LA "DISCOTECA" DE BAIX DE L'ESGLÉSIA DE SANTA MARIA

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 

 En realitat se sol·licitava permís per a un "Bar-Club de ball amb tocadiscs", concepte molt allunyat quant a mitjans tècnics, climatització, etc. d'allò que hui coneixem com a discoteca. D'altra banda, que a ningú li estranye l'existència de negocis baix de la hui Basílica, perquè tots els espais de baix de la pròpia església com de baix de la plaça estaven ocupats per tallers (això recorde de xicotet). Però bo, en el cas que hui ens ocupa, es tracta de l'edifici contigu que pel Passeig de Ramiro té Pb i 3 pisos i pel de la Vila Vella només té una planta baixa sense edificació, amb un bonic pati i una esplèndida palmera. Els pisos superiors i el pati són propietat de la parròquia, el de baix particular i, molt al seu pesar, són una comunitat de propietaris perquè compartixen estructura. Però passem a veure l'assumpte de la discoteca i l'oposició del rector del moment i, pel que m'han dit, dels successius titulars al llarg dels anys.

Frontera de l'edifici al Passeig de Ramiro.

Per descomptat està catalogat, és un B.I.C.

"Plànol de reedificació de la casa núm. 2 Plaça de Ramiro pertanyent la planta baixa representada per la tinta negra a Don Antonio Puig i la de carmí a l'Església de Santa Maria". 1882, A.M.A. Plànol gentilesa de Gonzalo Pons Delgado.

Imatge de Google on es veu la teulada de l'edifici i el pati de Santa Maria del qual forma part.

Plànol del local amb les instal·lacions previstes. A.M.A.

Document on s'expressen les objeccions sobre la ventilació del local per part de tècnics municipals, dient que o bé es posaven extractors d'aire o finestrals per damunt de l'altura de la porta, tot això a la frontera. A.M.A.

Instància de Don Gonzalo Romeu Palazuelo que aleshores era el rector i com a veí afectat (els altres eren una finca en construcció i Jalavi SRC [les lletres del qual es poden apreciar miraculosament encara a la frontera, junt amb l'anunci de "Gargoyle"]) ja que les plantes superiors eren la "casa abacial" i no li semblava oportú tindre semblant negoci baix dels seus peus. A.M.A.

Mesures tècniques d'aïllament, fins i tot amb tàblex i fibra de vidre i una pintura aïllant que garantia l'absorció de 80 fons.

Fotos recents del local.

Estar al Facebook té els seus avantatges i un d'ells és tindre com a amic a J. A. Sala Pascual que ha tingut la gentilesa de permetre que reproduïsca part del seu comentari sobre el local:

 

Eixos són dos locals junts baix de l'edifici adjunt a Santa Maria és on viuen els capellans, i que dona per darrere al carrer Vila Vella a més altura per un jardí amb una singular palmera. Eren antigues drassanes on arreglaven les barques penjant-les d'eixos arcs i que després de la desamortització de Mendizábal varen passar a mans privades el primer un magatzem contigu de fontaneria que es deia Jalavi i l'altre el va tindre llogat Consuelo amb els seus fills Fernando i José María i que es varen gastar quasi tota la seua fortuna per a muntar un pub que primer es va dir EL LIMBO. Consuelo va tindre la primera boutique que hi va haver a Alacant que es deia PEPE GONZALEZ a l'Esplanada als baixos de l'Edifici Lamagniere [...] vaig treballar per a eixa família en les obres de condicionament d'eixe local per a pub, allà vaig treballar de peó amb Pepe, un mestre pedrapiquer que va estar presoner al Valle de los Caídos, vàrem restaurar dos dels pilars que subjectaven els arcs que estan davall de l'Església de Sta. Maria que estaven clavillats, tallant, a l'alba i furtivament, rodanxes de 12 cm, d'uns carreus dels quals deien que varen ser de l'Aduaneta i que Asensi el Tragamillas tenia tirats a un descampat prop del cementeri, amb eixes peces vàrem folrar els dos pilars fent-los un bordó on iniciaven la corba.
Els esdeveniments posteriors les cuites amb els inspectors d'obres de l'Aj. el “aconseguiment” de les llicències i les pressions dels capellans de la Basílica per impedir que un pub obrira als seus baixos és material per a una altra història…

 

La veritat és que a més de "El Limbo" que segons sembla va ser el més famós, han passat altres pubs per eixe local segons els amics de Facebook, uns deien que es deia "El Cielo", uns altres que era un bar d'ambient gai i com veiem a l'actualitat encara té el nom de "Rockola".

El local per descomptat és sorprenent amb eixos fabulosos arcs i en un marc... in comparable 😀
Els meus agraïments a l'Arxiu Municipal de l'Ajuntament d'Alacant, a J. A. Sala Pascual i a Gonzalo Pons Delgado.
I segur que quan s'anava a posar en marxa el negoci, la cançó més enganxosa d'eixe estiu va ser sense dubte "Juanita Banana" impagable cançó composta per Tash Howard, Murray Kenton i Francisco Ribe Amorós (era una versió de l'original en anglés) i cantada per Luis Aguilé.

LA CASA ROMEU (O DELS ANGELETS) I LA GOLETA

Clique ací per a escoltar l'article:

 Em referisc a la casa de planta baixa i tres pisos que ocupa el número 13 del carrer de Sant Ferran amb façana a l'Esplanada. L'he batejada com a Casa Romeu perquè ha pertangut tradicionalment a esta família, que va tindre fins al 2011 els baixos llogats al restaurant La Goleta, de què parlarem després. Sembla xicoteta al costat dels edificis de més de nou plantes que la flanquegen, però eixa era més o menys l'alçària que feien les cases del passeig dels Màrtirs a principis del segle XX. Amb més de 115 anys és una de les poques supervivents d'eixe passeig i pareix que per ella no passen els anys perquè, a més del fet que no ha patit reformes ni ampliacions traumàtiques, està en un estat de conservació magnífic. Han desaparegut, però, els sis miradors que tenia a la façana de l'Esplanada. Vegem-la.

Estes últimes dos fotos de la primera dècada del segle XX són de les col·leccions fotogràfiques de l'Arxiu Municipal d'Alacant. A la primera veiem el passeig dels Màrtirs, la casa amb els miradors a l'esquerra i el Mercat Vell al fons. A la segona veiem com les parades s'escampen des del mercat pel carrer de Sant Ferran per davant de la casa.

Vet ací els plànols de la casa. Va ser promoguda per Enrique Romeu el 1903 i dissenyada pel prolífic mestre d'obres Nadal Cantó (autor, entre altres, del de la Rambla núm. 12).

Estos són els caps de dona alats pels quals li hem posat a la casa el malnom de Casa dels Angelets. Les seues orgàniques ales de palometa són un delicat detall modernista, encara que l'edifici en general s'emmarque dins del corrent eclèctic.

A la porta de fusta massissa tallada es veuen les inicials d'Enrique Romeu i l'any 1905, probablement quan varen finalitzar les obres de construcció de la casa.

L'immoble està declarat Bé de Rellevància Local, però no té protecció integral, i atenció! Que es permet l'elevació de tres pisos (reculats només pel costat de l'Esplanada) i un àtic! Em pregunte com quedarà la casa de quatre plantes, que s'ha conservat tan bé durant estos 115 anys, si li planten damunt quatre pisos més.

Com he dit, a este edifici va estar fins al 2011 La Goleta, de la qual ja s'ha parlat al blog, a ESTE ARTICLE. Ahí va treballar durant 45 anys el meu avi, Vicente Pons, com a cambrer. Quan hi va començar, el 1951, a Alacant hi havia només uns cinc restaurants (Ivory, Riu-rau, Colón, Alianza i La Goleta), i este era el millor situat. Per eixe motiu era una cita imprescindible per a la gent famosa que passava per Alacant.

La segona foto és de l'arxiu de Perfecto Arjones. Entre el passeig i les cases encara hi havia un carrer per on passaven els cotxes.

Els restaurants en eixa època funcionaven d'una manera molt diferent a com ho fan ara. Per exemple, els cuiners preparaven des de zero tots els plats que la clientela demanava. Aleshores, si algú demanava una paella, havia d'esperar 20 minuts que la feren, i si demanava un pollastre rostit, fàcilment uns 45 minuts. La gent que hi anava passava al restaurant tota l'hora de dinar i només hi havia un torn. A més a més, els aliments eren frescos, algunes voltes el meu avi anava el mateix dia al Mercat Central a comprar les fruites i verdures. Per cert, no tenien sou, es pagava un 15 % més pel servici, un 10 % per als cambrers i un 5 % per als cuiners.

Reconstrucció aproximada de La Goleta basada en el testimoni del meu avi i en el plànol del Chico la Blusa, el restaurant que hi havia abans al mateix local, que mostre a continuació:

A propòsit, al Chico la Blusa Miguel López González va instal·lar una ingràvida i gegantina marquesina l'any 1940, com es veu a la foto següent de Juan B. Espasa, en la qual els miradors ja han desaparegut. L'home que està davant de la porta és Emilio García Martínez, el propietari.

Un altre aspecte en què els restaurants eren diferents en eixe moment era en els mitjans de què disposaven: aleshores les cuines de gas i les neveres elèctriques no estaven tan esteses. La Goleta funcionava amb una cuina de carbó i una nevera de gel. La cuina de carbó calia encendre-la tots els dies unes dos hores abans perquè agafara temperatura. Al plànol està assenyalada la carbonera, el moble on guardaven el carbó.

D'altra banda, el gel per a la nevera havien de portar-lo tots els dies del magatzem de gel que hi havia on ara és l'edifici Mónaco. La nevera tenia dins uns llibrells on posaven el peix i damunt, el gel. Els recipients tenien uns forats pels quals s'escorria l'aigua del gel fos i d'eixa manera no podria el peix. El seu famós bescuit glacé es feia en unes gelateres de llanda posant-li sal al gel perquè es fonguera i refredara més. Anys després d'aplegar el meu avi hi varen instal·lar una càmera frigorífica amb motor, i més tard, el 1964, dos més al magatzem que tenien a l'edifici de darrere (c/ Sant Ferran, núm. 18).

Com ja s'ha dit moltes voltes, per La Goleta varen passar grans personalitats del moment: cantants, estreles de cine, futbolistes, intel·lectuals... Entre elles Lola Flores, Camilo Sesto, Sara Montiel, Concha Piquer, Ava Gardner, Alfredo Landa, Tony Leblanc, Berlanga, Severo Ochoa i Rafael Alberti.

També l'actor i director estatunidenc Orson Welles, en una de les seues estades a Espanya, va passar per Alacant i va anar a La Goleta. Va dinar arròs al forn i, en acabar, va gitar-se a un dels bancs de l'Esplanada a fumar-se un puro i pegar una becada. Un altre dia, un dissabte de nit, va anar al restaurant i va demanar-los tres gallines vives. Volia traure'ls la sang i gastar-la en una escena de lluita que filmarien a l'endemà a un vaixell.

Tots els plànols pertanyen a l'Arxiu Municipal d'Alacant; agraïsc les seues treballadores i treballadors per la seua tasca.

I per a seguir la tradició del blog posaré una cançó. Com que a la Casa Romeu, i a totes les cases de gent bona que es construïen en eixe moment, hi havia una habitació per a la criada, la cançó serà «Les criades», del fantàstic grup del Camp de Tarragona Roba Estesa, que són el bo i millor de l'escena musical en valencià del moment (com ho eren en la seua època les estreles que anaven a dinar a La Goleta).

LA "DISCOTECA" BAJO LA IGLESIA DE SANTA MARÍA

 En realidad se solicitaba permiso para un "Bar-Club de baile con tocadiscos" concepto muy alejado en cuanto a medios técnicos, climatización, etc...de lo que hoy conocemos como discoteca. Por otra parte, a nadie le extrañe la existencia de negocios bajo la hoy Basílica, porque todos los espacios bajo la propia iglesia como bajo la plaza, estaban ocupados por talleres (lo que recuerdo de pequeño). Pero bueno, en el caso que hoy nos ocupa, se trata del edificio contiguo que por el Paseíto Ramiro tiene Pb y 3 pisos y por la de Villavieja solo tiene una planta baja sin edificación, con un bonito patio y una espléndida palmera. Los pisos superiores y el patio son propiedad de la parroquia, el de bajo particular y muy a su pesar, son una comunidad de propietarios puesto que comparten estructura. Pero pasemos a ver el asunto de la discoteca y la oposición del párroco del momento y por lo que me han dicho, de los sucesivos titulares a lo largo de los años.

Fachada del edificio en el Paseíto Ramiro.

Por supuesto está catalogado, es un B.I.C.

"Plano de reedificación de la casa nº 2 Plaza de Ramiro perteneciendo la planta baja representada por la tinta negra a D. Antonio Puig y la de carmin a la Iglesia de Santa Maria". 1882, A.M.A. Plano gentileza de Gonzalo Pons Delgado.

Imagen de Google donde se ve el tejado del edificio y el patio de Santa María del que forma parte.

Plano del local con las instalaciones previstas. A.M.A.

Documento donde se expresan los reparos sobre la ventilación del local por parte de técnicos municipales, diciendo que o bien se ponían extractores de aire o ventanales una vez rebasada la altura de la puerta, todo ello en la fachada. A.M.A.

Instancia de D. Gonzalo Romeu Palazuelo que entonces era el párroco y como vecino afectado (los otros eran una finca en construcción y Jalavi SRC (cuyas letras y el anuncio de "Gargoyle" se pueden apreciar milagrosamente aún en la fachada) ya que las plantas superiores eran la "casa abacial" y no le parecía oportuno tener semejante negocio bajo sus pies. A.M.A.

Medidas técnicas de aislamiento, incluso con tablex y fibra de vidrio y una pintura aislante que garantizaba la absorción de 80 fonios.

Fotos recientes del local.

Estar el facebook tiene sus ventajas y una de ellas es tener como amigo a J.A. Sala Pascual que ha tenido la gentileza de permitir que reproduzca parte de su comentario sobre el local:

"Esos son dos locales juntos debajo del edificio adjunto a Santa María es donde viven los curas, y que da a por detrás a la calle Villavieja a mas altura por un jardín con una singular palmera. Eran antiguas atarazanas donde arreglaban las barcas colgándolas de esos arcos y que tras la desamortización de Mendizábal pasaron a manos privadas el primero un almacén contiguo de fontanería que se llamaba Jalavi y el otro lo tuvo alquilado Consuelo con sus hijos Fernando y José María y que se gastaron casi toda su fortuna para montar un pub que primero se llamó El LIMBO. Consuelo tuvo la primera boutique que hubo en Alicante que se llamaba PEPE GONZALEZ en la Explanada en los bajos del Edificio Lamagniere" y "trabaje para esa familia en las obras de acondicionamiento de ese local para pub, allí trabaje de peón con Pepe, un maestro cantero que estuvo prisionero en el Valle de los Caídos, restauramos dos de los pilares que sujetaban los arcos que están debajo de la Iglesia de Sta. María que estaban rajados, cortando, al amanecer y furtivamente, rodajas de 12 cm, de unos sillares de los que decían fueron de la Aduaneta y que Asensi el tragamillas tenia tirados en un descampado cerca del cementerio, con esas piezas forramos los dos pilares haciéndoles un bordón donde iniciaban la curva.

Los acontecimientos posteriores las cuitas con los inspectores de obras del Ayto. el “conseguimiento” de las licencias y las presiones de los curas de la Basílica por impedir que un pub abriera en sus bajos es material para otra historia…"

Lo cierto es que además de "El Limbo" que por lo visto fue el más famoso, han pasado otros pubs por ese local según los amigos de Facebook, unos decían que se llamaba "El Cielo", otros que era un bar de ambiente gay y como vemos en la actualidad aún tiene el nombre de "Rockola".

El local desde luego es sorprendente con esos fabulosos arcos y en un marco... in comparable 😀

Mis agradecimientos al Archivo Municipal del Ayuntamiento de Alicante, a J.A.Sala Pascual y a Gonzalo Pons Delgado.

Y seguro que cuando se iba a poner en marcha el negocio, la canción más pegadiza de ese verano fjue sin duda "Juanita Banana" impagable canción compuesta por Tash Howard, Murray Kenton y Francisco Ribe Amorós (era una versión del original en inglés) y cantada por Luis Aguilé.

Versió en valencià en ESTE ENLLAÇ

COM NOU 125: HISTÒRIC, AMB AFEGIT I CATALOGAT (2)

Este imponent edifici, que complix els tres requisits del títol, està situat a la façana marítima de la ciutat a Juan Bautista Lafora 9 i fent cantó amb un envejable jardí, fins i tot ara, després de la dramàtica remodelació, que és el Paseíto Ramiro, nom oficial amb què es va ratificar l’afectiu apel·latiu de tots els alacantins envers l’estupenda plaça, però que abans es va dir de la Baronessa de Satrústegui i després de la Guerra, del Tinent Luciáñez. I seguint amb el canvi de noms, l’actual Juan Bautista Lafora, es va dir abans del Postiguet fins a 1914 en què es va canviar per Juan Lafora i en 1932 amb la seua actual denominació.

I el propi edifici ha tingut diversos canvis importants, perquè encara que el seu fonament és del segle XIX, quan només tenia 3 plantes, successives ampliacions en 1925 i 1948 han donat lloc a l’aspecte actual, a una privilegiada ubicació i amb uns espaiosos habitatges (un per planta) i garatge a la planta baixa. Però anem a veure amb tots els detalls esta successió de canvis, l’actual rehabilitació de fa unes setmanes (ha quedat perfecte) i més coses.

Estat final després de l’actual intervenció a les seues façanes.

Fitxa de l’actual Catàleg de Proteccions pendent d’aprovació definitiva per la Conselleria.

Diverses fases de les obres recents.

El primitiu edifici amb només planta baixa i dos pisos i cap mirador al xamfrà. La primera foto és de Oscar Vaillard i la segona la va pujar Francisco Rodríguez Valderrama, ambdós a El nostre Alacant d’antany de Facebook. Com es pot observar, no existia encara l’estació de Classificació de mercaderies del Passeig de Gómiz.

I com veiem als anteriors documents de l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament d’Alacant, el primer canvi radical va tindre lloc en 1925 quan el propietari de la finca, Julio Pillet Lecoeur, va sol·licitar llicència per a alçar un pis més i fer obres de decoració interior i canvi de façanes sota la direcció de l’arquitecte Joaquín Aracil. Com es pot veure als plànols i a les fotos que hi ha a continuació, el canvi va ser espectacular, amb l’afegit d’ornaments en façanes, una preciosa cúpula i uns miradors a què l’arquitecte municipal, Francisco Fajardo, va posar objeccions perquè excedien en els cantons la volada permesa que era d’1,40 m, encara que al final varen poder fer-se.

Resultat de les obres, ressaltant sobre les palmeres del Paseíto i, a la segona, amb les tanques de l’Estació de Classificació del Passeig de Gómiz (foto proporcionada per Óscar Llopis), una magnífica façana, que poc duraria, perquè a penes 23 anys després es destruiria de la següent manera...

...com deia, en 1948 Miguel López va dissenyar un augment de dos pisos i àtic per al propietari en eixe moment de l’edifici, l’Excm. Sr. comte de Casa Rojas sobre el que hi havia (que al seu torn era un altre superposat sobre l’anterior, com hem vist els murs de càrrega han seguit al seu lloc) i ja a la pça. del Tinent Luciáñez, despullant-lo de la cúpula i alguns detalls més.

Però en esta ampliació també varen sorgir dificultats, ja que l’arquitecte municipal en eixe moment, Félix de Azúa, va posar objeccions al disseny de l’àtic ja que estant la casa dins de la zona de protecció de l’església de Santa Maria es va argumentar que els buits al dit àtic no guardaven relació quant a la seua posició i grandària amb els de les plantes inferiors, per la qual cosa es donava autorització per a l’obra a condició que es modificara donant una unitat de què mancava el projecte presentat, amb la qual cosa, una volta rectificada la façana de la plaça, quedava de la següent manera:

Si algú ho entén, que m’ho explique. Però bo, a la fi l’obra es va fer i així ha aplegat fins als nostres dies.

I així lluïa la preciosa casa (a pesar de la reforma de 1948) al costat del primitiu Paseíto Ramiro. La foto és de mitjans dels anys 50, perquè la casa contigua, la d’Enriqueta Rubert, ja estava construïda, però no l’augment d’altura per a les Xaverianes a la cantonada amb Sant Telm.

Els meus agraïments a l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament d’Alacant per les imàtgens i les informacions i a El nostre Alacant d’antany per les seues fotos.

Traducció gentilesa de GONZALO PONS DELGADO

I la música ens acompanya i quasi sempre busque alguna relació entre l’article i la cançó, bo, quasi sempre, en esta ocasió no en té, simplement he tornat a sentir "Atomic" del grup Blondie de fons a un menú d’una plataforma de TV després de molt de temps i m’ha tornat a agradar. La varen llançar en 1980 i està composta per Deborah Harry i James Destri i amb el toc de Giorgio Moroder.

Versió en castellà en ESTE ENLLAÇ