El final

Hola a todos, hoy nos despedimos con pesar de Alacantí de profit o Elkiko como algunos le conocíais. Lamentablemente, ya no está con nosotros .

Tras unos días ingresado, no pudo superar sus problemas de salud y ocurrió el peor de los desenlaces.

Durante casi 15 años intentó acercar al público en general su amor por lo que más le apasionaba, la arquitectura, luchando a veces sin éxito con la burocracia del archivo municipal que no se lo ponía fácil a alguien que sólo quería divulgar la cultura de forma amena.

Quienes lo tratasteis en persona, sabéis que era una persona inteligente, divertida, amable y encantadora. Era imposible no encariñarse con él y que te llevara a su terreno envolviéndote con su risa contagiosa y el entusiasmo que ponía en todo lo que hacía.

A quienes no llegasteis a conocerlo, seguro que consiguió descubriros cosas nuevas o curiosas de Alicante con sus artículos.

Queda aquí este blog como testimonio de su pasión.

Descansa en paz, querido Alacantí de profit, tu partida deja un hueco difícil de llenar. Pero no queremos que todo sea tristeza en este adiós, porque tus años dedicados a difundir la arquitectura han dejado una marca imborrable en cada uno de tus lectores. Aunque ya no estés físicamente, tu espíritu vivirá en cada edificio que admiramos, en cada calle que recorremos.

Te recordaremos siempre con cariño y gratitud.

LES ESTACIONS DEL TRAM EN TRES DIMENSIONS

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 No és complicat el seu accés, ni tenen corredors laberíntics, llargs i difícils de recórrer, però estan entre les 1.517 estacions subterrànies de metro de tot el món que Albert Guillaumes Marcer (Sant Pere de Ribes, 1994), un jove enginyer tècnic d'obres públiques, ha modelat en tres dimensions i que estan disponibles en la seua pàgina web Estacions i intercanviadors, a on podeu consultar tots eixos dibuixos esquemàtics, amb els seus accessos, corredors, escales, ascensors, validadores i les mil i una connexions que tenen algunes estacions, així com una explicació del sistema de cada ciutat representada.
Allí, entre altres coses, diu que "Entrar, sortir o fer transbordament en una estació de metro forma part del dia a dia de milions de persones de tot el món. El disseny d'aquestes estacions afecta a la mobilitat de la gent. Si el temps es pogués convertir en diners, acabem percebent que un minut fent transbord és més car que un minut en moviment dins del tren o l'autobús. Aquest cost temporal del transbordament inclou el temps d'espera i també el temps de desplaçament d'una línia a l'altra. I a tot això caldria sumar-hi l'esforç físic que pot comportar.", a més de moltes altres coses molt interessants.
Aquí en Alacant no tenim eixe problema, és tot molt senzill, encara que en les tres hi ha carències una mica inexplicables al meu parer i que vos diré davall del tot.

Nota: en color beix, escales; gris clar, accessos i vestíbul; gris fosc, zones tarifades i andanes; blau clar, ascensors; i groc, validadores (encara que falten les de l'ascensor de MARQ-Castillo). Es marquen també els accessos als aparcaments contigus.

Sí que teníem, però, talls longitudinals (Luceros i Mercado) i transversal (només Luceros), a on apreciem, a més de les calçades, palmeres, vestíbuls, escales mecàniques, escales d'emergència, etc., i en les dos primeres, la font, els dos aparcaments: Avinguda de l'Estació i Alfonso el Sabio i les claraboies que donen llum als accessos i al jardí del costat de l'ascensor de la font; i en la segona, el començament de l'aparcament d'Alfons el Savi, la caixa del canal que discorre per davall del c. Sant Vicent i a la dreta del tot la sala d'actes que no es va arribar a equipar ni usar mai, baix de l'espai de gran altura que hi ha baix de l'av. Jaume II, ja que l'estació es va excavar a cel obert.

I açò sense dubte serà tota una revolució: la nova estació al costat de la de Madrid. I si ja es fa intermodal, amb la d'autobusos damunt, seria una fita històrica. Somiar no costa. Encara que s'hauria d'haver previst fa anys.
I com que hi haurà gent que crega que estes representacions en 3D no són útils, aquí vos adjunte dos d'elles. Jo, si haguera d'usar-les, m'ensenyaria el camí més curt per a passar de l'una a l'altra, entrar en elles o simplement per a no haver de fer-ho baix terra. Són només dos exemples de Madrid i París.

I comencem amb les reivindicacions

En Luceros, per a accedir amb ascensor a l'andana, no s'entén que siga precís fer una trajectòria llarguíssima, molt més per a una persona que va en cadira de rodes: creuar amb diferents semàfors fins a la font i després travessar tot el vestíbul fins al nou ascensor que ja connecta amb l'andana.
En Mercado, la inexistència d'escales mecàniques de connexió amb el carrer (almenys de pujada i encara que siga en una de les entrades) és inadmissible. Ascensor n'hi ha, però a voltes hi ha massa gent.
I igual en MARQ-Castillo, l'accés de ponent només té escales mecàniques fins al vestíbul, encara sort que l'oposat en té de pujada; per a baixar a l'andana, cap, en cap dels dos.
En totes elles la falta de tires fosforescents que, en cas d'accident o simplement que es queden sense electricitat, indiquen l'eixida i marquen els escalons (com hi ha en Madrid en totes i cadascuna de les escales) és inadmissible. En Mercado, després de protestar, es va pal·liar parcialment; els escalons ni un.
Plànols de Luceros cortesia de Jaume Chicoy.
I, per a ambientar, una de 1967 (moderna, eeeh) "Don't Sleep in the Subway" ('no dormes en el metro') o te'n passaràs d'estació. Composta per Tony Hach i Jackie Trent i cantada per Petula Clark en una producció impecable...

LAS ESTACIONES DEL TRAM EN TRES DIMENSIONES.

Article traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ  

No es complicado su acceso, ni tienen pasillos laberínticos, largos y difíciles de recorrer, pero  están entre las 1.517 estaciones subterráneas de metro de todo el mundo, que Albert Guillaumes Marcer (Sant Pere de Ribas, 1994), un joven Ingeniero Técnico de Obras Públicas, ha modelado en tres dimensiones y que están disponibles en su página web Estacions i intercanviadors y donde podéis consultar todos esos dibujos esquemáticos, con sus accesos, pasillos, escaleras, ascensores, canceladoras y las mil y una conexiones que tienen algunas estaciones, así como una explicación del sistema de cada ciudad representada. 

Allí entre otras cosas dice que "Entrar, sortir o fer transbordament en una estació de metro forma part del dia a dia de milions de persones de tot el món. El disseny d’aquestes estacions afecta a la mobilitat de la gent. Si el temps es pogués convertir en diners, acabem percebent que un minut fent transbord és més car que un minut en moviment dins del tren o l'autobús. Aquest cost temporal del transbordament inclou el temps d’espera i també el temps de desplaçament d'una línia a l'altra. I a tot això caldria sumar-hi l’esforç físic que pot comportar." además de muchas otras cosas muy interesantes.

Aquí en Alicante, no tenemos ese problema, es todo muy sencillo, aunque en las tres hay carencias un tanto inexplicables a mi parecer y que os diré bajo del todo.

Nota: en color beig escaleras, gris claro: accesos y vestíbulo, gris oscuro: zonas tarifadas y andenes, azul claro: ascensores y amarillo: canceladoras. Se marcan también los accesos al parking contiguo.

Nota: en color beig escaleras, gris claro: accesos y vestíbulo, gris oscuro: zonas tarifadas y andenes, azul claro: ascensores y amarillo: canceladoras. Se marcan también los accesos al parking contiguo.

Nota: en color beig escaleras, gris claro: accesos y vestíbulos, gris oscuro: zonas tarifadas y andenes, azul claro: ascensores y amarillo: canceladoras (aunque faltan las del ascensor).

Lo que sí teníamos eran cortes longitudinales (Luceros y Mercado) y transversal (solo Luceros) donde apreciamos además de las calzadas, palmeras, vestíbulos, escaleras mecánicas, escaleras de emergencia, etc, y en las dos primeras, la fuente, los dos aparcamientos: Estación y Alfonso el Sabio y los lucernarios que dan luz a los accesos y al jardín junto al ascensor de la fuente. Y en la segunda, el comienzo del aparcamiento de Alfonso el Sabio, el cajón del canal que discurre bajo la C/San Vicente y a la derecha del todo el salón de actos que no se llegó a equipar ni usar nunca, bajo el espacio de gran altura que hay bajo la avda Jaime II ya que la estación se excavó a cielo abierto.

.

Y aquí lo que sin duda será toda una revolución: la nueva estación junto a la de Madrid y si ya se hace intermodal, con la de autobuses encima, sería todo un logro. Soñar no cuesta. Aunque se debería de haber previsto hace años.

Y como habrá gente que crea que estas representaciones en 3D no son útiles, aquí os adjunto dos de ellas. Yo si tuviera que usarlas, me aprendería el camino más corto para pasar de una a otra, entrar en ellas o simplemente para no tener que hacerlo bajo tierra. Son solo dos ejemplos de Madrid y París. 

Y vayamos con las reivindicaciones

En Luceros, para acceder con ascensor al andén, no se entiende que haya que hacer una trayectoria larguísima, mucho más para una persona que va en silla de ruedas: cruzar con varios semáforos junto a la fuente y luego atravesar todo el vestíbulo hasta el nuevo ascensor que ya conecta con el andén.

En Mercado, la inexistencia de escaleras mecánicas (por lo menos de subida y aunque sea en una de las entradas) de conexión con la calle, es inadmisible. Ascensor hay, pero a veces hay demasiada gente.

Y lo mismo en MARQ-Castillo, el acceso oeste solo tiene escaleras mecánicas hasta el vestíbulo, menos mal que el opuesto tiene de subida, para bajar al andén ninguna, en ninguno de los dos.

En todas ellas, la falta de tiras fosforescentes que en caso de accidente o simplemente que se queden sin electricidad, indique la salida y marque los escalones (como hay en Madrid en todas y cada una de las escaleras) es inadmisible. En Mercado, después de protestar se palió parcialmente, los escalones ni uno.

Planos de Luceros cortesía de Jaume Chicoy.

Y para ambientar, una de 1967 (moderna, eeeh) "Don't Sleep in the Subway" (no te duermas en el metro) o te pasarás de estación. Compuesta por Tony Hach y Jackie Trent y cantada por Petula Clark en una producción impecable...

ELS MURALS QUE HAN DESAPAREGUT...

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Tenim la sort en esta ciutat de tindre una sèrie d'obres artístiques (unes ens agraden més; unes altres, menys) que un nombrós grup de grans escultors i pintors van dur a terme en totes les èpoques, sense oblidar a qui els va contractar, una sèrie d'empresaris, constructors, arquitectes que van considerar que eixes parets estarien molt millor amb estes composicions de panells dels més diversos materials ceràmics, petris, metàl·lics o simplement pintats. I a més molts d'ells, tot i estar en espais privats, es prestaven a la contemplació del públic per estar fonamentalment en fatxades, vestíbuls, porteries o accessos als edificis i per tant, en estos últims casos, molt fàcils d'apreciar pel ciutadà. Però... per diverses qüestions molts d'ells han desaparegut del panorama alacantí. Diverses causes ho han propiciat: venda del local o edifici i nova decoració, obres d'accessibilitat dels accessos i mil i un motius més, que han influït en què desapareguen a la vista i els propietaris els hagen canviats de lloc o inclús que hagen acabat en la brossa. La seua protecció en el nou Catàleg no existix, tret potser del magnífic i enorme Baeza del Gran Sol i dels del complex Vistahermosa. Uns altres a la vista com els de l'EDIFICIO MÓNACO (una col·lecció de més de 90 murals de totes les grandàries) no en tenen. Bo, i vorem una sèrie (segur que n'hi ha molts més) dels que ja no estan a la vista i esperem que salvaguardats.

En 2012 el magnífic mural, encara que ja prou deteriorat, que Cobensa (Construcciones Benacantil, SA), promotora dels milers d'habitatges de Verge del Remei, va encomanar a Gastón Castelló per a decorar la fatxada de la seua seu en l'av. Pi Sant 1 va desaparéixer en vendre l'edifici. L'antic propietari el va desmuntar i assegura que el té ben guardat...

Els que segur que no estan guardats van ser estes dos obres d'Ibáñez de 1967, ubicats en les dos entrades d'un edifici de la pl. Calvo Sotelo. La necessitat de fer l'edifici accessible va obligar al desmuntatge en 2012 d'ambdós murals, que... van acabar en un contenidor de runa. Algun espavilat va agafar allò que va poder i va intentar vendre-ho en Todocolección (com veem en l'última foto). No va aprofitar per a res l'oferiment de la successora de l'escultor per a ubicar-los en la paret perpendicular a la posició original, a on es disponia d'espai.

En este cas, l'escultura metàl·lica que Miguel Losan va fer en 1982 per a la sabateria Carla, d'Alfons el Savi 15, ha acabat la seua funció de decorar la faxtada d'este reconegut establiment, que durant tants anys ha estat en eixa ubicació i que ara anuncia la seua clausura. La primera foto és de fa uns mesos, quan estaven els operaris llests per a desmuntar-la i posar el vinil d'anunci de tancament. Esperem que l'hagen guardada.

El local decorat per Juan Guardiola Gaya en la plaça dels Cavalls 14 en 1970 per a una empresa dedicada a la construcció i tota classe de maquinàries de neteja, depuració, etc. de piscines tenia tota una sèrie d'elements típics de l'arquitecte, a més del mural que veem en la primera imatge. L'escala circular volada que accedia a l'entreplanta d'estesa de marbre travertí, contrapetges de manises de Mensaque, barana de formigó buixardat i passamans de gros tub pintat en marró també va desaparéixer, com el mural, en ocupar-se l'espai per una entitat bancària que, mantenint l'estructura d'esta escala, la va fer més al seu gust.

El penúltim (tant de bo poguera dir l'últim) cas és el d'este vestíbul del passeig de Gadea. La configuració original estava molt pensada: marbre verd fosc i sobre ell l'escultura La família, obra dels ceramistes Fina Llàcer i Alfonso Saura d'Altea.

Estos mateixos ceramistes es van encarregar de la jardinera que estava enfront de l'escultura en la primera navada del portal. El dibuix es repetia en la reixa d'accés de l'edifici, projectat per Juan Antonio Jordá Juan en 1966 i en els vidres de la segona porta.

La recepció tenia un treginat idèntic a este, que servia de complement a la porta vidriera de fusta massissa d'accés al segon vestíbul.

La lluita d'alguns veïns durant anys, que pretenien que, encara que es feren les obres d'accessibilitat necessària, es mantingueren els marbres, ceràmiques, treginats, reixa, luxosos materials que definien la personalitat d'este vestíbul únic en la ciutat, no va tindre bona fi en perdre la batalla i actualment és així: anodí i impersonal.

En este cas no s'ha perdut el mural de Raúl Hurtado per a la floristeria Tulipán de Las Navas/Teatre, simplement s'ha transformat; val més això que res i suponc que si algun dia volen retornar a l'obra original, es podrà fer. Suponc.

Tres casos llegendaris: Gastón Castelló elaborant el mural per a la Caja de Ahorros Provincial de la Rambla; la cantonada arredonida de la sastreria La Silueta, en Castaños 3/Baró de Finestrat; i la cafeteria Las Vegas, en l'Esplanada 4/Enginyer Lafarga/Sant Ferran (projecte de Juan A. García Solera en 1958), a on hui hi ha un Burger King. Les dos últimes obres, de Manuel Baeza; l'última foto és d'Eugenio Bañón. En ambdós casos, murals de parador desconegut.
És clar que tots (menys el de la CAPA) eren/són obres propietat de particulars i poden fer amb elles conforme vullguen, tot depén de la sensibilitat dels seus propietaris, alguns les hauran conservades en sa casa, uns altres les hauran venudes i, en algun cas, la brossa ha sigut el seu destí.
I per a posar música, anem a una obra també immortal: "Can't Get Used to Losing You" ('No puc acostumar-me a perdre't') composició de Doc Pomus i Mort Shuman, exitàs en 1966 d'Andy Williams. Clar que ells parlaven d'amor, i jo, d'estos i altres murals...