EL MEU CAMÍ PER LA PLAÇA DE SANT CRISTÒFOL

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Quan jo era xicotet, en casa no teníem cotxe i realment no calia, vivíem en el que hui s'anomena "el Barri", pur centre i a l'abast de totes les coses importants de la nostra vida. Els camins els marcaven els costums, l'itinerari més curt i fins les costeres dels carrers (a voltes hi havia rutes més directes, però no era qüestió de muntar i després baixar). Un d'ells era el que unia ma casa amb l'Institut i el Mercat Central i que passava per la plaça del Carme - c. Argensola - pl. Camarada Maciá (llavors i sempre Sant Cristòfol) - c. Mestre Martínez - General Primo de Rivera... encara que com que jo era molt de clavar-me pels carrers, tenia alguna variació i també anava pel c. Álvarez i la baixadeta de General Rovira (per a gran escàndol de ma mare, que no entenia com volia anar per eixos carrers tan ruïnosos, perquè eren això: pura ruïna, infrahabitatges en mal estat i ruïnes, potser fruit de la Guerra, no ho sé).

La plaça de Sant Cristòfol en tota la seua esplendor, encara que com es veu al fons comencen els derrocaments.

La plaça en procés de derrocament. Durant algun temps es va anomenar "Almirante Carrero Blanco". Al fons es veuen els carrers d'Argensola, Sants Metges i Llauradors i la galta del carrer del Santíssim Crist que també va ser derrocada.
Unes altres voltes recorde que inclús per la plaça baixava per algun dels carrers cap a la Rambla, i en estos no hi havia tantes ruïnes i derrocaments, però sí molta foscor i abandó, encara que després et trobaves de cara amb la modernitat i la "novayorkor" de la Torre Provincial, l'Hotel Bernia i tots els altres luxes inimaginables... Arrere quedaven el quiosc del c. Argensola, els establiments de la plaça de Sant Cristòfol: la botiga de Perpetua, la farmàcia de Soler, la carnisseria, la papereria Mata, la merceria de Sarita, la botiga de somiers Sama (?), el carret del senyor Jesús, la botiga d'El Andaluz i una sèrie de botiguetes de tota classe que tenien escalons per a muntar (havien baixat el nivell del carrer) entre elles Flores Galindo, que tenia uns misteriosos rotllos de palla de totes les mesures en la porta (després ja vaig saber que eren corones de flors) i al final un triangle de gespa decorat a la mode amb grans gerres de les quals eixien unes iuques, que era llavors la cosa més moderna i que era fruit del derrocament de La Esmeralda.

El començament de Mestre Martínez i el c. Saragossa (gràcies, Alfredo).

Els tendals d'El Andaluz.

El carrer de Saragossa. La galta esquerra del carrer també va desaparéixer.

En els anys 70 tot això es va eliminar fruit d'una operació urbanística, quasi tota la plaça, els carrers del Santíssim Crist (un dels pocs empedrats amb cinques de platja), de l'Argilaga i de Lleó, van desaparéixer i en el seu lloc va sorgir un aparcament subterrani de 5 plantes que s'estén per davall de dos edificacions en altura i una plaça pública, tot dissenyat per l'arquitecte Alfonso Navarro Guzmán, que va voler donar un to rogenc al conjunt. Un edifici es va fer de rajola de cara vista roja i d'alumini rosaci l'altre. La pròpia plaça era de marbre roig d'Alacant, però amb un gruix tan inadequat per al trànsit públic que es va destrossar al poc temps d'existència, però això ja és una altra història.
El cas és que mai he pensat que voria fotos d'aquell camí que tantes voltes vaig recórrer, fins que Francisco Rodríguez Valderrama les va situar en la seua pàgina "El Alicante que nos quitaron" de Facebook i l'autor de les quals és Pepín García Sellés. Li agraïsc la seua gentilea en permetre'm posar-les amb este text.
Com a afegit a esta entrada, doncs posarem una música del genial Stevie Wonder, que va ser número u en 1973 (any en què l'entorn a què ens referim estava en plena transformació) amb la seua magnífica "You Are the Sunshine of My Life".