COM A NOVA 143: J. GUTIÉRREZ PETÉN 4 O "LA CASA DE LES POSTALS"

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Elegant frontera d'esta xicoteta casa del c. José Gutiérrez Petén 4 (ans García Morato), amb tints modernistes i discrets adorns dels quals destaquen la bella cornisa de coronació, les boniques garlandes que es repetixen sobre tots els buits i que també jalonen tot el front superior. Les sanefes que el recorren entre pisos i les baranes de pedra artificial de les finestres li donen un caràcter especial. Edifici que compartia mitgera i veïnatge amb les eixides d'emergència de l'emblemàtic "Monumental Salón Moderno", potser el cinema més gran que hem tingut en la nostra ciutat (bo, l'Avenida també tenia un gran aforament) i una mica reduït pel seu enorme volum, s'alça sobre planta baixa, 2 pisos i àtic, igual que quan es va edificar allà pels anys 20, és a dir, que complix el seu primer centenari. I s'ha rehabilitat la frontera, bo, la part superior, la planta baixa està deformada per la "decoració" que al llarg dels anys han anat adossant els seus múltiples inquilins. Vegem...

En estes dos imàtgens, podem comprovar la diferència entre l'estat de la frontera ans i després de l'obra. Encara que a continuació veem altres instantànies al respecte.

Detalls de l'estat anterior de la frontera que tot i que sencers, sense grans erosions, ja començaven a estar en perill.

És un edifici catalogat, encara que la fitxa té grans deficiències de redacció (per exemple, quan parla de la "autarquía de postguerra" quan l'edifici es va edificar en els anys 20, ans de la Guerra, clar, perills del "retalla-apega"). Els tancaments de la planta baixa comercial com he dit ans han sigut múltiples, tot i que curiosament han respectat els buits originals sense obertures d'estos com ha succeït en molts altres casos.

En esta foto d'època veem el Monumental Salón Moderno i a l'esquerra i de gaidó, la casa de què parlem. Foto de "El nostre Alacant d'antany" de Facebook, pujada per Rafa Sellers.

I aquí una foto quasi inèdita: l'interior del segon cinema Monumental que va ocupar la part posterior del solar resultant de la demolició de l'original. I per descomptat confrontant amb l'edifici que tractem hui. Foto obtinguda del Col·legi d'Arquitectes d'Alacant, del dossier d'una conferència d'Alfonso Navarro Guzmán, arquitecte del cinema i de molts altres edificis de la nostra ciutat, molt reconeixibles la majoria (Casa del Mar, Montreal, Buganvilla, Mercalicante, etc.). Un dia farem un article sobre la seua obra.

Porta d'accés que es conserva quasi com va ser concebuda i dic "quasi" perquè els successius augments de cota de la vorera han propiciat que s'haja de retallar la seua part inferior. Eixa porta donava accés a...

Esta curiosa col·lecció de postals que el propietari de la finca va aconseguir reunir al llarg dels anys i que va decidir exposar d'esta manera tan original, en el vestíbul i l'escala d'accés als habitatges. Va ser un assumpte molt comentat en tota la ciutat durant molts anys i gràcies a la càmera (i la professionalitat) de Francisco González Segura hui podem mostrar este episodi d'a on naix el malnom del títol de l'article.

Detalls de l'estat final de la intervenció en què s'ha conservat tot, inclús els guardamalletes originals (les puntes de fusta que hi ha sobre cada buit i que en el seu moment servien per a ocultar les persianes [venecianes o també de corda]).

El meu agraïment a Francisco González Segura per les seues fotos en este i altres articles. La seua col·lecció d'imàtgens és essencial per a comprendre la història de la ciutat en estos últims anys.
Com de costum, música, i el veïnatge paret amb paret amb els dos cinemes Monumental, l'antic i el posterior, segur que ha influït de l'una o l'altra manera en la vida dels habitants de la casa i per això vos posaré una banda sonora de cinema. Es tracta ni més ni menys que de la de Lawrence d'Aràbia, composta per Maurice Jarre per a la pel·liculassa del mateix nom de 1962, amb un repartiment estel·lar: Peter O'Toole, Omar Sharif, Anthony Quinn i molts més. Les dos, la pel·lícula i la seua banda sonora, han quedat per a la posteritat Òscar inclòs, però no només això, sinó que també ha sonat pels nostres carrers moltes voltes, en les desfilades de Moros i Cristians, amb els timbals corresponents...