FATXADES "ESCAQUER" I ALTRES COMPOSICIONS ALTERNES DE LA NOSTRA CIUTAT (2)

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Com vos deia en l'anterior article que vos enllace després, des de finals dels 50 fins a mitjans dels 70, el recurs de dissenyar una fatxada en forma d'escaquer o de qualsevol altra forma que alternara la disposició dels seus components i elements va ser adoptat per diferents arquitectes en la nostra ciutat, però Francisco Muñoz Llorens i Juan Antonio García Solera van ser els més destacats representants d'esta tendència. Després, la repetició successiva i monòtona de plantes en altura va ser la solució més adoptada. Últimament estem veent una tornada a recursos de "alternança" que són certament espectaculars. Vos mostraré alguns exemples (n'hi ha més) que segurament ni tan sols se vos ha passat pel cap que foren fatxades d'esta classe perquè l'excessiu abús dels envidraments incontrolats, els tendals i canvis cromàtics les han desfigurades i impedixen que vegem amb nitidesa la composició original. Però vegem...

C/ Pintor Aparicio 40 i 42 (adreça actual, quan es va promoure l'edifici en 1964 era la prolongació de Serrano, ja que el carrer no tenia connexió amb el primer tram, diverses naus industrials taponaven la continuació cap a Reis Catòlics), projecte d'habitatges de renda limitada, de Francisco Muñoz Llorens per a Carlos Baño i altres. A més de canviar la seqüència de miradors-terrasses, canvia també la disposició dels finestrals en aquells.

Edificis Peña Blanca (i després Capitol), projectats per Francisco Muñoz Llorens en 1965 per a Armando Fernández i altres en l'av. Costa Blanca 89 i c/ Carmelo Simón Pla 2 i 4, és el més atrevit de tots, perquè alterna volums amb grans volades que van superposant-se en l'una o l'altra direcció, creant un espectacular joc prismàtic, pintat totalment de blanc, excepte els sostres de les grans terrasses de blau marí. Bo, això és el que era, dos torres de 12 i 13 plantes, però que ans inclús d'acabar-se, els promotors van vendre la més alta al Banco Exterior de España per a residència dels seus empleats. En passar el temps i a través de fusions i adquisicions, el banc va desaparéixer i va decidir posar l'edifici a la venda, el nou promotor va aprofitar l'estructura i la cubicació transformant l'edifici en un altre de molt diferent: el Capitol. Per la seua banda, Peña Blanca va haver de reforçar les enormes volades amb fins pilars i encara que els volums es continuen alternant, visualment no és tan espectacular. Fotos: render de projecte, actual estat de les torres i vista aèria en els 80 a on encara estaven les dos intactes.

Per al Patronato Felipe Rinaldi, Francisco Muñoz Llorens va projectar en 1961 en el c/Bono Guarner, 20, 22 i 24, un bloc de 49 habitatges subvencionats i dos locals, amb una curiosa entrada que dona accés a l'escala dels pisos interiors (no donen al carrer, només a patis, cosa prou rara a la nostra ciutat). L'alternança l'aconseguixen els canvis d'ampits si són d'obra i amb faldó, o metàl·lics. Crec recordar que els ampits d'obra estaven pintats de roig.

Per a Mingosan, SA, Francisco Muñoz Llorens va projectar en 1966 este edifici de PB, 5 pisos i àtic en els c/ Buenos Aires 8 i Cerdá 44, en el barri dels Àngels, a on com en el cas del c/ Pintor Aparicio alterna miradors i terrasses així com els finestrals d'aquells, però això sí: es manté la fatxada en un sol pla. Canvi cromàtic en una anterior rehabilitació. Com a curiositat val a dir que el terreny primitiu de la finca era de 766,36 m², havent de cedir a l'Ajuntament per a l'obertura del carrer d'accés (posterior Gran Via) més de la mitat, és a dir, uns 395,66 m², intentant l'empresa que se li compensara amb l'eliminació de l'obligació d'urbanitzar el front del carrer i el pagament de la plusvàlua, pel que pareix sense èxit, perquè les lleis no ho contemplaven.

En esta imatge de l'edifici Girona 19 que mai tornarem a vore (han edificat la casa que s'interposa), veem que no és exactament un escaquer a l'ús encara que la percepció siga eixa. Els diferents quadros emmarcats per fins pilars metàl·lics (que són l'estructura duta a la fatxada) són les finestres (basculants d'alumini daurat), els plafons de marbre blanc (crec que de Carrara) i els quadrats foscs que oculten els climatitzadors, encara que al principi eren de vidre amb possibilitat de posar el cartell de l'empresa. És un edifici d'oficines amb 2 soterranis, PB, entl., 6 pisos i àtic, amb fatxades també a Baró de Finestrat 22 i Susana Llaneras 2, promogut per Miguel Royo i projectat per Juan Guardiola Gaya. La pèrgola de remat, en zig-zag i revestida de "rajoleta" catalana, és espectacular.

En els c/ Dos-cents 27 al 45, Foglietti 47 i av. Catedràtic Soler 46, tenim este edifici de grandària considerable (uns 150 habitatges, locals i una planta de garatge) projectat per l'arquitecte Fernando Pérez Segura per a Construcciones Tarazón Martínez, filial de Construcciones Nueva Esperanza, SL, nom que els més majors recordaran per ser una empresa condemnada per pràctiques il·legals, duent tots els compradors que havien invertit en la compra dels habitatges (encara sense acabar) a la ruïna, havent de constituir-se en cooperativa per a poder almenys no perdre tots els diners pagats. En este cas, la cooperativa es va denominar "Ampliación Nuevo Alacant" i va aconseguir acabar les obres, després de molt de temps amb temes legals, augment del nombre d'habitatges, etc.

L'edifici vist des de Catedràtic Soler és imponent, el fet d'haver conservat la línia de cornisa horitzontal, sense adaptar-la a la diferència de nivell entre els carrers perpendiculars, fa que en la part inferior l'altura de la planta baixa siga quasi de 7 metres. Podem vore la simplicitat de les fatxades nord i sud, mentre que la del c/ Dos-cents, i gràcies al joc de mirador-terrassa, presenta un bigarrament considerable, segell de l'edifici que es repetix en el ferram de les portes d'accés als 12 vestíbuls.

La imatge és una composició final dels plànols de fatxada existents del c/ Dos-cents, tots ells de Fernando Pérez Segura, per a reflectir la visual actual de l'edifici i possibilitar una percepció frontal que amb imatge real no s'aconseguix. Primer es va projectar una planta menys i després es va dividir verticalment en dos blocs contigus augmentant el nombre d'habitatges.

Foto d'època (lamente la seua poca qualitat) amb el barri Miguel Hernández, les instal·lacions industrials en primer terme i sense els habitatges de Lucero de Levante en el c/ Dos-cents.

I continuem en Benalua, perquè en l'av. Aguilera 14 i Rigoberto Ferrer 11 Juan Antonio García Solera va projectar en 1964 i per als germans Borrás Mingot este edifici de PB, 5 pisos i àtic amb la planta baixa i nau ampliada cap al carrer posterior, destinada a l'empresa familiar.

Com veem, no és un escaquer però usa el mètode de canvi de plans dels ampits de les terrasses en cada pis i no només això: també hi ha canvi de color de la rajola de cara vista. Ho heu endevinat: és l'Estudiotel Alicante, Riscal per als amics. Una altra volta Francisco Muñoz Llorens en 1963. Sobre el Riscal he parlat en diferents articles, però vos enllace el que té més dades: DE RISCAL A ESTUDIOTEL ALICANTE.

No podem deixar de posar el "escaquer" per excel·lència, el de l'av. Salamanca 22, també del Patronato Felipe Rinaldi i, naturalment, de Francisco Muñoz Llorens, en 1957.

I per a acabar, tenim l'edifici més actual que recorre a una composició alterna: Almadraba II, en l'av. Costa Blanca 6, projectat per Arquitectura by Roberto García. Simplement espectacular.
N'hi ha més, per descomptat, però jo crec que amb esta mostra i l'anterior, que podeu vore AQUÍ, esta tendència està ben representada.
I com a homenatge pòstum al gran Burt Bacharach, que va faltar fa uns dies, i al seu company Hal David, duc esta preciosa cançó, molt romàntica... "Close to You" (en realitat "They Long to Be Close to You") cantada per la malaguanyada Karen i el seu germà Richard, The Carpenters en 1970...