Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE
... 21, Susana Llaneras 1 i 3 i Baró de Finestrat 26, solar de 316 m² que abans ocupaven dos xicotets edificis; el més conegut era el del c/ Girona perquè va tindre en els seus baixos durant molts anys una famosa botiga de vestits de nóvies. L'altre també era habitual en certs cercles de fotos antigues de Facebook, perquè en la seua frontera tenia una resta de rètol a on s'endevinava la paraula "Cine" i que va propiciar que es pensara que ahí n'hi havia un (absurd pensament per la grandària de la casa) i no, el que hi va haver era una botiga de material fotogràfic i pel·lícules.
Entre derrocs i construcció, ha transcorregut poc més de dos anys per a alçar l'edifici, amb fronteres que pretenen un regust "clàssic" ja que per les seues imponents impostes, motlures, ampits i les columnes "clàssiques" presenten un disseny especial, al gust d'un determinat grup de persones i que són infamades per molts altres que pensen que és un decorat extemporani. Tot això al marge de la qualitat o bona distribució dels seus 16 habitatges, local i garatge, no té res a vore una cosa amb l'altra. Però ara vorem les diferents etapes del derroc i construcció...
... 21, Susana Llaneras 1 i 3 i Baró de Finestrat 26, solar de 316 m² que abans ocupaven dos xicotets edificis; el més conegut era el del c/ Girona perquè va tindre en els seus baixos durant molts anys una famosa botiga de vestits de nóvies. L'altre també era habitual en certs cercles de fotos antigues de Facebook, perquè en la seua frontera tenia una resta de rètol a on s'endevinava la paraula "Cine" i que va propiciar que es pensara que ahí n'hi havia un (absurd pensament per la grandària de la casa) i no, el que hi va haver era una botiga de material fotogràfic i pel·lícules.
Entre derrocs i construcció, ha transcorregut poc més de dos anys per a alçar l'edifici, amb fronteres que pretenen un regust "clàssic" ja que per les seues imponents impostes, motlures, ampits i les columnes "clàssiques" presenten un disseny especial, al gust d'un determinat grup de persones i que són infamades per molts altres que pensen que és un decorat extemporani. Tot això al marge de la qualitat o bona distribució dels seus 16 habitatges, local i garatge, no té res a vore una cosa amb l'altra. Però ara vorem les diferents etapes del derroc i construcció...
I així de blanquetes han quedat les fronteres de l'edifici. I açò és el que hi havia abans... Durant el derroc.
I l'últim que va quedar dret van ser els pilars i jàssenes metàl·lics que van suportar en el seu moment la casa i que segurament es van col·locar en els anys 70 per a fer els grans aparadors de la botiga de nóvies. Fotografia gentilea d'Alexis Segura. L'efecte col·lateral de la demolició dels edificis va ser esta foto irrepetible: la possibilitat de vore de front l'edifici de Girona 19 projectat per Juan Guardiola Gaya i en el qual va tindre el seu estudi.
Avanç de la construcció al llarg del temps. Vistes de la cantonada de Susana Llaneras i Baró de Finestrat.
La raó per la qual l'edifici és "especial": les cornises i sobretot les columnes i els seus dotze capitells. La barana pètria de remat li dona una sensació de pesadesa excessiva. Recreacions publicitàries de Promociones El Filet, SL, promotora de l'edifici i extretes del seu web.
El que s'ha dit anteriorment: hi ha gent a qui li encanta i molts altres als quals els pareix fora de lloc, que eixes fronteres estan fetes fora del seu temps. Per part meua pense que s'ha quedat curta, ja que es feia, jo l'hauria exagerada: més columnes, capitells més aparatosos, a l'estil diguem del palauet de curta vida i ja desaparegut del c/ Pintor Gisbert o de la casa del c/ Castaños 15 però en gran. Això sí, en este cas han tingut el detall de col·locar una canaleta que recorre tota la planta baixa i s'integra en les fronteres per a arreplegar actuals i futurs cables de tota classe, telefònics, enllumenat, fibra òptica, etc., cosa que a poc a poc va sent tinguda en compte pels arquitectes i promotors.
I música grandiloqüent vos duc i és una exitosa cançó de Dalida de 1983 amb el nom "Mourir sur scène" però que va versionar Shirley Bassey en 1986 amb el títol de "Born to sing". Els autors són Jeff Barnel, Michel Jouveaux i Norman Newell i ella la canta així de bé, amb el seu vestit de borles i serrells en una Royal Variety de 1994.
El que s'ha dit anteriorment: hi ha gent a qui li encanta i molts altres als quals els pareix fora de lloc, que eixes fronteres estan fetes fora del seu temps. Per part meua pense que s'ha quedat curta, ja que es feia, jo l'hauria exagerada: més columnes, capitells més aparatosos, a l'estil diguem del palauet de curta vida i ja desaparegut del c/ Pintor Gisbert o de la casa del c/ Castaños 15 però en gran. Això sí, en este cas han tingut el detall de col·locar una canaleta que recorre tota la planta baixa i s'integra en les fronteres per a arreplegar actuals i futurs cables de tota classe, telefònics, enllumenat, fibra òptica, etc., cosa que a poc a poc va sent tinguda en compte pels arquitectes i promotors.
I música grandiloqüent vos duc i és una exitosa cançó de Dalida de 1983 amb el nom "Mourir sur scène" però que va versionar Shirley Bassey en 1986 amb el títol de "Born to sing". Els autors són Jeff Barnel, Michel Jouveaux i Norman Newell i ella la canta així de bé, amb el seu vestit de borles i serrells en una Royal Variety de 1994.