UNA OBRA, UNA OBRAA! 26: L'ÚLTIM DE LA RAMBLA

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 

 És l'últim en el temps perquè les obres s'han acabat fa molt poc i segurament serà l'últim que s'edifique derrocant un immoble existent com en este cas que han sigut dos; situats en els núm. 24 i 26 de la Rambla, 2 del c/ Sant Isidre i 3 i 5 del c/ Sant Andreu. I dic «segurament» perquè en teoria tota la Rambla ja està edificada definitivament, però coses més rares s'han vist i, a pesar de tindre 18 edificis inclosos en el Catàleg, tot pot passar, especialment en dos cases en què es podria derrocar l'interior i conservar la fatxada i en eixe lot no incloc la "Casa de l'Ascensor", que no està en eixe cas, està en ús, habitada i eixes coses.
En el cas que ens ocupa, els edificis derrocats tenen molta història darrere seu; el de la joieria Navarro segurament seria un dels més antics de la ciutat i en l'altre va estar molts anys el restaurant Ivory amb fama de ser un bon lloc per a menjar i amb saló per a celebracions en el primer pis. Posteriorment va canviar de nom (no sé si de propietaris) i se li va afegir la gran marquesina i van instal·lar una pizzeria molt coneguda: Riviera. L'últim va ser el pub Havana, també molt famós. Però vegem com ha sigut la construcció de l'edifici i la seua adaptació per a 23 apartaments de "gamma alta".

L'edifici "MyFlats Rambla Collection", amb projecte de l'arquitecte Javier García-Solera sobre un solar de 363 m², es va acabar després que fa 12 anys s'anunciara un projecte similar en fatxada, però de diferent concepció i del qual ja em vaig fer eco en l'article PENTHOUSE EN LA RAMBLA. Sobre altres qüestions de la propietat i altres dades, vos deixe ESTE ENLLAÇ en el qual completen la informació.

Els històrics edificis i comerços que van ocupar el solar anteriorment.

Respecte al restaurant Ivory, del qual era propietari José Fons Rodríguez, es conserva una petició d'obertura d'este datada d'entrada el dia 22-Juny-1939 en la qual el propietari explicava que el restaurant ja funcionava abans de la Guerra, que va ser confiscat i "devuelto a la entrada triunfal de Nuestro Glorioso Ejército Nacional" encara que se situava en el núm. 12-1r (?) i que una volta adequat i fetes les obres oportunes, sol·licitava la seua reobertura, acabant com era obligat en aquell temps amb un "Viva Franco y Arriba España". Després estaven les firmes de l'arquitecte municipal Miguel López i dels corresponents funcionaris de sanitat i altres negociats.
Pel que pareix l'entorn també va ser afectat pels bombardejos, ja que es conserva una petició d'obres de 1944 per a reedificar part de la casa.

I ha arribat l'hora del derrocament...

Esta bonica tanca delimitava el solar una volta acabada la demolició. Una agència immobiliària dedicada a la venda de propietats de luxe publicitava el nou edifici, però pel que sembla sense molt d'èxit.

Heus aquí les diverses fases de la construcció.

I aquí el resultat final: una blanca construcció amb balcons i modernes baranes de vidre a la qual hauria d'haver-se-li autoritzat una planta més per a igualar l'altura de cornisa que es manté en 7 plantes fins a la mateixa plaça de Sant Cristòfol i que no sobrepassaria la norma general de la ciutat. Els soterranis, la planta baixa i l'entresol ocupen tot el solar, però les plantes altes estan reculades en la fatxada posterior, la del c/ Sant Andreu, igual que totes les altres amb fatxada al dit carrer.

I tres fotos de la Rambla en 1957, 1973 i 1978. En les dos primeres, es veuen clarament els miradors de l'edifici de l'Ivory, en la tercera encara no està feta la gran marquesina. La segona foto és de Perfecto Arjones, les altres dos, ho ignore. Si algú ho sap, que m'ho diga en un comentari, o al correu del blog que està a la dreta...

Estes imàtgens (extretes de la web de Booking) són de l'interior amb les curioses llums de flamenc daurat i de la terrassa amb piscina de l'edifici (què més voldria jo!).
Bo, doncs un nou edifici d'apartaments turístics, un sector de negoci en què la majoria dels casos és reversible si la situació així ho requerira: si el negoci ja no funciona per la raó que siga, sempre es poden vendre els habitatges a famílies.
I una volta més lamente no poder mostrar els documents històrics dels quals he parlat abans: la petició manuscrita de llicència per al restaurant a penes un parell de mesos després d'acabar la Guerra i el projecte de Juan Vidal Ramos i Julio Ruiz Olmos de la reconstrucció d'una de les cases destrossades per les bombes, esta ja de 1944, però l'Arxiu Municipal m'ho impedix sense raó alguna, els documents són públics i la protecció de dades ha caducat en haver passat més de 50 anys des de la seua creació. Segons pareix a la Sra. Arxivera i al regidor Sr. Manresa, no els interessa divulgar la cultura.
I sempre pose música i intente que estiga relacionada amb el tema i en este cas ho està fins amb la ciutat. I és que ja que els apartaments tenen flamencs, vos duc esta curiosa cançó de Mina anomenada així, "Flamenco", però és que damunt menciona Alacant en la primera estrofa, encara que la relaciona amb una "mar d'infelicitat". Segons sembla als seus autors, Giorgio Calabrese i Massimiliano Pani, no els va anar bé en la nostra ciutat.