se l'espai per una entitat bancària que, mantenint l'estructura d'esta escala, la va fer més al seu gust.

El penúltim (tant de bo poguera dir l'últim) cas és el d'este vestíbul del passeig de Gadea. La configuració original estava molt pensada: marbre verd fosc i sobre ell l'escultura La família, obra dels ceramistes Fina Llàcer i Alfonso Saura d'Altea.

Estos mateixos ceramistes es van encarregar de la jardinera que estava enfront de l'escultura en la primera navada del portal. El dibuix es repetia en la reixa d'accés de l'edifici, projectat per Juan Antonio Jordá Juan en 1966 i en els vidres de la segona porta.

La recepció tenia un treginat idèntic a este, que servia de complement a la porta vidriera de fusta massissa d'accés al segon vestíbul.

La lluita d'alguns veïns durant anys, que pretenien que, encara que es feren les obres d'accessibilitat necessària, es mantingueren els marbres, ceràmiques, treginats, reixa, luxosos materials que definien la personalitat d'este vestíbul únic en la ciutat, no va tindre bona fi en perdre la batalla i actualment és així: anodí i impersonal.

En este cas no s'ha perdut el mural de Raúl Hurtado per a la floristeria Tulipán de Las Navas/Teatre, simplement s'ha transformat; val més això que res i suponc que si algun dia volen retornar a l'obra original, es podrà fer. Suponc.

Tres casos llegendaris: Gastón Castelló elaborant el mural per a la Caja de Ahorros Provincial de la Rambla; la cantonada arredonida de la sastreria La Silueta, en Castaños 3/Baró de Finestrat; i la cafeteria Las Vegas, en l'Esplanada 4/Enginyer Lafarga/Sant Ferran (projecte de Juan A. García Solera en 1958), a on hui hi ha un Burger King. Les dos últimes obres, de Manuel Baeza; l'última foto és d'Eugenio Bañón. En ambdós casos, murals de parador desconegut.
És clar que tots (menys el de la CAPA) eren/són obres propietat de particulars i poden fer amb elles conforme vullguen, tot depén de la sensibilitat dels seus propietaris, alguns les hauran conservades en sa casa, uns altres les hauran venudes i, en algun cas, la brossa ha sigut el seu destí.
I per a posar música, anem a una obra també immortal: "Can't Get Used to Losing You" ('No puc acostumar-me a perdre't') composició de Doc Pomus i Mort Shuman, exitàs en 1966 d'Andy Williams. Clar que ells parlaven d'amor, i jo, d'estos i altres murals...

LOS MURALES QUE HAN DESAPARECIDO...

Tenemos la suerte en esta ciudad, de tener una serie de obras artísticas (unas nos gustan más, otras menos) que un nutrido grupo de grandes escultores y pintores llevaron a cabo en todas las épocas, sin olvidar a quienes los contrataron, una serie de empresarios, constructores, arquitectos que consideraron que esas paredes estarían mucho mejor con estas composiciones de paneles de los más diversos materiales cerámicos, pétreos, metálicos o simplemente pintados. Y además muchos de ellos aún estando en espacios privados, se prestaban a la contemplación del público por estar fundamentalmente en fachadas, zaguanes, porterías o accesos a los edificios y por lo tanto en estos últimos casos, muy fáciles de apreciar por el ciudadano. Pero... por diversas cuestiones, muchos de ellos han desaparecido del panorama alicantino, diversas causas lo han propiciado, venta del local o edificio y nueva decoración, obras de accesibilidad de los accesos y mil y un motivo más, que han influido en que desaparezcan a la vista y los propietarios los hayan cambiado de lugar o incluso que hayan acabado en la basura. Su protección en el nuevo Catálogo no existe, salvo quizás el magnífico y enorme Baeza del Gran Sol y los del Complejo Vistahermosa. Otros a la vista como los del EDIFICIO MÓNACO (una colección de más de 90 murales de todos los tamaños) no la tienen. Bueno y vamos a ver una serie (seguro que hay muchos más) de los que ya no están a la vista y esperemos que salvaguardados.

En 2012, el magnífico mural, aunque ya bastante deteriorado, que Cobensa (Construcciones Benacantil S.A.) promotora de las miles de viviendas de Virgen del Remedio, encargó a Gastón Castelló para decorar la fachada de su sede en la Avda del Pino Santo 1, desapareció al vender el edificio. El antiguo propietario, lo desmontó y asegura que lo tiene a buen recaudo...

Los que seguro que no están guardados, fueron estas dos obras de Ibáñez de 1967, ubicados en las dos entradas de un edificio de la Pza de Calvo Sotelo. La necesidad de hacer el edificio accesible, obligó al desmontaje en 2012 de ambos murales que...acabaron en un contenedor de escombros. Algún avispado cogió lo que pudo e intentó venderlo en Todocolección (como vemos en la última foto). De nada sirvió el ofrecimiento de la sucesora del escultor para ubicarlos en la pared perpendicular a la posición original donde se disponía de espacio.

En este caso, la escultura metálica que Miguel Losan hizo en 1982 para Calzados Carla, de Alfonso el Sabio 15 ha acabado su función de decorar la fachada de este reconocido establecimiento, que durante tantos años ha estado en esa ubicación y que ahora anuncia su cese. La primera foto es de hace unos meses cuando estaban los operarios listos para desmontarlo y poner el vinilo de anuncio de cierre. Esperemos que lo hayan guardado.

El local decorado por Juan Guardiola Gaya en la plaza de Los Luceros 14 en 1970, para una empresa dedicada a la construcción y toda clase de maquinarias de limpieza, depuración etc, de piscinas, tenía toda una serie de elementos típicos del arquitecto, además del mural que vemos en la primera imagen, la escalera circular volada que accedía a la entreplanta de huella de mármol travertino, tabicas de azulejos de Mensaque, barandilla de hormigón abujardado y pasamanos de grueso tubo pintado en marrón, también desapareció, como el mural, al ocuparse el espacio por una entidad bancaria, que manteniendo la estructura de dicha escalera, la hizo más a su gusto. 

El penúltimo (ojalá pudiera decir el último) caso es el de este zaguán del Paseo Gadea. La configuración original estaba muy pensada: mármol verde oscuro y sobre él la escultura "La familia" obra de los ceramistas Fina Llàcer y Alfonso Saura de Altea.

Estos mismos ceramistas, se encargaron de la jardinera que estaba frente a la escultura en la primera crujía del portal. El dibujo se repetía en la cancela de acceso del edificio, proyectado por Juan Antonio Jordá Juan en 1966 y en los cristales de la segunda puerta.

El techo del recibimiento era tal cual este artesonado que servía de complemento a la puerta cristalera de madera maciza de acceso al segundo vestíbulo.

 La lucha de algunos vecinos durante años, que pretendían que aún haciendo las obras de accesibilidad necesaria, se mantuvieran los mármoles, cerámicas, artesonados, cancela, lujosos materiales que definían la personalidad de este zaguán único en la ciudad, no tuvo buen fin al perder la batalla y actualmente es así: anodino e impersonal.

En este caso no se ha perdido el mural de Raúl Hurtado para la Floristería Tulipán de Navas/Teatro, simplemente se ha transformado, algo es algo y supongo que si algún día quieren retornar a la obra original, se podrá hacer. Supongo.

Tres casos legendarios: Gastón Castelló elaborando el mural para la Caja de Ahorros Provincial de la Rambla, la esquina redondeada de la Sastrería La Silueta en Castaños 3/Barón de Finestrat y la Cafetería Las Vegas, en la Explanada 4/Ingeniero Lafarga/San Fernando (proyecto de Juan A. García Solera en 1958) donde hoy hay un Burger King. Las dos últimas obras de Manuel Baeza, la última foto es de Eugenio Bañón. En ambos casos, murales de paradero desconocido.

Está claro que todos (menos el de la CAPA) eran/son obras propiedad de particulares y pueden hacer con ellas lo que quieran, todo depende de la sensibilidad de sus propietarios, algunos las habrán conservado en su casa, otros las habrán vendido y en algún caso, la basura ha sido su destino.

Y para poner música, vamos a una obra también inmortal: "Can't Get Used To Losing You" (No puedo acostumbrarme a perderte) composición de Doc Pomus y Mort Shuman, exitazo en 1966 de Andy Williams. Claro que ellos hablaban de amor y yo de estos y otros murales... 

LA FINCA ADOC HISTÒRICA XV: ELS EDIFICIS ROCAFEL

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Continuem amb la labor de desentranyar esta especulativa urbanització plena, d'altra banda, d'interessantíssims exemples de bona arquitectura. I ho fem amb Rocafel 17, 18 i 19 i un quart dedicat a garatge. La tasca de Carlos Pradel per a alçar nous edificis al peu de la serra Grossa es va consolidar amb l'èxit de vendes de la Finca Adoc, i a través de la seua societat Rocafel, SA, va decidir continuar amb els edificis projectats més cap al sud, això sí, amb problemes.

I es va continuar amb la tasca de guanyar terrenys a la mar. Encara que es presentaren escriptures amb milers de metres quadrats que Rocafel, SA, va comprar a uns altres propietaris, les fotos que veem a continuació ens donen una idea d'a on estaven físicament eixes parcel·les. Suponc que, amb la documentació adequada, que no he pogut consultar, i mitjançant les corresponents concessions, es va arribar a l'enorme esplanada que ocupa hui dia el complex i zones esportives i terrenys situats entre la carretera de baixada i la via del tren i que en les fotos no figuren. Fullet publicitari de vendes de 1971 a on, com es pot apreciar i amb bolígraf, han delimitat l'alçària dels edificis (pel que pareix encara no disposaven dels nous amb les altures definitives).

En esta foto, gentilea de Manuel J. Aliaga, veem la carretera (encara sense desdoblar) i la via del ferrocarril amb el terraplé que la sustenta cap a la mar. Encara falta algun edifici per completar (Mariola, Alacant 2 i 3, Helios per finalitzar...).

Un temps després en esta imatge (probablement de Perfecto Arjones) veem a l'esquerra l'embrió del Rocafel 17: la torre d'ascensors i escales (hui en ruïnes) que teòricament era per a donar accés directe a la platja i a la piscina coberta encara no executada, des de la cota més alta del hui c. Sol Naixent. Al fons, l'incipient terraplé projectat sobre el primer túnel del trenet sobre el qual, una volta augmentat i completat, hui passa la carretera d'accés al complex.
Fins a tres variants per als edificis existents hui dia es van plantejar ans d'arribar al resultat final.

En esta primitiva maqueta, una mica desordenada i caòtica, ja figurava (baix, a l'esquerra) un edifici de grandària moderada amb frontera de dent de serra, que no va arribar a prosperar.

I esta va ser la configuració que es va adoptar: una base a manera de podi dedicada a hotel, que a nivell del ferrocarril de la Marina es convertia en una planta comercial i d'accés, en total 5 plantes; i sobre ella dos edificis de 21 altures dedicats a habitatges amb enormes terrasses abocades a la mar, tot això sota projecte de Juan Guardiola Gaya de 1969. I per a això es va sol·licitar llicència amb una cubicació de 6 m³ per metre quadrat de terreny, amb la condició de fer al seu càrrec el passeig marítim (tal com figura en la maqueta).
Però els mesos van anar passant i llavors es van fer públiques les intencions de guanyar terrenys a la mar per a edificar tal com vaig comentar en l'article NO ES VA FER (i encara sort): EL PASSEIG MARÍTIM "IMMOBILIARI" POSTIGUET-ALBUFERETA (cliqueu en el títol i vos du a vore'l) a on es rebaixava l'altura dels edificis sent com a màxim la cota de la carretera sobre la mar. Això últim va ser aprofitat ràpidament pels veïns de darrere als quals semblants torres haurien tapat la vista de la mar qual paravent xinés. Dit això, la promotora es va vore obligada a canviar el projecte, substituint-lo per un edifici longitudinal de 12 plantes i una cubicació de 2,5 m³ per metre quadrat de terreny.

El nou projecte, ja sense sobrepassar l'altura de la carretera, va resultar un edifici amb múltiples usos: piscina coberta i climatitzada amb vestuaris i altres servicis, restaurants, locals comercials, 6 plantes de garatge (just darrere de la piscina i dels tensors estructurals que subjecten la seua coberta, i amb el límit posterior del mur de contenció) i sobre ells habitatges amb àmplies terrasses. L'edifici s'adapta a les parets rocoses de la serra, deixant una via d'accés posterior descendent, i està comunicat verticalment per 3 nuclis d'ascensors i escales. En alguns trams es separa del mur de contenció per a deixar un espai per a donar llum i ventilació a plantes inferiors. L'hotel, ja suggerit en els primers projectes, amb accés directe independent de l'edifici, ocupa quasi totalment les 3 primeres plantes dels edificis 17 i 18.

I la construcció va prosseguir amb els avisos per part de l'empresa FEMARSA, SA, (d'un conegudíssim industrial alacantí), que posseïa terrenys darrere, i de la Comunitat del Gafner. Estes, mitjançant diverses instàncies, van denunciar la promotora a l'Ajuntament per intentar alçar més plantes de les permeses a "ritmo acelerado" i "habiéndose trabajado incluso durante la noche con ayuda de potentes reflectores", segons ells, per a arribar a la política de "hechos consumados" tan habitual i per la qual allò que es fa es queda fet i no es derroca.
En estes dos fotos veem el conjunt amb els edificis Rocafel 17 i 18. En l'última ja figura el quart edifici, només en semisoterrani i per a garatges, per al qual es va demanar llicència el 1973.

En la primera imatge veem la baixada des de l'av. Vila Joiosa cap al c. Sol Naixent, que torna a pujar serpentejant per darrere de la construcció fins a arribar a la cota mitjana a l'altura del túnel d'Adoc, i del qual estos edificis tenen els números 2, 4, 4(G) i 6.

Imatge d'arxiu amb el túnel del ferrocarril d'Adoc encara operatiu i actualment en fase de conversió en via verda. Al costat de la boca sud del túnel acaba l'ascens del carrer, que dividint-se en dos altures continua fins a l'av. Condomina passant per baix de la Torre Vistamar.

Accés particular que separa els edificis 17 i 18 i el dedicat a garatges.

Sobre l'edifici ans mencionat es va plantejar esta esplanada semienjardinada d'ús lliure, que a més de coberta servix com a accés des de l'hotel a les nou pistes de tenis, piscina a l'aire lliure i els aparcaments públics existents que formen part del conjunt. Ha sigut reempisada recentment.

Encara que les primeres fases i el garatge van tindre el seu projecte firmat per Juan Guardiola Gaya, el Rocafel 19 i la seua passarel·la d'accés directe a la carretera que salva el gran desnivell existent van ser firmats per l'arquitecte Emilio Alberola Alemañ, que va obtindre llicència en 1977; això sí, amb sanció per haver iniciat les obres sense tindre'n. A pesar de ser projectat per un altre arquitecte, es va continuar amb les característiques de la resta de l'edifici.
Una curiositat és que es disputa el "honor" de ser l'edifici d'habitatges amb major llargària de la ciutat, encara que, metre amunt, metre avall, l'altre contrincant no es queda arrere: Club del Mar de la Platja de Sant Joan.
I, amb tanta pista de tenis, la cançó que posaré és la que toca, em referisc a "Loco por el tenis", composició de Rodolfo A. Sciammarella, Roberto Lilienthal i Julián M. Suárez cantada en 1965 en Discos Belter per Florencio Torrelledó, periodiste esportiu que es va fer l'ànim d'interpretar semblant melodia. Uns 20 anys després la cançó va tindre una nova època gloriosa en ser usada per Gomaespuma com a sintonia en el seu programa de M80, però no, jo no la coneixia per això, sinó perquè formava part del jingle d'Anís Tenis, la meravellosa beguda per a fer palometes de Montfort i que sonava una i mil voltes en les emissores alacantines. Una cançó tan senzilla i amb una producció tan bàsica i onomatopeica haha, segur que ha deixat una bona quantitat als seus autors...