ONA: L'ESCULTURA DEL PONT DE GENERAL MARVÁ

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 A pesar d'estar instal·lada ja ¡set anys! baix del pont de les escales d'accés a l'Institut Jorge Juan, este blog encara no s'havia ocupat de l'escultura Ona, de l'artista alacantí Juan Carlos Nadal, imperdonable, per descomptat, perquè com tots els seguidors sabeu he dedicat gran quantitat d'articles al tema de murals, escultures, pintures, baixos relleus, etc. que adornen la nostra ciutat, ja siga en espais públics o en privats, sobre parets exteriors o inclús en vestíbuls interiors, i també perquè m'encanta, m'agrada la pròpia peça en si i també el lloc a on s'ha instal·lat, canvi de sentit de circulació de General Marvá i pas entre el barri de les Oliveretes camí cap a Sant Blai, pont que hauré creuat centenars de voltes, sobretot per damunt: set anys d'assistència al Jorge Juan ho acrediten.

L'escultura acabada d'inaugurar, en 2015. A més d'agradar-me estèticament, em transmet força, energia, potència, espenta, com realment diu el seu encertat nom: Ona, perquè així són les ones de la mar: enèrgicament insuperables.

Estat de l'escultura (realment bruta), amb porqueria acumulada d'anys; no sé si s'ha arribat a netejar alguna volta, però ja en 2020 estava malament, un poc menys, és clar (hi ha una foto molt més avall que ho confirma). Sí que és de veres que el mur s'ha repassat més d'una volta, però les humitats afloren cíclicament.

Túnel amb i sense escultura, ambdós de 2015. La foto "sense" no recorde de qui és.

I aquí tenim unes imàtgens del web de Juan Carlos Nadal; punxeu en el nom i entrareu en ella per a conéixer més de la seua obra i trajectòria, el currículum és quilomètric.

He de reconéixer que quan ho vaig vore, a pesar de ser un "atac" a l'obra i a l'espai, em va fer molta gràcia, van embrutar la paret però amb molt d'enginy, intentant emular a la pròpia escultura, no es va tractar d'un acte vandàlic sense més, almenys es van calfar el cap. Foto de 2020, no conec l'autor.

I, des d'abans de la Guerra, es pensava en rematar la perspectiva dels passejos amb alguna cosa més que un simple vessant d'argila; la idea d'una escalinata monumental i una pèrgola que decoraren l'accés al Tossal va canviar amb la construcció de l'Institut Jorge Juan: el propi edifici ja era prou potent per a rematar eixes vistes i així es va situar en l'eix de Gadea-Soto-Marvá i es va començar la construcció de la gran escala de pedra amb el pont de què parlem, que connectava els carrers Jaime María Buch i Marqués de Molins. Grans treballs de desmunt (1949) i construcció es van mamprendre amb projectes datats entre 1947 i 1953.

Reproduccions parcials dels projectes de construcció de l'escala (Miguel López i Félix de Azúa arquitectes en 1947) i de la il·luminació d'Arturo Mollá Bay (1953).

Imàtgens del conjunt només acabat cedides pel seu autor, Juan Carlos Nadal, com les anteriors (les que no duen el nom del blog) a qui agraïsc la seua generositat.
I, si parlem de força, és el que desprén la música (bo, més aïna l'arranjament amb el seu martelleig constant que és, però, el marc ideal per a la melodia de fons) perquè la lletra pel que pareix és el contrari: parla a més del cotó o de la buata, de la perea, de les poques ganes, la qual cosa s'ha arribat a interpretar com que es referix a la depressió. I em referisc a "C'est la ouate" exitàs de 1986, compost per la pròpia cantant, Caroline Loeb i per Pierre Grillet i Phillipe Etienne Chany. Vos pose el vídeo però avise que potser vos ix algun cartell de contingut inapropiat o alguna cosa d'eixes, perquè a la cantant en un moment se li veuen les mamelles.