LA CASA DE LES FLORS, A VALÈNCIA

Clique ací per a escoltar l'article:

 Hui ens n'anirem fins al Cap i Casal a vore la casa en què he viscut durant este últim any, mentres estava estudiant un màster a la Universitat de València. La finca, de planta baixa, entresol, dos pisos i cambra, es troba al barri de la Seu, en plena Ciutat Vella, justament al límit amb el barri del Mercat —de fet, està a pocs passos del Mercat Central i de la magnífica Llonja de la Seda. Més concretament, ocupa el núm. 2 del carrer de Calatrava, dit així perquè al que ara és la plaça del Negret hi havia un convent de l'orde militar de Calatrava. També té frontera a l'estret carrer dels Catalans, a on segurament vivia algú de la família de cognom Català. És un edifici amb molta història, perquè l'any que ve complirà 150 anys. Vegem-lo.

Pertany a la tipologia arquitectònica de la casa veïnal burgesa, concebuda des de l'inici com a finca plurifamiliar.¹ Com s'aprecia, les plantes presenten una clara diferenciació social en funció de la seua alçària, decoració exterior i interior, volades, etc.

L'edifici s'emmarca dins de l'estil eclèctic perquè combina ornaments historicistes, per exemple, frontons neoclàssics, amb elements originals, com ara les flors que decoren llindes, baranes, reixes, respiradors, capitells i relleus. Per eixe motiu li he posat el nom de Casa de les Flors.

A la dreta i damunt del portó d'entrada hi ha l'actual número de la finca i, al seu costat, una placa de pedra d'una empresa asseguradora amb el número antic, el 4, que és el que figura en l'expedient original de permís de construcció, com es veu a continuació.

Plànols de la casa de l'Arxiu Històric Municipal de València, Sèrie Policia Urbana, any 1873, caixa 113 i expedient 5. Com indica l'expedient, va ser promoguda per Carmen Musoles y Navarrete el 1873 i dissenyada per Vicente Alcayne Armengol.
Carmen Musoles provenia d'una família noble, la dels barons de Campolivar, barons també de Mislata i la Moreria. Els Musoles tenien la seua casa pairal a Benifairó de les Valls,² però vivien a València, al seu palau del carrer del Governador Vell, ja demolit.³ Vicente Alcayne, d'altra banda, va ser un prolífic mestre d'obres nascut a València el 1828, en actiu des d'almenys 1859 fins a 1912, un any abans de la seua mort. Com a curiositat, va ser elegit com a alcalde de la ciutat en 1873, el mateix any que va dissenyar este edifici.⁴

Les quatre obres més emblemàtiques de Vicente Alcayne. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: la finca neomudèjar del passeig de Russafa, 24, (1859); les fronteres actuals del Palau de la Batlia (1883), seu de la Diputació de València, a la plaça de Manises, 4; la casa fora d'alineació del carrer de l'Editor Manuel Aguilar, 4, (1902); i el Palau de la Comtessa de Bunyol (1906), al carrer d'Isabel la Catòlica, 8.⁴ D'este últim només queden les fronteres perquè la resta va ser enderrocada el 1977 sense llicència.⁵

Pel que fa a l'interior de la casa, en traspassar el portó de fusta massissa s'accedix al vestíbul, que connecta el carrer directament amb el pati o desllunat, com es diu a València. Les seues parets estan decorades amb pilastres, motlures i frisos. Els guardacantons de la porta, el terra empedrat i els rastells a cada costat fan pensar que originalment els habitants de l'edifici entrarien en carro. Per això l'escala queda a la dreta, resguardada per un barandat.

L'interior de la finca presenta una distribució en navades paral·leles al carrer, separades per impressionants jàssenes de fusta massissa. L'escala, il·luminada per una claraboia, està situada a la segona navada. Té la barana de ferro colat i està feta amb admirables voltes de rajola de pla, cosa que li permet una gran finor. El desllunat, amb abundants finestres, està situat a la tercera navada.

Quant als revestiments, a l'edifici es conserven pisos hidràulics de gran bellea. Esta és una composició de quatre paviments hidràulics recreats virtualment a partir de calcs.

Tant les fronteres del carrer com les del desllunat, la coberta, el vestíbul i l'escala estan protegits segons la fitxa C3.0929 del Catàleg de Proteccions del Pla Especial de Protecció de Ciutat Vella. A més a més, segons les normes urbanístiques i de protecció d'este catàleg «Els edificis protegits mantindran sense modificar el número de plantes».¹ Desgraciadament, ací a Alacant la situació és ben diferent, ja que segons la versió preliminar del Catàleg de Proteccions a edificis com la Casa Romeu es permet inclús doblar el nombre de pisos. I una altra cosa bona que té el catàleg de València: a diferència del d'Alacant no està només en castellà, està també en valencià.

I, per a acabar, pose esta foto del carrer de Calatrava a boqueta de nit. Si continuàrem recte aplegaríem al carrer dels Cavallers, per on una nit a les cinc de la matinada va passar dalt d'una bicicleta vella la parella de l'emblemàtica cançó «Camals mullats», del mític grup valencià La Gossa Sorda, que lamentablement es va dissoldre el 2016 abans que poguera vore'ls en concert. La cançó està dedicada en part a València, amb tot l'amor i l'odi que el grup sentia per ella. De la seua famosa tornada no cal dir res: «T'estime, t'estimo, t'estim».

Referències

1. AUMSA. Catàleg de Proteccions del Pla Especial de Protecció de Ciutat Vella. València: Ajuntament de València, 2020. [Consulta: 9 juliol 2022].
2. Col·laboradors de la Viquipèdia. «Musoles». Viquipèdia, l'Enciclopèdia Lliure, 2022 [Consulta: 9 juliol 2022].
3. Mᴏʀᴇɴᴏ Pᴇ́ʀᴇᴢ, Ricardo. «Casa del Barón de Campolivar» (en castellà). Valencia Actúa, 17-12-2018. [Consulta: 9 juliol 2022].
4. Dᴇʟɪᴄᴀᴅᴏ Mᴀʀᴛɪ́ɴᴇᴢ, Francisco Javier. «El maestro de obras Vicente Alcayne (Valencia, 1828-1913)» (en castellà). Archivo de arte valenciano, vol. año LXXIX, núm. único, 1998, pp. 119-133. ISSN: 0211-5808 [Consulta: 9 juliol 2022].
5. «Derribado el palacio de Buñol sin licencia» (en castellà). Las Provincias [València], 1977 [Consulta: 9 juliol 2022].