LOS MURALES QUE HAN DESAPARECIDO...

Tenemos la suerte en esta ciudad, de tener una serie de obras artísticas (unas nos gustan más, otras menos) que un nutrido grupo de grandes escultores y pintores llevaron a cabo en todas las épocas, sin olvidar a quienes los contrataron, una serie de empresarios, constructores, arquitectos que consideraron que esas paredes estarían mucho mejor con estas composiciones de paneles de los más diversos materiales cerámicos, pétreos, metálicos o simplemente pintados. Y además muchos de ellos aún estando en espacios privados, se prestaban a la contemplación del público por estar fundamentalmente en fachadas, zaguanes, porterías o accesos a los edificios y por lo tanto en estos últimos casos, muy fáciles de apreciar por el ciudadano. Pero... por diversas cuestiones, muchos de ellos han desaparecido del panorama alicantino, diversas causas lo han propiciado, venta del local o edificio y nueva decoración, obras de accesibilidad de los accesos y mil y un motivo más, que han influido en que desaparezcan a la vista y los propietarios los hayan cambiado de lugar o incluso que hayan acabado en la basura. Su protección en el nuevo Catálogo no existe, salvo quizás el magnífico y enorme Baeza del Gran Sol y los del Complejo Vistahermosa. Otros a la vista como los del EDIFICIO MÓNACO (una colección de más de 90 murales de todos los tamaños) no la tienen. Bueno y vamos a ver una serie (seguro que hay muchos más) de los que ya no están a la vista y esperemos que salvaguardados.

En 2012, el magnífico mural, aunque ya bastante deteriorado, que Cobensa (Construcciones Benacantil S.A.) promotora de las miles de viviendas de Virgen del Remedio, encargó a Gastón Castelló para decorar la fachada de su sede en la Avda del Pino Santo 1, desapareció al vender el edificio. El antiguo propietario, lo desmontó y asegura que lo tiene a buen recaudo...

Los que seguro que no están guardados, fueron estas dos obras de Ibáñez de 1967, ubicados en las dos entradas de un edificio de la Pza de Calvo Sotelo. La necesidad de hacer el edificio accesible, obligó al desmontaje en 2012 de ambos murales que...acabaron en un contenedor de escombros. Algún avispado cogió lo que pudo e intentó venderlo en Todocolección (como vemos en la última foto). De nada sirvió el ofrecimiento de la sucesora del escultor para ubicarlos en la pared perpendicular a la posición original donde se disponía de espacio.

En este caso, la escultura metálica que Miguel Losan hizo en 1982 para Calzados Carla, de Alfonso el Sabio 15 ha acabado su función de decorar la fachada de este reconocido establecimiento, que durante tantos años ha estado en esa ubicación y que ahora anuncia su cese. La primera foto es de hace unos meses cuando estaban los operarios listos para desmontarlo y poner el vinilo de anuncio de cierre. Esperemos que lo hayan guardado.

El local decorado por Juan Guardiola Gaya en la plaza de Los Luceros 14 en 1970, para una empresa dedicada a la construcción y toda clase de maquinarias de limpieza, depuración etc, de piscinas, tenía toda una serie de elementos típicos del arquitecto, además del mural que vemos en la primera imagen, la escalera circular volada que accedía a la entreplanta de huella de mármol travertino, tabicas de azulejos de Mensaque, barandilla de hormigón abujardado y pasamanos de grueso tubo pintado en marrón, también desapareció, como el mural, al ocuparse el espacio por una entidad bancaria, que manteniendo la estructura de dicha escalera, la hizo más a su gusto. 

El penúltimo (ojalá pudiera decir el último) caso es el de este zaguán del Paseo Gadea. La configuración original estaba muy pensada: mármol verde oscuro y sobre él la escultura "La familia" obra de los ceramistas Fina Llàcer y Alfonso Saura de Altea.

Estos mismos ceramistas, se encargaron de la jardinera que estaba frente a la escultura en la primera crujía del portal. El dibujo se repetía en la cancela de acceso del edificio, proyectado por Juan Antonio Jordá Juan en 1966 y en los cristales de la segunda puerta.

El techo del recibimiento era tal cual este artesonado que servía de complemento a la puerta cristalera de madera maciza de acceso al segundo vestíbulo.

 La lucha de algunos vecinos durante años, que pretendían que aún haciendo las obras de accesibilidad necesaria, se mantuvieran los mármoles, cerámicas, artesonados, cancela, lujosos materiales que definían la personalidad de este zaguán único en la ciudad, no tuvo buen fin al perder la batalla y actualmente es así: anodino e impersonal.

En este caso no se ha perdido el mural de Raúl Hurtado para la Floristería Tulipán de Navas/Teatro, simplemente se ha transformado, algo es algo y supongo que si algún día quieren retornar a la obra original, se podrá hacer. Supongo.

Tres casos legendarios: Gastón Castelló elaborando el mural para la Caja de Ahorros Provincial de la Rambla, la esquina redondeada de la Sastrería La Silueta en Castaños 3/Barón de Finestrat y la Cafetería Las Vegas, en la Explanada 4/Ingeniero Lafarga/San Fernando (proyecto de Juan A. García Solera en 1958) donde hoy hay un Burger King. Las dos últimas obras de Manuel Baeza, la última foto es de Eugenio Bañón. En ambos casos, murales de paradero desconocido.

Está claro que todos (menos el de la CAPA) eran/son obras propiedad de particulares y pueden hacer con ellas lo que quieran, todo depende de la sensibilidad de sus propietarios, algunos las habrán conservado en su casa, otros las habrán vendido y en algún caso, la basura ha sido su destino.

Y para poner música, vamos a una obra también inmortal: "Can't Get Used To Losing You" (No puedo acostumbrarme a perderte) composición de Doc Pomus y Mort Shuman, exitazo en 1966 de Andy Williams. Claro que ellos hablaban de amor y yo de estos y otros murales... 

EDIFICIS RECUPERATS X: CAVALLET (Manero Mollá 5)

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Cèntric edifici a molt pocs metres del Portal d'Elx, en el c. Manero Mollá 5, amb una frontera preciosa, plena de detalls, a on destaquen les baranes de ferro forjat dels seus balcons que representen sengles cavallets en negre i or dels quals pren l'edifici el seu nom; i que, ja en el seu temps, va ser dissenyat per a habitatges d'alt standing; i actualment, després de romandre tancat algun temps, s'ha tornat a recuperar (tot i que trobe que les claus no s'han donat encara) per a habitatges habituals i per descomptat d'alt nivell, no obstant això tenen entre 135 i 228 m², gran alçària entre forjats i totes les comoditats presents i esdevenidores. L'afegiment d'ascensor que l'edifici original no tenia és un plus fonamental.

Plantes d'oficina i habitatges ja recuperada la seua frontera.

L'edifici va ser projectat per Enrique Sánchez Sedeño en 1907 per a Don Miguel Agulló en el llavors c. Calatrava núm. 7, amb la mateixa frontera, plantes i buc d'escala que té actualment.

L'edifici està inclòs dins del Catàleg Municipal de Proteccions d'Alacant.

Laos va ser un dels ocupants del baix comercial de l'edifici durant molts anys, emblemàtica i popular llibreria i botiga de discs que va iniciar la seua marxa en 1970. Anteriorment van estar ubicats allí una botiga de bijuteria i una altra de màquines d'escriure (comerços molt abundants en els voltants de la plaça de Gabriel Miró). Fotos gentilea de Rubén Bodewig.

L'últim inquilí va ser el restaurant Wasabi. En la imatge ja havien començat les obres de l'edifici.

Un altre moment de les obres. En esta foto en concret es tractava de la recuperació dels buits i tractament originals dels baixos de l'edifici, que es va dur a terme de la manera com vorem en una altra foto.

Vinil per a la venda dels habitatges. Fusteria original dels balcons de l'entresol que no s'ha conservat.

Detall d'impostes, motlures, els elaborats balcons i de les mènsules que els sostenen, així com de la barana amb el pertinent cavallet.

En estes imàtgens: detall de la nova porta d'accés i de la fabulosa volada de fusta i socarrats de la teulada.

En estes dos imàtgens (en la superior, la de l'àtic dúplex) publicitàries de la web de la promotora, veem que s'han recuperat parts interiors originals de la casa: les parets de pedra, cabirons, bigues de gelosia i motlades tots ells pintats de blanc.

Imatge completa de la casa, inclús han ocultat els cables passants (no tots ho fan).

I sí, he trobat una cançó relacionada, no amb cavallets, però sí amb palometes. I és que Daniel Candón de la Campa va escriure i va cantar (com Danny Daniel) junt amb la cantant de jazz Donna Hightower "El vals de las mariposas" en 1972; és a dir, que segur que Laos va vendre algun vinil d'este vals romàntic, i segur que algú diria que cursi, que va tindre molt d'èxit, fins i tot dellà la mar...

EDIFICIOS RECUPERADOS X: LIBÉLULA (Manero Mollá 5).

Article traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado en ESTE ENLLAÇ 

Céntrico edificio a muy pocos metros del Portal d'Elx en la C/Manero Mollá 5 con una fachada preciosa, llena de detalles, donde destacan las barandillas de sus balcones con forja representando sendas libélulas en negro y oro de las que toma edificio su nombre y que ya en su tiempo, fue diseñado para viviendas de alto standing y actualmente, después de permanecer cerrado algún tiempo, se ha vuelto a recuperar (aunque creo que las llaves no se han dado aún) para viviendas habituales y por supuesto de alto nivel, no obstante tienen entre  135 y 228 m², altos techos y todas las comodidades habidas y por haber. El añadido de ascensor que el edificio original no tenía, es un plus fundamental.

Plantas de oficina y viviendas ya  recuperada su fachada.

El edificio fue proyectado por Enrique Sánchez Sedeño en 1907 para D. Miguel Agulló en la entonces C/Calatrava nº 7. con la misma fachada, plantas y caja de escalera que tiene actualmente.

El edificio está incluido dentro del Catálogo Municipal de Protecciones de Alicante.

Laos fue uno de los ocupantes del bajo comercial del edificio durante muchos años, emblemática y popular librería y tienda de discos, que inició su andadura en 1970. Anteriormente estuvieron ubicados una tienda de bisutería y otra de máquinas de escribir (comercios muy abundantes en los aledaños de la plaza de Gabriel Miró). Fotos gentileza de Rubén Bodewig.

El último inquilino, fue el restaurante Wasabi. En la imagen ya habían comenzado las obras del edificio.

Otro momento de las obras. En esta foto en concreto se trataba de la recuperación de los huecos y tratamiento originales de los bajos del edificio, que se llevó a cabo como veremos en otra foto.

Vinilo para la venta de las viviendas. Carpintería originales de los balcones del entresuelo que no se ha conservado.

Detalle de impostas, molduras, los elaborados balcones y de las ménsulas que lo sostienen, así como de la barandilla con la pertinente libélula.

En estas imágenes: detalle de la nueva puerta de acceso y del fabuloso alero de madera y socarrats.

En estas dos imágenes (en la superior, la del ático dúplex) publicitarias de la web de la promotora, vemos que se han recuperado partes interiores originales de la casa: las paredes de piedra, viguetas, cerchas y entrevigados todos ellos pintados de blanco.

Imagen completa de la casa, incluso han ocultado los cables pasantes (no todos lo hacen).

Y sí, he encontrado una canción relacionada, no con libélulas, pero sí con mariposas. Y es que Daniel Candón de la Campa, escribió y cantó (como Danny Daniel) junto a la cantante de jazz Donna Hightower "El vals de las mariposas" en 1972, o sea que seguro que Laos vendió algún vinilo de este vals romántico y seguro que alguien diría que cursi, que tuvo mucho éxito, incluso allende los mares...

EDIFICIS RECUPERATS IX: EL DE LA TELEFÓNICA

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 O més aïna "Central Automática de Teléfonos", tal com es va denominar el seu edifici de l'av. Zorrilla 12, més tard José Antonio i ara Constitució. Durant molts anys en un curt però intens carrer, sempre molt concorregut perquè hi havia tot: situat enfront del Mercat Central i el Cine Monumental, en ell mateix s'ubicaven els cines Capitol i Ideal, el Teatre Principal, Govern Militar, Casa de Socors, el Quiosc d'Artesania (venda d'entrades per a tot: futbol, bous, etc.) i, com no, el locutori telefònic, en un moment en què molt poques persones podien tindre telèfon en casa, és a dir, un pol d'atracció ineludible per a aquells anys. Les coses han canviat, però continua sent un carrer bonic, ple de preciosos edificis històrics, encara que últimament ha patit una capritxosa i innecessària tala dels seus frondosos arbres i una conversió en zona de vianants que, junt amb la del c. Bailén, ha sigut controvertida a més per altres motius: els seus materials, la dificultat de pas del cotxe de bombers, falta d'embornals...

I en el pla d'expansió que la CTNE tenia en 1925-1929 es va construir l'edifici quan ja havia alçat la seua seu en les diverses ciutats espanyoles. Oficines, atenció al públic i central.

I per a això va comprar un solar de 329 m² en el número 12 del carrer, a on ans hi va haver un teatre tal com es pot vore en esta foto. Curiosament, si ens fixem en la segona, darrere de la mitgera del fons sobreïx el remat i mirador de l'edifici situat en el c. López Torregrosa 8, alçat en 1889, a on va estar fins no fa molts mesos la famosa botiga Arenas, i que desgraciadament va patir una solsida en la seua part interna (afortunadament sense víctimes) fa menys d'un mes, en este 2024.

El projecte el va dur a terme Ignacio de Cárdenas, arquitecte autor de moltes altres centrals, entre elles el famós gratacel "tipus Nova York" de la Gran Via madrilenya. Es van fer diverses versions fins a arribar a la que lluïx actualment. A més a més, des de la seua construcció fins que la companyia el va buidar, es van fer diverses obres, com ara modernització de l'espai dedicat al públic, una ampliació de la tercera planta en 1966, col·locació d'un tanc de fueloil i un cobriment del terrat en 1970.

Fotos d'època (anys 30-40) a on s'aprecia que la frontera ja té la mateixa composició que actualment. En ser un edifici que, a més d'oficines i atenció al públic, tenia maquinària necessària per al funcionament de la xarxa telefònica, es pot observar que sobre els buits centrals hi ha una biga de ferro amb una corriola per a muntar o baixar els equips necessaris. Sobre la finestra allargada de la tercera planta, el suport i els ancoratges per a l'asta necessària per a hissar una bandera.

Però va arribar el moment en què les comunicacions van canviar, els equips eren cada vegada més reduïts i es necessitava menys lloc. La gent tenia telèfons fixos i mòbils, ja no necessitava anar a demanar una conferència i jo crec que va ser la primera empresa que va obligar a fer els tràmits no presencials. Este i molts altres edificis, ja sobraven, es van tancar i es van vendre romanent tancats durant anys fins que en 2019 van començar les obres per a transformar-lo en un local i 4 plantes d'habitatges. En la segona foto veem un fragment de cel ras decorat amb una discreta i geomètrica motlura del qual s'han conservat un parell de plafons en la decoració de l'entitat bancària que ocupa la planta baixa i el primer pis.

Sobre la tercera planta se n'ha afegit una quarta de prou reculada, de manera que, si no és perquè el Cinema Ideal és més baixet, no es voria res des del carrer. En estes tres fotos veem l'evolució de l'àtic afegit (que suponem que té una gran alçària i és una sola planta) en unes fotos amb les mèlies i al final sense elles, després de ser arrancades i enviades a l'altre món.

Edifici catalogat i aquí tenim la primera plana de la seua fitxa. D'estructura metàl·lica amb fins pilars d'acer, es va evitar l'ús de parets de càrrega, amb la qual cosa es van aconseguir grans espais diàfans, tant per a la planta baixa, a on estava el pati d'operacions i les cabines per a atendre les conferències (que s'havien de sol·licitar amb antelació) i tràmits amb la companyia, com per a les plantes superiors per a albergar els equips necessaris.

Les plantes segona i tercera estan a la venda, són enormes, quasi 300 m² d'habitatge a personalitzar pel comprador. Naturalment l'edifici té tots els avanços tecnològics i de seguretat, només falta "vestir" els grans espais d'alts cels rasos (4 m) al gust (i la butxaca) del futur propietari.
Gràcies als portals immobiliaris puc posar estes dos imàtgens que m'encanten: la barana art decó i la fabulosa vista de què gogen els habitatges.

Una altra vista frontal de l'edifici (com es pot vore, el gran àtic afegit no s'aprecia, està prou reculat). Observen com el suport per a introduir el pal de la bandera i els ancoratges dels vents d'este s'han conservat en la rehabilitació de la frontera, al contrari que el ferram dels buits de la planta baixa, que en la mateixa fitxa es deia que s'hauria de restaurar.
NOTA: les fotos antigues en blanc i negre són de procedència desconeguda per a l'autor.
I aquí duc una música arqueologia pura, no ja perquè siga una composició de 1960, que també, però segur que hi ha molts lectors jóvens d'este blog que no entenen per a què servix un telèfon fix de disc, veuen impossible no saber qui et telefona i menys que no hi ha una bústia de veu que solucione els problemes als protagonistes de la cançó. Perquè el/la pobre/a no podia parlar amb el/la seu/a xic/a perquè ell/a... comunicava (combinar els articles i pronoms com apetisca). Cançó d'Antonio López-Quiroga i Luis Palomar, que es va presentar en el Festival de Benidorm (precursor del BenidormFest). I dos versions, Arturo Millán i Ana Belén.