LA CASA DE LES FLORS, A VALÈNCIA

Clique ací per a escoltar l'article:

 Hui ens n'anirem fins al Cap i Casal a vore la casa en què he viscut durant este últim any, mentres estava estudiant un màster a la Universitat de València. La finca, de planta baixa, entresol, dos pisos i cambra, es troba al barri de la Seu, en plena Ciutat Vella, justament al límit amb el barri del Mercat —de fet, està a pocs passos del Mercat Central i de la magnífica Llonja de la Seda. Més concretament, ocupa el núm. 2 del carrer de Calatrava, dit així perquè al que ara és la plaça del Negret hi havia un convent de l'orde militar de Calatrava. També té frontera a l'estret carrer dels Catalans, a on segurament vivia algú de la família de cognom Català. És un edifici amb molta història, perquè l'any que ve complirà 150 anys. Vegem-lo.

Pertany a la tipologia arquitectònica de la casa veïnal burgesa, concebuda des de l'inici com a finca plurifamiliar.¹ Com s'aprecia, les plantes presenten una clara diferenciació social en funció de la seua alçària, decoració exterior i interior, volades, etc.

L'edifici s'emmarca dins de l'estil eclèctic perquè combina ornaments historicistes, per exemple, frontons neoclàssics, amb elements originals, com ara les flors que decoren llindes, baranes, reixes, respiradors, capitells i relleus. Per eixe motiu li he posat el nom de Casa de les Flors.

A la dreta i damunt del portó d'entrada hi ha l'actual número de la finca i, al seu costat, una placa de pedra d'una empresa asseguradora amb el número antic, el 4, que és el que figura en l'expedient original de permís de construcció, com es veu a continuació.

Plànols de la casa de l'Arxiu Històric Municipal de València, Sèrie Policia Urbana, any 1873, caixa 113 i expedient 5. Com indica l'expedient, va ser promoguda per Carmen Musoles y Navarrete el 1873 i dissenyada per Vicente Alcayne Armengol.
Carmen Musoles provenia d'una família noble, la dels barons de Campolivar, barons també de Mislata i la Moreria. Els Musoles tenien la seua casa pairal a Benifairó de les Valls,² però vivien a València, al seu palau del carrer del Governador Vell, ja demolit.³ Vicente Alcayne, d'altra banda, va ser un prolífic mestre d'obres nascut a València el 1828, en actiu des d'almenys 1859 fins a 1912, un any abans de la seua mort. Com a curiositat, va ser elegit com a alcalde de la ciutat en 1873, el mateix any que va dissenyar este edifici.⁴

Les quatre obres més emblemàtiques de Vicente Alcayne. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: la finca neomudèjar del passeig de Russafa, 24, (1859); les fronteres actuals del Palau de la Batlia (1883), seu de la Diputació de València, a la plaça de Manises, 4; la casa fora d'alineació del carrer de l'Editor Manuel Aguilar, 4, (1902); i el Palau de la Comtessa de Bunyol (1906), al carrer d'Isabel la Catòlica, 8.⁴ D'este últim només queden les fronteres perquè la resta va ser enderrocada el 1977 sense llicència.⁵

Pel que fa a l'interior de la casa, en traspassar el portó de fusta massissa s'accedix al vestíbul, que connecta el carrer directament amb el pati o desllunat, com es diu a València. Les seues parets estan decorades amb pilastres, motlures i frisos. Els guardacantons de la porta, el terra empedrat i els rastells a cada costat fan pensar que originalment els habitants de l'edifici entrarien en carro. Per això l'escala queda a la dreta, resguardada per un barandat.

L'interior de la finca presenta una distribució en navades paral·leles al carrer, separades per impressionants jàssenes de fusta massissa. L'escala, il·luminada per una claraboia, està situada a la segona navada. Té la barana de ferro colat i està feta amb admirables voltes de rajola de pla, cosa que li permet una gran finor. El desllunat, amb abundants finestres, està situat a la tercera navada.

Quant als revestiments, a l'edifici es conserven pisos hidràulics de gran bellea. Esta és una composició de quatre paviments hidràulics recreats virtualment a partir de calcs.

Tant les fronteres del carrer com les del desllunat, la coberta, el vestíbul i l'escala estan protegits segons la fitxa C3.0929 del Catàleg de Proteccions del Pla Especial de Protecció de Ciutat Vella. A més a més, segons les normes urbanístiques i de protecció d'este catàleg «Els edificis protegits mantindran sense modificar el número de plantes».¹ Desgraciadament, ací a Alacant la situació és ben diferent, ja que segons la versió preliminar del Catàleg de Proteccions a edificis com la Casa Romeu es permet inclús doblar el nombre de pisos. I una altra cosa bona que té el catàleg de València: a diferència del d'Alacant no està només en castellà, està també en valencià.

I, per a acabar, pose esta foto del carrer de Calatrava a boqueta de nit. Si continuàrem recte aplegaríem al carrer dels Cavallers, per on una nit a les cinc de la matinada va passar dalt d'una bicicleta vella la parella de l'emblemàtica cançó «Camals mullats», del mític grup valencià La Gossa Sorda, que lamentablement es va dissoldre el 2016 abans que poguera vore'ls en concert. La cançó està dedicada en part a València, amb tot l'amor i l'odi que el grup sentia per ella. De la seua famosa tornada no cal dir res: «T'estime, t'estimo, t'estim».

Referències

1. AUMSA. Catàleg de Proteccions del Pla Especial de Protecció de Ciutat Vella. València: Ajuntament de València, 2020. [Consulta: 9 juliol 2022].
2. Col·laboradors de la Viquipèdia. «Musoles». Viquipèdia, l'Enciclopèdia Lliure, 2022 [Consulta: 9 juliol 2022].
3. Mᴏʀᴇɴᴏ Pᴇ́ʀᴇᴢ, Ricardo. «Casa del Barón de Campolivar» (en castellà). Valencia Actúa, 17-12-2018. [Consulta: 9 juliol 2022].
4. Dᴇʟɪᴄᴀᴅᴏ Mᴀʀᴛɪ́ɴᴇᴢ, Francisco Javier. «El maestro de obras Vicente Alcayne (Valencia, 1828-1913)» (en castellà). Archivo de arte valenciano, vol. año LXXIX, núm. único, 1998, pp. 119-133. ISSN: 0211-5808 [Consulta: 9 juliol 2022].
5. «Derribado el palacio de Buñol sin licencia» (en castellà). Las Provincias [València], 1977 [Consulta: 9 juliol 2022].

VISITA AL CEMENTERIO GENERAL DE VALENCIA

Porque no solo tiene un cementerio  general (que  es el que hemos visitado), sino que  además están los de: Cabanyal, Campanar, Benimamet, Grao, Massarojos y Palmar, fruto varios de ellos, de la  anexión de estas poblaciones a la capital.

Pero como digo, la visita ha sido al General y desde luego, es un lugar cargado de historia y con una colección de sepulturas y panteones a cada cual más sorprendente  que el otro. Hay de  todo y de todos los estilos. La verdad que ha sido una gozada verlos y disfrutar de tanto arte y tanto diseño, tanto, que te hacen olvidar que bajo esas tallas, esas esculturas y esos auténticos palacios en miniatura, hay personas que  pasaron por esta vida y cuyos cuerpos reposan ahí. De sus "almas" ya no opino.

Pero os traigo una pequeña selección  de panteones y tumbas donde se puede apreciar las magníficas  esculturas, tallas, cerrajerías, bronces que reputados arquitectos y afamados escultores fueron haciendo por encargo de las familias más poderosas. El poder representativo y el dinero, mucho dinero, que  sus promotores tuvieron en vida y que a lo largo de 200 años, han ido llenando este camposanto  para hacerlo bien visible.  Una cosa curiosa es que en  la parte más antigua sobre todo, los panteones más grandes y lujosos están en segundo término,  no tiene fachada los caminos y calles, sino que están situados en el interior de las manzanas con una multitud de pequeñas sepulturas a su alrededor que hacen difícil el acceso y la fotografía.

Columnata con bancos, grupo escultórico y tumba con una curiosa estructura hecha para poder deslizar la lápida cómodamente cuando hace falta acceder al interior del panteón y que se repite constantemente en muchas sepulturas de este cementerio.

Patio de las columnas (160 de orden dórico)  en cuyas paredes hay 5  pisos de nichos con la particularidad de que la fila más alta, no es de ladrillo, sino que está pintada en blanco y dedicado a los niños fallecidos prematuramente.

Las columnas envuelven un gran espacio repleto de los  más espectaculares panteones y sepulturas.

Los panteones de las familias Moroder  y Llovera quizás sean los más famosos, ambos del arquitecto Antonio Martorell y el primero con unas increíbles esculturas de Mariano Benlliure.  El segundo es de estilo neo egipcio con una vistosa pirámide  con una verja preciosa.

Este grupo de `personas  o de espíritus intentando salir de dentro de la sepultura y el ángel que lo impide es increíble.

Cruz en un espacio central de una de  las sucesivas ampliaciones.

Panteón del Marqués de Colomina, también del arquitecto Martorell y escultor José  Aixa.

Todos  los estilos tienen cabida.  Los hay también modernos y hasta con una carpa de circo metálica coronando el panteón.  Pero no todos cabían  en el artículo.

Tierna imagen.

Vicente Blasco Ibáñez es uno de los ilustres que descansan aquí.

No solo los panteones,  hay cientos de  lápidas de nichos de todas las épocas y con las  más variadas inscripciones y pequeñas esculturas y grabados dignos de admirar, pero son tantas y tantas...

Y para animar el cotarro, nada más apropiado que una canción  (quizás la más famosa) de Pedro Pubill Calaf  (Peret)  ya desaparecido, pero que nos deja entre otras  "El muerto vivo" que  estrenó en 1966, pero yo la traigo en una versión de  2003 junto a Marina "Ojos de brujo".

LAS FALLAS SI QUE CRITICAN

A diferencia de Hogueras donde la crítica está presente en los monumentos de forma casi simbólica, en las Fallas, sigue presente de manera potente (claro que también las hay sin ella).

Aquí os dejo una serie de imágenes de la Exposición del Ninot de Valencia de este año 2014, donde la Señá Rita ha dejado de ser la estrella porque ha tomado su relevo una multitud de personajes: las meteduras de pata del President Fabra, Bárcenas y sus sobres, Cospedal, la corrupción, los recortes, Rajoy, la sanidad, el copago, el empobrecimiento de la clase media, el "vampirico" Montoro, el Rey, sus elefantes y Corina, el caso Noos el cierre del Canal 9, etc...Había muchas más fotos, pero he elegido éstas:

Galería de fotos.

Y por último tenemos a Fabra haciendo un mejunje a base de los elementos más "destacados" de cada comarca. Fent Comunitat.

La música nos la trae... el Xisme fallero, mítico éxito de Els Pavesos.