COM A NOUS 132: EN L'ESTIU DE 2021 (Capítol 2)

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Com ja els vaig dir en l'anterior Capítol 1 (que es pot vore polsant sobre el seu nom) últimament s'han rehabilitat diversos edificis però no tenim més remei que mostrar-los per entregues, com si fora una telenovel·la turca perquè tots no caben de sobte. I ací els porte el segon.

Si han vist el meu anterior article sobre edificis de l'Eixample, en ell em sorprenia que s'hagueren començat a construir en els anys 60 edificis d'un cert luxe en el que llavors era un inhòspit polígon industrial, però és que en este cas es va un pas més enllà, perquè segons pareix, este l'anomenat "Joaquín Costa" que és el nom que llavors tenia el carrer, està datat en 1936 i projecte de Juan Vidal Ramos. En els anys 90, es va adequar buidant pràcticament tot el seu interior per a oficines. En la fitxa, baix del tot, hi ha una descripció prou completa d'este.

Estat final de l'última rehabilitació. Està en Reis Catòlics 26.

Este bonic i luxós edifici que està en l'av. Juan Bautista Lafora 6 i Gravina 12-14 va ser projectat per Francisco Muñoz Llorens en 1975. La normativa municipal marcava que es recularen les fronteres del c/ Gravina uns metres i per això hi ha eixa espècie de "plaça" darrere.

En el seu solar (sense recular per darrere) va estar el "Garage" (gal·licisme, però és que llavors s'usava així, amb ge) Miramar, un enorme taller que fins i tot tenia un assortidor de gasolina (es pot apreciar al costat de la segona columna). La foto és preciosa i d'origen desconegut per a mi.

He de dir que l'edifici (juntament amb el seu "germà" de la Rambla 34) és molt bonic i tenia un "toc brutalista" pels diferents plans i cubs tots ells revestits de formigó granulat de color crema, que tan bé combina amb la fusta dels sostres de les terrasses i les fusteries i dic "tenia" perquè la rehabilitació s'ha emportat eixe color i eixa textura i pense que ha sigut un error, els elements blancs prompte s'embrutaran amb la pols que es deposita en la seua part superior i que les dèbils pluges no arrosseguen amb prou força, embrutant tota la frontera.

En esta foto gentilesa de Manuel José Aliaga, s'observa com en el front marítim de Juan Bautista Lafora, només hi ha com a edificis en altura el "Instituto Social de la Mujer" i el núm. 5 i el 8 que vorem a continuació.

Magnífic edifici de Juan Bautista Lafora 7 i Gravina 16, promogut en 1946 per Enriqueta Rubert, Vda. de Maignón sota projecte de Miguel López González, la signatura del qual figura/va en la porta d'accés. A diferència del confrontant, l'edifici està reculat en el c/ Gravina només en les plantes de pis, ocupant la resta la totalitat del solar. Va estar de trista actualitat perquè, en una de les habitacions del xicotet hotel dels seus baixos, va esclatar una bomba terrorista d'ETA en 2003. Catalogat.

Imatge del front de Juan Bautista Lafora, on es poden observar els números del 4 al 8. Menys el 4 els altres han sigut reformats en menor o major mesura en els últims anys.

Original edifici en Marqués de Molins 52 promogut en 1964 per Don Ricardo Sánchez Ripoll amb projecte de Juan Guardiola Gaya. Foto d'època extreta de la pàgina de SG Inmuebles, on es poden entreveure les anteriors portes dels vestíbuls elevades respecte a la vorera i a les quals es pujava per uns escalons volats.

En esta foto de 1955 (aprox.) es veu, a la dreta, part del terreny on s'alça l'edifici. A l'esquerra i contigua, hi ha la preciosa casa propietat de Florentino Elizaicin i on actualment s'alça la finca que fa cantó amb Mestre Barbieri. Foto facilitada per Alicante Vivo.

Foto durant les obres i ja acabat (bo, quasi, falta per tapar els ancoratges de les bastides). Les jardineres de les terrasses han desaparegut en esta actuació.
Desgraciadament, com ja és habitual i degut a unes aleatòries normes imposades per l'Arxiu Municipal de l'Ajuntament d'Alacant (que a més presumix que la seua labor és difondre la cultura, però ho impedix), no puc reproduir plànols de fronteres històrics d'alguns d'estos edificis, cosa que no contravindria la privacitat de cap dels habitants, arquitectes o promotors d'ells, ja que els plànols són públics i les fronteres són una cosa que tots veem i totes les altres dades figuren en la pròpia web municipal. Curiosament es deu demanar permís per a reproduir-los, però no es poden reproduir, vostés entenen alguna cosa?
I en l'alegre any de 1975, data en la qual també es va projectar l'edifici de Juan Bautista Lafora 7, el grup Queen va llançar el seu "Bohemian Rapsody" composta pel seu líder, Frederick Mercury.

COMO NUEVOS 132: EN EL VERANO DE 2021 (Capítulo 2).

 Versió en valencià traduïda por Gonzalo Pons Delgado, en ESTE ENLLAÇ 

Como ya les dije en el anterior Capítulo 1 (que se puede ver pulsando sobre  su nombre) últimamente se han rehabilitado varios edificios pero no tenemos más remedio que mostrarlos por entregas, como si fuera una telenovela turca porque todos no caben de sopetón. Y aquí les traigo el segundo.

Si han visto mi anterior artículo sobre edificios del Ensanche, en él me sorprendía que se hubieran empezado a construir en los años 60 edificios de cierto lujo en lo que entonces era un inhóspito polígono industrial, pero es que en este caso se riza el rizo, porque según parece ser, éste el llamado "Joaquín Costa" que es el nombre que entonces tenía la calle, está datado en 1936 y proyecto de Juan Vidal Ramos. En los años 90, se adecuó vaciando prácticamente todo su interior para oficinas. En la ficha, bajo del todo, hay una descripción bastante completa del mismo.

Estado final de la última rehabilitación. Está en  Reyes Católicos 26.

Este bonito y lujoso edificio que está en la Avda. Juan Bautista Lafora  6 y Gravina 12-14 fue proyectado por Francisco Muñoz Llorens en 1975. La normativa municipal marcaba que se retranquearan las fachadas de la C/Gravina unos metros y por eso hay esa especie de "plaza" detrás.

En su solar (sin retranqueo posterior) estuvo el Garage (galicismo, pero es que entonces se usaba así, con "g") Miramar, un enorme taller que incluso tenía un poste gasolinera (se puede apreciar junto a la segunda columna). La foto es preciosa y de origen desconocido para mi.

 

Tengo que decir que el edificio (junto con su "hermano" de la Rambla 34) es muy bonito y tenía un "toque brutalista" por los diferentes planos y cubos todos ellos revestidos de hormigón granulado de color crema, que tan bien combina con la madera de los techos de las terrazas y las carpinterías y digo "tenía" porque la rehabilitación se ha llevado esos color y textura y pienso que ha sido un error, los elementos blancos pronto se ensuciarán con el polvo que se deposita en su parte superior y que las débiles lluvias no arrastran con suficiente fuerza, ensuciando toda la fachada.

En esta foto gentileza de Manuel José Aliaga, se observa como en el frente marítimo de Juan Bautista Lafora, solo están como edificios en altura el "Instituto Social de la Mujer" y el nº5 y el 8 que veremos a continuación.

Magnífico edificio de Juan Bautista Lafora 7 y Gravina 16, promovido en 1946 por Enriqueta Rubert, Vda. de Maignón bajo proyecto de Miguel López González, cuya firma figura/ba en la puerta de acceso. A diferencia del colindante, el edificio está retranqueado en la C/Gravina solo en las plantas de piso, ocupando el resto la totalidad del solar. Estuvo de  triste actualidad porque en una de las habitaciones del pequeño hotel de sus bajos, estalló una bomba terrorista de ETA en 2003. Catalogado.

Imagen del frente de Juan Bautista Lafora, donde se pueden observar los números 4 al 8. menos el 4 los demás han sido reformados en menor o mayor medida en los últimos años.

Original edificio en Marqués de Molins  52 promovido en 1964 por D. Ricardo Sánchez Ripoll con proyecto de Juan Guardiola Gaya. Foto de época extraída de la página de SG inmuebles, donde se puede entrever las anteriores puertas de los zaguanes elevadas respecto a la acera y a las que se subía por unos escalones volados.

En esta foto de 1955 (aprox) se ve a la derecha, parte del terreno donde se levanta el edificio. A la izquierda y contigua, está la preciosa casa propiedad de Florentino Elizaicin y donde actualmente se levanta la finca que hace esquina con Maestro Barbieri. Foto facilitada por Alicante Vivo.

Foto durante las obras y ya acabado (bueno, casi, falta por tapar los anclajes de los andamios). Las jardineras de las terrazas han desaparecido en esta actuación.

Desgraciadamente, como viene siendo habitual y debido a unas aleatorias normas impuestas por el Archivo Municipal del Ayuntamiento de Alicante (que además presume de que su labor es difundir la cultura, pero lo impide), no puedo reproducir planos de fachada históricos de algunos de estos edificios, cosa que no contravendría la privacidad de ninguno de los habitantes, arquitectos o promotores de ellos, puesto que los planos son públicos y la fachada es algo que todos vemos y todos los demás datos figuran en la propia web municipal. Curiosamente se debe pedir permiso para reproducirlos, pero no se pueden reproducir ¿vds. entienden algo?.

Y en el alegre año de 1975, fecha en el que también se proyectó el edificio de Juan Bautista Lafora 7, el grupo Queen, lanzó su "Bohemian Rapsody" compuesta por su líder, Frederick Mercuy.

EDIFICIS DE L'EIXAMPLE 7: COL·LECCIÓ 2021

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Ja he parlat moltes voltes de l'Eixample i si ara és un barri cèntric i amb cars habitatges de portals folrats amb marbre i espills (això de segona generació, els originals per regla general s'han eliminat, no eren prou luxosos, pel que pareix), no va ser així des del principi: el centre s'acabava més o menys a l'eix Marvá-Soto-Gadea i d'aquí cap al sud era un gegantí polígon industrial, amb l'excepció de Benalua (sana i higiènica però lluny) i no parlem ja de la Florida que estava més enllà, això sí: ambdós tenien tramvia que tardava una eternitat però que les acostava fins a l'Esplanada. Ja als 60 alguns edificis es van alçar ací i allà, esguitant de pisos que no eren barats, als baixos dels quals es seguia amb activitats industrials i a voltes en carrers sense urbanitzar i propers al pudent barranc de Benalua, encara que va ser a finals dels 70 i als 80 quan es va edificar massivament. L'obertura d'Óscar Esplá i (llavors) Padre Vendrell va ser definitiva, encara que la vareta màgica de la zona va resultar El Corte Inglés, que en 1989 va desplaçar la centralitat a la zona. Però vegem alguns d'ells dels quals es van editar luxosos fullets de venda per a intentar captar clients, cosa que van aconseguir a pesar dels alts preus.

L'Edifici Gadea es va projectar en 1988 per Francisco Muñoz Llorens per a Soller, S.A. al passeig Gadea 17/Itàlia 1, sobre una parcel·la de 578 m² en què s'inclou la part corresponent d'un passatge particular que unix els carrers Itàlia i Arquebisbe Lloaces i que formava part d'un ampli complex de 5 edificis projectats a principis del segle XX, tres amb fronteres al passeig amb amplis i luxosos habitatges un dels quals ocupa el present edifici, els altres dos són un solar i el central que encara està i on va tindre el seu estudi l'arquitecte Julio Ruiz Olmos i dos altres de més xicotets amb fronteres als carrers laterals. El passatge servia d'unió entre tots ells amb servici també a tallers i garatges situats als seus baixos. Recentment, s'ha recuperat la porta d'entrada per Arquebisbe Lloaces, gràcies a la voluntat de l'última promotora que hi ha intervingut. El plànol de la frontera a Gadea el tinc en el meu poder, però les restriccions absurdes i una mica arbitràries que ha imposat l'Arxiu Municipal de l'Ajuntament d'Alacant, m'impedixen documentar esta i altres parts de l'article, com seria el meu desig.

Edifici situat al c/ Ab el Hamet 4, sobre un solar de 1.078 m², projectat per a Lidersol, S.A. en 1974 per l'arquitecte Fernando Andrés Silvestre. Un ampli programa d'habitatges d'1 a 5 dormitoris i amb un pati particular a frontera per a aprofitar millor la profunditat del terreny. A l'entreplanta té una terrassa d'accés als dos nuclis d'escala.

L'Edifici Castellar, al núm. 1 del carrer del mateix nom cantó amb Pintor Aparicio 39, el projecte del qual és de l'arquitecte Carlos Solesio Lillo de 1977, promogut per Construcciones Torres Giménez, S.A. sobre un solar resultant de 643 m². No recorde exactament si quan es va alçar estava encara tallada la prolongació de Pintor Aparicio amb Maisonnave per les naus industrials, però ho va estar molts anys, amb diversos edificis amb la numeració del carrer que enfrontava (Serrano).

C/ Pintor Cabrera 22, una altra promoció de la família Soro contigua a altres edificis seus i en un solar prou gran (1.319 m²) tant, que a la part exterior hi ha 4 enormes habitatges i a la interior, 4 oficines tot això per planta, però servit per 3 nuclis d'escales independents encara que amb el mateix vestíbul. A eixes oficines van estar moltíssims anys tots els Registres de la Propietat. Va ser projectat per José Blanco Cantó en 1977 per a la mercantil Edinso.

Edifici Gabriel Miró, en General Marvá 19, Benito Pérez Galdós 37 al 41 i Tucumán 20. Francisco Muñoz Llorens en 1981 sobre el solar de 2.253 m² del convent de les Serves de Jesús de la Caritat, del qual veem imàtgens de seguida.

Fronteres de l'oblidat convent de les Serves de Jesús de la Caritat. Quan el van vendre, van fer una exclusiva residència de majors a la plaça Sant Joan de Déu on estan ara. Foto d'origen desconegut.

Fotos aèries de la zona, on es distingix baix a la dreta d'ambdós imàtgens el convent. Just darrere està encara el Cinema d'estiu Niza, del c/ Tucumán (si vos fixeu, es veuen les cadires i tot) que era propietat també de l'Església catòlica, exactament de la Junta Diocesana d'Acció Catòlica.
La primera foto es va publicar a Facebook per David SG i la segona és gentilesa de Manuel José Aliaga, moltes gràcies a ambdós.

I, per últim, el més recent de tots els que apareixen a este article: el projectat per Metrovacesa, S.A. en 2005 per Juan de Otegui i Tellería, al c/ Alemanya 33 i París 1. Unes fronteres realment sòbries i boniques, amb unes persianes corredisses que homogeneïtzen l'edifici, i impedixen el caos de les fronteres. Per a rematar (mai més ben dit) té una piscina al seu terrat. És anomenat "l'edifici dels notaris" perquè la seua primera planta està ocupada per una/es notaria/es amb accés independent.
L'actuació a eixe carreró es va aconseguir en recular els solars de les dos grans naus enfrontades (amb usos variats en el temps, des de tallers de SEAT, fins a seu de la S.A. Cros y Nestlé, fins a unes pistes d'esquaix), uns 4 m cadascuna fins a aconseguir els 12 m d'amplària igual que els carrers confrontants, però és clar: l'extrem del c/ Portugal era anterior al PGOU de 1987 i el plànol del carrer ha quedat amb la curiosa forma d'una botella. Els meus agraïments a Enric Tarragó per la seua foto.
Els fullets són propietat de l'autor de l'article.
I per a posar música i ja que parlem d'un polígon industrial que donava faena a molta gent, què millor que "La canción del trabajo" èxit del cantant Raphael, versió espanyola de Manuel López Quiroga Calero de l'original de Nat Adderley i Oscar Brown Jr.