FATXADES "ESCAQUER" I ALTRES COMPOSICIONS ALTERNES DE LA NOSTRA CIUTAT (1)

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Version en castellano en ESTE ENLACE

 Des de finals dels 50 fins a mitjans dels 70 el recurs de dissenyar una fatxada en forma d'escaquer, o de qualsevol altra forma que alternara la disposició dels elements arquitectònics, va ser adoptat per diferents arquitectes en la nostra ciutat, però Francisco Muñoz Llorens i Juan Antonio García Solera van ser els més destacats representants d'esta tendència. Després, la repetició successiva i monòtona de plantes en altura va ser la solució més adoptada. Últimament anem veent una tornada a recursos de "alternança" que són certament espectaculars.
L'exemple més precoç i destacat dels "escaquers" és el famós de l'av. Salamanca de què ja vaig parlar en LA REHABILITACIÓN DEL "DAMERO" Y SU VECINO EN LA AVDA SALAMANCA, però n'hi ha molts altres, de totes les grandàries, de protecció oficial, d'alt standing, apartaments de platja i uns quants més que vorem en un parell d'articles i que vos descric a continuació. Segur estic que algun d'ells ni tan sols se vos ha passat per la imaginació que tingueren estes característiques, potser per l'excessiu costum dels tancaments amb vidrieres i els canvis cromàtics que anul·len la seua percepció.

Díaz Moreu 4-6-8 (denominat comercialment "Nueva Rambla"), imponent edifici per la seua alçària i per la seua situació i visibilitat en tan cèntric lloc i ara sobre una de les estacions del tram. Projecte de Juan Antonio García Solera de 1967 per a Bernal Pareja, SA. Soterrani, PB, 2 plantes comercials que estaven recobertes d'una gelosia d'alumini platejat, 8 pisos i àtic amb habitatges acomodats amb ascensor de servici i tot, encara que per les característiques del solar els corredors interiors són impressionantment llargs. L'escaquer de la fatxada el componen els panys oberts i els brise-soleil de làmines de fusta regulables que protegixen les terrasses del sol. Al final de l'article veem els edificis que hi havia anteriorment.

Ab el Hamet 5 i 7, edifici de PB + entl + 6 pisos i àtic, projecte de Francisco Muñoz Llorens per a A. Terol i altres en 1966, amb 26 habitatges, oficines i locals. En este cas i potser per estar alternes les terrasses i sense sostre corresponent, s'ha respectat la configuració original de la fatxada, sense tancaments intrusos. Alternen panys arrebossats i amb terrassa, amb uns altres de rajola aplantillada sense. A la dreta del tot s'imposa un mirador en tota l'alçària, encara que les terrasses seguixen el model de la resta. No recorde el color original, si és que va ser diferent a l'actual. Però vegem la següent foto...

En esta foto d'època veem, per la seua part posterior, l'edifici encara en construcció en el centre i la seua fatxada al generós pati, a on es situen els salons i cuines (potser per saber l'arquitecte que eixa orientació és molt més solejada) amb les corresponents terrassa i galeria també canviants segons l'altura. Encara podien vore el parc de Canalejas en no existir els edificis actuals de Ramón y Cajal.

En este xicotet edifici del C/ Sant Vicent 27 de PB, entl i 6 pisos, promogut per J. Bautista Roig en 1957 i projectat per Francisco Muñoz Llorens, els canvis de terrassa-mirador estan molt aconseguits, recorde que originalment eren blancs, però amb els sostres i els fons dels balcons pintats en vius i distints colors per a cada planta. El tancament absurd d'alguns ha desvirtuat el joc de plans tan suggeridors de llums i ombres.

General Marvá 36 i Marqués de Molins 71, projecte de Juan Antonio García Solera en 1957 per als germans Antón, industrials de la construcció, que van tindre en la seua planta baixa les oficines i en el solar annex (hui núm. 65 al 69) el depòsit de biguetes, revoltons, rajoles i tota la resta. En els anys 80 el solar es va vendre per a edificar el que hi ha hui dia. En la primera foto veem com era la fatxada: blanca i amb el fons de les terrasses pintat de blau, es distingia perfectament el joc de ple-buit que, amb els tancaments i la uniformitat de color, quasi ha desaparegut.

Però per a recordar-ho tenim esta composició, fragment dels projectes originals per a recrear l'edifici tal com és hui dia...

I aquí tenim el més gran de tots (gran per superfície) l'escaquer de buit-gelosia que recobrix les galeries d'accés als habitatges del bloc 2 dels apartaments Maralic i que els defén de l'abrasador sol vespertí. Urba situada en la Platja de Sant Joan de la qual ja vos vaig parlar EN ESTE ARTICLE dissenyada en 1963 per Juan Antonio García Solera i acabada anys més tard. La direcció és av. Catalunya 14.

Edifici recurrent en els tractats sobre la Platja de Sant Joan dels nostres més prestigiosos autors: els apartaments Copacabana, encara que ells l'anomenen pel de la seua promotora, Isolina Estrada, que ho va fer en 1959 sota projecte de Francisco Muñoz Llorens, en la parcel·la situada en l'av. Holanda 4 i Costa Blanca 136. Disposició en dent de serra de la fatxada i la variació alterna de les seues terrasses orientades cap a la mar. Ja ha tingut diverses reparacions, l'última no fa molts dies i que vorem en un apartat especial. Es manté sense tancaments la fatxada principal (però no les laterals).

Imatge d'època d'origen desconegut amb Copacabana a la dreta.

L'edifici comercial de PB + 6 pisos per a Hijos de Roque Valero, important empresa comercial amb diversos establiments (hui desapareguts) i que van alçar este edifici per a magatzem i oficines. Francisco Muñoz Llorens el va fer en 1966 component amb variants les seues dos fatxades: la del c/ Bailén 23, que va dividir en 2 parts i en cadascuna d'elles els tancaments eren còncaus o convexos en plantes alternes, mentre que en la del c/ Quevedo va fer tres plans paral·lels entre si, que es disposaven amb un angle de 14° amb la línia de fatxada, en un sentit o en l'altre segons la planta. Després de ser tanatori i estar tancat alguns anys, actualment s'ha convertit en apartaments turístics.

I per últim estes dos fotos d'època, sobre 1964 amb la "plaça" deixada pel derrocament de l'illa de cases de "La Esmeralda", entre els c/ Díaz Moreu, Eng. Francisco Mira i Sant Vicent.
I ja que hem parlat de l'edifici de Doña Isolina, és a dir, de Copacabana, doncs eixa cançó vos duc, composta en 1978 pel seu propi intèrpret Barry Manilow i per Jack Feldman i Bruce Sussman, és una fita de la música disco encara que l'argument no és molt alegre. Aquí està en versió restaurada i tot.