VEÏNS QUE ES MIREN AL C/ SANT FRANCESC

Article d'ELKIKO traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 A penes huit metres separen estos dos edificis, tota una vida de veïnatge mirant-se l'un a l'altre, encara que bé és veritat que, en tindre fronteres a més d'un carrer, si volen evitar-se ho poden fer. I parle dels situats al c/ Sant Francesc (aka Sagasta o dels Esclata-sangs) 61 i 64 i Antonio Galdó Chápuli 12 el primer i Jerusalem 2 i Baró de Finestrat 53 el segon. Ambdós s'han rehabilitat recentment, tot i que al de Jerusalem encara estan fent retocs. I ací vos porte les fotos de l'abans i el després i vos comente coses a cada foto. La veritat és que han quedat molt bé.

Ací estan els dos vistos des del c/ Llimons, junt amb altres de propers.

Estat abans de la intervenció.

El primer que veurem és el de Jerusalem, un edifici que en el seu moment vaig proposar que es catalogara perquè, a pesar de les cornises amb teules i les motlures, és un exemple prou aproximat a l'arquitectura moderna d'abans de la guerra. El primitiu projecte constava només de planta baixa i tres pisos i és de Juan Vidal Ramos i Julio Ruiz Olmos, datat en 1949 per a les germanes M. Antonieta i Elisa Rico Díes i al qual posteriorment, en 1958, se li va afegir un quart pis alt, però ja per a un altre propietari (Demetrio Sanchís) i amb la firma de l'arquitecte José Iváñez Baldó, que va respectar l'edifici anterior fins a tal punt que la cornisa es va conservar i repetir a la part de dalt.

En tot cas, un habitatge per planta de grandària acceptable augmentada per les imponents volades que constituïxen els miradors dels dormitoris i el saló, mentre que la zona de servicis es manté en la línia de la frontera i amb les finestres més reduïdes. Plànols de l'A.M.A.

Durant les obres. A l'última, passant la plana.

L'actuació ha sigut integral, amb instal·lació d'ascensor inclosa. Les teules de les cornises, a pesar d'estar en bon estat, han desaparegut i les imponents agrupacions de buits apaïsats amb mainells han sigut eliminades, formant finestres més xicotetes i independents, desvirtuant l'efecte de lleugeresa que els arquitectes varen voler projectar a les volades. Segons sembla es tracta d'apartaments turístics.

Estat inicial i durant les obres del d'Antonio Galdó Chápuli. És un edifici ben curiós i que a la seua façana denota les seues visibles tres etapes. La primera, possiblement a mitjans dels anys 20, una posterior actuació als anys 40 on se li varen afegir els miradors i l'última amb l'augment d'un quart pis a la meitat del cantó, suposadament a finals dels anys 50, on a més a més es va construir la terrassa del c/ Sant Francesc. Una altra actuació destacada va ser l'eliminació de les parets de càrrega en part de la planta baixa.

En este cas l'obra s'ha limitat a les fronteres.

Diverses vistes de l'estat final de l'edifici.
Agraïments a l'Arxiu Municipal de l'Ajuntament d'Alacant.

I és clar, estant ambdós al c/ Sant Francesc ¿quina música he de posar? Doncs dos Francescos: d'una banda el "San Francisco" de Scott McKenzie, que a més del sant té el títol "Be Sure to Wear Flowers in Your Hair" i composta per John Phillips i que va ser un èxit mundial en 1967, en plena era hippie, flower power i anti-guerra del Vietnam, causes de què va ser un himne oficial.

I la segona és "Paco, Paco, Paco", el títol original de la qual és "Coplas de los siete niños", composta pel famós trio de la copla: Quintero, León y Quiroga i que va cantar Encarnita Polo allà per 1969 i que revivim a este vídeo de Valerio Lazarov on les gogós peguen cabotades mentre sostenen caps a les seues mans...