COM A NOUS 142: LA (ex) "PANTERA ROSA" I ALTRES

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Tots els edificis tenen la seua importància en la percepció visual que el ciutadà té de l'urbs per la qual passeja: ja siga en el centre, en un barri qualsevol o en les platges, totes les fronteres contribuïxen a la imatge de la ciutat, així que és lloable l'esforç que fan els propietaris per rehabilitar la seua perquè a més de presumir d'això, allarga la vida útil de la seua propietat, no obstant això, la frontera és l'encarregada del protegir l'interior dels agents atmosfèrics i del desgast que l'edat té sobre un edifici.

I hui vos presente diversos exemples que vorem a continuació.

Edifici Fondo de Roenes: a l'esquerra estat final de la rehabilitació.

Pocs edificis són tan reconeixibles en el Pla del Bon Repòs-Garbinet com ho era este, perquè el seu singular colorit feia que tot lo mon li diguera "La Pantera Rosa" en al·lusió al famós personatge de dibuixos animats de què vos parle al final, però tornant a l'edifici, en realitat són dos: un en altura amb 36 habitatges i fronteres "dentades" i un altre de semisoterrani i pis, projectats per José Blanco Cantó en 1976 per a una mercantil que segons sembla va tindre problemes i va deixar l'obra a mitges, per la qual cosa els compradors es van constituir en comunitat de propietaris per a tirar-ho avant. Ocupant un solar de 3.492 m², en el c/ Doctor Sapena 83A, encara que el terreny original era una parcel·la agrícola a una cota inferior a les circumdants, cosa que va dur problemes d'inundació en diverses ocasions, confrontant amb el camí del Fondo de Rodenes i la via del tramvia a Mutxamel i per un altre amb el camí de les Cigarreres, topònims ambdós que han desaparegut de la nostra geografia com tants altres.

Els habitatges estan distribuïts en l'edifici de davant, tres en una sola altura i a la torre 4 per planta, els dormitoris en la frontera principal i la posterior, amb les finestres resguardades i en les "dents" que sobreïxen estan els armaris de paret d'estos. Totes tenen aparcament tancat. En el seu moment, l'ampli garatge de davant va ser a on Eugenio Martín Rubio, popular i benvolgut "home del temps", va tindre guardada la seua magnífica col·lecció de cotxes d'època.

El canvi de color potser li ha llevat personalitat i el malnom a l'edifici, però bo, així ho han volgut...

Xicotet però no menys important, situat en la Costereta de la Fàbrica 30 (ans Camarada Ibáñez Musso) i Manuel Olalde 2, en Sant Antoni. Projectat en 1966 per a José Arnau per Alfonso Fajardo ha quedat així de bonico.

Vistós xamfrà de semisoterrani, PB, entl. i 4 pisos amb 10 habitatges, locals i garatge, en l'av. Alcoi 44 i Francisco Carratalá Cernuda 33, edifici projectat per J. A. Reyero Fadrique en 1970 per a Manuel Lorenzo. En el seu moment, va albergar una popular botiga d'electrodomèstics: Solera.

Reconec que soc un entusiasta admirador d'este edifici de General Marvá 25; m'agrada l'original entrada que combina la rampa del garatge, l'accés als habitatges i una escala volada per a l'entresol. Els diferents plans de frontera i la volada i teuladeta de remat m'agraden. Projectat en 1979 per a COVIAL per Gonzalo Infante Martínez-Pardo. Bons habitatges en un lloc magnífic.

Projectat en 1958 per Miguel López González per a Francisco Maestre com un sol edifici encara que amb dos nuclis d'escala en el c/ Pintor Cabrera 6 i 8, hui dia són dos independents però maclats. L'amplíssim solar de 1.141 m² té el fons variable des dels 18 m fins als 40 m perquè la testera seguix el fons dels solars de la plaça dels Cavalls, així que la primera escala té dos habitatges per planta i un ascensor, mentre que la segona, amb molt més fons, en té 4 i dos ascensors. No obstant això, amb mesos de diferència, s'han rehabilitat les dos fronteres encara que el núm. 6 pel que pareix va tindre un contratemps, perquè en la segona foto es veu fumada.
I, efectivament, en 1963 Blake Edwards va rodar La Pantera Rosa, una comèdia d'intriga protagonitzada per Peter Sellers, David Niven, Capucine, Robert Wagner i Claudia Cardinale. La música la va compondre Henry Mancini i el productor va encomanar a Friz Freleng (autor de Porky, Piuet, Silvestre, etc.) un dibuix animat per als títols de crèdit que va tindre tal èxit que va donar pas a una sèrie de dibuixos per a ella sola. La pel·lícula va tindre un munt de seqüeles amb o sense Peter Sellers (que va morir en 1980). I aquí tenim a Fran Jeffries cantant "Meglio Stasera" acompanyada dels seus "boys" amb maraques i dels acabalats assistents a la vetlada al voltant de la ximenera, de Cortina de Anpezo, que es divertixen amb els seus singulars vestits, mentre que el diamant "Pantera Rosa" no apareix...

COMO NUEVOS 142: LA (ex) "PANTERA ROSA" Y OTROS.

Versió en valencià traduïda per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ 

Todos los edificios tienen su importancia en la percepción visual que el ciudadano tiene de la urbe por la que pasea: ya sea en el centro, en un barrio cualquiera o en las playas, todas las fachadas contribuyen a la imagen de la ciudad, así que es loable el esfuerzo que hacen los propietarios por rehabilitar la suya porque además de presumir de ello, alarga la vida útil de su propiedad, no obstante, la fachada es la encargada del proteger el interior de los agentes atmosféricos y del desgaste que la edad tiene sobre un edificio.

Y hoy os presento varios ejemplos que vamos a ver a continuación.

Edificio Fondo de Roenes: a la izquierda estado final de la rehabilitación.

Pocos edificios son tan reconocibles en el Pla del Bon Repós-Garbinet como lo era éste, porque su singular colorido hacía que todo el mundo lo llamara "La Pantera Rosa" en alusión al famoso personaje de dibujos animados del que os hablo al final, pero volviendo al edificio, en realidad son dos: uno en altura con 36 viviendas y fachada "dentada" y otro de semisótano y piso,  proyectados por José Blanco Cantó en 1976 para una mercantil que por lo visto tuvo problemas y dejó la obra a medias, para lo cual los compradores se constituyeron en comunidad de propietarios para sacarlo adelante. Ocupando un solar de 3.492 m2, en la C/Doctor Sapena 83A, aunque el terreno original era una parcela agrícola a una cota inferior a las circundantes, lo que trajo problemas de inundación en varias ocasiones, lindante con el Camino del Fondo de Roenes y la vía del tranvía a Mutxamel y por otro con el Camino de las Cigarreras, topónimos ambos que han desaparecido de nuestra geografía como tantos otros.

Las viviendas están distribuidas en el edificio delantero, tres en  una sola altura y en la torre 4 por planta, los dormitorios en la fachada principal y la trasera, con las ventanas resguardadas y en los "dientes" que sobresalen, están los armarios empotrados de los mismos. Todas tienen aparcamiento cerrado. En tiempos, el amplio garaje delantero fue donde Eugenio Martín Rubio, popular y querido "hombre del tiempo" tuvo guardada su magnífica colección de coches de época.

El cambio de color quizás le ha quitado personalidad y el sobrenombre al edificio, pero bueno, así lo han querido...

Pequeño pero no menos importante, situado en la Cuesta de la Fábrica 30 (antes Camarada Ibáñez Musso) y Manuel Olalde 2, en San Antón. Proyectado en 1966 para José Arnau por Alfonso Fajardo ha quedado así de chulo.

Vistoso chaflán de semisótano, pb, entp y 4 pisos con 10 viviendas, locales y garaje, en la avda de Alcoy 44 y Francisco Carratalá Cernuda 33, edificio proyectado por J.A. Reyero Fadrique en 1970 para Manuel Lorenzo. En tiempos, albergó una popular tienda de electrodomésticos: Solera.

Reconozco que soy un entusiasta admirador de este edificio de General Marvá 25, me gusta la original entrada que combina la rampa del garaje, el acceso a las viviendas y una escalera volada para la entreplanta. Los diferentes planos de fachada y el alero y tejadito de remate me gustan. Proyectado en 1979 para COVIAL por Gonzalo Infante Martínez-Pardo. Buenas viviendas en un sitio magnífico.

Proyectado en 1958 por Miguel López González para Francisco Maestre como un solo edificio aunque con dos núcleos de escalera en la C/Pintor Cabrera 6 y 8, hoy en día son dos independientes pero maclados. El amplísimo solar de 1.141 m2, tiene el fondo variable desde los 18 m hasta los 40 m porque el testero sigue el fondo de los solares de la plaza de Los Luceros, así que la primera escalera tiene dos viviendas por planta y un ascensor, mientras que la segunda con mucho más fondo, tiene 4 y dos ascensores. No obstante,  con meses de diferencia, se han rehabilitado las dos fachadas aunque el nº 6 por lo visto tuvo un percance, porque en la segunda foto se ve ahumada. 

Y efectivamente, en 1963 Blake Edwards rodó "La Pantera Rosa" una comedia de intriga protagonizada por Peter Sellers, David Niven, Capucine, Robert Wagner y Claudia Cardinale. La música la compuso Henry Mancini y el productor encargó a Friz Freleng (autor de Porky, Piolín, Silvestre, etc...) un dibujo animado para los títulos de crédito que tuvo tal éxito, que dio paso a una serie de dibujos para ella sola. La película tuvo un montón de secuelas con o sin Peter Sellers (que falleció en 1980).  Y aquí tenemos a Fran Jeffries cantando "Meglio Stasera" acompañada de sus "boys" con maracas y de los acaudalados asistentes a la velada alrededor de la chimenea, de Cortina D'Ampezzo que se divierten con sus singulares vestidos, mientras que el diamante "Pantera Rosa" no aparece...

LA "TOUR ALICANTE" EN PARÍS (França*)

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 I l'asterisc i l'aclariment no són debades: de fet hi ha en el món nombroses ciutats amb el nom de "Paris", només als EUA n'hi ha set (un exemple molt conegut és el de Paris, Texas, com la pel·lícula) i també en el Canadà, en fi, que aclarisc que em referisc a l'original, a l'admirada, a la francesa.
I allí hi ha un famós barri de negocis que es diu La Défense que s'ha anat estenent a l'altre costat del Sena, en el departament dels Alts del Sena sobre els municipis de Nanterre, Courbevoie i Puteaux i travessat per l'eix històric, una línia recta d'avingudes (entre elles els Camps Elisis) i bulevards que naix en el Museu del Louvre i que passa sota la "Grande Arche de la Défense" i que allí està envoltat d'una gran esplanada per als vianants de 31 ha (Le Parvis) amb nombrosos jardins penjants i més de 60 escultures i obres d'art, baix de la qual es troben vies d'accés, metro i tren regional que transporten cada dia milers d'usuaris dels més de 71 blocs i gratacels d'oficines (més de 3 milions de metres quadrats), centres comercials, hotels, sales de concerts, habitatges (600.000 m²) i fins els cementeris de Neuilly i Puteaux, veïns paret amb paret.
I al costat d'este últim es troba la seu de la Société Générale, importantíssim banc francés, que va decidir dur la seua seu central a La Défense encomanant per a això la construcció de dos torres bessones de 37 plantes, unides per un nucli central d'accés, sales de reunions, etc., torres iguals però diferents i separades uns 40 m. Una d'elles està decorada amb pedra blanca de Chassanha (en Alvèrnia, França) i l'altra amb marbre roig d'Alacant, d'a on van prendre el seu nom, és a dir: la Tour Chassagne i la Tour Alicante.

Imatge de les torres i del nucli central, les fotos són d'Agustin Detienne.

A pesar que les torres bessones tenen 204.000 m² d'oficines, la Société Générale va encomanar la construcció d'un altre edifici al costat de les anteriors, la "Tour Granite", connectada amb passarel·les i túnels amb les anteriors.
Les Tours Alicante i Chassagne de 167 m d'alt, van ser dissenyades pels arquitectes Pierre Parat i Michel Andrault i inaugurades en 1995; la Tour Granite de l'Atelier Christian de Portzamparc, amb una superfície de 67 740 m² i 184 m d'altura, inaugurada en 2008.

Imàtgens de Marc Leclercq.

Supose que algú de la cúpula directiva d'este important banc francés deu tindre molt bona relació amb la nostra ciutat o potser bons records de la seua estada aquí per a anomenar una part de la seua seu a la nostra ciutat, el nom de la qual és present gràcies a això en els tractats d'arquitectura moderna de la ciutat en ser una de les torres més altes de París.
I anem amb la música i com soc així, en comptes de buscar una de les mil i una cançons sobre la ciutat del Sena, doncs no, en posaré una d'espanyola que parla d'un "Maniquí Parisien", temàs de Manuel Aniesa Pelayo i Arcadio Roses Berdiel que cantava Sarita Montiel en la seua esplendor física i vocal en la pel·lícula Mi último tango en una escena que segur que vos recorda a una altra pel·li nord-americana, a on la protagonista té una veu horrible i Debbie Reynolds la suplanta (i de pas es descobrix el playback) i que vos deixe als cinèfils descobrir... Per cert, la pel·li de 1960 va ser dirigida per Luis César Amadori, amb magnífic xalet en la Platja de Sant Joan.

LA "TOUR ALICANTE" EN PARÍS (Francia*).

 Versió en valencià traduïda per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ 

Y el asterisco y la aclaración no es baladí: de hecho hay en el mundo numerosas ciudades con el nombre de "Paris", solo en EEUU hay siete (un ejemplo muy conocido es el de Paris-Texas como la película) y también en Canadá, en fin, que aclaro que me refiero a la original, a la admirada, a la francesa.

Y allí hay un famoso barrio de negocios que se llama "La Défense" que se ha ido extendiendo al otro lado del Sena, en el departamento "Hauts-de-Seine" sobre los municipios de Nanterre, Courbevoie y Puteaux y atravesado por el eje histórico, una línea recta de avenidas (entre ellos los Campos Elíseos) y bulevares que nace en el Museo del Louvre y que pasa bajo la "Grande Arche de La Défense" y que allí está rodeado de una gran explanada peatonal de 31 Ha (Le Parvis)  con numerosos jardines colgantes y más de 60 esculturas y obras de arte, bajo la cual se encuentran vías de acceso, metro y tren regional que transportan cada día a miles de usuarios de los más de 71 bloques y rascacielos de oficinas (más de 3 millones de m2), centros comerciales, hoteles, salas de conciertos, viviendas (600.000 m2) y hasta los cementerios de Neuilly y Puteaux vecinos pared con pared.

Y junto este último se encuentra la sede de la "Société Générale" importantísimo banco francés, que decidió llevar su sede central a La Défense encargando para ello la construcción de dos torres gemelas de 37 plantas, unidas por un núcleo central de acceso, salas de reuniones, etc... torres iguales pero distintas y separadas unos 40 m. Una de ellas está decorada con mármol blanco de Chassagne (en Auvernia, Francia) y la otra con mármol rojo de Alicante de donde tomaron su nombre, es decir: la Tour Chassagne y la Tour Alicante.

Imagen de las torres y del núcleo central, las fotos son de Agustin Detienne.

A pesar de que las torres gemelas tienen 204.000 m2 de oficinas, la Société Générale, encargó la construcción de otro edificio junto a las anteriores, la "Tour Granite" conectada con pasarelas y túneles con las anteriores.

Las Tours Alicante y Chassagne de 167 m de altas, fueron diseñadas por los arquitectos Pierre Parat y Michel Andrault e inauguradas en 1995, la Tour Granite del Atelier Christian de Portzamparc con una superficie de 67 740 m²y 184 m de altura, inaugurada en 2008.

Imágenes de Marc Leclercq.

Supongo que alguien de la cúpula directiva de este importante banco francés, debe de tener muy buena relación con nuestra ciudad o quizás buenos recuerdos de su estancia aquí para nombrar una parte de su sede a nuestra ciudad, cuyo nombre está presente gracias a ello, en los tratados de arquitectura modernas de la ciudad al ser una de las torres más altas de París.

Y vamos con la música y como soy así, en vez de buscar una de las mil y una canción sobre la ciudad del Sena, pues no, voy a poner una española que habla de un "Maniquí Parisien" temazo de Manuel Aniesa Pelayo y Arcadio Roses Berdiel que cantaba Sarita Montiel en su esplendor físico y vocal en la película "Mi último tango" en una escena que seguro que os recuerda a otra peli norteamericana, donde la protagonista tiene una voz horrible y Debbie Reynolds la suplanta (y de paso se descubre el play back) y que os dejo a los cinéfilos descubrir...Por cierto, la peli de 1960 fue dirigida por Luis César Amadori, con magnífico chalet en la Playa de San juan.

 

COMPRESSORS I RÈTOLS QUE NO HAURIEN D'ESTAR EN EIXES FRONTERES

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Resulta que com la Regidoria d'Urbanisme té tants projectes, tantes sol·licituds d'obertures i instal·lacions, admet que certes obres es facen mitjançant una "Declaració responsable" que ha de fer l'amo o promotor de les obres i/o instal·lacions, amb el compromís d'executar el projecte i l'obra respectant les normes i lleis de tot rang, municipal, autonòmic i estatal, i el problema és que si no es complixen i no denuncia ningú la infracció es queda així tota la vida amb el consegüent perjuí per als veïns i per a l'estètica de la ciutat. A continuació expose una sèrie de casos en el Barri Vell (entre Rambla, Esplanada i el castell de Santa Bàrbera) i en el Centre Tradicional (entre Rambla, Esplanada, Alfons el Savi i Soto-Gadea), zones a on està prohibida la instal·lació de compressors en la frontera (si de cas darrere de la barana del balcó) i els rètols lluminosos fora dels buits del local, entre altres coses, també tendals i tancaments de terrasses, etc, però açò últim ja és una batalla perduda, així que ens centrarem en els primers. Per descomptat no es perseguix que es multe, ni de molt, sinó que s'eliminen i s'adapten a les normes existents en benefici de l'estètica de la ciutat i de la percepció que ciutadans i forasters tenim d'ella, encara que l'Ajuntament pel que pareix no fa res (estes instal·lacions continuen i continuen), o no ho sap, ningú denuncia.

Esta és l'última: un restaurant acabat d'obrir en la Rambla, en un local que ans ocupava un banc (i de la refrigeració del qual només es veia una reixeta), ha muntat en la part posterior tota esta maquinària (sis compressors i una altra cosa estranya que no sé què és). Rambla 36, Sant Tomàs 1 i Sant Andreu 13, que no és un carrer posterior, només més estret, tot això hauria d'estar encastat en les fronteres sense sobreeixir, amb la gàbia que li han posat no n'hi ha prou, es veu igual. Complixen les normes i tenen permís municipal? L'emporcament de la frontera parla per si sol.

La major concentració de compressors, 3 en la planta baixa i... 12! en els pisos turístics. I es podrien haver col·locat en el terrat, és tot del mateix propietari. C/ Bazán 47 i Pascual Pérez 11. Els dels pisos encara són interpretables, però els del baix, no. Complixen les normes i tenen permís municipal?

En la primera foto els treballadors instal·lant un compressor en el c/ Bazán 1; en la segona, bateria en el c/ Miguel Soler 1 camí de la nostra cocatedral, d'un famós restaurant de la Rambla 16. Complixen les normes i tenen permís municipal?

En este famós pub (encara que ha canviat de nom més d'una volta) en López Torregrosa 1 en este bonic edifici, anteriorment no tenia compressors a la vista i festejava l'entrada de les estacions amb originals muntatges com el dels articles de platja de la primera foto, però... es van cansar segons sembla de pujar a la teulada i van decidir baixar els 14 compressors a la primera planta ben vists per a lluir potència. Si n'hi ha alguns que estan darrere de la barana com diu el pla, uns altres no. Complixen les normes i tenen permís municipal?

Rètol lluminós i maquinària en el terrat d'estos apartaments, clarament visibles a 8 metres del nostre monument més bonic: la Basílica de Santa Maria. Una simple tanqueta ocultaria els acumuladors. El rètol no té solució. Complixen les normes? En unes altres ciutats seria impensable. Jordi Juan 16.

L'enorme cartell d'este bar en edifici catalogat de la pl. Sant Cristòfol 12 i c/ Argensola 1 i que ans s'adaptava (més o menys) a l'amplària de la porta. Este i els altres complixen les normes?

Fitxa de catàleg de pl. Sant Cristòfol i c/ Argensola 1.

Compressors fora de frontera i a la vista en el c/ Sant Nicolau 14 i 22, respectivament. Complixen les normes i tenen permís municipal?

Fitxa del catàleg de l'edifici de Sant Nicolau 14.

Compressors en Mare de Déu de Betlem 21 i 20 respectivament, sobretot els que sobreïxen del balcó complixen les normes i tenen permís?

Fa molts anys en eixe preciós edifici catalogat amb eixes baranes tan elaborades i que a més té uns murals interiors molt bonics (no sé si existiran encara) i just en eixe local, hi havia un bar que es deia "Sin problemas" que tenia uns passadissos excavats en la roca que després vaig comprendre que potser eren un refugi de la Guerra que van excavar els propietaris per a la seua protecció i que estaven oberts al públic, c/ Montengon 8. Complix eixe compressor les normes i té permís municipal?
Fins aquí uns pocs exemples de compressors i rètols, però n'hi ha molts més que enlletgixen els nostres carrers. No s'entén, però, que a voltes es gasten milers d'euros en instal·lar el restaurant o decorar l'establiment i siguen incapaços de reservar un mínim espai perquè les maquinàries queden ocultes o pujar-les al terrat, sobretot quan es tracta d'un edifici d'una sola propietat. Però també l'Aj. té la responsabilitat de controlar-ho, un simple passeig de l'inspector per la zona (tampoc és tan gran) que conega les senzilles normes servix per a prendre nota i fer que s'avise al propietari. No es tracta de sancionar, sinó de corregir.

El meu agraïment a Jaume Chicoy Mira, a qui he assetjat a preguntes. Moltes gràcies.