COM A NOUS 131: EN L'ESTIU DE 2021 (Capítol 1)

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 L'assumpte va que xuta: les rehabilitacions d'edificis són contínues i afortunadament cada volta són més les que es duen a terme. A pesar que és onerós per als propietaris, sempre és més barat escometre obres parcials que deixar que la finca es deteriore tant que calga derrocar. Perquè lamentablement eixa és la fi de les cases: totes tenen data de caducitat i, si no s'escometen les reparacions oportunes, al final l'edifici es ressent. No sols és qüestió d'estètica, també de supervivència. Però és clar, quan s'acaba una obra es torna a comprovar que els edificis són bonics, tant com el dia en què es van acabar de construir (bo, depén, els tancaments fan que, en algun cas, això siga impossible). Últimament s'han acabat moltes obres, unes de més senzilles, unes altres de molt més complicades i ací vos porte la primera entrega.

Reconec la meua feblesa per este edifici original i amb encant situat a l'av. General Marvá 32 i Mestre Marqués 61 amb projecte de Miguel López González per a Don Vicente Giner en 1976. El sorprenent color, que afortunadament han conservat, el fa únic. La frontera de major longitud té uns plans molt originals que, alhora que li donen moviment, oculten les caixes de les persianes, no obstant això als finestrals del cantó em fa l'efecte que no estaven previstes aquelles (una absurda ordenança municipal que només obliga a posar-les en dormitoris) i en algunes plantes eixes caixes de persiana postisses estan visibles. Els desaigües de les terrasses són molt curiosos.

No tot han de ser cèntrics, perquè este del c/ Elda 9 i Cronista Viravens 30, a les Carolines Baixes, també s'ha rehabilitat. Xicotet edifici que va projectar J. A. García Solera com a augment de plantes sobre baixa, en 1961 per a Don Manuel Caparrós.

I seguim amb García Solera, en esta ocasió amb esta moderna obra a Girona 23 i 25 de l'any 1956, per a Don Ricardo Forner. Potser el primitiu color blanc era més adequat als panys de gressite blau dels ampits que el "ensalmoniment" actual, però ha quedat molt bé.

Encara que l'edifici en si no siga cap meravella, ha quedat netíssim i llest per a afrontar molts anys més. Està situat a Juan de Herrera 16 i Velázquez 24 i va ser projectat per Pedro Antonio Alonso Miguel en 1965 per a Don Esteban Pérez, en aquell temps amo del forn situat a l'edifici anterior i que després va tornar a la planta baixa del nou i en el qual tantes voltes vaig comprar tortells i coques de molletes perquè jo era alumne d'un il·lustre veí: l'acadèmia de Doña Juana del Toro. La planta baixa ha sigut engolida per Mercadona, com gran part de l'illa tal com vam vore A ESTE ARTICLE.

És el més nou de tots, perquè l'any de projecte és 1992, en el qual Bonmatí i Carratalá el van promoure al c/ Sant Vicent 17. En este cas s'ha revertit el color "salmó" tan en voga en aquells anys pel "antracita" que tant es porta ara.

I al Bulevard del Pla, este edifici de considerables dimensions, situat a l'av. Periodista Rodolfo Salazar 46 i 48 i c/ Felipe Herrero 30 amb 79 habitatges, altres tants garatges i grans locals comercials promoguts per Provsa, S. A. en 1981 encara que ara només s'ha rehabilitat el núm. 48.

Un luxós edifici al Raval Roig, és el situat al Socors 13 i carreró de la Serra 1. Projectat per l'arquitecte Enrique Romeu en 1967 per a Don Agustín Arnal i altres. Pisos molt espaiosos i enfront de la mar en un solar que es va obtindre unificant tres xicotetes finques (una d'elles tenia 2 m de frontera) i un aljub posterior de quasi 400 m² com explique a continuació.

El Raval Roig als anys 40. Com veiem al centre de la imatge hi ha un estret carreret (el carreró de la Serra) que està justament enfrontat amb un buit en l'històric mur del Socors, pel qual queia l'aigua quan hi havia pluges torrencials i pel qual desaiguava part de la serra del castell de Santa Bàrbera, d'aquí l'existència d'eixe "carreró" i del buit en el mur.

A esta imatge està assenyalat el desaigüe i les finques que es van unificar per a obtindre el solar, però encara falta una altra i és un gran aljub de quasi 400 m² que ocupava la seua part posterior i que segons documents "recoge las aguas pluviales del monte de Santa Bárbara" cosa lògica perquè, com he dit abans, per aquí baixaven en abundància les dites aigües en els episodis de pluges fortes. Tot fa suposar que es tractava d'un depòsit prou antic i per les seues dimensions no crec que fora només per a ús propi. La que té tres asteriscs és l'única casa de tota la foto que perviu hui dia.

A esta imatge de la Pelegrina, veiem les tres primeres cases que són les que es van derrocar i a continuació l'única que existix actualment. Estes fotos són de la pàgina de Facebook "El nostre Alacant d'antany" al qual agraïsc la seua deferència.
I, com últimament, l'actual gestió de l'Arxiu Municipal de l'Ajuntament d'Alacant impedix que compartisca amb vosaltres plànols i altres documents històrics que, a més de ser públics, estan per a això: per a ser difosos i coneguts per tots els alacantins i curiosos de la nostra història, no perquè estiguen agafant pols en prestatgeries ocultes i només a l'abast de persones triades pels responsables del propi arxiu.
I en esta ocasió, la música no té res a vore amb el tema de hui, simplement després de molt de temps, ahir la vaig tornar a escoltar i per això la pose. Es tracta de "Come on Eileen" composta per Kevin Rowland, "Big" Jim Paterson, i Billy Adams i interpretada per Dexys Midnight Runners que la va llançar a l'èxit en 1982.