L'ESCALINATA D'ACCÉS A SANTA MARIA

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versió en castellano en ESTE ENLACE

 L'accidentada topografia de la nostra ciutat justifica l'existència d'escales i rampes en els nostres carrers, sobretot en el centre, que està als peus del Tossal i del Benacantil, i en la resta, no ens oblidem de la fabulosa serra Grossa i confrontants, de les llomes del Garbinet, les llometes del Cap, etc.
I encara que les escales de l'institut Jordi Juan són espectaculars, les de l'altre Jordi Juan (el carrer) són històriques, salven el seu desnivell amb la plaça de Santa Maria, i el c. Vila Vella. I no sempre van ser així, segurament en el seu moment ni existia escala com a tal, sinó una simple rampa, però ens centrarem en el gran canvi que va tindre lloc en el segle XX, concretament en 1968, quan l'arquitecte municipal Miguel López González, i previ acord amb la Comisión de Fomento, va redactar el projecte de reforma, adoptant la solució d'acurtar la seua llargària des dels 35 m als 19 m, mantenint no obstant això la seua amplària, que es va decidir no estretir per a no desplaçar l'eix visual amb la porta sud de l'església (llavors encara no era basílica) i aconseguint un traçat més còmode. Es va pressupostar i adjudicar en 712.753,34 ₧ a Don Francisco Morote Forner. Es va demolir l'existent i es va substituir per materials nobles (escalons de pedra, pilastres monolítiques, barana de ferro, paviment de cinquetes, etc., etc.) però vegem la galeria de fotos...

Eren unes escales prou majestuoses, amb gran desenvolupament longitudinal amb baranes de pedra artificial amb elaborades rosasses i pilastres intermèdies. Un parell de llavorats fanals les il·luminaven (en fotos següents s'aprecia millor).

Estat actual i comparació assenyalant en roig l'antic perfil longitudinal de l'escala.

Plànol de projecte: en roig s'assenyala l'escala a demolir.

Plànol de l'escala a eliminar. Els números són les entrades a les cases que s'efectuava pels replanells. Com podem apreciar, el tram més baix tenia un pendent més suau, els escalons eren més amples. El plànol és un fragment de l'original i s'ha ressaltat en blanc la planta per a millorar la seua visió, perquè, atesa l'antiguitat del document, la qualitat de reproducció no era l'òptima.

Detall de la baranes que es col·locarien tant en la plaça (amb Jordi Juan i Vila Vella) com en la mateixa escala.

L'edifici més afectat pel canvi de desenvolupament de l'escala va ser el núm. 23 del carrer, que va haver de baixar la seua porta d'accés i afegir escalons interiors per a salvar la cota fins a la base de la mateixa caixa d'escala d'este. La planta baixa va quedar convertida en una entreplanta. Ja no s'accedia pel replanell, sinó per la vorera del carrer.

En esta impressionant foto, veem que ans de la balustrada no hi havia res, un simple ampit i igual ni existia l'escala. L'enorme desaigüe de la plaça (a on a més baixava pel c. Institut tota l'aigua de pluja del Castell i la plaça del Pont i limítrofs) coincidia amb el c. Niàgara...

Encara que no dispose de les dates originals en què es va fer la balustrada de rosasses (per a poder-nos entendre, era quasi igual que la que corona la Casa de Carbonell), supose que seria de principis del segle XX, potser la primera dècada. Dos artístics fanals il·luminaven tant l'escala com la plaça. Ministeri de Cultura.

En esta foto del Ministeri de Cultura s'aprecien millor el fanal superior i la barana del c. Vila Vella. Atenció al paviment també desaparegut.

En la imatge la ruïna de la balustrada del c. Vila Vella és evident, així que es va decidir arreglar-la igualment, es va adjudicar per un import de 94.038,60 ₧ a Don Antonio García Miralles també en 1968.
Obra germana, encara que separada d'elles, va ser la reparació del ferm deteriorat de la plaça i al març de 1971, ans de la Setmana Santa, es va adjudicar a Pastor Peris per un import de 15.512,69 ₧.

Estat actual de la barana i de la plaça.

I en ser l'edifici més afectat pel canvi de nivell en acurtar l'escala, incloc en este article l'edifici de Jordi Juan 23, un magnífic exemple d'arquitectura de principis del segle XX, catalogat i del qual només es conserva la fatxada perquè es va buidar totalment, fins al punt que l'arc que donava accés a l'escala des del vestíbul i que podem vore en l'última foto també ha sigut destruït. Està catalogat.
En definitiva dos coses que objectar: la desaparició de la balustrada modernista que potser en unes altres ciutats haurien reconstruït, deixant l'escala amb el seu traçat original, i també la desaparició de l'edifici del núm. 25, que com veem en les instantànies antigues també era digne de conservar, però que ha sigut substituït per un anodí edifici blanc, sense cap personalitat.
Però fa relativament poc es va tornar a reformar tot, encara que l'actuació en l'escala es va limitar al canvi de barana per una altra prou més gruixuda, de metall i fusta, amb passamà interior d'acer inoxidable. En esta ocasió el gran canvi va tindre lloc en la mateixa plaça i el seu accés per Vila Vella, creant unes escales i canviant tot el paviment, deixant-lo lliset i lluent. Una pena no haver recuperat el de cinquetes original combinat amb franges de pedra, després anem a Sevilla, per exemple, i ens admirem que allí siga tot "més històric".
I clar, música que no falte i "Stairway to Heaven" ('Escala al cel'), exitàs de Led Zeppelin embolicat en polèmiques de plagi i també de suposades connotacions satàniques i jo que sé. Composta per Jimmy Page i Robert Plant continua sent una composició molt valorada i admirada a pesar dels lustres...