LA "TOUR ALICANTE" EN PARÍS (França*)

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 I l'asterisc i l'aclariment no són debades: de fet hi ha en el món nombroses ciutats amb el nom de "Paris", només als EUA n'hi ha set (un exemple molt conegut és el de Paris, Texas, com la pel·lícula) i també en el Canadà, en fi, que aclarisc que em referisc a l'original, a l'admirada, a la francesa.
I allí hi ha un famós barri de negocis que es diu La Défense que s'ha anat estenent a l'altre costat del Sena, en el departament dels Alts del Sena sobre els municipis de Nanterre, Courbevoie i Puteaux i travessat per l'eix històric, una línia recta d'avingudes (entre elles els Camps Elisis) i bulevards que naix en el Museu del Louvre i que passa sota la "Grande Arche de la Défense" i que allí està envoltat d'una gran esplanada per als vianants de 31 ha (Le Parvis) amb nombrosos jardins penjants i més de 60 escultures i obres d'art, baix de la qual es troben vies d'accés, metro i tren regional que transporten cada dia milers d'usuaris dels més de 71 blocs i gratacels d'oficines (més de 3 milions de metres quadrats), centres comercials, hotels, sales de concerts, habitatges (600.000 m²) i fins els cementeris de Neuilly i Puteaux, veïns paret amb paret.
I al costat d'este últim es troba la seu de la Société Générale, importantíssim banc francés, que va decidir dur la seua seu central a La Défense encomanant per a això la construcció de dos torres bessones de 37 plantes, unides per un nucli central d'accés, sales de reunions, etc., torres iguals però diferents i separades uns 40 m. Una d'elles està decorada amb pedra blanca de Chassanha (en Alvèrnia, França) i l'altra amb marbre roig d'Alacant, d'a on van prendre el seu nom, és a dir: la Tour Chassagne i la Tour Alicante.

Imatge de les torres i del nucli central, les fotos són d'Agustin Detienne.

A pesar que les torres bessones tenen 204.000 m² d'oficines, la Société Générale va encomanar la construcció d'un altre edifici al costat de les anteriors, la "Tour Granite", connectada amb passarel·les i túnels amb les anteriors.
Les Tours Alicante i Chassagne de 167 m d'alt, van ser dissenyades pels arquitectes Pierre Parat i Michel Andrault i inaugurades en 1995; la Tour Granite de l'Atelier Christian de Portzamparc, amb una superfície de 67 740 m² i 184 m d'altura, inaugurada en 2008.

Imàtgens de Marc Leclercq.

Supose que algú de la cúpula directiva d'este important banc francés deu tindre molt bona relació amb la nostra ciutat o potser bons records de la seua estada aquí per a anomenar una part de la seua seu a la nostra ciutat, el nom de la qual és present gràcies a això en els tractats d'arquitectura moderna de la ciutat en ser una de les torres més altes de París.
I anem amb la música i com soc així, en comptes de buscar una de les mil i una cançons sobre la ciutat del Sena, doncs no, en posaré una d'espanyola que parla d'un "Maniquí Parisien", temàs de Manuel Aniesa Pelayo i Arcadio Roses Berdiel que cantava Sarita Montiel en la seua esplendor física i vocal en la pel·lícula Mi último tango en una escena que segur que vos recorda a una altra pel·li nord-americana, a on la protagonista té una veu horrible i Debbie Reynolds la suplanta (i de pas es descobrix el playback) i que vos deixe als cinèfils descobrir... Per cert, la pel·li de 1960 va ser dirigida per Luis César Amadori, amb magnífic xalet en la Platja de Sant Joan.

LA "TOUR ALICANTE" EN PARÍS (Francia*).

 Versió en valencià traduïda per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ 

Y el asterisco y la aclaración no es baladí: de hecho hay en el mundo numerosas ciudades con el nombre de "Paris", solo en EEUU hay siete (un ejemplo muy conocido es el de Paris-Texas como la película) y también en Canadá, en fin, que aclaro que me refiero a la original, a la admirada, a la francesa.

Y allí hay un famoso barrio de negocios que se llama "La Défense" que se ha ido extendiendo al otro lado del Sena, en el departamento "Hauts-de-Seine" sobre los municipios de Nanterre, Courbevoie y Puteaux y atravesado por el eje histórico, una línea recta de avenidas (entre ellos los Campos Elíseos) y bulevares que nace en el Museo del Louvre y que pasa bajo la "Grande Arche de La Défense" y que allí está rodeado de una gran explanada peatonal de 31 Ha (Le Parvis)  con numerosos jardines colgantes y más de 60 esculturas y obras de arte, bajo la cual se encuentran vías de acceso, metro y tren regional que transportan cada día a miles de usuarios de los más de 71 bloques y rascacielos de oficinas (más de 3 millones de m2), centros comerciales, hoteles, salas de conciertos, viviendas (600.000 m2) y hasta los cementerios de Neuilly y Puteaux vecinos pared con pared.

Y junto este último se encuentra la sede de la "Société Générale" importantísimo banco francés, que decidió llevar su sede central a La Défense encargando para ello la construcción de dos torres gemelas de 37 plantas, unidas por un núcleo central de acceso, salas de reuniones, etc... torres iguales pero distintas y separadas unos 40 m. Una de ellas está decorada con mármol blanco de Chassagne (en Auvernia, Francia) y la otra con mármol rojo de Alicante de donde tomaron su nombre, es decir: la Tour Chassagne y la Tour Alicante.

Imagen de las torres y del núcleo central, las fotos son de Agustin Detienne.

A pesar de que las torres gemelas tienen 204.000 m2 de oficinas, la Société Générale, encargó la construcción de otro edificio junto a las anteriores, la "Tour Granite" conectada con pasarelas y túneles con las anteriores.

Las Tours Alicante y Chassagne de 167 m de altas, fueron diseñadas por los arquitectos Pierre Parat y Michel Andrault e inauguradas en 1995, la Tour Granite del Atelier Christian de Portzamparc con una superficie de 67 740 m²y 184 m de altura, inaugurada en 2008.

Imágenes de Marc Leclercq.

Supongo que alguien de la cúpula directiva de este importante banco francés, debe de tener muy buena relación con nuestra ciudad o quizás buenos recuerdos de su estancia aquí para nombrar una parte de su sede a nuestra ciudad, cuyo nombre está presente gracias a ello, en los tratados de arquitectura modernas de la ciudad al ser una de las torres más altas de París.

Y vamos con la música y como soy así, en vez de buscar una de las mil y una canción sobre la ciudad del Sena, pues no, voy a poner una española que habla de un "Maniquí Parisien" temazo de Manuel Aniesa Pelayo y Arcadio Roses Berdiel que cantaba Sarita Montiel en su esplendor físico y vocal en la película "Mi último tango" en una escena que seguro que os recuerda a otra peli norteamericana, donde la protagonista tiene una voz horrible y Debbie Reynolds la suplanta (y de paso se descubre el play back) y que os dejo a los cinéfilos descubrir...Por cierto, la peli de 1960 fue dirigida por Luis César Amadori, con magnífico chalet en la Playa de San juan.

 

COMPRESSORS I RÈTOLS QUE NO HAURIEN D'ESTAR EN EIXES FRONTERES

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Resulta que com la Regidoria d'Urbanisme té tants projectes, tantes sol·licituds d'obertures i instal·lacions, admet que certes obres es facen mitjançant una "Declaració responsable" que ha de fer l'amo o promotor de les obres i/o instal·lacions, amb el compromís d'executar el projecte i l'obra respectant les normes i lleis de tot rang, municipal, autonòmic i estatal, i el problema és que si no es complixen i no denuncia ningú la infracció es queda així tota la vida amb el consegüent perjuí per als veïns i per a l'estètica de la ciutat. A continuació expose una sèrie de casos en el Barri Vell (entre Rambla, Esplanada i el castell de Santa Bàrbera) i en el Centre Tradicional (entre Rambla, Esplanada, Alfons el Savi i Soto-Gadea), zones a on està prohibida la instal·lació de compressors en la frontera (si de cas darrere de la barana del balcó) i els rètols lluminosos fora dels buits del local, entre altres coses, també tendals i tancaments de terrasses, etc, però açò últim ja és una batalla perduda, així que ens centrarem en els primers. Per descomptat no es perseguix que es multe, ni de molt, sinó que s'eliminen i s'adapten a les normes existents en benefici de l'estètica de la ciutat i de la percepció que ciutadans i forasters tenim d'ella, encara que l'Ajuntament pel que pareix no fa res (estes instal·lacions continuen i continuen), o no ho sap, ningú denuncia.

Esta és l'última: un restaurant acabat d'obrir en la Rambla, en un local que ans ocupava un banc (i de la refrigeració del qual només es veia una reixeta), ha muntat en la part posterior tota esta maquinària (sis compressors i una altra cosa estranya que no sé què és). Rambla 36, Sant Tomàs 1 i Sant Andreu 13, que no és un carrer posterior, només més estret, tot això hauria d'estar encastat en les fronteres sense sobreeixir, amb la gàbia que li han posat no n'hi ha prou, es veu igual. Complixen les normes i tenen permís municipal? L'emporcament de la frontera parla per si sol.

La major concentració de compressors, 3 en la planta baixa i... 12! en els pisos turístics. I es podrien haver col·locat en el terrat, és tot del mateix propietari. C/ Bazán 47 i Pascual Pérez 11. Els dels pisos encara són interpretables, però els del baix, no. Complixen les normes i tenen permís municipal?

En la primera foto els treballadors instal·lant un compressor en el c/ Bazán 1; en la segona, bateria en el c/ Miguel Soler 1 camí de la nostra cocatedral, d'un famós restaurant de la Rambla 16. Complixen les normes i tenen permís municipal?

En este famós pub (encara que ha canviat de nom més d'una volta) en López Torregrosa 1 en este bonic edifici, anteriorment no tenia compressors a la vista i festejava l'entrada de les estacions amb originals muntatges com el dels articles de platja de la primera foto, però... es van cansar segons sembla de pujar a la teulada i van decidir baixar els 14 compressors a la primera planta ben vists per a lluir potència. Si n'hi ha alguns que estan darrere de la barana com diu el pla, uns altres no. Complixen les normes i tenen permís municipal?

Rètol lluminós i maquinària en el terrat d'estos apartaments, clarament visibles a 8 metres del nostre monument més bonic: la Basílica de Santa Maria. Una simple tanqueta ocultaria els acumuladors. El rètol no té solució. Complixen les normes? En unes altres ciutats seria impensable. Jordi Juan 16.

L'enorme cartell d'este bar en edifici catalogat de la pl. Sant Cristòfol 12 i c/ Argensola 1 i que ans s'adaptava (més o menys) a l'amplària de la porta. Este i els altres complixen les normes?

Fitxa de catàleg de pl. Sant Cristòfol i c/ Argensola 1.

Compressors fora de frontera i a la vista en el c/ Sant Nicolau 14 i 22, respectivament. Complixen les normes i tenen permís municipal?

Fitxa del catàleg de l'edifici de Sant Nicolau 14.

Compressors en Mare de Déu de Betlem 21 i 20 respectivament, sobretot els que sobreïxen del balcó complixen les normes i tenen permís?

Fa molts anys en eixe preciós edifici catalogat amb eixes baranes tan elaborades i que a més té uns murals interiors molt bonics (no sé si existiran encara) i just en eixe local, hi havia un bar que es deia "Sin problemas" que tenia uns passadissos excavats en la roca que després vaig comprendre que potser eren un refugi de la Guerra que van excavar els propietaris per a la seua protecció i que estaven oberts al públic, c/ Montengon 8. Complix eixe compressor les normes i té permís municipal?
Fins aquí uns pocs exemples de compressors i rètols, però n'hi ha molts més que enlletgixen els nostres carrers. No s'entén, però, que a voltes es gasten milers d'euros en instal·lar el restaurant o decorar l'establiment i siguen incapaços de reservar un mínim espai perquè les maquinàries queden ocultes o pujar-les al terrat, sobretot quan es tracta d'un edifici d'una sola propietat. Però també l'Aj. té la responsabilitat de controlar-ho, un simple passeig de l'inspector per la zona (tampoc és tan gran) que conega les senzilles normes servix per a prendre nota i fer que s'avise al propietari. No es tracta de sancionar, sinó de corregir.

El meu agraïment a Jaume Chicoy Mira, a qui he assetjat a preguntes. Moltes gràcies.

COMPRESORES Y RÓTULOS QUE NO DEBERÍAN ESTAR EN ESAS FACHADAS

Article traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ 

Resulta que como la Concejalía de Urbanismo tiene tantos proyectos, tantas solicitudes de aperturas e instalaciones, admite que ciertas obras se hagan mediante una "Declaración responsable" que tiene que hacer el dueño o promotor de las obras y/o instalaciones, con el compromiso de ejecutar el proyecto y la obra respetando las normas y leyes de todo rango, municipal, autonómica y estatal y el problema es que si no se cumplen y no denuncia nadie la infracción, se sigue adelante toda la vida con el consiguiente perjuicio correspondiente para los vecinos y para la estética de la ciudad. A continuación expongo una serie de casos en el Casco Antiguo (entre la Rambla, Explanada y el monte Benacantil) y en el Centro Tradicional (entre Rambla, Explanada, Alfonso el Sabio y Soto-Gadea) zonas donde está prohibida la instalación de compresores en la fachada (si acaso detrás de la barandilla del balcón) y los luminosos fuera de los huecos del local, entre otras cosas, también toldos y cerramientos de terrazas, etc, pero esto último ya es una batalla perdida, así que nos centraremos en los otros. Desde luego no se persigue que se multe, ni mucho menos, sino que se eliminen y se adapten a las normas existentes en beneficio de la estética de la ciudad y de la percepción que ciudadanos y foráneos tenemos de ella, aunque el Ayuntamiento al parecer no hace nada (estas instalaciones siguen y siguen), o no se entera, nadie denuncia.

Esto es lo último: un restaurante recién abierto en la Rambla, en un local que antes ocupaba un banco (y de cuya refrigeración solo se veía una rejilla) ha montado en la parte trasera todo este tinglado (seis compresores y otra cosa extraña que no sé lo que es). Rambla 36, Santo Tomás 1 y San Andrés 13 que no es una calle trasera, solo más estrecha, todo eso debería estar empotrado en las fachadas sin sobresalir, la jaula que le han puesto no es suficiente se ve igual. ¿Cumplen las normas y tienen permiso municipal? El marraneo de la fachada habla por sí solo.

La mayor concentración de compresores, 3 en la planta baja y ¡12! en los pisos turísticos. Y se podrían haber ubicado en la azotea, es todo del mismo propietario. C/Bazán 47 y Pascual Pérez 11. Los de los pisos aún son interpretables, pero los del bajo no. ¿Cumplen las normas y tienen permiso municipal?

En la primera foto los trabajadores instalando un compresor en la C/Bazán 1, en la segunda, batería en la C/Miguel Soler 1 camino de nuestra concatedral, de un famoso restaurante de la Rambla 16. ¿Cumplen las normas y tienen permiso municipal?

En este famoso pub (aunque ha cambiado de nombre varias veces) en López Torregrosa 1 en este bonito edificio, anteriormente no tenía compresores a la vista y festejaba la entrada de las estaciones con originales montajes como el de los artículos playeros de la primera foto, pero... se cansaron por lo visto de subir al tejado y decidieron bajar los 14 compresores a la primera planta ben vistos para lucir potencia. Si hay algunos que están detrás de la barandilla como dice del plan, otros no. ¿Cumplen las normas y tienen permiso municipal? 

Luminoso y maquinaria en el tejado de estos apartamentos, claramente visibles a 8 metros de nuestro monumento más bonito: la Basílica de Santa María. Una simple vallita ocultaría los acumuladores. El letrero, no tiene solución. ¿Cumplen las normas? en otras ciudades sería impensable. Jorge Juan 16.

El enorme cartel de este bar en edificio catalogado de la Pza San Cristóbal 12 y Argensola 1 y que antes se adaptaba (más o menos) a la anchura de la puerta  ¿éste y los demás, cumplen las normas?

Ficha de catálogo de Pza San Cristóbal y Argensola 1.

Compresores fuera de fachada y a la vista en la C/San Nicolás 14 y 22, respectivamente. ¿Cumplen las normas y tienen permiso municipal?

Ficha del Catálogo del edificio de San Nicolás 14.

Compresores en Virgen de Belén 21 y 20 respectivamente, sobre todo los que sobresalen del balcón ¿Cumplen las normas y tienen permiso?

Hace muchos años en ese precioso edificio catalogado con esas barandillas tan elaboradas y que además tiene unos murales interiores muy bonitos (no sé si existirán aún) y justo en ese local, había un mesón que se llamaba "Sin problemas" que tenia unos pasadizos excavados en la roca que luego comprendí que igual era un refugio de la Guerra que horadaron los propietarios para su protección y que estaban abiertos al público, C/Montengón 8 ¿Cumple ese compresor las normas y tiene permiso municipal?

Hasta aquí unos pocos ejemplos de compresores y letreros, pero hay muchos más que afean nuestras calles. Lo que no se entiende es que a veces se gastan miles de euros en instalar el restaurante o decorar el establecimiento y son incapaces de reservar  un mínimo espacio para que las maquinarias queden ocultas o subirlo a la azotea, sobre todo cuando se trata de un edificio de una sola propiedad. Pero también el Ayto tiene la responsabilidad de controlarlo, un simple paseo del inspector por la zona (tampoco es tan grande) que conozca las sencillas normas, sirve para tomar nota y hacer que se avise al propietario. No se trata de sancionar, sino de corregir.

Mi agradecimiento a Jaume Chicoy Mira al que he acribillado a preguntas. Muchas gracias.

COM A NOVA 141: CATALOGADA I DE JUAN VIDAL RAMOS

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Sí, perquè Juan Vidal Ramos, a soles o en companyia de (sobretot) Julio Ruiz Olmos, a més del Mercat Central, les cases de Carbonell, Lamaignère o Bardin, va projectar-ne moltes altres de més xicotetes, com és el cas de la que ens ocupa hui, la situada en el c/ Mestre Marqués 66, a la qual en 1930 es va afegir una planta, ja que anteriorment era una planta baixa amb 2 habitatges amb entrada directa des del carrer, així que va fer més xicotets eixos buits i va inserir una porta en el centre per a accedir a l'escala que donava servici en principi als dos habitatges en planta alta. En un temps indeterminat es va afegir també un àtic amb coberta inclinada de teula plana i es va canviar la configuració per la que ens ha arribat fins als nostres dies, segons la qual s'accedix a totes les plantes per la porta central i les portes d'entrada directa als habitatges de la planta baixa han quedat convertides en finestres.
I evidentment, amb la minuciosa restauració, s'ha transformat en... uns apartaments turístics de curiós nom i supose que de grandària considerable per l'amplitud del solar i la fabulosa altura entre forjats, sobretot de la planta baixa, dels quals no disposem de més dades ni imàtgens interiors. Però vegem...

Estat final de l'edifici (a falta d'uns ajusts).

Estat anterior de l'edifici, abandonat però amb la frontera quasi sencera i sense xàrcies protectores.

Dos pàgines de la fitxa del Catàleg de Proteccions de l'Ajuntament d'Alacant, a on s'especifiquen totes les característiques existents i les que s'han de conservar i mantindre.

Fragment del plànol original (restaurat) de Juan Vidal Ramos en 1930, a on s'assenyala la reducció de les portes originals i l'obertura de la central en la llicència concedida al propietari.

Diverses fases de l'obra, amb la reposició de la cornisa i la substitució total dels balcons.

Detall de la balustrada i de la cornisa.

Imatge quan encara faltaven coses, però l'he posada perquè és l'única que no té cotxes aparcats davant. Com establix la fitxa del catàleg, s'ha conservat la frontera tal com era: el revestiment que imita carreus, la cornisa, els balcons, les sanefes del primer pis... i s'ha posat un passafils del mateix color que la frontera i pel que sembla il·luminació nocturna. En general ha quedat molt bé, tot i que esmussen una mica eixes persianes amb la caixa visible, encara que en ser negres, doncs bo...
I si el senyor que dona nom al carrer era Marqués (encara que hi ha un embolic entre si du accent o no) el nostre cantant és Sir, perquè a Tom Jones el va nomenar així la difunta reina Isabel, i el duc aquí amb una cançó molt famosa: "It's Not Unusual", composta per Les Reed i Gordon Mills i que Mister Jones va gravar en 1966. Però el seu èxit no va quedar ahí, ja que ha sigut utilitzada en moltes pel·lícules famosíssimes. Jo vos duc dos versions, la primera quan Sir Tom la va cantar en The Ed Sullivan Show presumiblement en directe i això pareix si ens fixem en el fabulós bateria que ix en els primers instants a l'esquerra. Això sí, és una versió abreujada a on desapareixen els minuts quan no es canta. En l'altra d'El Príncep de Bel Air, 30 anys després de la seua estrena, Alfonso Ribeiro (Carlton Banks) la canta a duo amb el mestre i... en batí.