COM A NOUS 137: ALBUFERETA STYLE

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 La permissivitat del nostre Ajuntament durant els anys 60 (no entre a valorar èpoques posteriors) i la pressió empresarial que veia un nínxol important de negoci construint apartaments "playeros" en la zona, a més de la falta d'un pla parcial aprovat (el del Tercer Polígon de la Platja de Sant Joan, que —queden-se de pedra— arribava fins a la Sangueta) va fer que els blocs floriren per les zones pròximes a la mar, en este cas prop de l'Albufereta, sense orde ni concert i molts amb els servicis mínims (electricitat i aigua potable, res de clavegueram). L'arribada del PGOU de 1987 va regularitzar i va posar en el seu lloc totes estes construccions. Després va arribar gradualment la urbanització de l'entorn, dotant dels servicis necessaris tota la zona.
I, com sempre, els edificis en un entorn marí, amb grans volades i fronts de forjat al descobert, patixen agressions i necessiten reparacions i veem cinc casos amb les corresponents obres acabades, unes fa poc, unes altres ja fa mesos i això sí: han quedat estupends, però vegem-los un per un...

Potser és el canvi més espectacular i radical de tots: l'edifici Santa Bárbara que ha sigut reformat totalment i de tal manera com es pot apreciar en les fotos, que fins els propis veïns s'han sorprés (agradablement) perquè s'ha actuat en els forjats, s'han canviat baranes, el color en general, ocultat els manolls de cables telefònics i d'antena i s'han col·locat estructures perforades per a ocultar els compressors de l'aire. Fins els tendals! Realment pareix un edifici distint i amb els colors que tan de moda estan hui.

Imatge parcial de la fulla de projecte de 1966 de l'arquitecte Ramón Benito Roces per a Antonio Gadea en la platja de l'Almadrava, s'assenta en una parcel·la de 9.300 m² en primera línia de mar, compartida amb un altre edifici del mateix promotor i ambdós amb entrada per l'av. Costa Blanca 18. De l'arquitecte ja vaig fer una entrada que podeu vore en: RAMÓN BENITO ROCES, ARQUITECTO.

Idíl·lica imatge de la zona amb el centre Santa Faz i el xalet Villa Floresta de Carlos Pradel com a únics ocupants de la zona en 1966, falten per arribar Bahía de los Pinos i tota la resta. Gentilea de Don Antonio Gadea.

De la Finca ADOC ja he parlat en nombrosos articles del blog i concretament dels blocs 8 i 9, ambdós bessons, en LA FINCA ADOC HISTÓRICA IV: LOS BLOQUES 8 Y 9, a on a més de parlar del projecte dels edificis (Juan Guardiola Gaya en 1961 per a Vistamar, SA) ho feia de la rehabilitació del bloc 9. Doncs bé: hui, 7 anys després, es rehabilita l'ADOC 8. Foto del seu estat original.

Obres i estat final d'estes, molt judiciosos no s'han desfet de les viseres que tapen el sol de les finestres d'estiu i deixen passar l'aire. A la foto següent veem com en el bloc 9 van desaparéixer.

Bloc 9 sense viseres o com diuen els estudiosos "brise-soleil".

I ja en el seu moment vaig parlar de LA COLONIA FAPEGAL, heterogeni conjunt d'edificis situat molt a prop (o damunt, mai ho sabrem) d'un important jaciment arqueològic (hui anomenat del Parque de las Naciones, per una urba contigua) encara que en realitat la situació dels blocs correspon a cadascuna de les parcel·les existents anteriorment, tractades amb independència unes de les altres, tots els edificis van ser projectats per l'arquitecte Enrique Romeu a partir de 1965 en el terreny situat llavors en el centre del no-res, per als promotors Compañ, Albaladejo, Domenech i Rodriguez Galant. Doncs bé, ara el que s'ha reformat i transformat també amb colors blancs i grisos, és el bloc Fapegal V, situat en la plaça del Doctor Francisco Antón Vigrana 2.

L'anomenada "Torre Casablanca", edifici de 24 habitatges amb generoses terrasses de característiques baranes metàl·liques i plafons d'obra, projectat per Francisco Muñoz Llorens en 1965 per a Construcciones San Juan, SA, també va estar durant anys en el centre del no-res, fins que ben entrats els anys 2000, a més de frontera al c/ Xàrcies, també en té ara a l'av. Goleta, encara que curiosament la seua adreça siga Condomina 48(Interior).

Vistasol és un conjunt de dos edificis, un de Pb i dos altures amb les característiques escales exteriors recorregudes per barrots verticals en tota la seua altura, que Juan Guardiola Gaya va repetir en El Paraiso i en Campomar entre altres i la torre de 10 altures amb un cert aire a un altre edifici seu, el "Rocamar" també de l'Albufereta.
Ambdós compartixen una parcel·la que actualment té 2.302 m² amb fronteres al c/ Nansa 3 i a l'av. Costa Blanca 7. Com poden vore vostés en les fotos d'abans, durant i final de les obres, també este s'ha actualitzat el color, passant de colors càlids a blancs i grisos com en dos dels anteriors. Les modes.

I aquí en esta magnífica foto de principi dels 60, gentilea d'Antonio Gadea, veem com a més dels vistosos edificis Nirvana de Miguel López, assenyale amb V i F els corresponents a Vistasol i un dels Fapegal dels quals hem parlat.
En fi: en nom de la seguretat i habitabilitat dels edificis, de la imatge urbana de la ciutat, i també de les butxaques dels propietaris (no vullc ni pensar en les derrames) esperem que estes reformes duren anys i anys...
I en 1963 la cançó més escoltada per la ràdio era sens dubte "El partido de fútbol", alegre i comercial tema compost per Carlo Rossi, Edoardo Vianello i Mario Cantini, que malgrat el seu to festiu és un càntic de gelosia: la xica no es fia gens ni miqueta que tots els diumenges ell se'n vaja a vore el partit, li sembla una excusa. En el nostre país la versió per excel·lència era la de Gelu, cantant de potent veu que al meu gust supera a l'original, la de Rita Pavone, que per cert té una estrofa que no apareix en la versió espanyola: en ella amenaça amb seguir-lo i com descobrisca que l'enganya... se'n torna amb la mamà, cosa que pel que pareix no era del gust de la censura franquista. Vos pose les dos.