COMPRESORES Y RÓTULOS QUE NO DEBERÍAN ESTAR EN ESAS FACHADAS

Article traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ 

Resulta que como la Concejalía de Urbanismo tiene tantos proyectos, tantas solicitudes de aperturas e instalaciones, admite que ciertas obras se hagan mediante una "Declaración responsable" que tiene que hacer el dueño o promotor de las obras y/o instalaciones, con el compromiso de ejecutar el proyecto y la obra respetando las normas y leyes de todo rango, municipal, autonómica y estatal y el problema es que si no se cumplen y no denuncia nadie la infracción, se sigue adelante toda la vida con el consiguiente perjuicio correspondiente para los vecinos y para la estética de la ciudad. A continuación expongo una serie de casos en el Casco Antiguo (entre la Rambla, Explanada y el monte Benacantil) y en el Centro Tradicional (entre Rambla, Explanada, Alfonso el Sabio y Soto-Gadea) zonas donde está prohibida la instalación de compresores en la fachada (si acaso detrás de la barandilla del balcón) y los luminosos fuera de los huecos del local, entre otras cosas, también toldos y cerramientos de terrazas, etc, pero esto último ya es una batalla perdida, así que nos centraremos en los otros. Desde luego no se persigue que se multe, ni mucho menos, sino que se eliminen y se adapten a las normas existentes en beneficio de la estética de la ciudad y de la percepción que ciudadanos y foráneos tenemos de ella, aunque el Ayuntamiento al parecer no hace nada (estas instalaciones siguen y siguen), o no se entera, nadie denuncia.

Esto es lo último: un restaurante recién abierto en la Rambla, en un local que antes ocupaba un banco (y de cuya refrigeración solo se veía una rejilla) ha montado en la parte trasera todo este tinglado (seis compresores y otra cosa extraña que no sé lo que es). Rambla 36, Santo Tomás 1 y San Andrés 13 que no es una calle trasera, solo más estrecha, todo eso debería estar empotrado en las fachadas sin sobresalir, la jaula que le han puesto no es suficiente se ve igual. ¿Cumplen las normas y tienen permiso municipal? El marraneo de la fachada habla por sí solo.

La mayor concentración de compresores, 3 en la planta baja y ¡12! en los pisos turísticos. Y se podrían haber ubicado en la azotea, es todo del mismo propietario. C/Bazán 47 y Pascual Pérez 11. Los de los pisos aún son interpretables, pero los del bajo no. ¿Cumplen las normas y tienen permiso municipal?

En la primera foto los trabajadores instalando un compresor en la C/Bazán 1, en la segunda, batería en la C/Miguel Soler 1 camino de nuestra concatedral, de un famoso restaurante de la Rambla 16. ¿Cumplen las normas y tienen permiso municipal?

En este famoso pub (aunque ha cambiado de nombre varias veces) en López Torregrosa 1 en este bonito edificio, anteriormente no tenía compresores a la vista y festejaba la entrada de las estaciones con originales montajes como el de los artículos playeros de la primera foto, pero... se cansaron por lo visto de subir al tejado y decidieron bajar los 14 compresores a la primera planta ben vistos para lucir potencia. Si hay algunos que están detrás de la barandilla como dice del plan, otros no. ¿Cumplen las normas y tienen permiso municipal? 

Luminoso y maquinaria en el tejado de estos apartamentos, claramente visibles a 8 metros de nuestro monumento más bonito: la Basílica de Santa María. Una simple vallita ocultaría los acumuladores. El letrero, no tiene solución. ¿Cumplen las normas? en otras ciudades sería impensable. Jorge Juan 16.

El enorme cartel de este bar en edificio catalogado de la Pza San Cristóbal 12 y Argensola 1 y que antes se adaptaba (más o menos) a la anchura de la puerta  ¿éste y los demás, cumplen las normas?

Ficha de catálogo de Pza San Cristóbal y Argensola 1.

Compresores fuera de fachada y a la vista en la C/San Nicolás 14 y 22, respectivamente. ¿Cumplen las normas y tienen permiso municipal?

Ficha del Catálogo del edificio de San Nicolás 14.

Compresores en Virgen de Belén 21 y 20 respectivamente, sobre todo los que sobresalen del balcón ¿Cumplen las normas y tienen permiso?

Hace muchos años en ese precioso edificio catalogado con esas barandillas tan elaboradas y que además tiene unos murales interiores muy bonitos (no sé si existirán aún) y justo en ese local, había un mesón que se llamaba "Sin problemas" que tenia unos pasadizos excavados en la roca que luego comprendí que igual era un refugio de la Guerra que horadaron los propietarios para su protección y que estaban abiertos al público, C/Montengón 8 ¿Cumple ese compresor las normas y tiene permiso municipal?

Hasta aquí unos pocos ejemplos de compresores y letreros, pero hay muchos más que afean nuestras calles. Lo que no se entiende es que a veces se gastan miles de euros en instalar el restaurante o decorar el establecimiento y son incapaces de reservar  un mínimo espacio para que las maquinarias queden ocultas o subirlo a la azotea, sobre todo cuando se trata de un edificio de una sola propiedad. Pero también el Ayto tiene la responsabilidad de controlarlo, un simple paseo del inspector por la zona (tampoco es tan grande) que conozca las sencillas normas, sirve para tomar nota y hacer que se avise al propietario. No se trata de sancionar, sino de corregir.

Mi agradecimiento a Jaume Chicoy Mira al que he acribillado a preguntas. Muchas gracias.

COM A NOVA 141: CATALOGADA I DE JUAN VIDAL RAMOS

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Sí, perquè Juan Vidal Ramos, a soles o en companyia de (sobretot) Julio Ruiz Olmos, a més del Mercat Central, les cases de Carbonell, Lamaignère o Bardin, va projectar-ne moltes altres de més xicotetes, com és el cas de la que ens ocupa hui, la situada en el c/ Mestre Marqués 66, a la qual en 1930 es va afegir una planta, ja que anteriorment era una planta baixa amb 2 habitatges amb entrada directa des del carrer, així que va fer més xicotets eixos buits i va inserir una porta en el centre per a accedir a l'escala que donava servici en principi als dos habitatges en planta alta. En un temps indeterminat es va afegir també un àtic amb coberta inclinada de teula plana i es va canviar la configuració per la que ens ha arribat fins als nostres dies, segons la qual s'accedix a totes les plantes per la porta central i les portes d'entrada directa als habitatges de la planta baixa han quedat convertides en finestres.
I evidentment, amb la minuciosa restauració, s'ha transformat en... uns apartaments turístics de curiós nom i supose que de grandària considerable per l'amplitud del solar i la fabulosa altura entre forjats, sobretot de la planta baixa, dels quals no disposem de més dades ni imàtgens interiors. Però vegem...

Estat final de l'edifici (a falta d'uns ajusts).

Estat anterior de l'edifici, abandonat però amb la frontera quasi sencera i sense xàrcies protectores.

Dos pàgines de la fitxa del Catàleg de Proteccions de l'Ajuntament d'Alacant, a on s'especifiquen totes les característiques existents i les que s'han de conservar i mantindre.

Fragment del plànol original (restaurat) de Juan Vidal Ramos en 1930, a on s'assenyala la reducció de les portes originals i l'obertura de la central en la llicència concedida al propietari.

Diverses fases de l'obra, amb la reposició de la cornisa i la substitució total dels balcons.

Detall de la balustrada i de la cornisa.

Imatge quan encara faltaven coses, però l'he posada perquè és l'única que no té cotxes aparcats davant. Com establix la fitxa del catàleg, s'ha conservat la frontera tal com era: el revestiment que imita carreus, la cornisa, els balcons, les sanefes del primer pis... i s'ha posat un passafils del mateix color que la frontera i pel que sembla il·luminació nocturna. En general ha quedat molt bé, tot i que esmussen una mica eixes persianes amb la caixa visible, encara que en ser negres, doncs bo...
I si el senyor que dona nom al carrer era Marqués (encara que hi ha un embolic entre si du accent o no) el nostre cantant és Sir, perquè a Tom Jones el va nomenar així la difunta reina Isabel, i el duc aquí amb una cançó molt famosa: "It's Not Unusual", composta per Les Reed i Gordon Mills i que Mister Jones va gravar en 1966. Però el seu èxit no va quedar ahí, ja que ha sigut utilitzada en moltes pel·lícules famosíssimes. Jo vos duc dos versions, la primera quan Sir Tom la va cantar en The Ed Sullivan Show presumiblement en directe i això pareix si ens fixem en el fabulós bateria que ix en els primers instants a l'esquerra. Això sí, és una versió abreujada a on desapareixen els minuts quan no es canta. En l'altra d'El Príncep de Bel Air, 30 anys després de la seua estrena, Alfonso Ribeiro (Carlton Banks) la canta a duo amb el mestre i... en batí.

COMO NUEVA 141: CATALOGADA Y DE JUAN VIDAL RAMOS.

 Versió en valencià traduïda per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ 

Sí, porque Juan Vidal Ramos solo o en compañía de (sobre todo) Julio Ruíz Olmos, además del Mercado Central, las Casas Carbonell, Lamaignère o Bardín, proyectó muchas otras más pequeñas, como es el caso de la que nos ocupa hoy, la situada en la C/Maestro Marques 66 a la que en 1930, se añadió una planta ya que anteriormente, era una planta baja con 2 viviendas con entrada directa desde la calle, así que hizo más pequeños esos huecos  e insertó una puerta en el centro para acceder a la escalera que daba servicio en principio a las dos viviendas en planta alta. En un tiempo indeterminado, se añadió también un ático con cubierta inclinada de teja alicantina, la configuración que nos ha llegado hasta nuestros días, facilitaba el acceso a todas las plantas por la puerta central y convertirse las otras en ventanas.

Y evidentemente, con la minuciosa restauración se ha transformado en... unos apartamentos turísticos de curioso nombre y supongo que de gran tamaño por la amplitud del solar y la fabulosa altura entre forjados, sobre todo de la planta baja, de los que no disponemos de más datos ni imágenes interiores. Pero veamos...

Estado final del edificio (a falta de unos ajustes).

Estado anterior del edificio, abandonado pero con la fachada casi entera y sin redes protectoras.

Dos páginas de la ficha del Catálogo de Protecciones del Ayuntamiento de Alicante, donde se especifica todas las características existentes y las que se deben conservar y mantener.

Fragmento del plano original (restaurado) de Juan Vidal Ramos en1930, donde se señala la reducción de las puertas originales y la apertura de la central en la licencia concedida al propietario.

Diversas fases de la obra, con la reposición de la cornisa de remate y la sustitución total de los balcones.

Detalle de la balaustrada y de la cornisa de coronación.

Imagen cuando aún faltaban cosas, pero la he puesto porque es la única que no tiene coches aparcados delante. Como explica la ficha del catálogo, se ha conservado la fachada tal y como era: el revestimiento imitando sillares, la cornisa, los balcones,  las orlas del primer piso y se ha puesto un pasacables del mismo color que la fachada y al parecer iluminación nocturna, en general ha quedado muy bien, aunque chirría un tanto esas persianas de tambucho, aunque al ser negras, pues bueno...

Y si el sr. que da nombre a la calle era Marqués (aunque hay un lío entre si lleva tilde o no) nuestro cantante es Sir, porque a Tom Jones lo nombró así la fallecida reina Isabel y lo traigo aquí con una canción muy famosa "It's Not Unusual" compuesta por Les Reed y Gordon Mills y que Mr Jones grabó en 1966, pero su éxito no quedó ahí, ya que ha sido utilizada en muchas famosísimas películas. Yo os traigo dos versiones, la primera cuando Sir Tom la cantó en el Show de Ed Sullivan presumiblemente en directo y eso parece si nos fijamos en el fabuloso baterista que sale en los primeros instante a la izquierda. Eso sí: es una versión abreviada  donde desparecen los minutos donde no se canta. En la otra del Príncipe de Bel Air, donde 30 años después de su estreno, Alfonso Ribeiro (Carlton Banks) la canta a dúo con el maestro y en...batín.

FRONTERES "ESCAQUER" I ALTRES COMPOSICIONS ALTERNES DE LA NOSTRA CIUTAT (2)

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Com vos deia en l'anterior article que vos enllace després, des de finals dels 50 fins a mitjans dels 70, el recurs de dissenyar una frontera en forma d'escaquer o de qualsevol altra forma que alternara la disposició dels seus components i elements va ser adoptat per diferents arquitectes en la nostra ciutat, però Francisco Muñoz Llorens i Juan Antonio García Solera van ser els més destacats representants d'esta tendència. Després, la repetició successiva i monòtona de plantes en altura va ser la solució més adoptada. Últimament estem veent una tornada a recursos de "alternança" que són certament espectaculars. Vos mostraré alguns exemples (n'hi ha més) que segurament ni tan sols se vos ha passat pel cap que foren fronteres d'esta classe perquè l'excessiu abús dels envidraments incontrolats, els tendals i canvis cromàtics les han desfigurades i impedixen que vegem amb nitidesa la composició original. Però vegem...

C/ Pintor Aparicio 40 i 42 (adreça actual, quan es va promoure l'edifici en 1964 era la prolongació de Serrano, ja que el carrer no tenia connexió amb el primer tram, diverses naus industrials taponaven la continuació cap a Reis Catòlics), projecte d'habitatges de renda limitada, de Francisco Muñoz Llorens per a Carlos Baño i altres. A més de canviar la seqüència de miradors-terrasses, canvia també la disposició dels finestrals en aquells.

Edificis Peña Blanca (i després Capitol), projectats per Francisco Muñoz Llorens en 1965 per a Armando Fernández i altres en l'av. Costa Blanca 89 i c/ Carmelo Simón Pla 2 i 4, és el més atrevit de tots, perquè alterna volums amb grans volades que van superposant-se en l'una o l'altra direcció, creant un espectacular joc prismàtic, pintat totalment de blanc, excepte els sostres de les grans terrasses de blau marí. Bo, això és el que era, dos torres de 12 i 13 plantes, però que ans inclús d'acabar-se, els promotors van vendre la més alta al Banco Exterior de España per a residència dels seus empleats. En passar el temps i a través de fusions i adquisicions, el banc va desaparéixer i va decidir posar l'edifici a la venda, el nou promotor va aprofitar l'estructura i la cubicació transformant l'edifici en un altre de molt diferent: el Capitol. Per la seua banda, Peña Blanca va haver de reforçar les enormes volades amb fins pilars i encara que els volums es continuen alternant, visualment no és tan espectacular. Fotos: render de projecte, actual estat de les torres i vista aèria en els 80 a on encara estaven les dos intactes.

Per al Patronato Felipe Rinaldi, Francisco Muñoz Llorens va projectar en 1961 en el c/Bono Guarner, 20, 22 i 24, un bloc de 49 habitatges subvencionats i dos locals, amb una curiosa entrada que dona accés a l'escala dels pisos interiors (no donen al carrer, només a patis, cosa prou rara a la nostra ciutat). L'alternança l'aconseguixen els canvis d'ampits si són d'obra i amb faldó, o metàl·lics. Crec recordar que els ampits d'obra estaven pintats de roig.

Per a Mingosan, SA, Francisco Muñoz Llorens va projectar en 1966 este edifici de PB, 5 pisos i àtic en els c/ Buenos Aires 8 i Cerdá 44, en el barri dels Àngels, a on com en el cas del c/ Pintor Aparicio alterna miradors i terrasses així com els finestrals d'aquells, però això sí: es mantenen les fronteres en un sol pla. Canvi cromàtic en una anterior rehabilitació. Com a curiositat val a dir que el terreny primitiu de la finca era de 766,36 m², havent de cedir a l'Ajuntament per a l'obertura del carrer d'accés (posterior Gran Via) més de la mitat, és a dir, uns 395,66 m², intentant l'empresa que se li compensara amb l'eliminació de l'obligació d'urbanitzar el front del carrer i el pagament de la plusvàlua, pel que pareix sense èxit, perquè les lleis no ho contemplaven.

En esta imatge de l'edifici Girona 19 que mai tornarem a vore (han edificat la casa que s'interposa), veem que no és exactament un escaquer a l'ús encara que la percepció siga eixa. Els diferents quadros emmarcats per fins pilars metàl·lics (que són l'estructura duta a la frontera) són les finestres (basculants d'alumini daurat), els plafons de marbre blanc (crec que de Carrara) i els quadrats foscs que oculten els climatitzadors, encara que al principi eren de vidre amb possibilitat de posar el cartell de l'empresa. És un edifici d'oficines amb 2 soterranis, PB, entl., 6 pisos i àtic, amb fronteres també a Baró de Finestrat 22 i Susana Llaneras 2, promogut per Miguel Royo i projectat per Juan Guardiola Gaya. La pèrgola de remat, en zig-zag i revestida de "rajoleta" catalana, és espectacular.

En els c/ Dos-cents 27 al 45, Foglietti 47 i av. Catedràtic Soler 46, tenim este edifici de grandària considerable (uns 150 habitatges, locals i una planta de garatge) projectat per l'arquitecte Fernando Pérez Segura per a Construcciones Tarazón Martínez, filial de Construcciones Nueva Esperanza, SL, nom que els més majors recordaran per ser una empresa condemnada per pràctiques il·legals, duent tots els compradors que havien invertit en la compra dels habitatges (encara sense acabar) a la ruïna, havent de constituir-se en cooperativa per a poder almenys no perdre tots els diners pagats. En este cas, la cooperativa es va denominar "Ampliación Nuevo Alacant" i va aconseguir acabar les obres, després de molt de temps amb temes legals, augment del nombre d'habitatges, etc.

L'edifici vist des de Catedràtic Soler és imponent, el fet d'haver conservat la línia de cornisa horitzontal, sense adaptar-la a la diferència de nivell entre els carrers perpendiculars, fa que en la part inferior l'altura de la planta baixa siga quasi de 7 metres. Podem vore la simplicitat de les fronteres nord i sud, mentre que la del c/ Dos-cents, i gràcies al joc de mirador-terrassa, presenta un bigarrament considerable, segell de l'edifici que es repetix en el ferram de les portes d'accés als 12 vestíbuls.

La imatge és una composició final dels plànols de frontera existents del c/ Dos-cents, tots ells de Fernando Pérez Segura, per a reflectir la visual actual de l'edifici i possibilitar una percepció frontal que amb imatge real no s'aconseguix. Primer es va projectar una planta menys i després es va dividir verticalment en dos blocs contigus augmentant el nombre d'habitatges.

Foto d'època (lamente la seua poca qualitat) amb el barri Miguel Hernández, les instal·lacions industrials en primer terme i sense els habitatges de Lucero de Levante en el c/ Dos-cents.

I continuem en Benalua, perquè en l'av. Aguilera 14 i Rigoberto Ferrer 11 Juan Antonio García Solera va projectar en 1964 i per als germans Borrás Mingot este edifici de PB, 5 pisos i àtic amb la planta baixa i nau ampliada cap al carrer posterior, destinada a l'empresa familiar.

Com veem, no és un escaquer però usa el mètode de canvi de plans dels ampits de les terrasses en cada pis i no només això: també hi ha canvi de color de la rajola de cara vista. Ho heu endevinat: és l'Estudiotel Alicante, Riscal per als amics. Una altra volta Francisco Muñoz Llorens en 1963. Sobre el Riscal he parlat en diferents articles, però vos enllace el que té més dades: DE RISCAL A ESTUDIOTEL ALICANTE.

No podem deixar de posar el "escaquer" per excel·lència, el de l'av. Salamanca 22, també del Patronato Felipe Rinaldi i, naturalment, de Francisco Muñoz Llorens, en 1957.

I per a acabar, tenim l'edifici més actual que recorre a una composició alterna: Almadraba II, en l'av. Costa Blanca 6, projectat per Arquitectura by Roberto García. Simplement espectacular.
N'hi ha més, per descomptat, però jo crec que amb esta mostra i l'anterior, que podeu vore AQUÍ, esta tendència està ben representada.
I com a homenatge pòstum al gran Burt Bacharach, que va faltar fa uns dies, i al seu company Hal David, duc esta preciosa cançó, molt romàntica... "Close to You" (en realitat "They Long to Be Close to You") cantada per la malaguanyada Karen i el seu germà Richard, The Carpenters en 1970...