L'ALTRA CASA BARDIN

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Parlant amb propietat i atenint-nos al criteri d'antiguitat, "L'altra" Casa Bardin, hauria de ser la que es va construir posteriorment i de la qual vaig parlar en este article.

Recordem que Théophile-René Bardin Delille va construir esta xicoteta mansió per a residència familiar. Corria l'any 1900 i el recent derrocament de les muralles, així com la planificació de l'eixample de la ciutat a finals del segle XIX, va fer que la burgesia local anara prenent posicions en la zona de l'Esplanada i el carrer de Sant Ferran, fins a arribar al passeig de Gadea. Eixe mateix any, el mes de març, es va sol·licitar llicència per a una casa projectada per l'arquitecte Enrique Sánchez Sedeño en el c. Sant Ferran, prolongació del de la Pilota (hui Lanuza) i Valdés, les obres de la qual es van finalitzar en 1901.
La casa constaria de dos plantes, en la baixa es disposaria de dos habitatges en "entresol" amb finestres balconeres i en la planta superior hi hauria l'habitatge del propietari. En el terrat, hi hauria una xicoteta torreta per a estudi, a la qual s'accedia per una escala de caragol.

Proposta i projecte de l'obra d'Enrique Sánchez Sedeño

Al llarg dels anys, s'han realitzat diferents modificacions de la casa, algunes d'elles amb caràcter estructural. En 1925 es té constància de la reparació de desperfectes en la frontera principal, moment que va poder ser aprofitat per a incorporar els dos miradors laterals, que no constaven en el projecte anterior i que podrien ser atribuïbles a Juan Vidal Ramos, que eixe mateix any estava construint la casa contigua de pisos de lloguer per al mateix propietari.

Dibuix de la frontera amb els miradors de Juan Vidal Ramos

Però sense dubte, la gran reforma que va tindre l'edifici es va planificar l'any 1944, quan la propietat havia passat a les mans de Renato Bardin Mas, casat amb Trinidad García de la Llave, i el projecte de la qual va dur a terme Miguel López. En esta reforma, es van convertir els habitatges de planta baixa en locals comercials, realitzant per a això el buidatge de terra que convertia eixos habitatges en entresols, obtenint així una gran altura lliure que va possibilitar la construcció de naies per a estos locals. També es va ampliar la torreta-estudi eixamplant i modificant la frontera, que va ser rematada amb una nova i contundent cornisa i la construcció de dos nous balcons, i ampliant la torreta cap al fons de la parcel·la. L'accés a esta planta va ser modificat amb la construcció d'una escala de fusta i es va habilitar un accés de servici pel c. Valdés que comunicava amb una escala de volta de rajola de pla que recorria totes les plantes de l'edifici.

Frontera i plànols de planta de la reforma de Miguel López

Després de la defunció de R. Bardin Mas, la propietat va passar a René-Albert i Dolores Bardin García, que la van vendre a la Diputació en 2001, que va decidir destinar-la a seu de l'Institut de Cultura Juan Gil-Albert, propiciant per a això la seua reforma més dràstica.

Estat de l'edifici i buidatge durant l'obra

Estat actual del palauet

A causa del mal estat dels forjats i de l'edificació en general (accentuat per la pròpia Diputació, a on vaig haver de telefonar un parell de voltes per a denunciar que hi havia balcons oberts i per ells entrava l'aigua quan plovia, deteriorant encara més l'edifici), es van conservar únicament les fronteres i els bucs d'escala principal, la de fusta i la secundària de servici, posant en ús un magnífic edifici que segurament si s'haguera venut 20 anys ans hui ocuparia un anodí bloc d'habitatges.

Info: revista El Salt, de l'Institut de Cultura Juan Gil-Albert