ELS MURALS QUE HAN DESAPAREGUT...

Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE

 Tenim la sort en esta ciutat de tindre una sèrie d'obres artístiques (unes ens agraden més; unes altres, menys) que un nombrós grup de grans escultors i pintors van dur a terme en totes les èpoques, sense oblidar a qui els va contractar, una sèrie d'empresaris, constructors, arquitectes que van considerar que eixes parets estarien molt millor amb estes composicions de panells dels més diversos materials ceràmics, petris, metàl·lics o simplement pintats. I a més molts d'ells, tot i estar en espais privats, es prestaven a la contemplació del públic per estar fonamentalment en fronteres, vestíbuls, porteries o accessos als edificis i per tant, en estos últims casos, molt fàcils d'apreciar pel ciutadà. Però... per diverses qüestions molts d'ells han desaparegut del panorama alacantí. Diverses causes ho han propiciat: venda del local o edifici i nova decoració, obres d'accessibilitat dels accessos i mil i un motius més, que han influït en què desapareguen a la vista i els propietaris els hagen canviats de lloc o inclús que hagen acabat en la brossa. La seua protecció en el nou Catàleg no existix, tret potser del magnífic i enorme Baeza del Gran Sol i dels del complex Vistahermosa. Uns altres a la vista com els de l'EDIFICIO MÓNACO (una col·lecció de més de 90 murals de totes les grandàries) no en tenen. Bo, i vorem una sèrie (segur que n'hi ha molts més) dels que ja no estan a la vista i esperem que salvaguardats.

En 2012 el magnífic mural, encara que ja prou deteriorat, que Cobensa (Construcciones Benacantil, SA), promotora dels milers d'habitatges de la Verge del Remei, va encomanar a Gastón Castelló per a decorar la frontera de la seua seu en l'av. Pi Sant 1 va desaparéixer en vendre l'edifici. L'antic propietari el va desmuntar i assegura que el té ben guardat...

Els que segur que no estan guardats van ser estes dos obres d'Ibáñez de 1967, ubicats en les dos entrades d'un edifici de la pl. Calvo Sotelo. La necessitat de fer l'edifici accessible va obligar al desmuntatge en 2012 d'ambdós murals, que... van acabar en un contenidor de runa. Algun espavilat va agafar allò que va poder i va intentar vendre-ho en Todocolección (com veem en l'última foto). No va aprofitar per a res l'oferiment de la successora de l'escultor per a ubicar-los en la paret perpendicular a la posició original, a on es disponia d'espai.

En este cas, l'escultura metàl·lica que Miguel Losan va fer en 1982 per a la sabateria Carla, d'Alfons el Savi 15, ha acabat la seua funció de decorar la faxtada d'este reconegut establiment, que durant tants anys ha estat en eixa ubicació i que ara anuncia la seua clausura. La primera foto és de fa uns mesos, quan estaven els operaris llests per a desmuntar-la i posar el vinil d'anunci de tancament. Esperem que l'hagen guardada.

El local decorat per Juan Guardiola Gaya en la plaça dels Cavalls 14 en 1970 per a una empresa dedicada a la construcció i tota classe de maquinàries de neteja, depuració, etc. de piscines tenia tota una sèrie d'elements típics de l'arquitecte, a més del mural que veem en la primera imatge. L'escala circular volada que accedia a l'entreplanta d'estesa de marbre travertí, contrapetges de manises de Mensaque, barana de formigó buixardat i passamans de gros tub pintat en marró també va desaparéixer, com el mural, en ocupar-se l'espai per una entitat bancària que, mantenint l'estructura d'esta escala, la va fer més al seu gust.

El penúltim (tant de bo poguera dir l'últim) cas és el d'este vestíbul del passeig de Gadea. La configuració original estava molt pensada: marbre verd fosc i sobre ell l'escultura La família, obra dels ceramistes Fina Llàcer i Alfonso Saura d'Altea.

Estos mateixos ceramistes es van encarregar de la jardinera que estava enfront de l'escultura en la primera navada del portal. El dibuix es repetia en la reixa d'accés de l'edifici, projectat per Juan Antonio Jordá Juan en 1966 i en els vidres de la segona porta.

La recepció tenia un treginat idèntic a este, que servia de complement a la porta vidriera de fusta massissa d'accés al segon vestíbul.

La lluita d'alguns veïns durant anys, que pretenien que, encara que es feren les obres d'accessibilitat necessària, es mantingueren els marbres, ceràmiques, treginats, reixa, luxosos materials que definien la personalitat d'este vestíbul únic en la ciutat, no va tindre bona fi en perdre la batalla i actualment és així: anodí i impersonal.

En este cas no s'ha perdut el mural de Raúl Hurtado per a la floristeria Tulipán de Las Navas/Teatre, simplement s'ha transformat; val més això que res i suponc que si algun dia volen retornar a l'obra original, es podrà fer. Suponc.

Tres casos llegendaris: Gastón Castelló elaborant el mural per a la Caja de Ahorros Provincial de la Rambla; la cantonada arredonida de la sastreria La Silueta, en Castaños 3/Baró de Finestrat; i la cafeteria Las Vegas, en l'Esplanada 4/Enginyer Lafarga/Sant Ferran (projecte de Juan A. García Solera en 1958), a on hui hi ha un Burger King. Les dos últimes obres, de Manuel Baeza; l'última foto és d'Eugenio Bañón. En ambdós casos, murals de parador desconegut.
És clar que tots (menys el de la CAPA) eren/són obres propietat de particulars i poden fer amb elles conforme vullguen, tot depén de la sensibilitat dels seus propietaris, alguns les hauran conservades en sa casa, uns altres les hauran venudes i, en algun cas, la brossa ha sigut el seu destí.
I per a posar música, anem a una obra també immortal: "Can't Get Used to Losing You" ('No puc acostumar-me a perdre't') composició de Doc Pomus i Mort Shuman, exitàs en 1966 d'Andy Williams. Clar que ells parlaven d'amor, i jo, d'estos i altres murals...