Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE
És ben coneguda l'obra del pare Ángel de Carcaixent, que va fer l'impossible per dotar d'habitatges dignes (segons l'estàndard de l'època) a centenars de persones. Ciutat d'Assís, la Divina Pastora i els edificis de Reis Catòlics, són els coneguts, però hi ha un altre grup de 81 habitatges de situació "incerta" perquè estan en la cruïlla del Pla, la Goteta o al final del Raval Roig, uns metres, un carrer, separen els seus terrenys de qualsevol d'estes tres barriades.
Curiosament es tracta d'uns habitatges "viatgers" perquè el seu primer projecte les situava en el solar actual del c/ Socors 85 i Canonge Manuel Penalva 2, just en l'illa de l'Hotel Maya, a on Don Eliseo Quintanilla, en representació de la Constructora Benéfica San Francisco de Asís, va sol·licitar amb 6 mesos de diferència en 1954 sengles llicències d'obres per al total de 81 habitatges, cadascun amb 62,35 m² i menjador-cuina, 3 dormitoris i lavabo a més d'unes generoses terrasses i les de planta baixa amb uns jardins independents i sota projecte de Juan Antonio García Solera. El solar tenia 5.275 m² i el pressupost global era de 4.311.900 ₧, estant acollides a la Llei de 19 d'abril de 1939 en l'Instituto Nacional de la Vivienda.
I tornant al caràcter "viatger" d'estes cases, resulta que el projecte es va moure uns metres cap al nord encara que conservant quasi tot: la superfície actual que ocupen, el nombre d'habitatges, la seua distribució interior, alçària, jardins particulars, tot, però... amb una distribució de blocs diferent ja que va passar de 6 a 5 edificis. I el motiu del canvi? no queda clar si va ser un error d'ubicació inicial (l'entorn era un erm sense cap referència) un canvi d'opinió dels propietaris del terreny, tot pot ser. Però vegem. El c/ Palacio Valdés és la "espina dorsal" del conjunt, tres blocs amb 36 habitatges a la dreta i dos altres amb 45 a l'esquerra, exactament les mateixes que constituïen els dos projectes inicials però amb una altra distribució. Segons conta una veïna que viu allí des del principi, els terrenys els va cedir una senyora per a fer cases per als treballadors del Trenet de la Marina encara que va ser gestionada pel pare Ángel. Els propietaris van donar 1000 ₧ d'entrada i després 100 al mes fins a completar el pagament dels habitatges. La construcció va donar lloc a diversos carrers de nova creació, a més del vist de Palacio Valdés, també estan Celia Valls (antic Valero Bermejo), Literat Juan Andrés, Manuel de Falla (tots ells amb entrades als portals i els dos últims dos privades) Turina i... Camoens, com veem, convertida en zona de vianants i, segons em pareix recordar, amb certa polèmica perquè pel que sembla pertany a la comunitat confrontant. Els extrems dels edificis van ser els únics que tenen els balcons laterals que en el projecte original figuraven en tots. Estes dos fotos "a vista de pardal" són gentilea de María José Richart i Enrique Duart. En elles s'aprecia parcialment l'estat dels edificis en l'actualitat. Els jardins de la planta baixa han sigut ocupats d'una i mil maneres, ampliant la superfície dels habitatges amb dormitoris, trasters, garatges, cuines, barbacoes i a voltes per la configuració del terreny i els seus desnivells prou pronunciats, fins amb soterranis i construccions avançades. El grup, que es va concebre com a edificació oberta, va patir posteriorment amb la construcció adossada de dos edificis d'illa tancada situats en el c/ Manuel Penalva i Celia Valls l'agressió de patis i mitgeres vistes, tal com veem en l'última imatge. En el lloc que ocupa esta magnífica i completa urbanització és a on s'anaven a alçar les nostres cases de hui, però... es van desplaçar uns metres cap al nord, molt pocs, a penes 60 m... Segons esta recreació virtual, el que es preveia era això: 6 edificis alineats i paral·lels que hui estarien davant de l'Hotel Maya. Segons esta recreació de Google Maps, gentilea de Gonzalo Pons Delgado, així haurien quedat els habitatges en el solar original. En la segona imatge, veem com la zona ombrejada de morat (ubicació prevista inicialment), es va desplaçar segons la fletxa cap a la de taronja, a on està hui dia. En estes fotos d'època (la primera gentilea de Manuel José Aliaga) tenim sengles vistes aèries de la ciutat amb innombrables detalls per a estudiar i assenyalat el nostre grup d'habitatges.
En la primera està només, en el centre del descampat, en la segona ja està fet el primer edifici confrontant que fa cantonada amb Celia Valls, la plaça del Dr. Mas Magro i el c/ Manuel Penalva.
Els meus agraïments a María José Richart i Enrique Duart per les imàtgens i les dades aportades, a Gonzalo Pons Delgado per la seua recreació de Google Maps i a Manuel José Aliaga per la seua magnífica foto d'època.
La música la posa una curiosa cançó que segurament molt pocs coneixeran, encara que va ser un èxit en uns altres països, es tracta de "Jesahel" composta per Ivano Fossati i Oscar Prudente i que es va presentar en 1972 en el Festival de Sanremo pel grup Delirium, acompanyats per multitud de familiars i amics (segons diu el propi presentador) i tots ells amb una estètica hippy que és el que molava. Una interpretació amb molta força i que veem ara, encara que després... Existix una meravellosa versió amb veu a raig lliure de la magnífica i irrepetible Shirley Bassey. Luxe de veu i d'arranjaments orquestrals... Vostés diran la que els agrada. Les dos són interessants.
Curiosament es tracta d'uns habitatges "viatgers" perquè el seu primer projecte les situava en el solar actual del c/ Socors 85 i Canonge Manuel Penalva 2, just en l'illa de l'Hotel Maya, a on Don Eliseo Quintanilla, en representació de la Constructora Benéfica San Francisco de Asís, va sol·licitar amb 6 mesos de diferència en 1954 sengles llicències d'obres per al total de 81 habitatges, cadascun amb 62,35 m² i menjador-cuina, 3 dormitoris i lavabo a més d'unes generoses terrasses i les de planta baixa amb uns jardins independents i sota projecte de Juan Antonio García Solera. El solar tenia 5.275 m² i el pressupost global era de 4.311.900 ₧, estant acollides a la Llei de 19 d'abril de 1939 en l'Instituto Nacional de la Vivienda.
I tornant al caràcter "viatger" d'estes cases, resulta que el projecte es va moure uns metres cap al nord encara que conservant quasi tot: la superfície actual que ocupen, el nombre d'habitatges, la seua distribució interior, alçària, jardins particulars, tot, però... amb una distribució de blocs diferent ja que va passar de 6 a 5 edificis. I el motiu del canvi? no queda clar si va ser un error d'ubicació inicial (l'entorn era un erm sense cap referència) un canvi d'opinió dels propietaris del terreny, tot pot ser. Però vegem. El c/ Palacio Valdés és la "espina dorsal" del conjunt, tres blocs amb 36 habitatges a la dreta i dos altres amb 45 a l'esquerra, exactament les mateixes que constituïen els dos projectes inicials però amb una altra distribució. Segons conta una veïna que viu allí des del principi, els terrenys els va cedir una senyora per a fer cases per als treballadors del Trenet de la Marina encara que va ser gestionada pel pare Ángel. Els propietaris van donar 1000 ₧ d'entrada i després 100 al mes fins a completar el pagament dels habitatges. La construcció va donar lloc a diversos carrers de nova creació, a més del vist de Palacio Valdés, també estan Celia Valls (antic Valero Bermejo), Literat Juan Andrés, Manuel de Falla (tots ells amb entrades als portals i els dos últims dos privades) Turina i... Camoens, com veem, convertida en zona de vianants i, segons em pareix recordar, amb certa polèmica perquè pel que sembla pertany a la comunitat confrontant. Els extrems dels edificis van ser els únics que tenen els balcons laterals que en el projecte original figuraven en tots. Estes dos fotos "a vista de pardal" són gentilea de María José Richart i Enrique Duart. En elles s'aprecia parcialment l'estat dels edificis en l'actualitat. Els jardins de la planta baixa han sigut ocupats d'una i mil maneres, ampliant la superfície dels habitatges amb dormitoris, trasters, garatges, cuines, barbacoes i a voltes per la configuració del terreny i els seus desnivells prou pronunciats, fins amb soterranis i construccions avançades. El grup, que es va concebre com a edificació oberta, va patir posteriorment amb la construcció adossada de dos edificis d'illa tancada situats en el c/ Manuel Penalva i Celia Valls l'agressió de patis i mitgeres vistes, tal com veem en l'última imatge. En el lloc que ocupa esta magnífica i completa urbanització és a on s'anaven a alçar les nostres cases de hui, però... es van desplaçar uns metres cap al nord, molt pocs, a penes 60 m... Segons esta recreació virtual, el que es preveia era això: 6 edificis alineats i paral·lels que hui estarien davant de l'Hotel Maya. Segons esta recreació de Google Maps, gentilea de Gonzalo Pons Delgado, així haurien quedat els habitatges en el solar original. En la segona imatge, veem com la zona ombrejada de morat (ubicació prevista inicialment), es va desplaçar segons la fletxa cap a la de taronja, a on està hui dia. En estes fotos d'època (la primera gentilea de Manuel José Aliaga) tenim sengles vistes aèries de la ciutat amb innombrables detalls per a estudiar i assenyalat el nostre grup d'habitatges.
En la primera està només, en el centre del descampat, en la segona ja està fet el primer edifici confrontant que fa cantonada amb Celia Valls, la plaça del Dr. Mas Magro i el c/ Manuel Penalva.
Els meus agraïments a María José Richart i Enrique Duart per les imàtgens i les dades aportades, a Gonzalo Pons Delgado per la seua recreació de Google Maps i a Manuel José Aliaga per la seua magnífica foto d'època.
La música la posa una curiosa cançó que segurament molt pocs coneixeran, encara que va ser un èxit en uns altres països, es tracta de "Jesahel" composta per Ivano Fossati i Oscar Prudente i que es va presentar en 1972 en el Festival de Sanremo pel grup Delirium, acompanyats per multitud de familiars i amics (segons diu el propi presentador) i tots ells amb una estètica hippy que és el que molava. Una interpretació amb molta força i que veem ara, encara que després... Existix una meravellosa versió amb veu a raig lliure de la magnífica i irrepetible Shirley Bassey. Luxe de veu i d'arranjaments orquestrals... Vostés diran la que els agrada. Les dos són interessants.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Si tienes que decir algo...escribe aquí y gracias por tus comentarios.