LA PLAÇA DE LES MONGES

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Ni és gran, ni és emblemàtica, ni té tan sols una miserable font (jo no li n'he coneguda mai cap), ni monument gran ni xicotet, inclús estic convençut que molta gent ni la coneix. Però a mi m'agrada, em du records molt especials al llarg de diversos anys de la meua vida, i els llocs, a més de per ser com són, ens importen per les nostres vivències i records. I això em passa a mi amb la plaça de les Monges. Bé, cal dir que el seu nom oficial és plaça de la Mare de Déu del Remei, però jo trobe que, excepte els seus veïns i obligats per raons postals i oficials, la resta del barri la coneix com de les Monges. Fins i tot la foguera s'anomena/va Monjas-Santa Faz. És un xicotet espai urbà comprés entre els carrers de les Monges (este sí que és el seu nom oficial), Verònica i Llonja dels Cavallers, encara que falta per saber si el tram d'escales que puja cap al c. Maldonado, es diu també de les Monges... El cas és que crec que és el moment de fer-li un xicotet homenatge a la plaça, perquè després de molts anys en què els seus edificis mostraven un aspecte una mica deixat, i molt poc a poc, per intervenció de particulars i del Patronat de l'Habitatge i el Pla RACHA, les fronteres presenten un aspecte normal.

La casa del garatge, amb frontera a Verònica, Monges, Maldonado i a la plaça. Acabada de restaurar i d'una manera exemplar, fins han canviat tots els tendals.

L'altra casa dels anys 60. Fronteres a Monges, Maldonado i la plaça.

El més bonic.

Confrontant amb el convent i amb frontera posterior amb una reixa de ferro forjat molt bonica al c. Maldonado.

Cantonada al c. Verònica.

Cantonada a Llonja dels Cavallers. Aquí va estar el conegut bar El Sotanillo.

Antiga armeria Porras.

I... la nova adquisició.

La veritat és que tot i tindre un aspecte heterogeni, amb dos edificis dels anys 60, gens adequats per les seues volades; noves construccions, més o menys correctes; els dos edificis antics que encara queden; i després, com a colofó, l'assumpte del Consell Regulador de la D. O. Alacant que ja vaig comentar en un altre article, el conjunt té un aspecte molt agradable.
Lluny van quedar els anys en què, de xiquet, hi havia allí el famós bar El Sotanillo, l'armeria Porras i el "Garage" (sí, era amb dos ges, com correspon a la seua ascendència francesa). La casa del garatge és el primer record que guarde jo de la plaça. En ella hi havia el telèfon públic més pròxim a la meua casa i a ell veníem a parlar. Compraves la fitxa (no anava amb monedes) i podies parlar durant 3 minuts. Però un dia em vaig adonar que a més d'eixe telèfon, en l'extrem oposat del despatx, n'hi havia un altre sense fitxes i connectat a este amb una clau commutadora, així que quan l'ocasió ho permetia i l'encarregat se n'anava, canviava la clau i continuava parlant debades.
Després ja van vindre uns altres anys, en els quals la meua família va estar molt lligada a la plaça per qüestions laborals de mon pare. En un dels edificis antics també vivien una companya d'estudis i les seues germanes, amb les quals vaig tindre molta amistat, molts anys.
I clar: tractant-se de monges, com a cançó relacionada, doncs una que va ser un gran èxit en els primers anys 60, cantada per monges: Les Soeurs Sourire ('les germanes somriure') i Dominique.