COM A NOU 145: UN JARDÍ VERTICAL EN ALFONS EL SAVI

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 I és que a més de transformar profundament els 2.682 m² d'estos dos edificis units, d'oficines a habitatges, han tingut la genial idea de convertir les fronteres i part de la mitgera del més alt en un jardí vertical, cosa prou meritòria en un edifici particular, perquè imagine que el manteniment d'esta infraestructura deu ser prou costós. Però vegem com ha quedat i també un poc d'història des que en 1975 es va projectar fins als nostres dies.

Estat final de l'edifici.

L'edifici és un projecte de 1975, dels arquitectes J. M. Esquius i J. Puig Torné com a sucursal bancària i oficines per al Banc Català de Desenvolupament, encara que la direcció d'obra i configuració final de les fronteres es va deure a Juan Guardiola Gaya. En 1988 este mateix arquitecte va executar una ampliació en el solar contigu de López Torregrosa 19, unint ambdós. Els diversos moviments empresarials, amb fusions, adquisicions, etc., van fer que la propietat fora passant per diferents titulars: Seguros UAP, AXA... fins a arribar a un punt en què, abandonat, va estar tancat uns anys (això sí, amb el rètol lluminós en el seu terrat) fins que es van començar les obres recentment.

En la primera d'estes dos fotografies d'època veem l'edifici anterior, al qual va substituir el del banc. Com a curiositat, el veí Banc d'Alacant està en construcció i, a la dreta, la desaparició del Cine Monumental ja és un fet. En la segona, l'edifici que ens ocupa en estructura (forjat pla i fines columnes d'acer en el perímetre, deixant l'interior diàfan) i a la dreta l'edifici Monumental en construcció. El Banc d'Alacant ja està en funcionament.

Diversos moments de les obres de transformació del conjunt.

No es tracta d'uns apartaments turístics, sinó d'un allotjament temporal de llarga duració per a una o dos persones, però amb unes característiques especials: tots els habitatges tenen, a més de la zona d'estar-dormitori, una xicoteta cuina (nevera i microones), bany, traster i zones comunes com ara salons varis, cuina, gimnàs, llavaneria, terrassa comuna i a més en el seu lloguer estan inclosos tots els consums: aigua, llum, internet, climatització, neteja, tovalloles...; és a dir, pràcticament els servicis d'un hotel. Hi ha 49 suites de diverses grandàries i orientacions.
Les tres imàtgens que antecedixen han sigut extretes de l'estudi d'arquitectura de María Langarita i Víctor Navarro, a on veem una imatge del projecte de la frontera d'Alfons el Savi, la zona de coallotjament i la terrassa sobre López Torregrosa, A més d'este projecte (amb moltes més fotos i a on figura la resta de tècnics intervinents) també té altres importants obres a favor seu, que pots consultar en ESTE ENLLAÇ.

Evolució i estat actual de les fronteres vegetals. Respecte a elles, els arquitectes i segons figura en el seu web enllaçat ans, ens conten entre altres coses que "La intervención, más allá de desarrollar un programa residencial orientado a estancias medias, que ya ha acreditado ser solución para multitud de situaciones personales, también se propone desplegar una pedagogía ecológica, pensando que la arquitectura puede orientar salidas al cúmulo de crisis que se reúnen. Así, se propone una fachada completamente vegetal que sea provisoria de alimento de la fauna avícola que coloniza el vecino monte de Benacantil".
A més de la profunda transformació de la realitat física de l'edifici, de les seues fronteres i de l'interior, la intervenció ens deixa unes fronteres singulars, que espere que duren molt de temps.

Encara que sempre hi ha un però... i a més a més no molt bo d'entendre, mantindre eixe eixam de cables a la vista sobre una frontera que ha tingut una transformació total, hauria sigut senzill ocultar eixos cables, d'una manera o d'una altra.

I per últim dos imàtgens per al record: les primitives fronteres i els seus detalls.

I clar, quan a més d'embellir les fronteres el jardí vertical també ha de proporcionar menjar als pardalets del castell de Santa Bàrbera, no puc posar altra cançó que eixa: "El baile de los pajaritos", exitàs mundial del compositor Werner Thomas traduïda i cantada en milers de versions (fins Leonard i Amy la ballen en The Big Bang Theory), encara que per a mi sempre serà un èxit de María Jesús y su acordeón, qui vaig vore actuar en les festes de la Vila amb gran sorpresa meua, perquè tot lo món es va posar a ballar una cosa que jo no coneixia...

COMO NUEVO 145: UN JARDÍN VERTICAL EN ALFONSO EL SABIO.

 Article traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ 

Y es que además de transformar profundamente los 2.682 m² de estos dos edificios unidos, de oficinas a viviendas, han tenido la genial idea de convertir la fachada y parte de la medianera del más alto, en un jardín vertical cosa bastante meritoria en un edificio particular, porque imagino que el mantenimiento de esta infraestructura debe ser bastante costoso. Pero vamos a ver como ha quedado y también un poco de historia desde que en 1975 se proyectó hasta nuestros días.

Estado final del edificio.

El edificio es un proyecto de 1975, de los arquitectos J.M.Esquius y J.Puig Torné como sucursal bancaria y oficinas para el Banco Catalán de Desarrollo, aunque la dirección de obra y configuración final de la fachada se debió a Juan Guardiola Gaya. En 1988, este mismo arquitecto ejecutó una ampliación en el solar contiguo de López Torregrosa 19, uniendo ambos. Los diversos movimientos empresariales, con fusiones, adquisiciones, etc, hicieron que la propiedad fuera pasando por diversos titulares: Seguros UAP, AXA... hasta llegar a un punto en que abandonado, estuvo cerrado varios años (eso sí con el luminoso en su azotea) hasta ahora en que se comenzaron las obras. 

En estas dos fotografías de época vemos en la primera el edificio anterior al que sustituyó el del banco. Como curiosidad, el vecino Banco de Alicante está en construcción y a la derecha, la desaparición del Cine Monumental ya es un hecho. En la segunda, el edificio que nos ocupa en estructura (forjado plano y finas columnas de acero en el perímetro, dejando el interior diáfano) y a la derecha el edificio Monumental en construcción. El Banco de Alicante ya está en funcionamiento.

Diversos momentos de las obras de transformación del conjunto.

No se trata de unos apartamentos turísticos, sino de un alojamiento temporal de larga duración para una o dos personas, pero con unas características especiales: todas las viviendas tienen además de la zona de estar-dormitorio, una pequeña cocina (nevera y microondas), cuarto de baño, trastero y  zonas comunes como salones varios, cocina, gimnasio, lavandería, terraza común y además en su alquiler están incluidos todos los consumos agua, luz, internet, climatización, limpieza, toallas, es decir. prácticamente los servicios de un hotel. Hay 49 "suites" de diversos tamaños y orientaciones.

Las tres imágenes que anteceden, han sido extraídas del estudio de arquitectura de María Langarita y Víctor Navarro donde vemos una imagen del proyecto de la fachada de Alfonso el sabio, la zona de coliving y la terraza sobre López Torregrosa, Además de este proyecto (con muchas más fotos Y donde figuran los demás técnicos intervinientes) también tiene otras importantes obras en su haber, que puedes consultar en ESTE ENLACE.

Evolución y estado actual de la fachada vegetal. Respecto a ella, los arquitectos y según figura en su web enlazada antes, nos cuentan entre otras cosas que "La intervención, más allá de desarrollar un programa residencial orientado a estancias medias, que ya ha acreditado ser solución para multitud de situaciones personales, también se propone desplegar una pedagogía ecológica, pensando que la arquitectura puede orientar salidas al cúmulo de crisis que se reúnen. Así, se propone una fachada completamente vegetal que sea provisoria de alimento de la fauna avícola que coloniza el vecino monte de Benacantil".

Además de la profunda transformación de la realidad física del edificio, de sus fachadas y del interior, la intervención nos deja una fachada singular, que espero dure mucho tiempo.

Aunque siempre hay un pero... y además no muy fácil de entender, el mantener ese enjambre de cables a la vista sobre una fachada que ha tenido una transformación total, hubiera sido sencillo ocultar esos cables, de una forma u otra.

Y por último dos imágenes para el recuerdo: la primitiva fachada y sus detalles.

Y claro, cuando además de embellecer la fachada, el jardín vertical también va a proporcionar comida a los pajaritos del Benacantil, no puedo poner otra canción que esa: "El baile de los pajaritos" exitazo mundial de compositor Werner Thomas traducida y cantada en miles de versiones (hasta Leonard y Amy la bailan en "The big bang theory") aunque para mi siempre será un éxito de María Jesús y su acordeón a la que vi actuar en las fiestas de la Vila Joiosa con gran sorpresa mía, porque todo el mundo se puso a bailar algo que yo no conocía...

ELS MURALS AONATS

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Ja sabeu que un tema present en este vostre blog és la publicació de murals (i també escultures, pintures, etc.) quasi sempre associats a l'arquitectura de la nostra ciutat i estos murals que vos duc hui estaven pendents de figurar en un post.
Situats en dos vestíbuls enormes d'una gran urbanització amb multitud d'habitatges, oficines, locals comercials i aparcaments que ocupen una illa completa la ubicació de la qual no diré.
L'edifici consta de diversos grups d'escales-ascensors, però als dos de la primera fase no s'accedix des del carrer per la distància més curta, com és habitual, sinó al contrari, els recorreguts des de les altíssimes vidrieres d'accés fins a la profunditat dels ascensors són paral·lels a la frontera de major longitud i clar, molt llargs, calcule que uns 20 metres. L'amplària està proporcionada i l'alçària com es pot vore en les imàtgens és doble, d'uns 6 metres i clar, eixos espais necessitaven vestir-se amb alguna cosa per a decorar els dos accessos i dissimular en part també els pilars situats en una de les cares dels corredors.

Suspesos sense tocar el terra i amb el pany ondulant que recorre la llarguíssima paret, les composicions són espectaculars, fets amb peces industrials que es gasten per a decorar terrasses, ampits de finestres, sanefes i paviments d'exteriors majorment, s'ha estudiat, trossejat, retallat i adaptat de tal manera que suposen un meticulós treball en el seu conjunt. D'autor desconegut, no he trobat cap firma, encara que és possible que algun lector ens puga ajudar a completar l'article, contribuint a aportar-nos llum sobre la qüestió.

Diverses vistes dels dos murals, molt semblants però diferents. Com també es pot apreciar, per a dissimular la gran altura del sostre, s'ha recorregut a suspendre unes planxes perpendiculars a les parets que van disminuint l'altura per a evitar l'excés volumètric interior de l'estança.
Respecte a la dada de l'any en què van ser instal·lats, va ser sobre 1998 aproximadament i per això la música ens la du l'exitosa cantant (la vida privada de la qual ha omplit milers de pàgines i articles en diversos mitjans a través dels anys) Britney Spears i el seu "...Baby One More Time", cançó composta per Max Martin, que es va llançar en 1998 i que només direm que en YouTube té més de... huit-cents milions de reproduccions! Poca broma.

LOS MURALES ONDULADOS

Article traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ 

Ya sabéis  que un tema presente en este vuestro blog, es la publicación de murales (y también esculturas, pinturas, etc...) casi siempre asociados a la arquitectura de nuestra ciudad y estos murales que os traigo hoy estaban pendientes de figurar en un post. 

Situados en dos zaguanes enormes de una gran urbanización con multitud de viviendas, oficinas, locales comerciales y aparcamientos que ocupan una manzana completa cuya ubicación no diré. 

El edificio consta de varios grupos de escaleras-ascensores, en los que en los dos de la primera fase, no se accede desde la calle por la distancia más corta, como es habitual, sino al contrario, los recorridos desde las altísimas cristaleras de acceso hasta la profundidad de los ascensores son paralelos a la fachada de mayor longitud y claro, muy largos, calculo que unos 20 metros, la anchura está proporcionada y la altura como se puede ver en las imágenes es doble, de unos 6 metros y claro esos espacios necesitaban vestirse con algo para decorar los dos accesos y disimular en parte también los pilares situados en una de las caras de los pasillos.

Suspendidos sin tocar el suelo y con el paño ondulante recorriendo la larguísima pared, las composiciones son espectaculares, hechos con piezas industriales que se usan para decorar terrazas, alféizares, cenefas y pavimentos de exteriores mayormente, se ha estudiado, troceado, recortado y adaptado de tal manera, que suponen un meticuloso trabajo en su conjunto. De autor desconocido, no he encontrado firma alguna, aunque es posible que algún lector nos pueda ayudar a completar el artículo. contribuyendo a darnos luz sobre el asunto. 

Diversas vistas de los  dos murales, muy semejantes pero distintos. Como también se puede apreciar, para disimular la gran altura del techo, se ha recurrido a  suspender unas planchas perpendiculares a las paredes que van disminuyendo la altura para  evitar el exceso volumétrico interior de la estancia.

Respecto al dato del año en que fueron instalados, fue sobre 1998 aproximadamente y por eso la música nos la trae la exitosa cantante (cuya vida privada ha llenado miles de páginas y artículos en diversos medios a través de los años) Britney Spears y su "Baby One More Time", canción compuesta por Max Martin y que se lanzó en 1998 y que solo diremos que en YouTube tiene más de ¡ochocientos millones de reproducciones!. Ahí es nada.

COM A NOVA 144: CAPITÀ SEGARRA/QUINTANA: LA DE LA FARMÀCIA LA LONJA

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Este bell edifici de Capità Segarra 11 i Quintana 1 està a punt de complir 100 anys, perquè va ser projectat per Juan Vidal Ramos en 1926 en afegir-li 2 plantes (i un cos de mirador) a l'edifici anterior (després veem el projecte) aconseguint amb esta altura el seu volum actual i qui sap si l'adequat perquè haja arribat fins als nostres dies, no diré que intacte, perquè alguns elements del projecte original han desaparegut o potser no es van arribar a fer, però ja s'ha rehabilitat alguna volta. I encara que registralment són dos cases independents, cadascuna amb el seu accés i escala, està clar que no, que es van projectar i edificar de manera unitària, i amb un inquilí constant i destacat: la farmàcia La Lonja, potser una de les més veteranes de la ciutat, que també vorem en este article.

Resultat final de la intervenció.

Just en els primers moments del muntatge de la bastida.

I aquí tenim l'altra part de l'edifici: el núm. 1 del c. Quintana, encara que, segons les normes vigents de numeració i si realment es consideraren independents, hauria de ser el núm. 3, perquè la part del xamfrà seria Capità Segarra 11 i la seua frontera a Quintana l'1. En tot cas, com podem vore, unes setmanes ans que el seu siamés, també va ser rehabilitat. La veritat és que, tot això a banda, han quedat molt bonics.

I aquí tenim la primera fulla de la seua fitxa del Catàleg i, encara que en el gràfic pareix que només estiga catalogada la cantonada, no, ho està tot, i de fet ho menciona expressament en la resta del document.

Durant les obres en les quals segons sembla s'ha intervingut en les volades dels balcons, la rascada i sanejament de clavills, pintura i a més s'ha impermeabilitzat la coberta i altres intervencions a l'interior dels habitatges (dades de SK obras).

La mania de distanciar-se dels veïns. En este cas, com podem vore la comunitat de Capità Segarra, per la raó que siga, ha preferit variar el to de la pintura i del preciós esgrafiat respecte al seu veí que va rehabilitar ans.

Projecte de Juan Vidal Ramos de 1926, en els carrers Segarra i Concepció, ja que llavors encara es deia així, després van canviar el nom per Quintana en este tram i Vicente Inglada entre Calderón i Sant Vicent. La principal variació respecte a l'original ha sigut la desaparició dels preciosos balcons correguts amb ampit continu de ferro forjat, dels quals tenim diversos exemples del mateix autor en el c. Segura, Bailén o Sant Ferran. Desconec si els altres adorns no es van fer o van desaparéixer en alguna rehabilitació anterior o possiblement en quedar les fronteres danyades pel bombardeig del Mercat.

Menció especial en el projecte de fronteres mereixen estes personetes que apareixen en ell: senyora (potser criada) amb la cistella de la compra, matrimoni (arrossegant el xiquet), senyor molt digne creuant-se amb senyores elegants (ella de mantellina) i una habitant baix dels 3,55 metres d'altura lliure de sostre dient-li alguna cosa al gat. Supose. Entranyables detalls.

I després tenim a l'inquilí il·lustre: la farmàcia La Lonja. La veritat és que la Llonja de fruites i verdures estava uns metres més amunt, en el mateix c. Capità Segarra, però he arribat a la conclusió que si no s'anomenava "del Mercado", del qual li separen a penes 10 m, és perquè n'hi devia haver una altra amb eixe nom.
I aquí tenim als tres primers titulars i propietaris:
Don José Antonio Bonmatí Sánchez, que va sol·licitar la seua obertura en 1928, només acabat l'edifici, de qui veem en la imatge un elaborat segell, i que la va vendre a:
Don Francisco Cerdá Sanchíz en 1934, que la va vendre al seu torn a:
Don José Chazarra Quesada en 1958; després ja desconec la posterior sèrie de titulars.
El cas és que, cada volta que això es feia, s'havia de garantir la higiene del local, la disposició de les estances (un plànol en casa cas) i una enorme llista d'utensilis de laboratori i de composts, perquè llavors les fórmules magistrals tenien més importància que ara i era essencial tindre tamisos, premses, matrassos o llibrells de pisa, etc., etc., i per descomptat la llista exhaustiva de productes de la qual vos pose només dos planes de les que es van presentar a l'Ajuntament per a sol·licitar el permís d'obertura.

Vista dels edificis des de la plaça del Vint-i-cinc de Maig.

I com a colofó musical, i ja que estem a punt de despedir el mes de maig, Conchita Piquer ens du una cançó tremenda (encara que l'han cantada totes les "grans"), "Amante de abril y mayo", composta pel famós trio de la cobla (Quintero, León i Quiroga) i que conta la història d'amor, tan comentada per tot el poble de la protagonista, entre ella, que és rica i noble i a més té 40 anys, mentre que ell en té 22, encara que, això sí, és un "niño tostao". A ella "le duelen los centros" de tant d'amor i el cas és que contra tota la voluntat popular que tant tendix a governar els veïns ficant-se en les seues vides, es casa amb el "tostao". Una gran cançó encara que represente una època una mica...