UNA CASA BARDIN

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 En poc més d'un any s'han restaurat dos edificis emblemàtics del carrer de Sant Ferran (i de tot Alacant): la Casa Bardin, en el número 44 i cantonada als carrers de Valdés i de Lanuza, i la Casa Bardin, sítia en el número 46 del mateix c. Sant Ferran i fent cantonada al c. Lanuza (ans prolongació del de la Pilota). És a dir: són contigües i les dos són Casa Bardin. Edificades pel mateix Bardin (Théophile-René Bardin Delille) però amb una diferència de 25 anys, una (la 44) per a habitatge propi i lloguer i la del 46 per a llogar-la a famílies de l'alta burgesia alacantina.

La que ens ocupa és la més moderna i més alta i va ser erigida sota projecte d'en Juan Vidal Ramos. Té dos habitatges de gran superfície per planta (uns 200 m² cadascun) separats pels patis de ventilació i els dos nuclis d'escala, el principal (amb ascensor) i el de servici, que almenys en plànol no duia ascensor. Així es separava el flux de senyors i servents, ja que cadascuna d'eixes escales donava accés al sector corresponent. Com a norma general, en molts dels projectes de Juan Vidal, la peça de representació tenia un mirador i, en este cas, un d'ells cau sobre el vestíbul d'accés i l'altre sobre la cantonada arredonida, que al seu torn està rematada per una cúpula de gust francés.
La planta baixa està dedicada a locals comercials i durant molts anys va estar establida allí una casa de maquinària industrial.

En la restauració han emprat els colors taronja i gris, que desconec si eren els originals, perquè ha estat molts anys en to gris ciment, però no crec que s'haja emprat el mètode d'extraure capes de les fronteres per a analitzar els colors originals.
El cas és que un preciós edifici, com és este, encara que per la seua situació geogràfica en un carrer estret i ombrienc no destaque molt i inclús m'atreviria a dir que és prou desconegut pels alacantins.

Les dos Cases Bardin

I clar, cançó relacionada també per a esta entrada. En este cas he triat una famosa cançó: J'ai deux amours, cantada per Joséphine Baker en 1975 en el music-hall Bobino de París, uns dies ans de la seua mort. La nord-americana, nacionalitzada francesa (i amb honors de la República per la seua actuació en la Segona Guerra Mundial), diu que té dos amors: el seu país i París. Doncs un poc com els Bardin (o almenys el net de T.-René Bardin Delille).