EDIFICIS RECUPERATS IX: EL DE LA TELEFÓNICA

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 O més aïna "Central Automática de Teléfonos", tal com es va denominar el seu edifici de l'av. Zorrilla 12, més tard José Antonio i ara Constitució. Durant molts anys en un curt però intens carrer, sempre molt concorregut perquè hi havia tot: situat enfront del Mercat Central i el Cine Monumental, en ell mateix s'ubicaven els cines Capitol i Ideal, el Teatre Principal, Govern Militar, Casa de Socors, el Quiosc d'Artesania (venda d'entrades per a tot: futbol, bous, etc.) i, com no, el locutori telefònic, en un moment en què molt poques persones podien tindre telèfon en casa, és a dir, un pol d'atracció ineludible per a aquells anys. Les coses han canviat, però continua sent un carrer bonic, ple de preciosos edificis històrics, encara que últimament ha patit una capritxosa i innecessària tala dels seus frondosos arbres i una conversió en zona de vianants que, junt amb la del c. Bailén, ha sigut controvertida a més per altres motius: els seus materials, la dificultat de pas del cotxe de bombers, falta d'embornals...

I en el pla d'expansió que la CTNE tenia en 1925-1929 es va construir l'edifici quan ja havia alçat la seua seu en les diverses ciutats espanyoles. Oficines, atenció al públic i central.

I per a això va comprar un solar de 329 m² en el número 12 del carrer, a on ans hi va haver un teatre tal com es pot vore en esta foto. Curiosament, si ens fixem en la segona, darrere de la mitgera del fons sobreïx el remat i mirador de l'edifici situat en el c. López Torregrosa 8, alçat en 1889, a on va estar fins no fa molts mesos la famosa botiga Arenas, i que desgraciadament va patir una solsida en la seua part interna (afortunadament sense víctimes) fa menys d'un mes, en este 2024.

El projecte el va dur a terme Ignacio de Cárdenas, arquitecte autor de moltes altres centrals, entre elles el famós gratacel "tipus Nova York" de la Gran Via madrilenya. Es van fer diverses versions fins a arribar a la que lluïx actualment. A més a més, des de la seua construcció fins que la companyia el va buidar, es van fer diverses obres, com ara modernització de l'espai dedicat al públic, una ampliació de la tercera planta en 1966, col·locació d'un tanc de fueloil i un cobriment del terrat en 1970.

Fotos d'època (anys 30-40) a on s'aprecia que la frontera ja té la mateixa composició que actualment. En ser un edifici que, a més d'oficines i atenció al públic, tenia maquinària necessària per al funcionament de la xarxa telefònica, es pot observar que sobre els buits centrals hi ha una biga de ferro amb una corriola per a muntar o baixar els equips necessaris. Sobre la finestra allargada de la tercera planta, el suport i els ancoratges per a l'asta necessària per a hissar una bandera.

Però va arribar el moment en què les comunicacions van canviar, els equips eren cada vegada més reduïts i es necessitava menys lloc. La gent tenia telèfons fixos i mòbils, ja no necessitava anar a demanar una conferència i jo crec que va ser la primera empresa que va obligar a fer els tràmits no presencials. Este i molts altres edificis, ja sobraven, es van tancar i es van vendre romanent tancats durant anys fins que en 2019 van començar les obres per a transformar-lo en un local i 4 plantes d'habitatges. En la segona foto veem un fragment de cel ras decorat amb una discreta i geomètrica motlura del qual s'han conservat un parell de plafons en la decoració de l'entitat bancària que ocupa la planta baixa i el primer pis.

Sobre la tercera planta se n'ha afegit una quarta de prou reculada, de manera que, si no és perquè el Cinema Ideal és més baixet, no es voria res des del carrer. En estes tres fotos veem l'evolució de l'àtic afegit (que suponem que té una gran alçària i és una sola planta) en unes fotos amb les mèlies i al final sense elles, després de ser arrancades i enviades a l'altre món.

Edifici catalogat i aquí tenim la primera plana de la seua fitxa. D'estructura metàl·lica amb fins pilars d'acer, es va evitar l'ús de parets de càrrega, amb la qual cosa es van aconseguir grans espais diàfans, tant per a la planta baixa, a on estava el pati d'operacions i les cabines per a atendre les conferències (que s'havien de sol·licitar amb antelació) i tràmits amb la companyia, com per a les plantes superiors per a albergar els equips necessaris.

Les plantes segona i tercera estan a la venda, són enormes, quasi 300 m² d'habitatge a personalitzar pel comprador. Naturalment l'edifici té tots els avanços tecnològics i de seguretat, només falta "vestir" els grans espais d'alts cels rasos (4 m) al gust (i la butxaca) del futur propietari.
Gràcies als portals immobiliaris puc posar estes dos imàtgens que m'encanten: la barana art decó i la fabulosa vista de què gogen els habitatges.

Una altra vista frontal de l'edifici (com es pot vore, el gran àtic afegit no s'aprecia, està prou reculat). Observen com el suport per a introduir el pal de la bandera i els ancoratges dels vents d'este s'han conservat en la rehabilitació de la frontera, al contrari que el ferram dels buits de la planta baixa, que en la mateixa fitxa es deia que s'hauria de restaurar.
NOTA: les fotos antigues en blanc i negre són de procedència desconeguda per a l'autor.
I aquí duc una música arqueologia pura, no ja perquè siga una composició de 1960, que també, però segur que hi ha molts lectors jóvens d'este blog que no entenen per a què servix un telèfon fix de disc, veuen impossible no saber qui et telefona i menys que no hi ha una bústia de veu que solucione els problemes als protagonistes de la cançó. Perquè el/la pobre/a no podia parlar amb el/la seu/a xic/a perquè ell/a... comunicava (combinar els articles i pronoms com apetisca). Cançó d'Antonio López-Quiroga i Luis Palomar, que es va presentar en el Festival de Benidorm (precursor del BenidormFest). I dos versions, Arturo Millán i Ana Belén.