EDIFICIS RECUPERATS II: EL DE LA CONFITERIA SEGUÍ

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 En esta ocasió han sigut dos els edificis salvats d'un possible derrocament: el del c. Castaños 45, a on estava el despatx al públic del reputat establiment, i el de Bazán 50, la planta baixa del qual estava connectada amb l'anterior i a on estava l'obrador i magatzem. I tot propietat de José Seguí Pastor, que a més d'afamat industrial pastisser era també un empresari immobiliari i que tenia els dos edificis ocupats per habitatges de lloguer (i no eren els únics).
Fundada en 1925, la pastisseria va estar activa fins a desembre de 2007, quan va tancar. Llegendaris eren els seus pastissos, la seua orxata i el seu ou filat. La frontera, que supose que es reformaria en els anys 40 i encara que les fonts consultades no ho recorden, a mi em pareix que era de vidre verd amb sòcol i marcs de marbre negre i l'escut amb el nom del propietari sobre l'accés als habitatges. Formava part d'eixes fronteres art déco alacantines com per exemple la de la botiga de fotografia Sánchez del c. Major o la de bosses de mà Nuria de la Rambla.
Després de quedar-se lliure de llogaters, ambdós edificis s'han reformat, reforçat i afegit un àtic, instal·lat ascensor i tots els avanços de hui dia (ha quedat antiga esta frase, però vaja...). Possiblement són 11 apartaments turístics a afegir a la febra per estos allotjaments que s'està desencadenant en la ciutat i amb la qual molts no estan d'acord. Però bo, almenys s'ha aconseguit frenar prou derrocaments d'edificis, com en este cas, dels anys 30. Ens consolarem pensant que si algun dia s'acaba el negoci del turisme, seran habitats per gent que visca tot l'any. Vegem-los:

Així ha quedat la frontera del c. Castaños. Com en l'anterior article del c. BELANDO 18 (punxeu sobre el nom si voleu vore'l), no s'ha conservat l'estucat original que estava en bon estat en la seua major part.

Just ans de la rehabilitació així estava la frontera.

I així estava l'oposada, la del c. Bazán 50. Amb uns miradors afegits posteriorment a la seua edificació, possiblement a finals dels anys 40. Ambdós cases, encara que amb la planta baixa comunicada, tenien accés als pisos superiors amb dos escales independents.

Plànols de Juan Vidal Ramos d'augment de pis i àtic (que l'arquitecte definix com a "piso interior") a la part de Castaños en 1932 i de pis a la casa del c. Bazán de Francisco Fajardo en 1935 respectivament. A.M.A.

En nombroses ocasions el Sr. Seguí va ampliar i modernitzar la maquinària per a la pastisseria i havia de demanar permís per a això. Curiosament, en esta instància de 1947 es relata com va ser requerit perquè es presentara en l'Ajuntament per a explicar qui li va donar la llicència d'obertura del negoci, a la qual cosa ell va dir que no posseïa cap document de l'assumpte i que funcionava des de molt ans del "Glorioso Movimiento Nacional" i que després de la "Liberación" va efectuar obres d'ampliació i reforma, per la qual cosa sol·licitava llicència per a tres electromotors (llegiu la instància per a millor transcripció). També figura en l'expedient una queixa d'una llogatera que vivia sobre l'obrador per soroll de la maquinària, i per això l'Ajuntament va obligar la indústria a apagar dos dels tres motors durant la nit. A.M.A.

Plànols de la botiga i de la maquinària instal·lada en 1960. A.M.A.

Les fronteres amb les malles de protecció durant les obres.

Escala d'accés als habitatges del c. Castaños.

Detalls de les motlures perimetrals i de la botiga durant les obres.

Pintors en acció.

Detall de la cornisa de la frontera del c. Castaños, molt habitual en les obres de Juan Vidal Ramos de l'època.

Connexió de la finca al clavegueram del c. Bazán.

Frontera resultant del c. Bazán 50. Els miradors van ser afegits a la construcció original anys després. Curiosament han deixat abonyegada la jardinera del primer pis. Detall vintage.

Escut de la firma, que ans estava situat sobre la porta d'entrada del c. Castaños i ara figura en un vestíbul d'un altre edifici de la família. Restaurat i amb llum, però girat 36° cap a l'esquerra respecte de la seua posició original.
Els meus agraïments a l'Arxiu Municipal de l'Ajuntament d'Alacant.
I, encara que també venien pastissets salats i coca de molletes, el principal reclam de Seguí eren les elaboracions dolces, i per això per a posar música a l'article recórrec a The Rubettes i la seua famosa "Sugar Baby Love", cançó que este grup anglés va gravar en en 1973 i que van compondre Wayne Bickerton i Tony Waddington.