Article d'Elkiko traduït al valencià per Gonzalo Pons Delgado. Versión en castellano en ESTE ENLACE
I què tenen en comú estos dos edificis? doncs que estan en les Carolines Altes i la coincidència de l'amplària de la frontera dels solars, només això, perquè com voreu són molt, però que molt diferents en la seua arquitectura i sobretot en els programes que els arquitectes de l'un i de l'altre han decidit seguir, naturalment, segons els desitjos dels propietaris que els han encomanat els projectes. Però vegem ambdós casos. El primer és este edifici en el c. Plus Ultra 90, en un solar amb 13,48 m de frontera però amb una fondària variable que arriba fins als 45 m i amb una superfície de 496 m². S'ha alçat un únic habitatge amb aparcament i pel que pareix amb espai de treball incorporat. Segons els meus càlculs aproximats, la superfície construïda en planta baixa, dos plantes altes i àtic pot superar els 700 m² i amb un envejable pati, molt lluny de l'ús d'habitatge col·lectiu amb moltes places d'aparcament que se li podria haver donat. Una estètica de frontera industrial en les seues dos primeres plantes i recoberta de trencadís en la resta, així com en la frontera interior al gran pati de parcel·la. Naturalment té ascensor privat. El projecte és de l'estudi d'arquitectura SPARQ.
I què tenen en comú estos dos edificis? doncs que estan en les Carolines Altes i la coincidència de l'amplària de la frontera dels solars, només això, perquè com voreu són molt, però que molt diferents en la seua arquitectura i sobretot en els programes que els arquitectes de l'un i de l'altre han decidit seguir, naturalment, segons els desitjos dels propietaris que els han encomanat els projectes. Però vegem ambdós casos. El primer és este edifici en el c. Plus Ultra 90, en un solar amb 13,48 m de frontera però amb una fondària variable que arriba fins als 45 m i amb una superfície de 496 m². S'ha alçat un únic habitatge amb aparcament i pel que pareix amb espai de treball incorporat. Segons els meus càlculs aproximats, la superfície construïda en planta baixa, dos plantes altes i àtic pot superar els 700 m² i amb un envejable pati, molt lluny de l'ús d'habitatge col·lectiu amb moltes places d'aparcament que se li podria haver donat. Una estètica de frontera industrial en les seues dos primeres plantes i recoberta de trencadís en la resta, així com en la frontera interior al gran pati de parcel·la. Naturalment té ascensor privat. El projecte és de l'estudi d'arquitectura SPARQ.
Diversos moments de la construcció d'este singular edifici. Em crida l'atenció que no s'haja tingut gens en compte el manoll de cables que recorre la frontera (vegeu primera foto) per a ocultar-lo, igual encara no estan finalitzades les obres del tot i ho solucionen. Espere, perquè és una pena. El segon cas és este edifici blanc situat en el c. Cánovas del Castillo 6 i 8, producte d'unir els dos solars de sengles casetes i entre les dos sumaven una frontera de 13,50 m, quasi igual que el de Plus Ultra, però una superfície total de 272 m². Ahí s'ha encaixat un edifici amb 12 habitatges d'un i dos dormitoris, alguns dels quals tenen terrasses interiors o sobre coberta, depenent del cas. Les obres estan a punt de finalitzar. Foto del solar segons Google. S'aprecia en les mitgeres la diferent distribució de les dos cases anteriors, l'una de planta baixa i l'altra amb una planta més. Diversos moments de la construcció de l'edifici, segons projecte de l'estudi e2b arquitectos, a on s'ha evitat la simetria en la frontera en variar la disposició dels buits i la seua profunditat. L'àtic avança a frontera en els laterals per tindre els confrontants una altura més que este. Afortunadament sí que s'ha previst ocultar els cables passants (i els que tenen accés al propi edifici) amb una canaleta que no desmereix l'aparença de la frontera. És de destacar l'ús massiu de pladur.
Allò que ja no em pareix bé, ni en este ni en unes altres obres, és cenyir-se a l'ordenança municipal (totalment desencertada i absurda) que només obliga a posar persianes en els buits de dormitoris (en este cas les tres finestretes de l'esquerra), qüestió de voluntat, que els promotors accepten de bon gust i que després, una volta entregat l'edifici, els propietaris esmenen posant cadascun la persiana al seu gust i trastocant l'aparença inicial, perquè falta, en fan. Sembla que les ordenances les fa algú que no viu aquí i no sap que el sol no ens abandona mai. Allò de les reixes en els buits de la planta baixa és una altra història. Render de l'edifici Florencia, que és el seu nom comercial, extret de la web d'e2b arquitectos, a on podeu vore més plànols i coses d'esta casa i de molts altres projectes seus.
Ja sabeu que pose música sempre (o quasi) i si està relacionada, doncs millor, i en este cas ho està doblement, i ja que en el primer cas l'edifici està ocupat per una empresa amb arrelament en Sud-amèrica i el segon té nom italià, doncs aquí vos duc a Eydie Gormé amb la seua gloriosa veu i Los Panchos (n'hi ha desenes de versions) cantant la seua "Guitarra romana", preciós bolero arqueològic compost per Eldo Di Lazzaro i Bruno Cherubini.
Allò que ja no em pareix bé, ni en este ni en unes altres obres, és cenyir-se a l'ordenança municipal (totalment desencertada i absurda) que només obliga a posar persianes en els buits de dormitoris (en este cas les tres finestretes de l'esquerra), qüestió de voluntat, que els promotors accepten de bon gust i que després, una volta entregat l'edifici, els propietaris esmenen posant cadascun la persiana al seu gust i trastocant l'aparença inicial, perquè falta, en fan. Sembla que les ordenances les fa algú que no viu aquí i no sap que el sol no ens abandona mai. Allò de les reixes en els buits de la planta baixa és una altra història. Render de l'edifici Florencia, que és el seu nom comercial, extret de la web d'e2b arquitectos, a on podeu vore més plànols i coses d'esta casa i de molts altres projectes seus.
Ja sabeu que pose música sempre (o quasi) i si està relacionada, doncs millor, i en este cas ho està doblement, i ja que en el primer cas l'edifici està ocupat per una empresa amb arrelament en Sud-amèrica i el segon té nom italià, doncs aquí vos duc a Eydie Gormé amb la seua gloriosa veu i Los Panchos (n'hi ha desenes de versions) cantant la seua "Guitarra romana", preciós bolero arqueològic compost per Eldo Di Lazzaro i Bruno Cherubini.