L'ASSALT A LA SERRA GROSSA (1)

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Si una cosa ens caracteritza en Alacant és la quantitat de serres, llomes i tossals sobre els quals s'assenta la ciutat: els castells de Santa Bàrbera i de Sant Ferran, les llomes del Garbinet, llometes del Cap, fins el cim del Cabeçó d'Or, que està enclavat en terme capitalí!, etc., i per descomptat la fabulosa serra Grossa (i les seues subdivisions), que des de la Cantera fins a l'Albufereta discorre paral·lela a la mar uns dos quilòmetres, i eixa excel·lent orientació és la que ha fet que els diferents promotors immobiliaris intentaren colonitzar-la i traure profit de tan privilegiada situació, i n'hi ha hagut molts intents, uns s'han aconseguit i uns altres afortunadament no. Ja hem vist en este blog un parell d'articles sobre la qüestió, d'una banda LA FINCA ADOC HISTÓRICA (bloques 22 y siguientes) : GAFNER EL EDIFICIO KILOMÉTRICO, sobre la pretensió de continuar els edificis Gafner i Mariola, als peus de la Serra, entre esta i la carretera, arribant fins a l'Estació de la Marina, i relacionat en certa manera amb este projecte i paral·lel a ell, hi havia també NO ES VA FER (i encara sort): EL PASSEIG MARÍTIM "IMMOBILIARI" POSTIGUET-ALBUFERETA. Podeu vore ambdós clicant en el nom corresponent. Però n'hi va haver més intents i continuarem veent-los.

En esta entrega, el projecte es va presentar i va obtindre llicència el senyor Piñuela per a fer 130 habitatges de protecció oficial en 1960, distribuïts en 5 blocs, en el terreny amb frontera a la llavors carretera A-190 situat segons plànols entre dos barranquets que descendien de la Serra i que hui correspon a l'espai situat entre el Gafner i l'edifici d'aparcaments Vistamar. En eixe terreny només es va arribar a construir un dels blocs, el denominat "Bloque 21" en els plànols de la Finca A.D.O.C. Per la raó que fora, la urbanització no es va arribar a completar i almenys el terreny situat entre este edifici i el dels aparcaments, ja és públic, baix d'ell discorre el túnel que es va construir per al tramvia i gràcies al qual es va connectar amb la doble via existent en la parada de La Isleta. De fet, en eixa ubicació (hui aparcament i amb algun arbre) hi va haver una entrada auxiliar de personal i maquinària per a les obres.

Estat de l'entorn sense edificis, tal com està ara.

Bloc 21 i resta del solar en què podien haver sigut edificats els 106 habitatges restants.

Vista aèria de la Finca ADOC i, assenyalats en roig, els terrenys a què ens referim. Foto gentilea de M. José Aliaga.

Projecte de Francisco Muñoz Llorens per a Ángel Piñuela, aprovat però que no es va completar.

Fotografia aèria de Perfecto Arjones a on s'observa el conjunt de la Finca ADOC i, darrere de la Torre Vistamar, un fragment del terreny encara sense desmuntar.

Obertura per a entrada de material, maquinària i personal per a l'execució del túnel del tram del qual ja hem parlat ans i que hui ocupa un aparcament amb arbres. Foto d'ESdiario.

Comparació amb l'estat actual del paisatge i el que podia haver sigut si s'hagueren edificat els 130 habitatges prevists.

El meu agraïment a Gonzalo Pons Delgado per la seua ajuda.
I la música la posa "A Summer Place", memorable temasso musical digne del seu compositor, Max Steiner, que va estar moltes setmanes en el núm. 1 en 1960 i que segons sembla va ser el primer tema instrumental que va guanyar un Grammy, en 1961. Tema principal de la pel·lícula homònima, protagonitzada en 1959 per Dorothy McGuire i els joveníssims Sandra Dee i Troy Donahue, melodrama de la gran pantalla dirigit per Delmer Daves, bonics paisatges i temes "escabrosos" com la infidelitat, l'alcoholisme i l'embaràs a destemps.

EL ASALTO A LA SERRA GROSSA (1)

 Article traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ 

Si algo nos caracteriza en Alicante, es la cantidad de montes, lomas y colinas sobre las que se asienta la ciudad, el Benacantil, el Tossal, les Llomes del Garbinet,  Llomes del Cap de l'Horta, hasta ¡la cima del Cabeçó d'Or que está enclavada en suelo capitalino! etc. y por supuesto la fabulosa Serra Grossa (y sus subdivisiones) que desde la Cantera hasta la Albufereta, discurre paralela al mar unos dos kilómetros y esa excelente orientación, es la que ha hecho que los diferentes promotores inmobiliarios, intentasen colonizarla y sacar provecho de tan privilegiada situación y ha habido muchos intentos, unos se han conseguido y otros afortunadamente no. Ya hemos visto en este blog un par de artículos sobre el asunto, por una parte LA FINCA ADOC HISTÓRICA (bloques 22 y siguientes) : GAFNER EL EDIFICIO KILOMÉTRICO. sobre la pretensión de continuar los edificios Gafner y Mariola, a los pies de la Serra, entre la carretera y la montaña, llegando hasta la estación de La Marina y relacionado en cierta manera con este proyecto y paralelo a él, estaba también NO SE HIZO (y menos mal) EL PASEO MARÍTIMO "INMOBILIARIO" POSTIGUET-ALBUFERETA. podéis ver ambos pinchando en el nombre correspondiente. Pero hubo más intentos y vamos a seguir viéndolos.

En esta entrega, el proyecto se presentó y obtuvo licencia el Sr. Piñuela, para hacer 130 viviendas de protección oficial en 1960, distribuidas en 5 bloques en el terreno con fachada a la entonces carretera A-190 situado según planos, entre dos vaguadas que descendían de la Serra y que hoy corresponde al espacio sito entre el Gafner y el edificio de aparcamientos Vistamar. En ese terreno, solo se llegó a construir uno de los bloques al denominado "Bloque 21" en los planos de la Finca A.D.O.C. Por la razón que fuera, la urbanización no se llegó a completar y al menos el terreno sito entre este edificio y el de los aparcamientos, ya es público, bajo él discurre el túnel que se construyó para el tranvía y gracias al cual se conectó con la doble vía existente en la parada de La Isleta. De hecho, en esa ubicación (hoy aparcamiento y con algún árbol que otro) hubo una entrada auxiliar de personal y maquinaria para las obras. 

Estado del entorno sin edificios, tal y como está ahora.

Bloque 21 y resto del solar en el que podían haber sido edificadas las 106 viviendas restantes.

Vista aérea de la Finca ADOC y señalados en rojo, los terrenos a los que nos referimos. Foto gentileza de M. José Aliaga.

Proyecto de Francisco Muñoz Llorens para Ángel Piñuela, aprobado pero que no se completó.

Fotografía aérea de Perfecto Arjones donde se observa el conjunto de la Finca ADOC y detrás de la Torre Vistamar, un fragmento del terreno aún sin desmontar.

Abertura para entrada de material, maquinaria y personal para la ejecución del túnel del tram del que ya hemos hablado antes y que hoy ocupa un aparcamiento con árboles. Foto de ESdiario.

Comparativa con el estado actual del paisaje y lo que podía haber sido de edificarse las 130 viviendas previstas.

Mi agradecimiento a Gonzalo Pons Delgado por su ayuda.

Y la música la pone "A Summer Place" memorable temaso musical digno de su compositor: Max Steiner, que estuvo muchas semanas en el nº 1 en 1960 y que al parecer fue el primer tema instrumental que ganó un Grammy en 1961. Tema principal de la película homónima, protagonizada en 1959 por Dorothy Mc Guire y los jovencísimos Sandra Dee y Troy Donahue, melodrama de la gran pantalla dirigido por Delmer Daves, bonitos paisajes y temas "escabrosos" como la infidelidad, el alcoholismo y el embarazo a destiempo.

UNA OBRA, UNA OBRAA! 44: DOS EDIFICIS EN LES CAROLINES

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 I què tenen en comú estos dos edificis? doncs que estan en les Carolines Altes i la coincidència de l'amplària de la frontera dels solars, només això, perquè com voreu són molt, però que molt diferents en la seua arquitectura i sobretot en els programes que els arquitectes de l'un i de l'altre han decidit seguir, naturalment, segons els desitjos dels propietaris que els han encomanat els projectes. Però vegem ambdós casos.

El primer és este edifici en el c. Plus Ultra 90, en un solar amb 13,48 m de frontera però amb una fondària variable que arriba fins als 45 m i amb una superfície de 496 m². S'ha alçat un únic habitatge amb aparcament i pel que pareix amb espai de treball incorporat. Segons els meus càlculs aproximats, la superfície construïda en planta baixa, dos plantes altes i àtic pot superar els 700 m² i amb un envejable pati, molt lluny de l'ús d'habitatge col·lectiu amb moltes places d'aparcament que se li podria haver donat. Una estètica de frontera industrial en les seues dos primeres plantes i recoberta de trencadís en la resta, així com en la frontera interior al gran pati de parcel·la. Naturalment té ascensor privat. El projecte és de l'estudi d'arquitectura SPARQ.

El solar va estar abandonat i en venda molt de temps. Foto de la web de l'arquitecte.

Diversos moments de la construcció d'este singular edifici. Em crida l'atenció que no s'haja tingut gens en compte el manoll de cables que recorre la frontera (vegeu primera foto) per a ocultar-lo, igual encara no estan finalitzades les obres del tot i ho solucionen. Espere, perquè és una pena.

El segon cas és este edifici blanc situat en el c. Cánovas del Castillo 6 i 8, producte d'unir els dos solars de sengles casetes i entre les dos sumaven una frontera de 13,50 m, quasi igual que el de Plus Ultra, però una superfície total de 272 m². Ahí s'ha encaixat un edifici amb 12 habitatges d'un i dos dormitoris, alguns dels quals tenen terrasses interiors o sobre coberta, depenent del cas. Les obres estan a punt de finalitzar.

Foto del solar segons Google. S'aprecia en les mitgeres la diferent distribució de les dos cases anteriors, l'una de planta baixa i l'altra amb una planta més.

Diversos moments de la construcció de l'edifici, segons projecte de l'estudi e2b arquitectos, a on s'ha evitat la simetria en la frontera en variar la disposició dels buits i la seua profunditat. L'àtic avança a frontera en els laterals per tindre els confrontants una altura més que este. Afortunadament sí que s'ha previst ocultar els cables passants (i els que tenen accés al propi edifici) amb una canaleta que no desmereix l'aparença de la frontera. És de destacar l'ús massiu de pladur.
Allò que ja no em pareix bé, ni en este ni en unes altres obres, és cenyir-se a l'ordenança municipal (totalment desencertada i absurda) que només obliga a posar persianes en els buits de dormitoris (en este cas les tres finestretes de l'esquerra), qüestió de voluntat, que els promotors accepten de bon gust i que després, una volta entregat l'edifici, els propietaris esmenen posant cadascun la persiana al seu gust i trastocant l'aparença inicial, perquè falta, en fan. Sembla que les ordenances les fa algú que no viu aquí i no sap que el sol no ens abandona mai. Allò de les reixes en els buits de la planta baixa és una altra història.

Render de l'edifici Florencia, que és el seu nom comercial, extret de la web d'e2b arquitectos, a on podeu vore més plànols i coses d'esta casa i de molts altres projectes seus.
Ja sabeu que pose música sempre (o quasi) i si està relacionada, doncs millor, i en este cas ho està doblement, i ja que en el primer cas l'edifici està ocupat per una empresa amb arrelament en Sud-amèrica i el segon té nom italià, doncs aquí vos duc a Eydie Gormé amb la seua gloriosa veu i Los Panchos (n'hi ha desenes de versions) cantant la seua "Guitarra romana", preciós bolero arqueològic compost per Eldo Di Lazzaro i Bruno Cherubini.

¡UNA OBRA, UNA OBRAA! 44 : DOS EDIFICIOS EN CAROLINAS.

Article traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ 

¿Y qué tienen en común estos dos edificios? pues que están en Carolinas Altas y la coincidencia de la longitud de la fachada de los solares, solo eso, porque como veréis, son muy, pero que muy diferentes en su arquitectura y sobre todo en los programas que los arquitectos de uno y de otro, han decidido seguir, naturalmente, según los deseos de los propietarios que les han encargado los proyectos. Pero veamos ambos casos.

El primero es este edificio en la C/Plus Ultra 90, en un solar con 13,48 m de fachada pero con una profundidad variable que llega hasta los 45 m y con una superficie de 496 m², se ha levantado una única vivienda con aparcamiento y al parecer con espacio de trabajo incorporado. Según mis cálculos aproximados, la superficie construida en planta baja, dos plantas altas y ático, puede superar los 700 m² y con un envidiable patio, muy lejos del uso de vivienda colectiva con muchas plazas de aparcamiento que se le podría haber dado. Una estética de fachada industrial en sus dos primeras plantas y recubierta de trencadís en el resto, así como en la fachada interior al gran patio de parcela. Naturalmente tiene ascensor privado. El proyecto es del estudio de arquitectura SPARQ.

El solar estuvo abandonado y en venta mucho tiempo. Foto de la web del arquitecto.

Diversos momentos de la construcción de este singular edificio. Me llama la atención lo poco que se ha tenido en cuenta el manojo de cables que recorre la fachada (ver primera foto) para ocultarlo, igual aún no están finalizadas las obras del todo y lo solucionan. Espero, porque es una pena.

El segundo caso, es este blanco edificio situado en la C/Cánovas del Castillo 6 y 8, producto de unir los dos solares de sendas casitas y entre las dos sumaban una fachada de 13,50 m casi igual que el de Plus Ultra, pero una superficie total de 272 m². Ahí se ha encajado un edificio con 12 viviendas de 1 y 2 dormitorios  algunas de las cuales, tienen terrazas interiores o sobre cubierta, dependiendo del caso. Las obras están a punto de finalizar. 

Foto del solar según Google. Se aprecia en las medianeras, la diferente distribución de las dos casas anteriores, una de planta baja y la otra con una planta más. 

Diversos momentos de la construcción del edificio, según proyecto del estudio e2b arquitectos, donde se ha evitado la simetría en la fachada, variando la disposición de los huecos y su profundidad. El ático avanza a en los laterales por tener los colindantes una altura más que éste. Afortunadamente si que se ha previsto ocultar los cables pasantes (y los que tienen acceso al propio edificio) con una canaleta que no desmerece la apariencia de la fachada. Es de destacar el uso masivo de pladur.

Lo que ya no me parece bien ni en éste ni en otras obras, es ceñirse a la ordenanza municipal (totalmente desacertada y absurda) que solo obliga a poner persianas en los huecos de dormitorios (en este caso las tres ventanitas de la izquierda) cuestión de voluntad, que los promotores aceptan de buen gusto y que luego, una vez entregado el edificio, los propietarios subsanan poniendo cada uno la persiana a su gusto y trastocando la apariencia inicial, porque falta hacen. Parece que las ordenanzas las hace alguien que no viva aquí y sepa que el sol no nos abandona jamás. Lo de las rejas en los huecos de la planta baja, es otra historia.

Render del Edificio Florencia que es su nombre comercial. Extraído de la web de e2b arquitectos donde podéis ver más planos y cosas de esta casa y muchos otros proyectos suyos.

Ya sabéis que pongo música siempre (o casi) y si está relacionada, pues mejor y en este caso lo está doblemente y puesto que en el primer caso, en el edificio está ocupado por una empresa con arraigo en Sudamérica y el segundo tiene nombre italiano, pues aquí os traigo a Eydie Gormé con su gloriosa voz y Los Panchos (hay decenas de versiones) cantado su "Guitarra romana" precioso bolero arqueológico compuesto por Eldo Di Lazzaro y Bruno Cherubini.

COM A NOU 145: UN JARDÍ VERTICAL EN ALFONS EL SAVI

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 I és que a més de transformar profundament els 2.682 m² d'estos dos edificis units, d'oficines a habitatges, han tingut la genial idea de convertir les fronteres i part de la mitgera del més alt en un jardí vertical, cosa prou meritòria en un edifici particular, perquè imagine que el manteniment d'esta infraestructura deu ser prou costós. Però vegem com ha quedat i també un poc d'història des que en 1975 es va projectar fins als nostres dies.

Estat final de l'edifici.

L'edifici és un projecte de 1975, dels arquitectes J. M. Esquius i J. Puig Torné com a sucursal bancària i oficines per al Banc Català de Desenvolupament, encara que la direcció d'obra i configuració final de les fronteres es va deure a Juan Guardiola Gaya. En 1988 este mateix arquitecte va executar una ampliació en el solar contigu de López Torregrosa 19, unint ambdós. Els diversos moviments empresarials, amb fusions, adquisicions, etc., van fer que la propietat fora passant per diferents titulars: Seguros UAP, AXA... fins a arribar a un punt en què, abandonat, va estar tancat uns anys (això sí, amb el rètol lluminós en el seu terrat) fins que es van començar les obres recentment.

En la primera d'estes dos fotografies d'època veem l'edifici anterior, al qual va substituir el del banc. Com a curiositat, el veí Banc d'Alacant està en construcció i, a la dreta, la desaparició del Cine Monumental ja és un fet. En la segona, l'edifici que ens ocupa en estructura (forjat pla i fines columnes d'acer en el perímetre, deixant l'interior diàfan) i a la dreta l'edifici Monumental en construcció. El Banc d'Alacant ja està en funcionament.

Diversos moments de les obres de transformació del conjunt.

No es tracta d'uns apartaments turístics, sinó d'un allotjament temporal de llarga duració per a una o dos persones, però amb unes característiques especials: tots els habitatges tenen, a més de la zona d'estar-dormitori, una xicoteta cuina (nevera i microones), bany, traster i zones comunes com ara salons varis, cuina, gimnàs, llavaneria, terrassa comuna i a més en el seu lloguer estan inclosos tots els consums: aigua, llum, internet, climatització, neteja, tovalloles...; és a dir, pràcticament els servicis d'un hotel. Hi ha 49 suites de diverses grandàries i orientacions.
Les tres imàtgens que antecedixen han sigut extretes de l'estudi d'arquitectura de María Langarita i Víctor Navarro, a on veem una imatge del projecte de la frontera d'Alfons el Savi, la zona de coallotjament i la terrassa sobre López Torregrosa, A més d'este projecte (amb moltes més fotos i a on figura la resta de tècnics intervinents) també té altres importants obres a favor seu, que pots consultar en ESTE ENLLAÇ.

Evolució i estat actual de les fronteres vegetals. Respecte a elles, els arquitectes i segons figura en el seu web enllaçat ans, ens conten entre altres coses que "La intervención, más allá de desarrollar un programa residencial orientado a estancias medias, que ya ha acreditado ser solución para multitud de situaciones personales, también se propone desplegar una pedagogía ecológica, pensando que la arquitectura puede orientar salidas al cúmulo de crisis que se reúnen. Así, se propone una fachada completamente vegetal que sea provisoria de alimento de la fauna avícola que coloniza el vecino monte de Benacantil".
A més de la profunda transformació de la realitat física de l'edifici, de les seues fronteres i de l'interior, la intervenció ens deixa unes fronteres singulars, que espere que duren molt de temps.

Encara que sempre hi ha un però... i a més a més no molt bo d'entendre, mantindre eixe eixam de cables a la vista sobre una frontera que ha tingut una transformació total, hauria sigut senzill ocultar eixos cables, d'una manera o d'una altra.

I per últim dos imàtgens per al record: les primitives fronteres i els seus detalls.

I clar, quan a més d'embellir les fronteres el jardí vertical també ha de proporcionar menjar als pardalets del castell de Santa Bàrbera, no puc posar altra cançó que eixa: "El baile de los pajaritos", exitàs mundial del compositor Werner Thomas traduïda i cantada en milers de versions (fins Leonard i Amy la ballen en The Big Bang Theory), encara que per a mi sempre serà un èxit de María Jesús y su acordeón, qui vaig vore actuar en les festes de la Vila amb gran sorpresa meua, perquè tot lo món es va posar a ballar una cosa que jo no coneixia...