sábado, 27 de mayo de 2023

COMO NUEVA 144: CAPITAN SEGARRA/QUINTANA: LA DE LA FARMACIA LA LONJA

 Article traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ 

Este hermoso edificio de Capitán Segarra 11 y Quintana 1, está a punto de cumplir 100 años porque fue proyectado por Juan Vidal Ramos en 1926 al añadirle 2 plantas (y un cuerpo de mirador) al edificio anterior (luego vemos el proyecto) alcanzando con esta altura su empaque actual y quizás el adecuado para que haya llegado hasta nuestros días, no diré que intacto, porque algunos elementos del proyecto original han desaparecido o quizás no se llegaron a hacer, pero ya se ha rehabilitado alguna que otra vez y aunque registralmente son dos casas independientes, cada una con su acceso y escalera, está claro que no, que se proyectaron y edificaron de manera unitaria. Y con un inquilino constante y destacado: la Farmacia La Lonja, quizás una de las más veteranas de la ciudad que también veremos en este artículo.

Resultado final de la intervención.
Justo en los primeros momentos del montaje del andamio.
Y aquí tenemos la otra parte del edificio: el nº 1 de la C/Quintana, aunque según las normas vigentes de numeración y si realmente se consideraran independientes, tendría que ser el nº 3 porque la parte del chaflán sería Capitán Segarra 11 y su fachada a Quintana el 1. En todo caso como podemos ver, unas semanas antes que su siamés, también fue rehabilitado. La verdad que todo esto al margen, han quedado muy bonitos.

Y aquí tenemos la primera hoja de su ficha del Catálogo y aunque en el gráfico parece que solo esté catalogada la esquina, no, lo está todo y de hecho lo menciona expresamente en el resto del documento.

Durante las obras en las que al parecer se ha intervenido en los voladizos de los balcones, el rascado y saneado de grietas, pintura y además se ha impermeabilizado la cubierta y otras intervenciones en el interior de las viviendas (datos de SK obras).  

La manía de distanciarse de los vecinos. En este caso, como podemos ver la comunidad de Capitán Segarra, por la razón que sea, ha preferido variar el tono de la pintura y del precioso esgrafiado respecto a su vecino que rehabilitó antes. 

Proyecto de Juan Vidal Ramos de 1926, en las calles Segarra y Concepción ya que entonces aún se llamaba así, luego cambiaron el nombre por Quintana en este tramo y Vicente Inglada entre Calderón y San Vicente. La principal variación respecto al original ha sido la desaparición de los preciosos balcones corridos con antepecho continuo de hierro forjado, de los que tenemos varios ejemplos del mismo autor en la C/Segura, Bailén o San Fernando. Desconozco si los otros adornos no se hicieron o desaparecieron en alguna rehabilitación anterior o posiblemente al quedar la fachada dañada por el bombardeo del Mercado. 

Mención especial en el proyecto de fachada, merecen estas personitas que aparecen en él: sra (quizás criada) con la cesta de la compra, matrimonio (arrastrando al xiquet), sr muy digno cruzándose con sres elegantes (ella de peineta) y una habitante bajo los 3,55 m de altura libre de techo diciéndole  algo al gato. Supongo. Entrañables detalles.


Y luego tenemos al inquilino ilustre: la farmacia La Lonja. La verdad es que la Lonja de frutas y verduras, estaba unos metros más arriba, en la misma C/Capitán Segarra, pero he llegado a la conclusión que si no se llamaba "del Mercado" del que le separan apenas 10 m, es porque tendría que haber otra con ese nombre.
Y aquí tenemos a los tres primeros titulares y propietarios:
D. José A. Bonmatí Sánchez que solicitó su apertura en 1928, recién acabado el edificio, del cual vemos en la imagen un elaborado sello y que se la vendió a:
D. Francisco Cerdá Sanchíz en 1934 y que se la vendió a su vez a:
D. José Chazarra Quesada en 1958, luego ya desconozco la posterior serie de titulares.
El caso es que cada vez que eso se hacía, se tenía que garantizar la higiene del local, la disposición de las estancias (un planito en casa caso) y una enorme lista de útiles de laboratorio y de compuestos, porque entonces las fórmulas magistrales tenían más importancia que ahora y era esencial tener tamices, prensas, matraces o lebrillos de loza, etc, etc y desde luego la lista de productos en exhaustiva de la que os pongo solo dos páginas de las que se presentaron en el Ayuntamiento para solicitar el permiso de apertura.
Vista de los edificios desde la plaza del 25 de Mayo.
Y como colofón musical y ya que estamos a punto de despedir al mes de mayo, Conchita Piquer nos trae una canción tremenda (aunque la han cantado todas las "grandes"), "Amante de abril y mayo" compuesta por el famoso trio de la copla (Quintero, León y Quiroga) y que cuenta la historia de amor tan comentada por todo el pueblo de la protagonista, entre ella que es rica y noble y además tiene 40 años, mientras que él tiene 22, aunque eso sí, es un "niño tostao". A ella le "duelen los centros" de tanto amor y el caso es que contra toda la voluntad popular que tanto tiende a gobernar a los vecinos metiéndose en sus vidas, se casa con el tostao. Una gran canción aunque represente una época un tanto...







 





 



L'ESCALINATA D'ACCÉS A SANTA MARIA

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versió en castellano en ESTE ENLACE

 L'accidentada topografia de la nostra ciutat justifica l'existència d'escales i rampes en els nostres carrers, sobretot en el centre, que està als peus dels castells de Sant Ferran i de Santa Bàrbera, i en la resta, no ens oblidem de la fabulosa serra Grossa i confrontants, de les llomes del Garbinet, les llometes del Cap, etc.
I encara que les escales de l'institut Jordi Juan són espectaculars, les de l'altre Jordi Juan (el carrer) són històriques, salven el seu desnivell amb la plaça de Santa Maria, i el c. Vila Vella. I no sempre van ser així, segurament en el seu moment ni existia escala com a tal, sinó una simple rampa, però ens centrarem en el gran canvi que va tindre lloc en el segle XX, concretament en 1968, quan l'arquitecte municipal Miguel López González, i previ acord amb la Comisión de Fomento, va redactar el projecte de reforma, adoptant la solució d'acurtar la seua llargària des dels 35 m als 19 m, mantenint no obstant això la seua amplària, que es va decidir no estretir per a no desplaçar l'eix visual amb la porta sud de l'església (llavors encara no era basílica) i aconseguint un traçat més còmode. Es va pressupostar i adjudicar en 712.753,34 ₧ a Don Francisco Morote Forner. Es va demolir l'existent i es va substituir per materials nobles (escalons de pedra, pilastres monolítiques, barana de ferro, paviment de cinquetes, etc., etc.) però vegem la galeria de fotos...
Eren unes escales prou majestuoses, amb gran desenvolupament longitudinal amb baranes de pedra artificial amb elaborades rosasses i pilastres intermèdies. Un parell de llavorats fanals les il·luminaven (en fotos següents s'aprecia millor).
Estat actual i comparació assenyalant en roig l'antic perfil longitudinal de l'escala.
Plànol de projecte: en roig s'assenyala l'escala a demolir.
Plànol de l'escala a eliminar. Els números són les entrades a les cases que s'efectuava pels replanells. Com podem apreciar, el tram més baix tenia un pendent més suau, els escalons eren més amples. El plànol és un fragment de l'original i s'ha ressaltat en blanc la planta per a millorar la seua visió, perquè, atesa l'antiguitat del document, la qualitat de reproducció no era l'òptima.
Detall de la baranes que es col·locarien tant en la plaça (amb Jordi Juan i Vila Vella) com en la mateixa escala.
L'edifici més afectat pel canvi de desenvolupament de l'escala va ser el núm. 23 del carrer, que va haver de baixar la seua porta d'accés i afegir escalons interiors per a salvar la cota fins a la base del mateix buc d'escala d'este. La planta baixa va quedar convertida en una entreplanta. Ja no s'accedia pel replanell, sinó per la vorera del carrer.
En esta impressionant foto, veem que ans de la balustrada no hi havia res, un simple ampit i igual ni existia l'escala. L'enorme desaigüe de la plaça (a on a més baixava pel c. Institut tota l'aigua de pluja del castell i la plaça del Pont i limítrofs) coincidia amb el c. Niàgara...
Encara que no dispose de les dates originals en què es va fer la balustrada de rosasses (per a poder-nos entendre, era quasi igual que la que corona la Casa de Carbonell), supose que seria de principis del segle XX, potser la primera dècada. Dos artístics fanals il·luminaven tant l'escala com la plaça. Ministeri de Cultura.
En esta foto del Ministeri de Cultura s'aprecien millor el fanal superior i la barana del c. Vila Vella. Atenció al paviment també desaparegut.
En la imatge la ruïna de la balustrada del c. Vila Vella és evident, així que es va decidir arreglar-la igualment, es va adjudicar per un import de 94.038,60 ₧ a Don Antonio García Miralles també en 1968.
Obra germana, encara que separada d'elles, va ser la reparació del ferm deteriorat de la plaça i al març de 1971, ans de la Setmana Santa, es va adjudicar a Pastor Peris per un import de 15.512,69 ₧.
Estat actual de la barana i de la plaça.
I en ser l'edifici més afectat pel canvi de nivell en acurtar l'escala, incloc en este article l'edifici de Jordi Juan 23, un magnífic exemple d'arquitectura de principis del segle XX, catalogat i del qual només es conserva la frontera perquè es va buidar totalment, fins al punt que l'arc que donava accés a l'escala des del vestíbul i que podem vore en l'última foto també ha sigut destruït. Està catalogat.
En definitiva dos coses que objectar: la desaparició de la balustrada modernista que potser en unes altres ciutats haurien reconstruït, deixant l'escala amb el seu traçat original, i també la desaparició de l'edifici del núm. 25, que com veem en les instantànies antigues també era digne de conservar, però que ha sigut substituït per un anodí edifici blanc, sense cap personalitat.
Però fa relativament poc es va tornar a reformar tot, encara que l'actuació en l'escala es va limitar al canvi de barana per una altra prou més gruixuda, de metall i fusta, amb passamà interior d'acer inoxidable. En esta ocasió el gran canvi va tindre lloc en la mateixa plaça i el seu accés per Vila Vella, creant unes escales i canviant tot el paviment, deixant-lo lliset i lluent. Una pena no haver recuperat el de cinquetes original combinat amb franges de pedra, després anem a Sevilla, per exemple, i ens admirem que allí siga tot "més històric".
I clar, música que no falte i "Stairway to Heaven" ('Escala al cel'), exitàs de Led Zeppelin embolicat en polèmiques de plagi i també de suposades connotacions satàniques i jo que sé. Composta per Jimmy Page i Robert Plant continua sent una composició molt valorada i admirada a pesar dels lustres...

sábado, 20 de mayo de 2023

LA ESCALINATA DE ACCESO A SANTA MARÍA.

Article traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ 
La accidentada topografía de nuestra ciudad, justifica la existencia de escaleras y rampas en nuestras calles, sobre todo en el centro, que está a los pies del Tossal y del Benacantil y en el resto, no nos olvidamos de la fabulosa Serra Grossa y colindantes, de las Lomas del Garbinet, del Faro, etc...
Y aunque las escaleras del instituto Jorge Juan son espectaculares, las del otro Jorge Juan (la calle) son históricas, salvan su desnivel con la plaza de Santa María, y la C/Villavieja. Y no siempre fueron así, seguramente en su día ni existiera escalera como tal, sino una simple rampa, pero vamos a centrarnos en el gran cambio que tuvo lugar  en el siglo XX concretamente, en 1968, cuando el arquitecto municipal Miguel López González, y previo acuerdo con la Comisión de Fomento, redactó el proyecto de reforma, adoptando la solución de acortar su longitud desde los 35 m a los 19 m, manteniendo no obstante su anchura que se decidió no estrechar para no desplazar el eje visual con la puerta sur de la iglesia (entonces aún no era basílica) y consiguiendo un trazado más cómodo. Se presupuestó y adjudicó en 712.753,34 pts a D, Francisco Morote Forner. Se demolió  lo existente y se sustituyó por materiales nobles (peldaños de piedra, pilastras monolíticas, barandilla de hierro, pavimento de cantos rodados, etc,etc...) pero vamos a la galería de fotos...
Eran unas escaleras bastante majestuosas, con gran desarrollo longitudinal con barandillas de piedra artificial con elaborados rosetones y pilastras intermedias. Un par de labradas farolas las iluminaban (en fotos siguientes se aprecia mejor).



Estado actual y comparativa señalando en rojo el antiguo perfil longitudinal de la escalera.
Plano de proyecto: en rojo se señala la escalera a demoler.
Plano de la escalera a eliminar. Los números son las entradas a las casas  que se efectuaba por los rellanos. Como podemos apreciar, el tramo más bajo, tenía una pendiente más suave, los escalones eran más anchos. El plano es un fragmento del original y se ha resaltado en blanco la planta para mejorar su visión, porque dada la antigüedad del documento, la calidad de reproducción no era la óptima.

Detalle de la barandillas que se colocarían tanto en la plaza (con Jorge Juan y Villavieja) como en la propia escalera.
El edificio más afectado por el cambio de desarrollo de la escalera fue el nº 23 de la calle, que tuvo que bajar su puerta de acceso y añadir peldaños interiores para salvar la cota hasta la base de la propia caja de escalera del mismo. La planta baja quedó convertida en una entreplanta. Ya no se accedía por el rellano, sino por la acera de la calle.
En esta impresionante foto, vemos que antes de la balaustrada no había nada, un simple antepecho e igual ni existía la escalera. El enorme desagüe de la plaza (donde además bajaba por la C/del Instituto toda el agua de lluvia del Castillo y la Pza del Puente y aledaños) coincidía con la C/Niágara...

Aunque no dispongo de las fechas originales en que se hizo la balaustrada de rosetones (para podernos entender, era casi igual que la que corona la Casa Carbonell) supongo que sería de principios del siglo XX, quizás la primera década. Dos artísticas farolas iluminaban tanto la escalera como la plaza. Ministerio de Cultura.

En esta foto del Ministerio de Cultura, se aprecian mejor la farola superior y la barandilla de la C/Villavieja). Ojo al pavimento también desaparecido.
En la imagen, la ruina de la balaustrada de la C/Villavieja es evidente, así que se decidió arreglarla igualmente, se adjudicó por un importe de 94.038,60 pts a D. Antonio García Miralles también en 1968.
Obra hermana aunque separada de ellas, fue el arreglo del deteriorado firme de la plaza y en marzo de 1971, antes de la Semana Santa, se adjudicó a Pastor Peris por un importe de 15.512,69 pts.
Estado actual de la barandilla y de la plaza.



Y al ser el edificio más afectado por el cambio de nivel al acortar la escalera, incluyo en este artículo al edificio de Jorge Juan 23, un magnífico ejemplo de arquitectura de principios del siglo XX, catalogado y del que solo se conserva su fachada porque se vació totalmente, hasta el punto que la cancela que cerraba como segunda puerta interior de acceso a la casa y que  podemos ver en la última foto, también ha sido destruida.  Está catalogado.
En definitiva dos cosas que objetar: la desaparición de la balaustrada modernista que quizás en otras ciudades hubieran reconstruido, dejando la escalera con su trazado original y también la desaparición del edificio del nº 25, que como vemos en las instantáneas antiguas, también era digno de conservar pero que ha sido sustituido por un anodino edifico blanco, sin personalidad alguna.
Pero hace relativamente poco, se volvió a reformar todo, aunque la actuación en la escalera se limitó al cambio de barandilla por otra bastante más gruesa, de metal y madera, con pasamanos interior de acero inoxidable. En esta ocasión el gran cambio tuvo lugar en la propia plaza y su acceso por Villavieja, creando unas escaleras y cambiando todo el pavimento, dejándolo lisito y reluciente. una pena no haber recuperado el de cantos rodados original combinado con franjas de piedra, luego vamos a Sevilla por ejemplo, y nos admiramos de que allí sea todo "más histórico".
Y claro, música que no falte y "Stairway to Heaven" (Escalera hacia el cielo) exitazo de Led Zeppelin envuelto en polémicas de plagio y también de supuestas connotaciones satánicas y yo que sé. Compuesta por Jimmy Page y Robert Plant sigue siendo una composición muy valorada y admirada a pesar de los lustros...














viernes, 5 de mayo de 2023

COM A NOVA 143: J. GUTIÉRREZ PETÉN 4 O "LA CASA DE LES POSTALS"

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Elegant frontera d'esta xicoteta casa del c. José Gutiérrez Petén 4 (ans García Morato), amb tints modernistes i discrets adorns dels quals destaquen la bella cornisa de coronació, les boniques garlandes que es repetixen sobre tots els buits i que també jalonen tot el front superior. Les sanefes que el recorren entre pisos i les baranes de pedra artificial de les finestres li donen un caràcter especial. Edifici que compartia mitgera i veïnatge amb les eixides d'emergència de l'emblemàtic "Monumental Salón Moderno", potser el cinema més gran que hem tingut en la nostra ciutat (bo, l'Avenida també tenia un gran aforament) i una mica reduït pel seu enorme volum, s'alça sobre planta baixa, 2 pisos i àtic, igual que quan es va edificar allà pels anys 20, és a dir, que complix el seu primer centenari. I s'ha rehabilitat la frontera, bo, la part superior, la planta baixa està deformada per la "decoració" que al llarg dels anys han anat adossant els seus múltiples inquilins. Vegem...
En estes dos imàtgens, podem comprovar la diferència entre l'estat de la frontera ans i després de l'obra. Encara que a continuació veem altres instantànies al respecte.
Detalls de l'estat anterior de la frontera que tot i que sencers, sense grans erosions, ja començaven a estar en perill.
És un edifici catalogat, encara que la fitxa té grans deficiències de redacció (per exemple, quan parla de la "autarquía de postguerra" quan l'edifici es va edificar en els anys 20, ans de la Guerra, clar, perills del "retalla-apega"). Els tancaments de la planta baixa comercial com he dit ans han sigut múltiples, tot i que curiosament han respectat els buits originals sense obertures d'estos com ha succeït en molts altres casos.
En esta foto d'època veem el Monumental Salón Moderno i a l'esquerra i de gaidó, la casa de què parlem. Foto de "El nostre Alacant d'antany" de Facebook, pujada per Rafa Sellers.
I aquí una foto quasi inèdita: l'interior del segon cinema Monumental que va ocupar la part posterior del solar resultant de la demolició de l'original. I per descomptat confrontant amb l'edifici que tractem hui. Foto obtinguda del Col·legi d'Arquitectes d'Alacant, del dossier d'una conferència d'Alfonso Navarro Guzmán, arquitecte del cinema i de molts altres edificis de la nostra ciutat, molt reconeixibles la majoria (Casa del Mar, Montreal, Buganvilla, Mercalicante, etc.). Un dia farem un article sobre la seua obra.
Porta d'accés que es conserva quasi com va ser concebuda i dic "quasi" perquè els successius augments de cota de la vorera han propiciat que s'haja de retallar la seua part inferior. Eixa porta donava accés a...
Esta curiosa col·lecció de postals que el propietari de la finca va aconseguir reunir al llarg dels anys i que va decidir exposar d'esta manera tan original, en el vestíbul i l'escala d'accés als habitatges. Va ser un assumpte molt comentat en tota la ciutat durant molts anys i gràcies a la càmera (i la professionalitat) de Francisco González Segura hui podem mostrar este episodi d'a on naix el malnom del títol de l'article.
Detalls de l'estat final de la intervenció en què s'ha conservat tot, inclús els guardamalletes originals (les puntes de fusta que hi ha sobre cada buit i que en el seu moment servien per a ocultar les persianes [venecianes o també de corda]).
El meu agraïment a Francisco González Segura per les seues fotos en este i altres articles. La seua col·lecció d'imàtgens és essencial per a comprendre la història de la ciutat en estos últims anys.
Com de costum, música, i el veïnatge paret amb paret amb els dos cinemes Monumental, l'antic i el posterior, segur que ha influït de l'una o l'altra manera en la vida dels habitants de la casa i per això vos posaré una banda sonora de cinema. Es tracta ni més ni menys que de la de Lawrence d'Aràbia, composta per Maurice Jarre per a la pel·liculassa del mateix nom de 1962, amb un repartiment estel·lar: Peter O'Toole, Omar Sharif, Anthony Quinn i molts més. Les dos, la pel·lícula i la seua banda sonora, han quedat per a la posteritat Òscar inclòs, però no només això, sinó que també ha sonat pels nostres carrers moltes voltes, en les desfilades de Moros i Cristians, amb els timbals corresponents...