LES ESTACIONS DEL TRAM EN TRES DIMENSIONS

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 No és complicat el seu accés, ni tenen corredors laberíntics, llargs i difícils de recórrer, però estan entre les 1.517 estacions subterrànies de metro de tot el món que Albert Guillaumes Marcer (Sant Pere de Ribes, 1994), un jove enginyer tècnic d'obres públiques, ha modelat en tres dimensions i que estan disponibles en la seua pàgina web Estacions i intercanviadors, a on podeu consultar tots eixos dibuixos esquemàtics, amb els seus accessos, corredors, escales, ascensors, validadores i les mil i una connexions que tenen algunes estacions, així com una explicació del sistema de cada ciutat representada.
Allí, entre altres coses, diu que "Entrar, sortir o fer transbordament en una estació de metro forma part del dia a dia de milions de persones de tot el món. El disseny d'aquestes estacions afecta a la mobilitat de la gent. Si el temps es pogués convertir en diners, acabem percebent que un minut fent transbord és més car que un minut en moviment dins del tren o l'autobús. Aquest cost temporal del transbordament inclou el temps d'espera i també el temps de desplaçament d'una línia a l'altra. I a tot això caldria sumar-hi l'esforç físic que pot comportar.", a més de moltes altres coses molt interessants.
Aquí en Alacant no tenim eixe problema, és tot molt senzill, encara que en les tres hi ha carències una mica inexplicables al meu parer i que vos diré davall del tot.

Nota: en color beix, escales; gris clar, accessos i vestíbul; gris fosc, zones tarifades i andanes; blau clar, ascensors; i groc, validadores (encara que falten les de l'ascensor de MARQ-Castillo). Es marquen també els accessos als aparcaments contigus.

Sí que teníem, però, talls longitudinals (Luceros i Mercado) i transversal (només Luceros), a on apreciem, a més de les calçades, palmeres, vestíbuls, escales mecàniques, escales d'emergència, etc., i en les dos primeres, la font, els dos aparcaments: Avinguda de l'Estació i Alfonso el Sabio i les claraboies que donen llum als accessos i al jardí del costat de l'ascensor de la font; i en la segona, el començament de l'aparcament d'Alfons el Savi, la caixa del canal que discorre per davall del c. Sant Vicent i a la dreta del tot la sala d'actes que no es va arribar a equipar ni usar mai, baix de l'espai de gran altura que hi ha baix de l'av. Jaume II, ja que l'estació es va excavar a cel obert.

I açò sense dubte serà tota una revolució: la nova estació al costat de la de Madrid. I si ja es fa intermodal, amb la d'autobusos damunt, seria una fita històrica. Somiar no costa. Encara que s'hauria d'haver previst fa anys.
I com que hi haurà gent que crega que estes representacions en 3D no són útils, aquí vos adjunte dos d'elles. Jo, si haguera d'usar-les, m'ensenyaria el camí més curt per a passar de l'una a l'altra, entrar en elles o simplement per a no haver de fer-ho baix terra. Són només dos exemples de Madrid i París.

I comencem amb les reivindicacions

En Luceros, per a accedir amb ascensor a l'andana, no s'entén que siga precís fer una trajectòria llarguíssima, molt més per a una persona que va en cadira de rodes: creuar amb diferents semàfors fins a la font i després travessar tot el vestíbul fins al nou ascensor que ja connecta amb l'andana.
En Mercado, la inexistència d'escales mecàniques de connexió amb el carrer (almenys de pujada i encara que siga en una de les entrades) és inadmissible. Ascensor n'hi ha, però a voltes hi ha massa gent.
I igual en MARQ-Castillo, l'accés de ponent només té escales mecàniques fins al vestíbul, encara sort que l'oposat en té de pujada; per a baixar a l'andana, cap, en cap dels dos.
En totes elles la falta de tires fosforescents que, en cas d'accident o simplement que es queden sense electricitat, indiquen l'eixida i marquen els escalons (com hi ha en Madrid en totes i cadascuna de les escales) és inadmissible. En Mercado, després de protestar, es va pal·liar parcialment; els escalons ni un.
Plànols de Luceros cortesia de Jaume Chicoy.
I, per a ambientar, una de 1967 (moderna, eeeh) "Don't Sleep in the Subway" ('no dormes en el metro') o te'n passaràs d'estació. Composta per Tony Hach i Jackie Trent i cantada per Petula Clark en una producció impecable...

ELS MURALS QUE HAN DESAPAREGUT...

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Tenim la sort en esta ciutat de tindre una sèrie d'obres artístiques (unes ens agraden més; unes altres, menys) que un nombrós grup de grans escultors i pintors van dur a terme en totes les èpoques, sense oblidar a qui els va contractar, una sèrie d'empresaris, constructors, arquitectes que van considerar que eixes parets estarien molt millor amb estes composicions de panells dels més diversos materials ceràmics, petris, metàl·lics o simplement pintats. I a més molts d'ells, tot i estar en espais privats, es prestaven a la contemplació del públic per estar fonamentalment en fronteres, vestíbuls, porteries o accessos als edificis i per tant, en estos últims casos, molt fàcils d'apreciar pel ciutadà. Però... per diverses qüestions molts d'ells han desaparegut del panorama alacantí. Diverses causes ho han propiciat: venda del local o edifici i nova decoració, obres d'accessibilitat dels accessos i mil i un motius més, que han influït en què desapareguen a la vista i els propietaris els hagen canviats de lloc o inclús que hagen acabat en la brossa. La seua protecció en el nou Catàleg no existix, tret potser del magnífic i enorme Baeza del Gran Sol i dels del complex Vistahermosa. Uns altres a la vista com els de l'EDIFICIO MÓNACO (una col·lecció de més de 90 murals de totes les grandàries) no en tenen. Bo, i vorem una sèrie (segur que n'hi ha molts més) dels que ja no estan a la vista i esperem que salvaguardats.

En 2012 el magnífic mural, encara que ja prou deteriorat, que Cobensa (Construcciones Benacantil, SA), promotora dels milers d'habitatges de la Verge del Remei, va encomanar a Gastón Castelló per a decorar la frontera de la seua seu en l'av. Pi Sant 1 va desaparéixer en vendre l'edifici. L'antic propietari el va desmuntar i assegura que el té ben guardat...

Els que segur que no estan guardats van ser estes dos obres d'Ibáñez de 1967, ubicats en les dos entrades d'un edifici de la pl. Calvo Sotelo. La necessitat de fer l'edifici accessible va obligar al desmuntatge en 2012 d'ambdós murals, que... van acabar en un contenidor de runa. Algun espavilat va agafar allò que va poder i va intentar vendre-ho en Todocolección (com veem en l'última foto). No va aprofitar per a res l'oferiment de la successora de l'escultor per a ubicar-los en la paret perpendicular a la posició original, a on es disponia d'espai.

En este cas, l'escultura metàl·lica que Miguel Losan va fer en 1982 per a la sabateria Carla, d'Alfons el Savi 15, ha acabat la seua funció de decorar la faxtada d'este reconegut establiment, que durant tants anys ha estat en eixa ubicació i que ara anuncia la seua clausura. La primera foto és de fa uns mesos, quan estaven els operaris llests per a desmuntar-la i posar el vinil d'anunci de tancament. Esperem que l'hagen guardada.

El local decorat per Juan Guardiola Gaya en la plaça dels Cavalls 14 en 1970 per a una empresa dedicada a la construcció i tota classe de maquinàries de neteja, depuració, etc. de piscines tenia tota una sèrie d'elements típics de l'arquitecte, a més del mural que veem en la primera imatge. L'escala circular volada que accedia a l'entreplanta d'estesa de marbre travertí, contrapetges de manises de Mensaque, barana de formigó buixardat i passamans de gros tub pintat en marró també va desaparéixer, com el mural, en ocupar-se l'espai per una entitat bancària que, mantenint l'estructura d'esta escala, la va fer més al seu gust.

El penúltim (tant de bo poguera dir l'últim) cas és el d'este vestíbul del passeig de Gadea. La configuració original estava molt pensada: marbre verd fosc i sobre ell l'escultura La família, obra dels ceramistes Fina Llàcer i Alfonso Saura d'Altea.

Estos mateixos ceramistes es van encarregar de la jardinera que estava enfront de l'escultura en la primera navada del portal. El dibuix es repetia en la reixa d'accés de l'edifici, projectat per Juan Antonio Jordá Juan en 1966 i en els vidres de la segona porta.

La recepció tenia un treginat idèntic a este, que servia de complement a la porta vidriera de fusta massissa d'accés al segon vestíbul.

La lluita d'alguns veïns durant anys, que pretenien que, encara que es feren les obres d'accessibilitat necessària, es mantingueren els marbres, ceràmiques, treginats, reixa, luxosos materials que definien la personalitat d'este vestíbul únic en la ciutat, no va tindre bona fi en perdre la batalla i actualment és així: anodí i impersonal.

En este cas no s'ha perdut el mural de Raúl Hurtado per a la floristeria Tulipán de Las Navas/Teatre, simplement s'ha transformat; val més això que res i suponc que si algun dia volen retornar a l'obra original, es podrà fer. Suponc.

Tres casos llegendaris: Gastón Castelló elaborant el mural per a la Caja de Ahorros Provincial de la Rambla; la cantonada arredonida de la sastreria La Silueta, en Castaños 3/Baró de Finestrat; i la cafeteria Las Vegas, en l'Esplanada 4/Enginyer Lafarga/Sant Ferran (projecte de Juan A. García Solera en 1958), a on hui hi ha un Burger King. Les dos últimes obres, de Manuel Baeza; l'última foto és d'Eugenio Bañón. En ambdós casos, murals de parador desconegut.
És clar que tots (menys el de la CAPA) eren/són obres propietat de particulars i poden fer amb elles conforme vullguen, tot depén de la sensibilitat dels seus propietaris, alguns les hauran conservades en sa casa, uns altres les hauran venudes i, en algun cas, la brossa ha sigut el seu destí.
I per a posar música, anem a una obra també immortal: "Can't Get Used to Losing You" ('No puc acostumar-me a perdre't') composició de Doc Pomus i Mort Shuman, exitàs en 1966 d'Andy Williams. Clar que ells parlaven d'amor, i jo, d'estos i altres murals...

EDIFICIS RECUPERATS X: CAVALLET (Manero Mollá 5)

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Cèntric edifici a molt pocs metres del Portal d'Elx, en el c. Manero Mollá 5, amb una frontera preciosa, plena de detalls, a on destaquen les baranes de ferro forjat dels seus balcons que representen sengles cavallets en negre i or dels quals pren l'edifici el seu nom; i que, ja en el seu temps, va ser dissenyat per a habitatges d'alt standing; i actualment, després de romandre tancat algun temps, s'ha tornat a recuperar (tot i que trobe que les claus no s'han donat encara) per a habitatges habituals i per descomptat d'alt nivell, no obstant això tenen entre 135 i 228 m², gran alçària entre forjats i totes les comoditats presents i esdevenidores. L'afegiment d'ascensor que l'edifici original no tenia és un plus fonamental.

Plantes d'oficina i habitatges ja recuperada la seua frontera.

L'edifici va ser projectat per Enrique Sánchez Sedeño en 1907 per a Don Miguel Agulló en el llavors c. Calatrava núm. 7, amb la mateixa frontera, plantes i buc d'escala que té actualment.

L'edifici està inclòs dins del Catàleg Municipal de Proteccions d'Alacant.

Laos va ser un dels ocupants del baix comercial de l'edifici durant molts anys, emblemàtica i popular llibreria i botiga de discs que va iniciar la seua marxa en 1970. Anteriorment van estar ubicats allí una botiga de bijuteria i una altra de màquines d'escriure (comerços molt abundants en els voltants de la plaça de Gabriel Miró). Fotos gentilea de Rubén Bodewig.

L'últim inquilí va ser el restaurant Wasabi. En la imatge ja havien començat les obres de l'edifici.

Un altre moment de les obres. En esta foto en concret es tractava de la recuperació dels buits i tractament originals dels baixos de l'edifici, que es va dur a terme de la manera com vorem en una altra foto.

Vinil per a la venda dels habitatges. Fusteria original dels balcons de l'entresol que no s'ha conservat.

Detall d'impostes, motlures, els elaborats balcons i de les mènsules que els sostenen, així com de la barana amb el pertinent cavallet.

En estes imàtgens: detall de la nova porta d'accés i de la fabulosa volada de fusta i socarrats de la teulada.

En estes dos imàtgens (en la superior, la de l'àtic dúplex) publicitàries de la web de la promotora, veem que s'han recuperat parts interiors originals de la casa: les parets de pedra, cabirons, bigues de gelosia i motlades tots ells pintats de blanc.

Imatge completa de la casa, inclús han ocultat els cables passants (no tots ho fan).

I sí, he trobat una cançó relacionada, no amb cavallets, però sí amb palometes. I és que Daniel Candón de la Campa va escriure i va cantar (com Danny Daniel) junt amb la cantant de jazz Donna Hightower "El vals de las mariposas" en 1972; és a dir, que segur que Laos va vendre algun vinil d'este vals romàntic, i segur que algú diria que cursi, que va tindre molt d'èxit, fins i tot dellà la mar...

EDIFICIS RECUPERATS IX: EL DE LA TELEFÓNICA

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 O més aïna "Central Automática de Teléfonos", tal com es va denominar el seu edifici de l'av. Zorrilla 12, més tard José Antonio i ara Constitució. Durant molts anys en un curt però intens carrer, sempre molt concorregut perquè hi havia tot: situat enfront del Mercat Central i el Cine Monumental, en ell mateix s'ubicaven els cines Capitol i Ideal, el Teatre Principal, Govern Militar, Casa de Socors, el Quiosc d'Artesania (venda d'entrades per a tot: futbol, bous, etc.) i, com no, el locutori telefònic, en un moment en què molt poques persones podien tindre telèfon en casa, és a dir, un pol d'atracció ineludible per a aquells anys. Les coses han canviat, però continua sent un carrer bonic, ple de preciosos edificis històrics, encara que últimament ha patit una capritxosa i innecessària tala dels seus frondosos arbres i una conversió en zona de vianants que, junt amb la del c. Bailén, ha sigut controvertida a més per altres motius: els seus materials, la dificultat de pas del cotxe de bombers, falta d'embornals...

I en el pla d'expansió que la CTNE tenia en 1925-1929 es va construir l'edifici quan ja havia alçat la seua seu en les diverses ciutats espanyoles. Oficines, atenció al públic i central.

I per a això va comprar un solar de 329 m² en el número 12 del carrer, a on ans hi va haver un teatre tal com es pot vore en esta foto. Curiosament, si ens fixem en la segona, darrere de la mitgera del fons sobreïx el remat i mirador de l'edifici situat en el c. López Torregrosa 8, alçat en 1889, a on va estar fins no fa molts mesos la famosa botiga Arenas, i que desgraciadament va patir una solsida en la seua part interna (afortunadament sense víctimes) fa menys d'un mes, en este 2024.

El projecte el va dur a terme Ignacio de Cárdenas, arquitecte autor de moltes altres centrals, entre elles el famós gratacel "tipus Nova York" de la Gran Via madrilenya. Es van fer diverses versions fins a arribar a la que lluïx actualment. A més a més, des de la seua construcció fins que la companyia el va buidar, es van fer diverses obres, com ara modernització de l'espai dedicat al públic, una ampliació de la tercera planta en 1966, col·locació d'un tanc de fueloil i un cobriment del terrat en 1970.

Fotos d'època (anys 30-40) a on s'aprecia que la frontera ja té la mateixa composició que actualment. En ser un edifici que, a més d'oficines i atenció al públic, tenia maquinària necessària per al funcionament de la xarxa telefònica, es pot observar que sobre els buits centrals hi ha una biga de ferro amb una corriola per a muntar o baixar els equips necessaris. Sobre la finestra allargada de la tercera planta, el suport i els ancoratges per a l'asta necessària per a hissar una bandera.

Però va arribar el moment en què les comunicacions van canviar, els equips eren cada vegada més reduïts i es necessitava menys lloc. La gent tenia telèfons fixos i mòbils, ja no necessitava anar a demanar una conferència i jo crec que va ser la primera empresa que va obligar a fer els tràmits no presencials. Este i molts altres edificis, ja sobraven, es van tancar i es van vendre romanent tancats durant anys fins que en 2019 van començar les obres per a transformar-lo en un local i 4 plantes d'habitatges. En la segona foto veem un fragment de cel ras decorat amb una discreta i geomètrica motlura del qual s'han conservat un parell de plafons en la decoració de l'entitat bancària que ocupa la planta baixa i el primer pis.

Sobre la tercera planta se n'ha afegit una quarta de prou reculada, de manera que, si no és perquè el Cinema Ideal és més baixet, no es voria res des del carrer. En estes tres fotos veem l'evolució de l'àtic afegit (que suponem que té una gran alçària i és una sola planta) en unes fotos amb les mèlies i al final sense elles, després de ser arrancades i enviades a l'altre món.

Edifici catalogat i aquí tenim la primera plana de la seua fitxa. D'estructura metàl·lica amb fins pilars d'acer, es va evitar l'ús de parets de càrrega, amb la qual cosa es van aconseguir grans espais diàfans, tant per a la planta baixa, a on estava el pati d'operacions i les cabines per a atendre les conferències (que s'havien de sol·licitar amb antelació) i tràmits amb la companyia, com per a les plantes superiors per a albergar els equips necessaris.

Les plantes segona i tercera estan a la venda, són enormes, quasi 300 m² d'habitatge a personalitzar pel comprador. Naturalment l'edifici té tots els avanços tecnològics i de seguretat, només falta "vestir" els grans espais d'alts cels rasos (4 m) al gust (i la butxaca) del futur propietari.
Gràcies als portals immobiliaris puc posar estes dos imàtgens que m'encanten: la barana art decó i la fabulosa vista de què gogen els habitatges.

Una altra vista frontal de l'edifici (com es pot vore, el gran àtic afegit no s'aprecia, està prou reculat). Observen com el suport per a introduir el pal de la bandera i els ancoratges dels vents d'este s'han conservat en la rehabilitació de la frontera, al contrari que el ferram dels buits de la planta baixa, que en la mateixa fitxa es deia que s'hauria de restaurar.
NOTA: les fotos antigues en blanc i negre són de procedència desconeguda per a l'autor.
I aquí duc una música arqueologia pura, no ja perquè siga una composició de 1960, que també, però segur que hi ha molts lectors jóvens d'este blog que no entenen per a què servix un telèfon fix de disc, veuen impossible no saber qui et telefona i menys que no hi ha una bústia de veu que solucione els problemes als protagonistes de la cançó. Perquè el/la pobre/a no podia parlar amb el/la seu/a xic/a perquè ell/a... comunicava (combinar els articles i pronoms com apetisca). Cançó d'Antonio López-Quiroga i Luis Palomar, que es va presentar en el Festival de Benidorm (precursor del BenidormFest). I dos versions, Arturo Millán i Ana Belén.