lunes, 19 de septiembre de 2022

ONA: LA ESCULTURA DEL PUENTE DE GENERAL MARVÁ.

Versió en valencià traduïda per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ 
A pesar de estar instalada ya ¡siete años! bajo el puente de las escaleras de acceso al Instituto Jorge Juan, este blog aún no se había ocupado de la escultura "Ona" del artista alicantino Juan Carlos Nadal, imperdonable desde luego, porque como todos los seguidores sabéis, he dedicado gran cantidad de artículos al tema de murales, esculturas, pinturas, bajorrelieves, etc, que adornan nuestra ciudad, ya sea en espacios públicos o privados, sobre paredes exteriores o incluso en zaguanes interiores y también porque me encanta, me gusta la propia pieza en sí y también el lugar donde se ha instalado, cambio de sentido de circulación de General Marvá y paso entre el barrio de les Olivaretes camino hacia San Blas, puente que habré cruzado cientos de veces, sobre todo por arriba: siete años de asistencia al Jorge Juan lo acredita.
La escultura recién inaugurada, en 2015. Además de gustarme estéticamente, me transmite fuerza, energía, potencia, brío, como realmente dice su acertado nombre: "Ona" pues así son las olas del mar: enérgicamente insuperables.

Estado de la escultura (realmente cochina) , con suciedad acumulada de años, no sé si se ha llegado a limpiar alguna vez, pero ya en 2020 estaba mal, un poco menos, claro  (hay una foto mucho más abajo que lo confirma) si que es verdad que el muro se ha repasado más de una vez, pero las humedades afloran cíclicamente.


Túnel con y sin escultura, ambas de 2015. La foto "sin" no recuerdo de quién es.




Y aquí tenemos unas imágenes de la web de Juan Carlos Nadal  pinchad en el nombre y entraréis en ella para conocer más de su obra y trayectoria, el currículum es quilométrico.

Tengo que reconocer que cuando lo vi, a pesar de ser un "ataque" a la obra y al espacio, me hizo mucha gracia, ensuciaron la pared pero con mucho ingenio, intentando emular a la propia escultura, no se trató de un acto vandálico sin más, por lo menos se calentaron la cabeza. Foto de 2020, no conozco al autor.

Y desde antes de la Guerra, se pensaba en rematar la perspectiva de los paseos con algo más que una simple ladera de arcilla, la idea de una escalinata monumental y una pérgola que decoraran el acceso al Tossal cambió con la construcción del Instituto Jorge Juan: el propio edificio ya era suficientemente potente para rematar esas vistas y como tal se ubicó en el eje de Gadea-Soto-Marvá y se comenzó la construcción de la gran escalera de piedra con el puente del que hablamos, que conectaba las calles Jaime María Buch y Marqués de Molins. Grandes trabajos de desmonte (1949) y construcción se emprendieron con proyectos fechados entre 1947 y 1953.




Reproducciones parciales de los proyectos de construcción de la escalera (Miguel López y Félix de Azúa arquitectos en 1947) y de la iluminación de Arturo Mollá Bay (1953).

Imágenes del conjunto recién acabado cedidas por su autor, Juan Carlos Nadal, como las anteriores (las que no llevan el nombre del blog) al que agradezco su generosidad.
Y si hablamos de fuerza, es lo que desprende la música (bueno, más bien el arreglo con su martilleo constante que sin embargo es el marco ideal para la melodía de fondo) porque la letra al parecer es lo contrario: habla además del algodón o de la guata, de la pereza, de las pocas ganas, lo que se ha llegado a interpretar como que se refiere a la depresión. Y me refiero a "C'est la ouate" exitazo de 1986, compuesto por la propia cantante, Caroline Loeb y por Pierre Grillet y Phillipe Etienne Chany. Os pongo el vídeo pero aviso que igual os sale algún cartel de contenido inapropiado o algo de eso, porque a la cantante en un momento se le ve una mamella.



 









 





viernes, 16 de septiembre de 2022

UNA OBRA, UNA OBRAA! 38: SAN JUAN BEACH

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Tot el que tenen d'elegants estes fronteres aonades, ho té de poc imaginatiu el nom "San Juan Beach". Encara que, ben pensat, el propi nom i tot el conjunt de professionals que ha intervingut en el projecte i comercialització de la urbanització han complit la seua comesa amb èxit ja que es va vendre la totalitat dels 104 habitatges, que és del que es tractava. El conjunt de 18.288 m² edificats s'alça sobre una parcel·la de 6.142 m² en forma de "L" amb fronteres a les avingudes Mestre José Garberí 5 i Periodista Tirso Marín 4, en la partida Passió de la Platja de Sant Joan (és a dir, el PAU 5) amb projecte de l'estudi de Chamizo Arquitectos, amb dos edificis de 10 altures i 6 nuclis d'escala amb dos ascensors cadascuna i dos habitatges per replanell, amb una distribució molt correcta i a més amb cuina independent en la major part dels casos! i amb possibilitat física de tancar-la en els altres, amb la qual cosa eviten que el sofà s'humisca amb només coure un parell d'ous durs. Però vegem...
Recreació de l'obra, extreta del web de Chamizo Arquitectos.
Diversos aspectes de les obres des que es van iniciar en 2019.
Estat final de les obres. Encara que ho parega, la grua que es veu en l'última foto no és de SJB sinó d'un altre edifici que pel que sembla té les obres pausades i la parcel·la del qual "abraça" San Juan Beach.
Sens dubte el conjunt té els últims avanços quant a servicis i instal·lacions comunes: piscines amb cobertes retràctils motoritzades, jacuzzi, pista de pàdel, etc. i en els habitatges aïllant acústic baix del paviment (per a no sentir els colps ni el taconeig dels veïns) aerotèrmia, vidrieres amb trencament de pont tèrmic, sòl radiant i refrescant! i domòtica que controla tot: l'aire condicionat, les persianes, tall d'aigua, etc. i si es vol des del mòbil.
Però sens dubte allò que més destaca visualment són les fronteres, combinació de materials a on destaquen les seues aonades terrasses amb vidre transparent (culminades amb perfil metàl·lic) i plaques de Stacbond FR (panell compòsit) golden pearl i sense caragols visibles, supose que fet totalment a mesura per a esta obra, atesa la singular disposició de les terrasses, elegants curvatures i inclús variacions en altura, que a més dificulta les possibles ànsies de tancaments pels seus propietaris perquè la majoria no té sostre coincident (encara que si s'encaboten ho fan).
La magnífica imatge és de cristinagoleman_fotografia, feta per encàrrec de l'empresa del panell compòsit i extreta de l'instagram de Cristina.
Rètol situat en l'entrada de l'urba.
Bonica foto de migdia, recreació obtinguda de la pàgina de Chamizo Arquitectos.
I de moment d'obres recents del PAU 5 només queda una urbanització pendent, de la qual parlarem pròximament, perquè, que jo sàpia, ara com ara no n'hi ha més en construcció (lluny d'esgotar-se la bossa de sòl residencial lliure) però hi ha altres zones i altres edificis...
I la cançó que posaré he de confessar que és un poc horrible, és de veres, encara que de tema "playero" es tracta de "La mar está fresquibiris", tema que en 1970 Laura Valenzuela en tota la seua esplendor va cantar en la pel·lícula Pierna creciente, falda menguante. No he trobat l'autor de la peça, però fa tota la pinta de tractar-se d'un tema dels anys 10-20 del segle XX. Curiosament, va tindre segons pareix un cert èxit cantada 50 anys més tard, en una recent sèrie de tv per Antonia San Juan.

viernes, 9 de septiembre de 2022

¡UNA OBRA, UNA OBRAA! 38: SAN JUAN BEACH

Versió en valencià traduïda per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ 
Todo lo que tienen de elegantes estas fachadas onduladas, lo tiene de poco imaginativo el nombre "San Juan Beach" aunque bien pensado, el propio nombre y todo el conjunto de profesionales que ha intervenido en el proyecto y comercialización de la urbanización, han cumplido su cometido con éxito ya que se vendieron la totalidad de las 104 viviendas, que es de lo que se trataba. El conjunto de 18.288 m2 edificados, se levanta sobre una parcela de 6.142 m2 en forma de "L" con fachadas a las avenidas Maestro José Garberí 5 y Periodista Tirso Marín  4, en la Partida Passió de la Playa de San Juan (o lo que es lo mismo PAU 5) con proyecto del estudio de Chamizo Arquitectos, con dos edificios de 10 alturas y 6 núcleos de escalera con dos ascensores cada una y dos viviendas por rellano, con una distribución muy correcta y además con ¡cocina independiente en la mayor parte de los casos! y con posibilidad física de cerrarla en los otros, con lo cual evitan que el sofá se humedezca con solo cocer un par de huevos duros. Pero veamos...
Recreación de la obra, extraída de la web de Chamizo Arquitectos.




Diversos aspectos de las obras desde que se iniciaron en 2019.


Estado final de las obras. Aunque lo parezca, la grúa que se ve en la última foto no es de SJB sino de otro edificio que al parecer tiene las obras pausadas y cuya parcela "abraza" San Juan Beach.
Desde luego el conjunto, tiene los últimos adelantos en cuando a servicios e instalaciones comunes:  piscinas con cubiertas retráctiles motorizadas, jacuzzi, pista de pádel, etc... y en las viviendas aislante acústico bajo solado (para no oír los golpes ni el taconeo de los vecinos) aerotermia, cristaleras con rotura de puente térmico, suelo radiante ¡y refrescante! y domótica que controla todo: el aire acondicionado, las persianas, corte de agua, etc y si se quiere desde el móvil.

Pero desde luego, lo más destacable visualmente es la fachada, combinación de materiales donde destacan sus onduladas terrazas con vidrio transparente (culminadas con perfil metálico) y placas de Stacbond FR (panel composite) golden pearl y sin tornillería visible, supongo que hecho totalmente a medida para esta obra dada la singular disposición de las terrazas, elegantes curvaturas e incluso variaciones en altura, que además dificulta las posibles ansias de cerramientos por sus propietarios porque la mayoría no tiene techo coincidente (aunque si se empeñan lo hacen).
La magnífica imagen es de cristinagoleman_fotografia , hecha por encargo de la empresa del panel composite y extraída del instagram de Cristina. 

Rótulo situado en la entrada de la urba.

Bonita foto de mediodía, recreación obtenida de la página de Chamizo Arquitectos.
Y de momento de obras recientes del PAU5 solo queda una urbanización pendiente, de la que hablaremos próximamente, porque que yo sepa al día de hoy, no hay más en construcción (lejos de agotarse la bolsa de suelo residencial libre) pero hay otras zonas y otros edificios...
Y la canción que voy a poner tengo que confesar que es un poco horrible, es verdad, aunque de tema "playero" se trata de "La mar está fresquibiris" tema que en 1970, Laura Valenzuela en todo su esplendor, cantó en la película "Pierna creciente, falda menguante". No he encontrado al autor de la pieza, pero tiene toda la pinta de tratarse de un tema de los años 10-20 del siglo XX. Lo curioso es que al parecer tuvo cierto éxito cantada 50 años más tarde, en una reciente serie de tv por Antonia San Juan.











 

miércoles, 31 de agosto de 2022

COM A NOUS 137: ALBUFERETA STYLE

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 La permissivitat del nostre Ajuntament durant els anys 60 (no entre a valorar èpoques posteriors) i la pressió empresarial que veia un nínxol important de negoci construint apartaments "playeros" en la zona, a més de la falta d'un pla parcial aprovat (el del Tercer Polígon de la Platja de Sant Joan, que —queden-se de pedra— arribava fins a la Sangueta) va fer que els blocs floriren per les zones pròximes a la mar, en este cas prop de l'Albufereta, sense orde ni concert i molts amb els servicis mínims (electricitat i aigua potable, res de clavegueram). L'arribada del PGOU de 1987 va regularitzar i va posar en el seu lloc totes estes construccions. Després va arribar gradualment la urbanització de l'entorn, dotant dels servicis necessaris tota la zona.
I, com sempre, els edificis en un entorn marí, amb grans volades i fronts de forjat al descobert, patixen agressions i necessiten reparacions i veem cinc casos amb les corresponents obres acabades, unes fa poc, unes altres ja fa mesos i això sí: han quedat estupends, però vegem-los un per un...
Potser és el canvi més espectacular i radical de tots: l'edifici Santa Bárbara que ha sigut reformat totalment i de tal manera com es pot apreciar en les fotos, que fins els propis veïns s'han sorprés (agradablement) perquè s'ha actuat en els forjats, s'han canviat baranes, el color en general, ocultat els manolls de cables telefònics i d'antena i s'han col·locat estructures perforades per a ocultar els compressors de l'aire. Fins els tendals! Realment pareix un edifici distint i amb els colors que tan de moda estan hui.
Imatge parcial de la fulla de projecte de 1966 de l'arquitecte Ramón Benito Roces per a Antonio Gadea en la platja de l'Almadrava, s'assenta en una parcel·la de 9.300 m² en primera línia de mar, compartida amb un altre edifici del mateix promotor i ambdós amb entrada per l'av. Costa Blanca 18. De l'arquitecte ja vaig fer una entrada que podeu vore en: RAMÓN BENITO ROCES, ARQUITECTO.
Idíl·lica imatge de la zona amb el centre Santa Faz i el xalet Villa Floresta de Carlos Pradel com a únics ocupants de la zona en 1966, falten per arribar Bahía de los Pinos i tota la resta. Gentilea de Don Antonio Gadea.
De la Finca ADOC ja he parlat en nombrosos articles del blog i concretament dels blocs 8 i 9, ambdós bessons, en LA FINCA ADOC HISTÓRICA IV: LOS BLOQUES 8 Y 9, a on a més de parlar del projecte dels edificis (Juan Guardiola Gaya en 1961 per a Vistamar, SA) ho feia de la rehabilitació del bloc 9. Doncs bé: hui, 7 anys després, es rehabilita l'ADOC 8. Foto del seu estat original.
Obres i estat final d'estes, molt judiciosos no s'han desfet de les viseres que tapen el sol de les finestres d'estiu i deixen passar l'aire. A la foto següent veem com en el bloc 9 van desaparéixer.
Bloc 9 sense viseres o com diuen els estudiosos "brise-soleil".
I ja en el seu moment vaig parlar de LA COLONIA FAPEGAL, heterogeni conjunt d'edificis situat molt a prop (o damunt, mai ho sabrem) d'un important jaciment arqueològic (hui anomenat del Parque de las Naciones, per una urba contigua) encara que en realitat la situació dels blocs correspon a cadascuna de les parcel·les existents anteriorment, tractades amb independència unes de les altres, tots els edificis van ser projectats per l'arquitecte Enrique Romeu a partir de 1965 en el terreny situat llavors en el centre del no-res, per als promotors Compañ, Albaladejo, Domenech i Rodriguez Galant. Doncs bé, ara el que s'ha reformat i transformat també amb colors blancs i grisos, és el bloc Fapegal V, situat en la plaça del Doctor Francisco Antón Vigrana 2.
L'anomenada "Torre Casablanca", edifici de 24 habitatges amb generoses terrasses de característiques baranes metàl·liques i plafons d'obra, projectat per Francisco Muñoz Llorens en 1965 per a Construcciones San Juan, SA, també va estar durant anys en el centre del no-res, fins que ben entrats els anys 2000, a més de frontera al c/ Xàrcies, també en té ara a l'av. Goleta, encara que curiosament la seua adreça siga Condomina 48(Interior).
Vistasol és un conjunt de dos edificis, un de Pb i dos altures amb les característiques escales exteriors recorregudes per barrots verticals en tota la seua altura, que Juan Guardiola Gaya va repetir en El Paraiso i en Campomar entre altres i la torre de 10 altures amb un cert aire a un altre edifici seu, el "Rocamar" també de l'Albufereta.
Ambdós compartixen una parcel·la que actualment té 2.302 m² amb fronteres al c/ Nansa 3 i a l'av. Costa Blanca 7. Com poden vore vostés en les fotos d'abans, durant i final de les obres, també este s'ha actualitzat el color, passant de colors càlids a blancs i grisos com en dos dels anteriors. Les modes.
I aquí en esta magnífica foto de principi dels 60, gentilea d'Antonio Gadea, veem com a més dels vistosos edificis Nirvana de Miguel López, assenyale amb V i F els corresponents a Vistasol i un dels Fapegal dels quals hem parlat.
En fi: en nom de la seguretat i habitabilitat dels edificis, de la imatge urbana de la ciutat, i també de les butxaques dels propietaris (no vullc ni pensar en les derrames) esperem que estes reformes duren anys i anys...
I en 1963 la cançó més escoltada per la ràdio era sens dubte "El partido de fútbol", alegre i comercial tema compost per Carlo Rossi, Edoardo Vianello i Mario Cantini, que malgrat el seu to festiu és un càntic de gelosia: la xica no es fia gens ni miqueta que tots els diumenges ell se'n vaja a vore el partit, li sembla una excusa. En el nostre país la versió per excel·lència era la de Gelu, cantant de potent veu que al meu gust supera a l'original, la de Rita Pavone, que per cert té una estrofa que no apareix en la versió espanyola: en ella amenaça amb seguir-lo i com descobrisca que l'enganya... se'n torna amb la mamà, cosa que pel que pareix no era del gust de la censura franquista. Vos pose les dos.