COM A NOUS 127: A L'OMBRA DE L'AJUNTAMENT I DE SANT NICOLAU

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 

 Perquè estan prop, molt prop de dos dels nostres monuments més preats, de fet un d'ells (pça. Ajuntament 3) deu la seua existència a la reordenació que es va fer de la plaça com a conseqüència del derrocament dels edificis antics a causa de l'explosió de l'armeria El Gato i la subhasta dels solars resultants. Els altres dos estan tan prop de Sant Nicolau que pràcticament la toquen i, com sempre, molt content de poder contar-vos que els han rehabilitat i independentment que estiguen catalogats o no, de la seua antiguitat o de quant grans siguen, l'important és que han quedat molt bonics i si això s'aconseguix, la ciutat també guanya. Però vegem com han quedat...

A la foto hi ha 3 edificis i un carrer (Cervantes) amb arc. Són els núm. 2, 3 i 4 de la plaça de l'Ajuntament (el 4 és l'Audiència).

Plànol de les fronteres de l'edifici a la plaça i al c/ Cervantes (a més en té unes altres a Gravina i Sant Elm). Projecte de Miguel López González de 1963 d'acord amb les estipulacions, que marcaven uns buits, balcons, motlures i aplacat petri uniformes per a tota ella. A la resta de l'edifici les fronteres eren estucades. A.M.A.

Plànol del Catàleg que inclou els 7 edificis projectats segons les normes de Miguel López i, a més a més, els restants que donen als porxes d'Ansaldo, Primer i Segon Consistorial, els carrers Jorge Juan, Cervantes, Sant Elm, Gravina, Sant Ferran, M. Josefa Agreda, el passatge del Canonge Cilleros i la plaça de la Santíssima Faç, tenint com a figura central i eix del conjunt el propi edifici municipal. Els nous solars es varen obtindre per les expropiacions d'allò que hi havia anteriorment i després varen ser adquirits pels promotors per compra o permuta, depenent del cas.

Detalls de les obres i resultat final de les diverses fronteres.

Però... sempre hi ha un però i en este cas el constituïxen els dos arcs situats a ambdós costats de l'Audiència: són públics i estan a l'espera de rehabilitació municipal. En realitat tota la plaça necessita una intervenció als seus porxis per a tractar d'ocultar al màxim els cables de telèfons i elèctrics que recorren les seues parets i sostre i, encara que estes coses solen ser complicades, el fet que les voltes siguen d'escaiola pot facilitar la tasca d'amagar eixos cables.

El núm. 10 del c/ Miguel Soler que veiem dalt és, per a mi, el més bonic dels que hui tractem i un dels millors de tota la ciutat, la volada de la teulada amb socarrats, les baranes dels balcons i les pròpies "repisas" són precioses.

Com veiem, el carrer s'anomenava anteriorment dels Àngels, nom tan elegant com el propi edifici, però després va canviar. El projecte veiem que és de 1863 de Vicente Pérez i pertanyent al "vincle de Martínez de Fresneda de què gaudia el difunt Marqués d'Algorfa i que hui està proindivís a càrrec del Sr. Comte de Casa Rojas..." segons sembla amb qüestions d'herències i administracions judicials pel mig. Plànol de l'A.M.A.

Fitxa actual del Catàleg pendent d'aprovació definitiva.

Vista de les obres, en les quals no ha calgut muntar bastides.

Preciós ràfec policromat i amb socarrats.

I al núm. 18 del mateix carrer Miguel Soler, tenim este xicotet edifici també centenari, a què posteriorment se li va afegir una planta. Estat anterior a la intervenció.

Com veiem, l'edifici és de 1878 i, com l'anterior, es menciona que està al c/ dels Àngels, este és el núm. 14 d'aleshores, el propietari era Teodoro Bergez. Arquitecte Guardiola. Plànol de l'A.M.A.

Estat quasi final de les obres (encara estaven fent els retocs finals).

Plànols de l'Arxiu Municipal de l'Ajuntament d'Alacant.

I com hem vist, el primer de tots té com a data de projecte la de 1963, just quan la cantant granadina Gelu triomfava com a desenfadada cantant (i a voltes destrellatada pels cridets haha) però de gran veu (una cosa no contradiu l'altra) amb eixe famós txa-txa-txa "El partido de fútbol", versió de "La partita di pallone" que la italiana Rita Pavone havia popularitzat al seu país, ambdós es queixaven que el seu xicon, home, etc., (o potser xicona, dona, etc., el sexe no importa ni el menciona) les deixava a soles els diumenges per a anar-se'n al futbol i potser no era veritat. A saber. Bo, dir que és un tema que sembla simple però que el firma una muntonada de gent: Mario Cantini, Edoardo Vianello i Alberto Rossi, versió espanyola del gran Augusto Algueró Algueró.