VENECIANES HUITCENTISTES (Gradulux del passat)

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Si hi ha una cosa que tots els alacantins tenim clara, és que és essencial protegir-nos nosaltres i les nostres cases del sol i de la calor. Gogem d'un elevat nombre d'hores de sol a l'any i això és una sort, però també estem d'acord que l'acció excessiva de la llum solar és perjudicial per a quasi tot. I ahí és a on entren en joc les cortines, persianes, tendals, viseres, marquesines, etc.

Depén de l'època, s'han fet servir els uns o els altres elements aïllants. Si a algú se li pregunta sobre l'element més antic que ha conegut amb tal fi, segur que et diu la persiana de corda, entenent com a tal l'enrotllable que apareix en la imatge.

En els anys 50-60 van aparéixer al nostre país les persianes venecianes, que tots anomenem pel seu nom comercial, és a dir, Gradulux. Tindre una gradulux era molt modern i americà, eixes persianes de lamel·les horitzontals eixien en totes les pel·lícules, en aquelles casetes amb les tanques blanques i el seu jardí tan ben cuidat i la cuina amb dos forns i totes eixes coses que aquí no teníem.

Cras error, perquè no era un invent americà, sinó anterior, es suposa que venecià, i a la nostra ciutat van arribar en el segle XIX i es van estendre prou en les finestres i balcons de les nostres cases més acabalades en substitució de les cortinasses que es recolzaven als balcons penjades d'una barra metàl·lica. Les venecianes de làmines de fusta, subjectes amb cables que es recollien darrere dels guardamalletes, embellidors fets a base de fusta calada i que ocultaven quan era necessari la persiana. Però el temps passa, les modes també i, entre els derrocaments de les nostres cases més boniques i la substitució de les venecianes per unes altres classes de persianes més resistents, aquelles van anar desapareixent del nostre horitzó fins al punt que en queden comptadíssims exemples. Un d'ells és el de la preciosa casa del passeig de Gadea 22.

Les persianes venecianes de 1890

Dos detalls de l'edifici

Com sempre, hi ha música, i en esta ocasió és "Cuando calienta el sol" cantada per Antonio Prieto. És una cançó que es considera la primera "cançó de l'estiu" i que va dur a la fama en 1961 el trio cubà Los Hermanos Rigual, a la qual van posar lletra en castellà, si bé la música era d'un altre grup italià. Versions n'hi ha hagut a desenes, inclús Luis Miguel (que quasi tot ho fa bé, però veges per a on la seua versió és un poc de calbot).