LA FINCA ADOC HISTÒRICA XV: ELS EDIFICIS ROCAFEL

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Continuem amb la labor de desentranyar esta especulativa urbanització plena, d'altra banda, d'interessantíssims exemples de bona arquitectura. I ho fem amb Rocafel 17, 18 i 19 i un quart dedicat a garatge. La tasca de Carlos Pradel per a alçar nous edificis al peu de la serra Grossa es va consolidar amb l'èxit de vendes de la Finca Adoc, i a través de la seua societat Rocafel, SA, va decidir continuar amb els edificis projectats més cap al sud, això sí, amb problemes.

I es va continuar amb la tasca de guanyar terrenys a la mar. Encara que es presentaren escriptures amb milers de metres quadrats que Rocafel, SA, va comprar a uns altres propietaris, les fotos que veem a continuació ens donen una idea d'a on estaven físicament eixes parcel·les. Suponc que, amb la documentació adequada, que no he pogut consultar, i mitjançant les corresponents concessions, es va arribar a l'enorme esplanada que ocupa hui dia el complex i zones esportives i terrenys situats entre la carretera de baixada i la via del tren i que en les fotos no figuren. Fullet publicitari de vendes de 1971 a on, com es pot apreciar i amb bolígraf, han delimitat l'alçària dels edificis (pel que pareix encara no disposaven dels nous amb les altures definitives).

En esta foto, gentilea de Manuel J. Aliaga, veem la carretera (encara sense desdoblar) i la via del ferrocarril amb el terraplé que la sustenta cap a la mar. Encara falta algun edifici per completar (Mariola, Alacant 2 i 3, Helios per finalitzar...).

Un temps després en esta imatge (probablement de Perfecto Arjones) veem a l'esquerra l'embrió del Rocafel 17: la torre d'ascensors i escales (hui en ruïnes) que teòricament era per a donar accés directe a la platja i a la piscina coberta encara no executada, des de la cota més alta del hui c. Sol Naixent. Al fons, l'incipient terraplé projectat sobre el primer túnel del trenet sobre el qual, una volta augmentat i completat, hui passa la carretera d'accés al complex.
Fins a tres variants per als edificis existents hui dia es van plantejar ans d'arribar al resultat final.

En esta primitiva maqueta, una mica desordenada i caòtica, ja figurava (baix, a l'esquerra) un edifici de grandària moderada amb frontera de dent de serra, que no va arribar a prosperar.

I esta va ser la configuració que es va adoptar: una base a manera de podi dedicada a hotel, que a nivell del ferrocarril de la Marina es convertia en una planta comercial i d'accés, en total 5 plantes; i sobre ella dos edificis de 21 altures dedicats a habitatges amb enormes terrasses abocades a la mar, tot això sota projecte de Juan Guardiola Gaya de 1969. I per a això es va sol·licitar llicència amb una cubicació de 6 m³ per metre quadrat de terreny, amb la condició de fer al seu càrrec el passeig marítim (tal com figura en la maqueta).
Però els mesos van anar passant i llavors es van fer públiques les intencions de guanyar terrenys a la mar per a edificar tal com vaig comentar en l'article NO ES VA FER (i encara sort): EL PASSEIG MARÍTIM "IMMOBILIARI" POSTIGUET-ALBUFERETA (cliqueu en el títol i vos du a vore'l) a on es rebaixava l'altura dels edificis sent com a màxim la cota de la carretera sobre la mar. Això últim va ser aprofitat ràpidament pels veïns de darrere als quals semblants torres haurien tapat la vista de la mar qual paravent xinés. Dit això, la promotora es va vore obligada a canviar el projecte, substituint-lo per un edifici longitudinal de 12 plantes i una cubicació de 2,5 m³ per metre quadrat de terreny.

El nou projecte, ja sense sobrepassar l'altura de la carretera, va resultar un edifici amb múltiples usos: piscina coberta i climatitzada amb vestuaris i altres servicis, restaurants, locals comercials, 6 plantes de garatge (just darrere de la piscina i dels tensors estructurals que subjecten la seua coberta, i amb el límit posterior del mur de contenció) i sobre ells habitatges amb àmplies terrasses. L'edifici s'adapta a les parets rocoses de la serra, deixant una via d'accés posterior descendent, i està comunicat verticalment per 3 nuclis d'ascensors i escales. En alguns trams es separa del mur de contenció per a deixar un espai per a donar llum i ventilació a plantes inferiors. L'hotel, ja suggerit en els primers projectes, amb accés directe independent de l'edifici, ocupa quasi totalment les 3 primeres plantes dels edificis 17 i 18.

I la construcció va prosseguir amb els avisos per part de l'empresa FEMARSA, SA, (d'un conegudíssim industrial alacantí), que posseïa terrenys darrere, i de la Comunitat del Gafner. Estes, mitjançant diverses instàncies, van denunciar la promotora a l'Ajuntament per intentar alçar més plantes de les permeses a "ritmo acelerado" i "habiéndose trabajado incluso durante la noche con ayuda de potentes reflectores", segons ells, per a arribar a la política de "hechos consumados" tan habitual i per la qual allò que es fa es queda fet i no es derroca.
En estes dos fotos veem el conjunt amb els edificis Rocafel 17 i 18. En l'última ja figura el quart edifici, només en semisoterrani i per a garatges, per al qual es va demanar llicència el 1973.

En la primera imatge veem la baixada des de l'av. Vila Joiosa cap al c. Sol Naixent, que torna a pujar serpentejant per darrere de la construcció fins a arribar a la cota mitjana a l'altura del túnel d'Adoc, i del qual estos edificis tenen els números 2, 4, 4(G) i 6.

Imatge d'arxiu amb el túnel del ferrocarril d'Adoc encara operatiu i actualment en fase de conversió en via verda. Al costat de la boca sud del túnel acaba l'ascens del carrer, que dividint-se en dos altures continua fins a l'av. Condomina passant per baix de la Torre Vistamar.

Accés particular que separa els edificis 17 i 18 i el dedicat a garatges.

Sobre l'edifici ans mencionat es va plantejar esta esplanada semienjardinada d'ús lliure, que a més de coberta servix com a accés des de l'hotel a les nou pistes de tenis, piscina a l'aire lliure i els aparcaments públics existents que formen part del conjunt. Ha sigut reempisada recentment.

Encara que les primeres fases i el garatge van tindre el seu projecte firmat per Juan Guardiola Gaya, el Rocafel 19 i la seua passarel·la d'accés directe a la carretera que salva el gran desnivell existent van ser firmats per l'arquitecte Emilio Alberola Alemañ, que va obtindre llicència en 1977; això sí, amb sanció per haver iniciat les obres sense tindre'n. A pesar de ser projectat per un altre arquitecte, es va continuar amb les característiques de la resta de l'edifici.
Una curiositat és que es disputa el "honor" de ser l'edifici d'habitatges amb major llargària de la ciutat, encara que, metre amunt, metre avall, l'altre contrincant no es queda arrere: Club del Mar de la Platja de Sant Joan.
I, amb tanta pista de tenis, la cançó que posaré és la que toca, em referisc a "Loco por el tenis", composició de Rodolfo A. Sciammarella, Roberto Lilienthal i Julián M. Suárez cantada en 1965 en Discos Belter per Florencio Torrelledó, periodiste esportiu que es va fer l'ànim d'interpretar semblant melodia. Uns 20 anys després la cançó va tindre una nova època gloriosa en ser usada per Gomaespuma com a sintonia en el seu programa de M80, però no, jo no la coneixia per això, sinó perquè formava part del jingle d'Anís Tenis, la meravellosa beguda per a fer palometes de Montfort i que sonava una i mil voltes en les emissores alacantines. Una cançó tan senzilla i amb una producció tan bàsica i onomatopeica haha, segur que ha deixat una bona quantitat als seus autors...